Cloenda del curs

juny
2014
18

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Cloenda del curs

Hem arribat al final del curs. Avui, l’amistat i la confiança que va creixent entre nosaltres, amb el pas del temps, ens ha convocat a retrobar-nos en aquest sopar de germanor on tots hi hem aportat menjar per compartir, però especialment tots aquells valors que en les reunions del grup ens hem donat o que estem aprenent els uns dels altres i que ens condueixen a cercar la veritat i el bé, el compromís del servei portat a terme amb amor i senzillesa.

Com en cada una de les nostres trobades, abans de seure a taula hem fet uns moments de silenci que sempre ens ajuden a percebre en el nostre interior aquella promesa de Jesús: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món” (Mt 28, 16-20). Fa pocs dies que s’ha esdevingut la solemnitat de Pentecosta, és a dir, la Pasqua ben granada dels dons de l’Esperit Sant. Jesús va d’aquest món al Pare, però no ens ha deixat sols, ens envia el seu alè de vida

Una companya ens proposa llegir un fragment de la carta de sant Pau: “Germans, ningú no pot dir: “Jesús és el Senyor”, si no és per un do de l’Esperit Sant. Els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu, que els va valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots” (1Co 12, 1-11).

L’Esperit és l’alè de Déu, és do, és la renovació de la vida damunt la terra. Allà on la ciència no pot explicar més, hi ha el Misteri de la presència de Déu a partir dels dons de l’Esperit. Tenim davant unes petites fitxes que porten al darrere la representació dels set dons amb alguna frase o imatge significativa: saviesa, enteniment, consell, fortalesa, ciència, pietat i temor de Déu.

Moment d’emoció: anem reflexionant i expressant amb els llavis el que sentim. Uns als altres ens ajudem a comprendre i a ampliar la profunditat del missatge que se’ns posa al davant. Ens adonem que va més enllà de les breus paraules i en donem gràcies, de tal manera que, fins i tot, hem materialitzat els dons amb una mostra d’agraïment i estima inoblidable entre tots. La festa continua. És Jesús mateix que ens va ensenyar a mantenir-nos en comunió al voltant de la taula. En el més íntim nostre s’han renovat molts propòsits sorgits en les reunions d’aquest curs. Recordem el desig de percebre la realitat tal com és, aprendre a centrar l’atenció en cada esdeveniment, saber escoltar, cercar el silenci, a la vegada que la relació i obrir-se a compartir, estimar i servir amb generositat.

Avui hem pogut descobrir que l’Esperit és la llibertat que crea comunicació, reconeixement i acollida mutus, que obre un camí propi respectant la identitat de cadascú. El nostre desig és poder-nos obrir a nous amics en el proper curs.

Mari, Andreu, Maria, Isma, Simón, Memé, Laia, Roser i Maria Dolors
Barcelona, divendres, 13 de juny de 2014

posted by on Diumenges

Comentaris tancats a Acollir l’Esperit de Déu en el silenci del cor

Diumenge de Pentecosta

Pasqua de Pentecosta, celebrem amb solemnitat la presència de l’Esperit que ens revela el rostre del Pare i del Fill. Tota la nostra història és un procés d’apropament de Déu a la humanitat, en siguem o no conscients. Els creients, per la fe, sabem que l’Esperit és el més íntim de la persona. Sovint, cerquem la felicitat una mica perduts pels camins de la vida, no sempre s’hi veu clar, no la podem assolir del tot, fins que s’esdevingui, ara i aquí, un trobament amb el Senyor. Sant Agustí en una de les seves confessions proclama: “Oh bellesa infinita, jo et cercava enfora i et tenia dintre de mi”. Per esdevenir plenament humans, al nostre viure li manca una dimensió essencial: la interioritat. Sant Pau proclama: “ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant. Els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol” (1Co 12,3b-7,12-13).

Déu començà la creació infonent el seu Alè diví a Adam “i aquest es convertí en ésser vivent”. Jesús, amb el seu pas per la terra, la seva passió, mort i resurrecció, renova aquell primer “alè” i dóna sentit a la vida humana, és a dir, un viure en plenitud.

