posted by on General

2 comments

Jugant al joc des cuc hem fet un camí. Estàvem
nerviosos, al principi, perquè no sabíem què succeïria mentre el
féssim. Tampoc sabíem qui arribaria al pou primer i qui arribaria
darrer. I no sabíem què passaria quan hi arribéssim. Durant aquest
temps d’Advent hem fet un camí. Cada setmana hem encès una espelma que ens ha donat llum.

Cadascun
de noltros sabem quina és la llum que il·lumina el camí nostre. La
qüestió no és que la llum estigui al final del camí o ens acompanyi,
sinó que la llum sempre hi és, en
major o en menor grau, però sempre hi és. Tenim sort noltros que podem
veure que sempre hi ha llum, perquè hi ha persones que no la saben
veure. A les fosques no hi veiem i no sabem trobar el camí. Com més llum hi ha més bé hi veiem. Si intentam posar llum als mals moments no ho passarem tan malament. Hi ha persones que el que fan és apagar
l’espelma, i clar, després sí que no hi veuen gens.

No podem evitar, a vegades, quedar-nos en la foscor perquè la llum
requereix un esforç (gratificant). Els altres no ens poden donar llum,
però sí que poden encendre una espurna i a partir d’aquí avivar sa
nostra flama. Però serem noltros mateixos els qui donem força a la llum
que sempre ens acompanya. Igualment, noltros també podem provocar
qualque espurna en els altres perquè vegin la seva llum.

Podem
compartir la llum quan en rallam amb els altres, quan compartim allò
que a nosaltres ens fa viure, aviva la nostra flama i fa que la foscor
minvi. Donar a conèixer la nostra llum també ens ajuda a noltros.
Compartim la llum en la transcendència, no és quelcom palpable. És una manera d’apropar-nos a les persones que estimam.

Diu l’Evangeli que "Joan era una flama encesa que il·luminava tot
al voltant"… i Jesús continuaria diguent: "Jo sóc la llum del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida". (Jn 5, 33-36), (Jn 8, 12)

[@more@]

En Carlos ens ha preparat sa corda i es poal des pou per avui:
Jugam al joc des cuc (sa cuca).
El primer que arriba al pou encén una espelma i llegeix aquest text:
Caminam cap a la llum
La llum ha estat sempre un element positiu per a les persones. En
oposició a la foscor. Totes les religions utilitzen la llum com a
imatge del bé. A la Bíblia hi trobam contínues referències simbòliques:
– En l’Antic Testament a la llum se li dóna un triple significat: felicitat, vida, coneixement.
– En el Nou Testament Jesús és la llum dels homes, Jesús oposa els
homes de la llum als homes del món i són fills de la llum els qui reben
la revelació i caminen amb Jesús.
Nosaltres també hem utilitzat la llum com a símbol de Jesús en aquests
dies d’Advent-Nadal. Jesús és la Llum que aporta claror i caliu al
nostre món. Durant les quatre setmanes d’Advent fem un camí que ens ha
d’aportar el
sentit de preparar-nos per a omplir-nos d?aquesta Llum de Crist,
que naixerà per Nadal. Jesús ens diu:
"Jo sóc la llum del món, el qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida". (Jn 8, 12)

El segon que arriba al pou encén una espela i llegeix aquesta reflexió:
Cada dia en llevar-nos podem escollir, estar de bon humor o de mal
humor. Cada vegada que passa alguna cosa dolenta, puc escollir ser una
víctima o aprendre’n alguna cosa. Cada vegada que algú es queixa, puc
deixar-me contaminar per les queixes o fixar-me en el cantó positiu de
la vida.
El tercer que arriba al pou encén una espela i llegeix aquesta reflexió:
Però no sempre és fàcil… i malgrat tot, la vida està feta tota d’eleccions, de decisions. Pots escollir com reaccionar davant les
situacions. Escollir com la gent influirà en el teu humor. Escollir
estar de bon humor o de mal humor. És elecció teva com viuràs la teva
vida (prioritats, valors, etc). I sinó tries, esculls no fer-ho i altres
escolliran per tu.

