posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a L’essencial, capacitat de sorpresa i d’agraïment

A les acaballes del cicle nadalenc, contemplant la festa del Baptisme de Jesús, i amb l’agradable record d’haver celebrat unes festes que faciliten el retrobament amb familiars i amics, just estrenat el nou any, novament, ens reunim gran part del grup.

Avui l’animador de la revisió de vida ens presenta, per a la reflexió, la temàtica de com l’estil d’educació rebuda es reflectirà en les actituds i l’estil de vida posterior:

“¿Cómo lograr que un niño, y luego un adolescente, sea capaz de estar quieto observando con calma a su alrededor, capaz de esperar antes de tener, capaz de pensar, con motivación para aprender sin miedo al esfuerzo? Los niños crecen en un entorno cada vez más frenético y exigente que, por un lado, ha hecho la tarea de educar más compleja, y, por otro, los ha alejado de lo esencial. Para su éxito futuro vemos necesario prograrmarlos para un sinfín de actividades que los están apartando del ocio de siempre, del juego libre, de la naturaleza, del silencio, de la belleza. Su vida se ha convertido en una verdadera carrera para saltar etapas, lo que les aleja cada vez más de su propia naturaleza. Muchos niños se están perdiendo lo mejor de la vida: descubrir el mundo, adentrarse en la realidad. Un ruido ensordecedor acalla sus preguntas, las estridentes pantallas saturan sus sentidos e interrumpen el aprendizaje lento de todo lo maravilloso que hay que descubrir por primera vez”. (L’Ecuyer, Catherine: Educar en el asombro)

Preguntes per reflexionar

  • Estàs d’acord amb la problemàtica exposada en el text?
  • És necessari un ritme d’estudi accelerat?
  • Creus que és necessari l’avorriment?

Tot d’una ha brollat la comunicació entre opinions i vivències. Tots hem coincidit en què tot i que el text és un xic pessimista, posa al descobert una problemàtica viva i del tot actual. L’educació que es dóna actualment als infants, adolescents i joves, va encarrilada a la competitivitat.

Deixant de banda l’escàndol de les grans fortunes dels molt rics, hem considerat que tenim més del necessari, però veiem com s’escampa una pobresa de solemnitat entre gran part dels habitants del planeta. Podríem viure més austerament i que la riquesa fos més ben repartida?

Tot i que som joves, recordem que quan érem menuts els nostres pares van estar dedicats a nosaltres, jugàvem, els fèiem preguntes, ens ensenyaven cançons, ens explicaven contes i recitaven poemes. La mare no feia feina fora de casa, però ara sense el treball de tots dos no és possible sostenir les despeses d’una família, que es van complicant amb les necessitats creades pel consumisme i el capitalisme. Els pares necessiten portar els seus fills a la guarderia, sovint amb pocs mesos de vida. Els pares venen preocupats i cansats del treball. El diàleg, la descoberta de l’essencial, el preguntar i escoltar, resten en segon terme.
No sols els infants, sinó la majoria de gent tenim el dia programat. El pensament general és que cal estudiar molt i preparar-se per aconseguir els millors llocs de treball, guanyar oposicions, passar per damunt d’altres, i així poder gaudir d’un viure a plaer.

L’exigència de superació, en principi, és positiva, però ens adonem que sovint també és generadora d’individualisme i tancament en un mateix, ignorant les situacions dels altres. Un ritme accelerat potser convenient per a determinades persones, però no per a tothom. Els programes d’ensenyament, els mestres i professors projecten també aquesta exigència, estimulen poc vers la capacitat de sorpresa, de no avorrir-se mai, de descobrir l’essencial de cada situació. La pràctica del silenci, la contemplació de la natura… Mostrar amb realisme que tot no pot ser ni és pot fer, que cal acceptar les pròpies, circumstàncies i limitacions. Aprendre a valorar i ser agraïts del que som, del que tenim i podem fer. Observem que la gent, potser empesos per la crisi econòmica, s’està adonant que l’estil de vida actual ens condueix a una felicitat enganyosa i caduca. Això no afavoreix el creixement personal i a la llarga no te futur. Recent informació comercial expressa que l’estil de compres està canviant. Es dibuixa una tendència a fer compres amb un sentit més responsable.