Aquesta misteriosa presència de l’Esperit de Déu ens la dóna Jesús ressuscitat en les celebracions eucarístiques, quan ens reunim per compartir vivències i amistat, però també, quan tanquem les portes per por. Ell segueix visitant-nos, ens dóna la pau, ens infon confiança, com ho va fer amb els deixebles: “Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Llavors va alenar damunt d’ells i els digué: -Rebeu l’Esperit Sant” (Jn 20, 19-23). L’Alè de Déu que Jesús refà, el trobem en la intimitat. Per tal de conrear la fe, per rebre el do de Déu, per poder dir: “crec en l’Esperit Sant que és Senyor i infon la vida”, ens cal redescobrir la dimensió essencial, que és la interioritat. El silenci del cor és el gran desconegut, fa por, sovint el nostre cor es troba lluny dels que el pronuncien.

Avui, enmig del soroll i la superficialitat, és fa difícil acollir l’Esperit de Déu. Mentrestant, en el nostre interior, no perdem el goig de saber-nos portadors de l’Esperit i, per tant, que som temples de Déu.

Maria Dolors Amat

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Parlem de les addiccions

En el marc de la cinquantena pasqual i acostant-nos ja a la Pentecosta, ens retrobem novament. Avui som poquets, causes justificades fan evidents les absències. Un company de grup, amb una disponibilitat que tots agraïm, ens proposa analitzar el preocupant tema de les addiccions, les seves arrels i les conseqüències que se’n deriven.

Ens presenta un joc: hi ha 12 addiccions escrites en paperetes secretes. Cadascú ha d’anar agafant a l’atzar i expressar l’addicció sense anomenar-la en concret, la resta l’hem d’endevinar. El joc segueix fins que s’acaben de descriure totes les paperetes. Surten: el síndrome de Diògenes, addicció als vídeo jocs, a les tecnologies, el mòbil, ludopatia, consumisme, compradors compulsius, cleptomania, drogues, alcohol, tabac, problemes d’alimentació (anorèxia, bulímia), mentir fins a l’extrem, sexe de consum, addicció a un mateix (egocentrisme), narcisisme, afany de poder, de doblers, etc.

“Acabem de descriure algunes de les addiccions més perilloses, més actuals i més conegudes que existeixen actualment a la nostra societat. Cadascuna amb la seva problemàtica pròpia de fons i amb les seves repercussions, les quals, algunes poden arribar a ser fatals per a la persona. Tot i això, totes elles són addiccions, és a dir, el problema s’amaga darrera d’un denominador comú: l’addicció a “X”.

En la societat actual estem observant que algunes d’aquestes addicions són massa comunes. A més a més, algunes no són vistes com un problema, sinó com una moda, que fins i tot, és difícil separar-se’n i fer-se’n enfora. Persones enganxades a la nova tecnologia que perden la seva personalitat i la seva espontaneïtat; persones enganxades a les drogues, que no dubten a cometre barbaritats per poder aconseguir-la fins que es consumeixen en ella; persones amb problemes amb l’alimentació; persones addictes al sexe, al poder o a al consumisme massiu.

Des de sempre han existit les addiccions. Abans s’anomenaven vicis. La persona era viciosa en alguna cosa. Ara, la persona es addicte, amb el que la paraula addicció comporta (addicció: dependència de l’organisme cap a alguna substància o droga a la que s’ha habituat). És molt probable que abans els vicis s’amaguessin molt més que en l’actualitat. Abans no estava ben vist que una persona tingués vicis, ara però, molts d’ells no s’amaguen, pel que està creixent aquest problema. Amb la por i l’angoixa, fins i tot nens petits creixen amb models de pares addictes/enganxats a molts factors, sense que ells mateixos se n’adonin del perill que els encercla”.

Suport audivisual: http://www.upsocl.com/comunidad/este-es-un-video-que-todo-el-mundo-tiene-que-ver-por-primera-vez-en-mi-vida-quede-sin-habla/

Tengo 422 amigos.
Aún así, estoy solo.
Hablo con ellos cada día, sin embargo, ninguno me conoce realmente

El problema está entre mirar a los ojos o mirar un nombre en una pantalla. Porque al volver a mirar a mí alrededor me doy cuenta de que este medio al que llamamos “social” no es nada, excepto cuando encendemos nuestros ordenadores y con eso cerramos nuestras puertas. Toda esta tecnología que tenemos es solo una ilusión. La comunidad, la compañía y el sentido de la inclusión, y aún cuando dejas este dispositivo de la ilusión, te despiertas para ver un mundo de confusión.