El quart que arriba al pou encén una espela i llegeix aquesta reflexió:
De tu depèn que gaudeixis cada dia o visquis esperant… que arribi el cap de setmana, que s’acabi el mes, que arribin les vacances… i fugir. L’única cosa veritablement teva, ja que ningú pot controlar-la o assumir-la en el teu lloc, és la teva llibertat, de manera que si te
n’adones, tota la resta és molt més fàcil.
Reflexionam a partir dels textos anteriors:
  • Què entenem per llum i què entenem per foscor?
  • Tenim
    qualque llum que ens acompanya? Està al final del camí o ens acompanya
    al llarg del camí? Què ens aporta aquesta llum? En què ens ajuda?
  • Sabem veure llum entre la foscor? Sempre podem triar la llum? Ens deixen els altres? Ens deixem noltros?
  • Podem compartir la nostra llum?
Pregam amb una cançó:
Desert

Pel desert, pel desert
hi ha un estel que et guia pel desert.
Lluny o a prop, sud o nord,
no t’aturis, et podries perdre
deixa que ell et porti
lluny del teu desert.

Tot és terra i la nit t’ofega.
Un ocell s´enlaira, sents el vent com parla.
No preguntis, t’enganya,
sempre hi ha una llum que t’acompanya.

Pel desert, pel desert
hi ha un estel que et guia pel desert.
Foc etern cau del cel
i dibuixa el camí que et porta
al jardí que busques,
lluny del teu desert.

Lectura de l’Evangeli de Joan (Jn 5, 33-36) d’aquest divendres passat:

En aquell temps, Jesús digué als jueus: "Quan vau enviar missatgers per
interrogar Joan, la seva resposta va ser un testimoni a favor de la
veritat. No és que jo em fonamenti en el testimoniatge dels homes;
només dic perquè us voldria salvar. Joan era una flama encesa que i
il·luminava tot al voltant, i vosaltres us vau deixar entusiasmar un
moment per la seva claror. Però jo tinc a favor meu un altres testimoni
de més valor que Joan: són les obres que el Pare m’ha donat i que vol
que jo dugui a terme. Això que jo faig, sí que demostra que el Pare
m’ha enviat".

Després de sopar ens donam ses postals de Nadal i tenim ben en compte ses paraules que na Glòria ens posa:

Mare
Admirable
Radiant d’alegria
Il·lusionadora
Amorosa
Dolça
Ooasi de pau
Laboriosa
Optimista
Reconfortant
Sensible
LLoança
Oració
Receptor
Espiritualista
Natural
‘S’egur
Genialitat
Lliure
Òrganitzada
Riallera
Intel·ligent
Atenta
Carismàtic
Afable
Responsable
Legal
Observador
Sensat

posted by on General

2 comments

Hem de ser conscients del moment en què ens trobam
en la nostra vida, familiarment, comunitàriament, eclesialment. Viurem
millor el present, el nou any litúrgic, si sabem veure el Regne de Déu
entre tot açò. Les coses senzilles, ordinàries, les de la condicó
humana, en definitiva, la discreció, defineixen el Regne de Déu.

El model eclesial de presència a Europa s’acaba. Estam en un cristianisme de transició que es
definirà en una o dues generacions; els cristians serem minoria.
L’Església ha de pensar en els nous moments que vindran, s’ha de
centrar en Déu. No es tracta de pensar en qui guanya i qui perd.

Mt 12, 15-21. Jesús demana discreció del
Regne de Déu, perquè no arriba com vegades ens ho imaginam. David (rei)
estableix una aliança amb Déu, però els reis que el segueixen són un
desastre, i per aquesta raó Déu envia els profetes. Amb l’exili comença
una nova manera de veure a Déu, en la qual descobreixen que el Regne de
Déu no pot venir de la mà dels homes.

El Regne de Déu, amb el pas del temps, s’espiritualitza, s’espera en el cor humà.
Maria és l’esperança del Regne de Déu perquè acompleixi la seva
voluntat i Jesús és el rei inesperat. Apareix com un rei diferent a
tots els altres, a través del qual Déu mostra una altra manera
d’entendre la reialesa entre els homes. Per exemple, Jesús davant Pilat
diu que el seu Regne no és d’aquest món. El Regne de Déu té la mesura
de les coses ordinàries, de la condició humana. Defensa que l’amor
només es pot respondre amb amor, amb llibertat. Una frase encertada
dels ortodoxos és que "Déu ho pot tot menys obligar a estimar".