La societat camina vers un canvi d’etapa?

Arriba l’hora de situar-nos en el que feia Jesús vivint entre la gent del seu poble: “anà a Natzaret, on s’havia criat. El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum i s’aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i trobà el passatge a on hi ha escrit: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m’ha ungit per portar la Bona Nova als desvalguts, m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor” (Lc 4, 16-22).

Hem pogut contemplar que Jesús amb la seva vinguda al món ha volgut ser com un de nosaltres. Hem pogut veure el que va fer, el testimoni que ens dóna no s’improvisa, és el final d’un llarg procés de recerca, amb certeses i dubtes com tenim nosaltres. En un moment de la seva joventut se sent empès a viure entre la humanitat, a posar en pràctica el projecte de Déu que no és altra cosa que acompanyar, consolar, donar vida, escampar el bé i la pau amb senzillesa, ajudant a descobrir l’essencial, entre la gent que espera una paraula profètica.

Nosaltres podem col·laborar al canvi social? Sí, estem decidits a posar en pràctica aquests valors i a col·laborar en el projecte de Déu. Considerem que ens cal ser-hi presents cercant incansablement la veritat i el bé.

Oliver, Maria, Ismael, Andreu, Roser, Simón i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 10 de gener de 2014

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Creure en Déu. Jesús de Natzaret

Som a prop de Nadal i avui ens apleguem per celebrar-ho amb el grup. El Misteri de Nadal ens motiva a parlar de Déu, de Jesús i de la fe. Avui en dia no és fàcil creure en res que comporti aceptar un Misteri. No hi ha dubte que per creure en Déu i en el seu Fill hem d’acceptar quelcom que ens depassa i que el mètode científic tan arrelat entre nosaltres no explica, tot i que tampoc ho nega, és el cas de molts científics actuals. La ciència ha arribat a un nivell tan alt que a molts científics els costa creure quelcom que no es pot demostrar científicament. Molts han deixat de fer-se preguntes. La filosofia no està de moda. La gran majoria no es qüestionen el perquè de tot plegat. La gent s’ha acostumat a passar de tot.

Coneixem la vida de Jesús, però, potser, ens costa copsar la seva transcendència. Possiblement algunes persones s’han enamorat de la figura de Jesús quan l’han conegut i moltes altres el comparen amb figures tan emblemàtiques com Gandhi, Martin Luter King, Buda. Tots tenen en comú la lluita pel pacifisme, per la justícia, per la no violència, i agraïm haver conegut el seu compromís. Segur que si haguessin existit més persones com ells el món seria millor, els homes no es matarien els uns als altres per unes idees, per interessos racials, econòmics, per guerres. Però per creure en aquests personatges no necessitem la fe.

Sorgeix una allau de preguntes:

  • Perquè per creure en Déu Pare, en Jesús, en el seu Esperit Sant, necessitem la fe?
  • Té sentit creure?
  • Per què som persones capaces de ser lliures, d’emocionar-nos, d’estimar fins al sacrifici, de crear bellesa, música, pintura, poesia, amistat?
  • Per què som capaços d’odiar, matar, violar, esclavitzar?
  • Per què som molt més que pures cèl·lules, peixos, micos?
  • Som fruits d’un misteri d’amor?
  • Considereu que creure dóna sentit a la nostra vida?
  • Trobeu que necessitem compartir aquestes qüestions en grup, entre amics que aquests temes els despertin interès?

Què coneixem de Jesús?

Els cristians tenim una font de revelació més creïble perquè Déu se’ns ha revelat en un home bo anomenat Jesús de Natzaret, que va passar per aquest món fent el bé i explicant-nos que Ell mateix és Déu. Ho va explicar amb senzillesa de cor, ho avalaven les seves obres, el seu ensenyament sempre a favor dels més dèbils. S’anomena a si mateix Fill de Déu i ens diu que també tots els homes en som fills. Ell va ser enviat al món per la salvació de la humanitat.

De què necessitem ser salvats?