Un mundo en que somos esclavos de la tecnología que dominamos, donde la información es vendida por algún rico codicioso bastardo. Un mundo de interés propio, de imagen propia, de promoción propia. Donde compartimos las mejores partes, pero dejamos fuera la emoción.

Somos felices cuando compartimos una experiencia. Pero, ¿Es lo mismo si nadie está ahí? Debes estar ahí para tus amigos i ellos estarán ahí para ti. Pero no habrá nadie si es una reunión por mensajes.

Estamos rodeados de niños que desde que nacieron nos han visto vivir como robots y piensan que es la norma. No es muy probable que seas el mejor papá del mundo si no puedes entretener a tu hijo sin usar un iPad. Cuando era niño jamás estaba en casa, estaba afuera con mis amigos con nuestras bicicletas, dándole uso a mis zapatillas y pelándome las rodillas, construyendo una casa bien alto en un árbol. Ahora los parques están callados; eso me da un escalofrío, sin ver a los niños fuera y los columpios allí vacíos. No hay salto de la cuerda, rayuela, no hay juegos de carreras. Somos una generación de idiotas, de teléfonos inteligentes i de gente tonta.

Así que levanta la mirada, y apaga la pantalla. Aprovecha los alrededores y haz lo más que puedas en tu día. Sólo una conexión real es lo que necesitas para que veas la diferencia que puede hacer “el estar ahí”.

Estar ahí en el momento en que ella te da esa mirada, que recordaste para siempre porque ahí te enamoraste.
La vez que no tuviste que contarle a la gente lo que habías hecho, porqué solo querías compartir esto con una persona.
La vez que vendiste tu ordenador para poder comprar un anillo para la chica de tus sueños, y que ahora es tu realidad.
El momento en que quisiste iniciar una familia y el momento en que tomaste por primera vez a tu pequeña hija, y te volviste a enamorar nuevamente.
El momento en que ella vuelve a casa, con un niño que puedes sostener. Y el momento que te diga abuelo, y te haga sentir realmente viejo.
El momento en que revisas todo lo que has hecho, solo por darle atención a la vida, y lo contento que estás por no haberla desperdiciado al mirar abajo un invento.
Así que levanta la vista de tu teléfono, apaga la pantalla, porque tenemos una existencia finita, un número de días contados. No malgastes tu vida estando atrapado en la red, ya que cuando llegue el final, no habrá nada peor que el arrepentimiento.

Yo también soy culpable de ser parte de esta máquina, de este mundo en que somos escuchados pero no vistos, en el que escribimos mientras hablamos y leemos mientras chateamos, un mundo en que pasamos horas juntos, sin hacer contacto visual. No te entregues a una vida en que sigas el camino de la masa, dale a la gente tu amor, no les des un “me gusta”. Desconecta de la necesidad de ser escuchado y definido, sal a conocer mundo, deja las distracciones atrás.

Levanta la vista de tu teléfono, apaga la pantalla. Deja de ver este vídeo, vive la vida de forma real

Preguntes per el debat

  • Ens estem convertint en una societat addicta? I si és així, perquè succeeix aquest fenomen?
  • On es troba el límit per considerar una afició o una virtut en una addició?
  • Quin paper juga la família i els amics, l’entorn, l’educació… en les addiccions?
  • Qui té més culpa, l’addicte o l’entorn?
  • Existeixen les addiccions positives?
  • Com podem ajudar a un addicte?

Tenim un intercanvi d’opinions intens. Han sorgit exemples viscuts entre tots i relacionats amb la majoria de les addiccions esmentades. Les addiccions en tots els casos vénen a cobrir un buit d’afecte, són la mostra d’una recerca equivocada de felicitat o d’una gran inestabilitat personal, de projectes frustrats, de manca de maduresa per integrar les dificultats existents en la vida humana. El Facebook no t’ajuda en l’aprenentatge de la coexistència, de la relació real, i no virtual de les persones.