En aquests moments s’ha acabat un moment i no sabem exactament cap on anem. Com ho podem saber?

  • Centrem-nos en el primer manament: estima Déu per damunt de totes
    les coses. Hem de verificar que Déu és amor i per açò ens estima
    naturalment. No l’hem d’estimar perquè ens ajuda o perquè fa coses,
    sinó per ell mateix. La vida no es queda limitada:
    ens humanitza, ens porta a la nostra plenitud. Déu no defensa els grans
    aconteixements, manifestacions, sinó que està en la plenitud de la vida
    ordinària. "Francesc, per què plores? Perquè l’amor no és estimat!".
  • Donem qualitat a les relacions humanes.
  • Creem espais de diàleg on trobar la veritat.
  • Despleguem sensibilitat envers el que és gratuït.
  • Propiciem l’essència humana.
  • Defensem la solidaritat.
  • Evitem l’arrogància, siguem apassionats del respecte.
  • Testimoniem l’esperança.
  • Apropem-nos més a les persones que a institucions.
  • Mostrem l’amor de Déu.
  • El que diu el segon manament és una qualitat autènticament humana: estima al proïsme.

Conclusió

Hem de veure el Regne de Déu des de la visió de Pasqua. Responem a l’amor amb amor. Vivim evangèlicament el present.

[@more@]Recés d’Advent 2005. G. Joan-Carles Elvira, monjo de Montserrat. Sant Pere de les Puel·les, Barcelona, 3 de desembre de 2005

Fugint de Déu

Nov
2005
29

posted by on General

Comentaris tancats a Fugint de Déu

En Marc troba na Mònica asseguda en un bar prenent un cafè. Ella li mostra el poema que està escrivint:
Fugint de Déu

"Com la boira,
com el vent
és el meu pressentiment,
estic fugint de Tu,
ho sento, no puc,
no és el moment…"

Moltes vegades ens volem sentir lliures, no volem que cap poder ni cap ens superior guiï les nostres vides. Déu es pot convertir en un enemic. Veiem que hi ha diferents tipus de persones que fugen de Déu: els agòstics o ateus i els que tenen por a dir-li Déu o que troben que no tenen fe o…

La veritat és un anhel que els homes han cercat al llarg dels segles i sembla que no hagin trobat. Pels cristians Déu és la veritat. La veritat pot fer mal. La veritat és quelcom més que allò provat científicament.

La societat d’avui en dia, tant materialista, sembla que tot ho pot aconseguir prement un botó i teclejant una adreça electrònica a Internet. Déu esdevé un producte més, però un producte que sempre que el necessitem hi és. Hi ha situacions en què ens plantegem si realment hi ha Déu, sobretot quan les coses van mal dades. També ens hem de recordar d’ell en els moment d’alegria. Tots aquests moments ens serveixen per dir: "malgrat tot seguesc caminant".

L’home té por a transcendir, a pensar en allò que està per damunt de nosaltres, en una realitat material que no és tangible. La gent té por a dir moltes coses, a posar-les nom, a ser sincers amb els altres, a ser noltros mateixos. La gent busca fer coses, està envoltada de renou. La gent té por a trobar-se en silenci. Pocs són els que gaudeixen del silenci personal.

L’actualitat ens demostra que la faç de Déu a la terra, l’Església, no concorda amb la realitat del nostre temps. Un concepte de família, una orientació sexual, una via educativa. Som conscients del que diu la jerarquia de la nostra Església, però açò no ens fa perdre la nostra estima cap a ella.

En els Fets dels Apòstols 17, 16-34 Pau diu als atenesos, dret al mig de l’Areòpag:

– Atenesos, veig que en tot sou molt religiosos, perquè, recorrent la ciutat i contemplant els vostres llocs sagrats, fins i tot he trobat un altar que porta aquesta inscripció: "Al déu desconegut". Idò bé, el que vosaltres adorau sense conèixer és el que jo us anuncii.