  • De la divisió interna del “jo” (la lluita interior de cada ésser humà).
  • De la no acceptació de l’alteritat radical de l’altre (la diversitat, el pluralisme…).
  • De la conflictivitat social, econòmica, política.
  • De l’explotació del planeta
  • De la distància entre criatura i creador; i el mur infranquejable de la mort.

Síntesi de les aportacions personals

Hem compartit sentiments íntims en un clima dens, però respectuós i sincer. És difícil explicar la fe amb paraules, la fe està dins nostre. És un sentiment, hi ha “algú” que està en nosaltres, ens acompanya i ens consola. Quan les coses van malament el camí fàcil és culpar a Déu enlloc de preguntar-se per què he arribat jo fins aquí? Estem mancats d’aquesta formació: m’és difícil pensar que Déu està al meu costat i m’acompanya.

  • No segueixo la pràctica religiosa, de petits els pares ens feien anar a Missa, però en arribar a gran ho he deixat córrer. Quan tu sens quelcom dintre teu vol dir que és veritat.
  • Crec en el Jesús que ha existit a nivell històric, però a Déu el veig molt llunyà.
  • Veig la fe com un vincle amb els altres, amb la natura.
  • Sento que Déu és un Pare bo que m’estima infinitament, no l’he vist mai, però quan em sento estimada penso que aquest amor és Déu mateix…

Moment de silenci

Llegim pausadament el pròleg de l’evangeli segons sant Joan: “Al començament, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la paraula era Déu. […] En ella hi ha la vida i la Vida era la llum dels homes, i la llum resplendeix enmig de les tenebres. […] Aparegué un home enviat de Déu, que es deia Joan. Aquest vingué a testimoniar la llum a fi que tots creguessin per ell. […] Existia aquella llum veritable que, venint al món, il·lumina tot home” (Jo 1, 1-28).

Reflexió i conclusions

  • Qui fa possible el trobament dels homes i dones amb Déu? És tot un procés que va arrelant amb els anys. Ens cal escoltar. Aquest procés demana transparència per part nostra.
  • Hi pot haver acceptació del Misteri sense aquest trobament? Déu és Pare i ens estima infinitament. Amb el pas dels anys ens sentim estimats i acceptats. Aquest sentiment està gravat en el nostre interior i l’anem descobrint a través dels esdeveniments de la vida.
  • No hem de cercar tantes concrecions, ens cal veure a Déu en les petites coses, descobrir que ens acompanya, que ens dóna força per estimar, per travessar els obstacles.
  • La fe ens ajuda a realitzar-nos més conscientment i a ser més feliços.

Tot seguit, compartim el dinar i els torrons. I ens desitgem molt Bon Nadal!

Maria, Ismael, Andreu, Oliver, Roser, Memé i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 13 de desembre de 2014

posted by on Diumenges

Comentaris tancats a Advent, temps d’esperança

Diumenge I d’Advent

La nostra vida és un Advent continuat. El Crist ja ha vingut i esperem que tornarà, però creiem que el seu Esperit és present dins nostre, així com també enmig del món. Ell se segueix identificant amb els més pobres, el malalts, els desemparats, els humils, els que tenen fam i set. Diumenge passat, en la cloenda de l’any litúrgic, l’evangelista Mateu ens ho expressava ben clar: “Veniu beneïts del meu Pare. […] Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu de menjar, quan tenia set, em donàreu de beure, quan era foraster, em vau acollir. […] Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” (Mt 25, 31-46).

Tot i creure que Jesús és entre nosaltres, ens cal viure amb esperança perquè el Regne de Déu es va construint, però Déu el vol fer amb nosaltres, per això va venir al món, hi va plantar la seva tenda per poder ser el nostre company de camí, per romandre a través nostre, al costat dels que travessen les dures realitats de la vida. Sense la seva vinguda, sense l’esperança que Déu és present, aquest món és un autèntic cataclisme. En els nostres dies, molts pobles, com Síria, Irak i tants pobles d’Àfrica, estan submergits en guerres implacables, sense que a l’horitzó es vegi cap albada d’esperança.