Ens preguntem qui te més culpa, l’addicte o l’entorn? Se’ns dubte l’entorn, segons quines amistats afavoreixen la superficialitat, el no reflexionar abans d’actuar. En moments de foscor, la personalitat fràgil pot caure amb facilitat.

Hi ha mancances importants en l’educació sexual des de la infantesa. El sexe perd la seva finalitat fonamental i es va convertint en un objectiu de consum i de plaer, la qual cosa mena a la banalitat, al cansament i al deteriorament d’un compromís seriós. La manca d’una educació personal des de les arrels, la falta d’acompanyament i de discerniment, pot conduir a caure en les addiccions. Les addiccions mai poden ser positives. En una addicció no hi trobem cap virtut. Fins i tot, un excés d’entrega al treball pot arribar a ser una addicció.

Hem arribat al moment de cercar llum en la saviesa de la Paraula de Déu. En el marc del sermó de la Muntanya. Jesús va dir: “Ningú no pot servir dos senyors, perquè, o estimarà l’un i no l’altre, o bé farà cas de l’un i no de l’altre. No podeu servir a Déu i el diner” (Mt 6, 24). “Cap criat no pot servir dos senyors; perquè, o estimarà l’un i no l’altre, o farà cas de l’un i no de l’altre. No podeu servir Déu i el diner” (Lc 16, 13).

Ens agrada escoltar les paraules i observar les actituds de Jesús. Ell ens ha dit: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi” (Jn 14, 5-7). Ens queda clar que si volem treballar en la nostra maduresa personal em de fer una anàlisi constant de les claredat de les nostres actituds. Unificar cos i esperit. Autocontrolar les nostres pulsions més primàries.

Conclusió

Considerem que al voltant nostre proliferen les addiccions perquè hi ha una gran falta d’educació en valors bàsics. Cal ser autèntics companys per a les persones que arrosseguen dificultats i que les anem descobrint en el camí de la vida. Cal aprendre a discernir qui és que de debò t’ajuda, ser humil i deixar-te ajudar. L’autocontrol i la capacitat de previsió són valors bàsics. El qui els conrea tindrà perspectives d’una vida exitosa.

Simón, Maria, Andreu, Mari i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 17 de maig de 2014

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Per què les persones bones fan coses dolentes?

Ens trobem dintre de la capvuitada de Pasqua. El goig que hem viscut aquests dies ens ha fet créixer el desig i ens ha donat força per retrobar-nos tots els membres del grup, avui, enriquit per la visita d’un nou amic.

En les nostres latituds mediterrànies, el renéixer de la primavera s’esdevé al voltant de la renovació, de la Vida Nova que ens recorden les celebracions pasquals. Tot fent un breu moment de silenci, ens sentim atrets pel misteri de Crist ressuscitat i present enmig del nostre aplec. Tot seguit ens disposem a escoltar la presentació que, sobre el tema d’avui, ens ha preparat la nostra companya:

“Poder reflexionar al voltant d’aquesta qüestió resulta atractiu i provocador, però alhora desconcertant, ja que es tracta d’un interrogant dubtós, poc determinat, que dóna peu a moltes lectures, i en conseqüència, a infinitat de respostes. Però, jo em demano, realment es pot donar una resposta a tal pregunta?

Si busquem les diferents definicions a l’Institut d’Estudis Catalans, trobem que la bondat és la qualitat de qui és bo per a altri, que és inclinat a fer el bé mentre que la maldat és qualitat de qui és dolent moralment. Per tant, com podem observar, establir un paràmetre que ens permeti distingir entre allò que està bé i allò que no, és força complex. Personalment, penso que cadascun de nosaltres tenim la nostra idea del bé i del que no, és una qüestió individual, és un judici de valor. És per aquest motiu que crec, definir i delimitar ambdós conceptes, és una tasca força complicada”.

Qüestions per a debatre

  1. Què vol dir ser bona persona?
  2. És possible que una bona persona actuï amb maldat?
  3. Som bons i/o dolents? O fem coses bones i/o dolentes?
  4. On està el límit del bé i del mal? Quan una cosa bona passa a ser una cosa dolenta?
  5. Es poden justificar alguns actes dolents?
  6. Quan un acte bo pot esdevenir un acte dolent?