[@more@]

Barcelona, 26 de novembre de 2005

Recordatori:

  • 3 de desembre. De 10 a 17h recés d’Advent a Sant Pere de les Puel·les.
  • 17 de desembre. A les 11:30h o a les 17.30h grup de RdV.
  • 21 de gener. 17.30h grup de RdV.
  • Març (Quaresma). Anar a Montserrat.
  • Després de Pasqua. Anar a Puçol.
  • Pentecosta. Vespres a Montserrat

posted by on General

Comentaris tancats a Mentre comptis per algú… estàs salvat

Na Magdalena ens va dur aquelles pàgines que havia tret d’Espai Sagrat,
i ens remarcava les parts que tenien l’aire de na Cati, de les
clarisses de Ciutadella. Un estil que ens va agradar i que fa
sentir bé tant l’esperit com el cos. Fer una pregària d’aquest estil és
molt agradable.

Arrel del text de Lluís Armengol, que parla sobre el fet que sentir-nos
estimats ens dóna força, apuntam unes quantes frases:

  • Déu, que és trascendència, és l’"única" cosa que ens diferencia dels animals.
  • Tenim vessa d’anomenar "Déu" a Déu, que és trascendència, perquè avui en dia tot està personificat, tot gira entorn de la persona, a la gent li falta trascendència.
  • L’home respecte la moral natural, que és el mateix que defensa l’Església.
  • La gran malaltia d’avui en dia és la sol·litud.
    Abans d’ahir, fent broma amb un company de feina, deia ell: saps, en el fons és
    culpa nostra que les coses ens afectin, perquè a les que no donam importància no ens afecten. La sol·litud ve a ser una cosa així,
    perquè ens podem sentir tot sols, fins i tot, quan al nostre costat hi
    ha la família, els amics, etc. Serà que ens fa falta sentir-nos
    estimats, és ver?
  • Arribam a dalt sense haver començat per baix. Seguim a
    Déu, ens sentim Església. Hem de tenir una base dins
    noltros que ens ajudi a trascendir. Quan tinguem aquesta base, sentirem
    Déu, i ens sentirem de la comunitat de l’Església (on ja sabem que la
    CEE, la COPE i demés, déunidó! Fillets, a la vinya del Senyor hi ha de
    tot).

En els papers de color taronja
http://www.espaisagrat.org/ep051023.htm
apuntam una frase: "la nostra vida és un examen d’amor".
L’Evangeli, ensoldemà, deia: "estima als altres com a tu mateix". És difícil açò!!!

[@more@]Barcelona, 22 d’octubre de 2005

posted by on General

Comentaris tancats a Com seguir avui a jesús sent universitari?

Tots hem actuat com a esponges del que hem vist, sentit i viscut. Acompanyats d’altres joves de la pastoral universitària de tota Espanya, que també estudien a la universitat, que ja estan preparant el doctorat, el projecte de final de carrera, hem pogut conèixer les realitats i la manera de fer de comunitats tan diferents com puguin ser Saragossa, Màlaga, Canàries o Badajoz. Hem conegut la seva manera de pregar, de relacionar-se amb la gent de les seves universitats, altres realitats dins la Pastoral on mos movem. No tots feim les coses igual i hem sabut que no les hi podríem fer perquè cada terra viu la seva fe a la seva manera, en definitiva, la fe de tots. Hem anat a Sevilla moguts per una mateixa inquietud: seguir a Jesús, avui, dins les nostres universitats.
Hem gaudit de les paraules del cardenal-arquebisbe de Sevilla, Carlos Amigo Vallejo ("no somos un crucero de lujo, ni un navío de guerra con misiles… sinó una patera en medio del mar"), hem assistit a xerrades, hem escoltat taules rodones, hem participat a reflexions en grup sobre els temes tractats i hem estat crítics amb tot açò. Al mateix temps, gràcies al delegat de Pastoral Universitària de Sevilla i rector del Seminari Metropolità, José Mazuelos Pérez, hem visitat la ciutat i els elements més característics i fermats a noltros: la Universitat i la "Capilla de los Estudiantes", els "Reales Alcázares" i la Catedral.
Mos enduim la sensació de saber que no estam tot sols a la Pastoral Universitària i el record dels nostros amics nous i als que esperam retrobar l’any que ve. Ara mos toca fer la feina a noltros: pair-ho tot i ser capaços d’aplicar-ho a la vida quotidiana.
Glòria, Llorenç i Carlos
Full dominical. Església de Menorca. Número 1212, any XXIV, (16 octubre 2005)

[@more@]

III Trobada de Joves Universitaris Catòlics. Sevilla, Seminari Metropolità, 16, 17 i 18 de setembre de 2005

css.php