Però Déu és present i viu amb nosaltres la nostra història, encara que no ens n’adonem i ens mantinguem presoners dels nostres descoratjaments i foscors. L’Advent és un passat, un present i un futur en la mateixa realitat del projecte d’amor, de companyia, de solidaritat en cada persona: “Però enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare, nosaltres som l’argila i vós, el terrisser, tots som obra de les vostres mans” (Is 64, 2b-7). Els que volem seguir Jesús, doncs, som cridats a fer d’aquest món, amb totes les seves inacceptables foscors, un lloc on s’hi pugui arribar a viure a plena llum.

En aquest any que encetem ens acompanyarà l’evangelista Marc. Avui hem sentit: “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quan vindrà l’amo de la casa: al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada; no fos cas que arribés sobtadament i us trobés dormint. El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu!” (Mc 13, 33-37).

Amics, hem de vetllar. Actuem i preguem amb l’esperança que el Senyor vindrà. I Actuem juntament amb tots aquells que creuen que un món millor és possible.

Maria Dolors Amat
Barcelona, 30 de novembre de 2014

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a El dret a la dignitat i a la llibertat

La reunió d’avui arrenca d’un film recomanat pel Secretariat Diocesà de Joventut: 12 años de esclavitud, de Steve McQueen. Es tracta d’un drama corprenedor sobre els drets humans i la dignitat de les persones. El contingut està basat en un fet real ocorregut el 1850. Narra la història de Solomon Northup, un músic negre culte que vivia amb la seva família a Nova York. Després de prendre una copa amb dos homes, Solomon descobreix que ha estat drogat i segrestat per ser venut com a esclau en una plantació de Louisiana. Renunciant a abandonar l’esperança, Solomon contempla com tots al seu voltant sucumbeixen a la violència i a la desesperació, però ell decideix no rendir-se i esperar que arribi el moment oportú per recuperar la llibertat i tornar amb la seva família.

Aportacions i reflexions

La projecció, per si sola, ha anat envaint les nostres sensibilitats, conduint-nos a l’evidencia que cada ésser humà, creat a imatge i semblança de Déu, té uns drets fonamentals i és digne de respecte en cada instant de la seva vida. Tots hem coincidit en què Solomon, el protagonista d’aquest fet, ens ha mostrat gran dignitat i qualitat humana. Separat de la seva família, vexat i ultratjat, no va mai de víctima, té arguments, és valent, no perd l’esperança i, fins i tot, s’enfronta amb l’amo quan aquest arriba a trepitjar-lo i calumniar-lo fins a l’extrem. Es veu obligat a amagar les seves capacitats, presentant-se com un analfabet quan és interrogat. Però descobreixen les seves habilitats musicals amb el violí, l’aprofiten per animar les grans festes dels seus amos. Tot ho aguanta amb gran humilitat, però en el seu interior es manté encès el coratge de lluitar per l’alliberament, la pròpia dignitat i la dels seus companys de captiveri. Fins el retrobament amb la pròpia família mai no va de víctima, sinó que mostra una actitud humil i digna.

En el desenvolupament d’aquesta història hem observat un fons de malignitat en el cor d’aquells homes i dones blancs, propietaris d’immenses plantacions de cotó. En ells hi aflora la supèrbia. Un dels pecats més terribles és infravalorar als altres, en aquest cas, els de raça negra. Només trobem un fuster blanc que reconeix la mateixa dignitat a tots els éssers humans i s’escandalitza per l’explotació de les persones de color.

Un altre aspecte que hem destacat és l’escàndol d’aquells homes blancs que llegeixen La Bíblia als seus esclaus. Amb els llavis anomenen a Abraham, Isaac, Jacob…, mentre que les seves obres són incoherents amb la Paraula de Déu.

Per un moment, situats en l’actualitat, ens alegra el fet que les lleis, al pas del temps, han canviat en favor dels drets de les persones, però observant tantes realitats properes, encara resten molts esclavatges, tals com, el consumisme compulsiu, el sexe desvirtuat, la dependència descontrolada de les tecnologies, l’afany de diner, l’abús de poder que va creant cada dia més esclaus i pobres…

Drets trepitjats, com els d’un grup de subsaharians que intenten saltar la tanca que separa el continent africà, de la ciutat de Melilla, mentre dues persones estant jugant tranquil·lament a golf, gaudint dels privilegis del món occidental…

La reflexió ens mena al testimoniatge del Papa Francesc arribant a l’Illa de Lampedusa per fer memòria dels immigrants morts enmig de la mar, denunciant la falta de sensibilitat i compromís del món occidental vers les necessitats més bàsiques dels nostres germans.