La participació en el diàleg no s’ha fet esperar. En primer lloc ens caldria definir entre tots “què és ser bona persona”. Un company ha expressat: estic segur que en l’inici de la vida tothom és bo, ningú no neix dolent, però afegim que pot portar impreses vivències negatives segons l’entorn de la mare i la família en l’època de la gestació.

En el nostre interior hi habiten les pulsions del bé i del mal. Sí, és possible que una persona bona pugui fer el mal. Les experiències negatives omplen de malestar el més íntim de l’ésser. Hem recordat que Jesús en els seus diàlegs i parlant de la bondat autèntica havia dit als fariseus i als deixebles: “Escolteu-me tots i enteneu-ho: no hi ha res al defora de l’home que, entrant en ell, pugui embrutar-lo, sinó que és allò que surt de l’home el que l’embruta” (Mc 7, 14-15). Algú ha recordat el cas d’un noiet que, per les conflictives circumstàncies familiars en què li ha tocat créixer, porta cert malestar interior que el condueix a la mentida, a les valoracions desagradables de pares i de companys, i a un lideratge negatiu en l’àmbit familiar i escolar.

Ni bons ni dolents, sinó que fem coses bones i coses dolentes. La supervivència pot portar a fer coses que podrien ser dolentes, però que en algun cas podrien ser per causes justificades, com per exemple: robar per donar de menjar als teus fills, és un acte de maldat o un acte d’amor?

Les polítiques i les actituds radicals poder arribar a ser un pes feixuc i, fins i tot, destruir els valors positius. Ron Jones l’any 1967, com a professor de història, es va veure aclaparat en no poder explicar als seus alumnes perquè el poble alemany havia permès que el partit nazi exterminés a milions de jueus. Va decidir fer una prova amb els seus alumnes, per demostrar-los que si els instruïa en un règim d’extrema disciplina, els feia formar part d’una unitat i els restringia les seves llibertats, ells també podien arribar a veure’s manipulats per un líder carismàtic. Als pocs dies, els alumnes van començar a aïllar-se i a criticar a tots aquells que no s’unien a la seva comunitat.

Aquest exemple ens va conduir a un intercanvi de fons, perquè ningú no estem lliures de caure en semblants situacions. El grup humà sempre necessita líders i quan algú es revesteix de poder perd la capacitat d’analitzar i d’escoltar el conjunt. En contra d’aquests aspectes ens cal conrear la solidaritat, la tolerància, aprendre a posar-se sempre en el lloc de l’altre. En aquest punt, una companya, molt encertadament, ens recorda un conegut passatge de l’evangeli: “els fariseus li porten una dona sorpresa en adulteri; i Moisés ens té manat a la Llei d’apedregar aquestes tals. Tu doncs, ¿què hi dius? […] Però Jesús s’ajupí i s’entretenia dibuixant a terra amb el dit. Com que ells seguien preguntant-li, es dreçà i els digué: “Aquell de vosaltres que estigui sense pecat, que sigui el primer a tirar-li la pedra.” […] En sentir ells això, es retiraven l’un darrere l’altre, començant pels més vells, i el deixaren sol, amb la dona al mig. […] “On són? ¿Ningú no t’ha condemnat?” […] “Ningú Senyor”. Jesús li digué: “Jo tampoc no et condemno; ves, d’ara en endavant no pequis més”” (Jn 8, 1-11).

Constatem que en la majoria de notícies i missatges, amb el percentatge més elevat, es remarca allò negatiu molt més que allò positiu. Sembla que justificar el bé es valora menys que remarcar el morbo del que està mal fet. El tema seria inacabable. Sens dubte, tots ens emportem deures per treballar al llarg de tots els moments de la vida. Això ens ha d’ajudar a avançar vers la realització personal.

Conclusió

No estem lliures de fer el mal. L’educació en els valors bàsics hauria d’esdevenir el gran compromís, el primer compromís social; el respecte a tot i a tots. Crear consciència de com transcendeixen les nostres actituds. Algú expressa: “és duríssim fer paret seca, però si penses el què estàs fent hi trobaràs molt de sentit”:

Esforça’t en el teu quefer
com si de cada detall que pensis
de cada peça que posis
de cada cop de martell que donis
depengués la Salvació de la humanitat
perquè en depèn, creu-ho
(Joan Maragall. Fragment de l’Elogi del viure).

Maria, Ismael, Roser, Mari, Andreu, Simón, Laia, Oliver, Memé i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 26 d’abril de 2014

posted by on Diumenges

Comentaris tancats a La Resurrecció de Jesús, força de vida

Pasqua de la Resurrecció del Senyor

Amics, hem arribat a Pasqua! Jesús, amb un acte d’amor infinit, passa d’aquest món al Pare, deixant-nos la seva presència, com a penyora esperançada d’un viure transcendent vers la Vida per sempre.

Senyor Jesús, des del començament de la Quaresma hem fet un llarg recorregut que ha culminat el vespre del Dijous Sant quan, reunits amb la comunitat dels germans tot celebrant el teu memorial, ens hem repartit el pa i el vi, signes visibles de la teva pròpia entrega. La teva actitud ens ha mostrat que la presència que ens havies promès és dinàmica, és a dir, no és una teoria, sinó que t’entregues tu mateix, mentre ens ensenyes a estimar i servir sense condicions, a posar-nos als peus dels altres, al seu costat, sense esperar privilegis.

Tot seguit, el Divendres, davant la teva creu, hem restat en silenci, corpresos, recordant com recorries Galilea i t’acostaves als pobres, als invàlids, als cecs, als malalts… com convidaves a canviar la vida i anunciaves l’amor sense mesura de Déu Pare.

En la vetlla d’aquesta nit santa, il·luminats amb la claror del ciri pasqual, tot fent el recorregut per la història de la salvació, hem pogut comprovar la paciència de Déu amb el seu poble, la humanitat amb cadascú de nosaltres, fins que puguem arribar allà on tu habites, allà on tot serà llum, sense cap engruna de foscor.

Els deixebles, les dones que et seguien fins a la passió i mort en la creu, es trobàvem immersos en la perplexitat, la tristor i la por. En la narració de l’evangeli de Mateu descobrim aquests sentiments tant propis dels humans que sovint també ens dominen a nosaltres: “Passat el dissabte, quan ja clarejava el matí del diumenge, Maria Magdalena i l’altra Maria anaren a veure el sepulcre. De cop i volta se sentí un gran terratrèmol: un àngel del Senyor, baixat del cel, havia fet rodolar la pedra i s’hi havia assegut”. “L’àngel del Senyor digué a les dones: “No tingueu por, vosaltres. Sé que busqueu Jesús, el crucificat. No és, aquí. Ha ressuscitat tal com havia predit. Veniu a veure el lloc on havia estat posat, i aneu de seguida a dir als deixebles: Ha ressuscitat d’entre els morts i anirà davant vostre a Galilea; allà el veureu””. “Immediatament elles, amb por, però amb una gran alegria, se n’anaren corrents del sepulcre per anunciar-ho als deixebles” (Mt 28, 1-10). Entre els sentiments de dol, tristor i enmig de la por hi ha un bri d’esperança i alegria, com l’albada d’un temps nou que dóna coratge per anunciar, per fer projectes, per entregar-se a la missió que ens segueixes demanant.

Avui és Pasqua! La passió, mort i resurrecció de Jesús han capgirat la nostra existència: “on sembla que tot ha mort, a tot arreu tornen a aparèixer els brots de la resurrecció. És una força imparable. És veritat que moltes vegades sembla que Déu no existís: veiem injustícies, maldats, indiferències i crueltats que no cedeixen. Però també és cert que enmig de la foscor sempre comença a brotar alguna cosa nova, que tard o d’hora produeix un fruit. En un camp arrasat torna a aparèixer la vida, tossuda i invencible” (Papa Francesc. La joia de l’evangeli, núm. 276).

Déu ha intervingut, Crist ha ressuscitat! Les nostres vides són a les seves mans: no tinguem por! Alegrem-nos! Molt bona Pasqua a tots!

Maria Dolors Amat
Barcelona, 20 d’abril de 2014

css.php