En l’evangeli d’avui, Mateu ens presenta a Jesús que explica la paràbola dels talents. Nosaltres també hem rebut molts talents, nascuts en el si d’una família amb el necessari per créixer, estudiar i obrir-nos camins: “Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: “Un home que se n’anava fora del país, cridà els seus administradors i els confià els sues béns. (…) Al cap de molt temps l’amo tornà i els demanà comptes. Es presentà primer el que havia rebut cinc milions, portà també els cinc que havia guanyat i digué: Senyor, m’havíeu confiat cinc milions i n’he guanyat cinc més. L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat, ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor” (Mt 25, 14-30).

En aquest repartiment de béns hi estem completament implicats. Ens disposem a fer fructificar el que se’ns ha confiat? Volem col·laborar en l’alliberament de tantes esclavituds que descobrim en l’entorn?

Tot compartint taula i amistat, ens disposem a caminar vers una vida compromesa en servei dels nostres germans.

Maria, Roser, Simón, Maria, Ismael, Oliver, Laia, i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 15 de novembre de 2014

Tots Sants

Nov
2014
04

posted by on Diumenges

Comentaris tancats a Tots Sants

Solemnitat de Tots Sants i memòria dels nostres germans difunts

Quan la natura es va transformant en les clarors rosades i els daurats de tardor, ens trobem davant la festa de Tots Sants. A poc a poc, la naturalesa s’adorm, però no s’esborren aquests signes d’esperança vers la vida que mai deixa de renovar-se.

Tots Sants: el sentit de la festa ens recorda que des de la Creació, tota persona ha estat cridada a la realització plena: “Sigueu perfectes com el Pare celestial és perfecte” (Mt 5, 48). El camí vers la plenitud és conèixer l’amor que Déu ens té i deixar-nos conduir: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té, i hi hem cregut” (1 Jn 4, 11-18).

Sens dubte, tots recordem persones que han arribat molt lluny en el camí del despreniment de les coses d’aquest món. En el fons, del seu testimoniatge observem que la Paraula de Déu no ha restat en teories, sinó que han viscut amb autenticitat el convenciment que hem estat estimats per estimar. Això no és per uns quants privilegiats, sinó que tothom hi és cridat, vegem la profecia de l’Apocalipsi: “Després vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües”. “Aquests que van vestits de blanc, qui són i d’on vénen?”. “Ell em digué: “Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs”” (Ap 7,2-4.9.14). És acollint, escoltant, posant-se en lloc de l’altre, fent-li descobrir tot allò bo que té dintre seu, que tots podem ser capaços de seguir la crida.

La commemoració dels nostre germans difunts, ens confirma que això val la pena, que la vida no s’acaba amb l’estada terrenal. Malgrat que l’acomiadament d’amics i éssers estimats és un dol que cal integrar amb el pas del temps, per la fe, sabem que la mort no té la darrera paraula, l’última és la vida per sempre. Jesús acomiadant-se dels deixebles, diu: “A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n’hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos l’estada?”. “Tomàs li diu: “Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?”. Jesús li diu: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi”” (Jn 14, 1-6).

Avui proclamem que hem estat cridats a viure per viure sempre! Jesús va al davant, ha ressuscitat el primer. Si be és cert que hem de perdre la nostra casa terrenal, Jesús ens ha promès una eterna fusió amb Ell. La mort no deixa de ser una mena de porta a la deriva, que ens obre a l’estança de la infinita relació amb plenitud.

La mort no és res: jo tan sols sóc a l’altre costat.
Reseu, somrieu, penseu en mi.
Jo us espero.
Jo no sóc pas lluny, just a l’altre costat del camí.
Charles Péguy

Maria Dolors Amat
Barcelona, 2 de novembre de 2014

css.php