posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Creure en Déu. Jesús de Natzaret

Som a prop de Nadal i avui ens apleguem per celebrar-ho amb el grup. El Misteri de Nadal ens motiva a parlar de Déu, de Jesús i de la fe. Avui en dia no és fàcil creure en res que comporti aceptar un Misteri. No hi ha dubte que per creure en Déu i en el seu Fill hem d’acceptar quelcom que ens depassa i que el mètode científic tan arrelat entre nosaltres no explica, tot i que tampoc ho nega, és el cas de molts científics actuals. La ciència ha arribat a un nivell tan alt que a molts científics els costa creure quelcom que no es pot demostrar científicament. Molts han deixat de fer-se preguntes. La filosofia no està de moda. La gran majoria no es qüestionen el perquè de tot plegat. La gent s’ha acostumat a passar de tot.

Coneixem la vida de Jesús, però, potser, ens costa copsar la seva transcendència. Possiblement algunes persones s’han enamorat de la figura de Jesús quan l’han conegut i moltes altres el comparen amb figures tan emblemàtiques com Gandhi, Martin Luter King, Buda. Tots tenen en comú la lluita pel pacifisme, per la justícia, per la no violència, i agraïm haver conegut el seu compromís. Segur que si haguessin existit més persones com ells el món seria millor, els homes no es matarien els uns als altres per unes idees, per interessos racials, econòmics, per guerres. Però per creure en aquests personatges no necessitem la fe.

Sorgeix una allau de preguntes:

  • Perquè per creure en Déu Pare, en Jesús, en el seu Esperit Sant, necessitem la fe?
  • Té sentit creure?
  • Per què som persones capaces de ser lliures, d’emocionar-nos, d’estimar fins al sacrifici, de crear bellesa, música, pintura, poesia, amistat?
  • Per què som capaços d’odiar, matar, violar, esclavitzar?
  • Per què som molt més que pures cèl·lules, peixos, micos?
  • Som fruits d’un misteri d’amor?
  • Considereu que creure dóna sentit a la nostra vida?
  • Trobeu que necessitem compartir aquestes qüestions en grup, entre amics que aquests temes els despertin interès?

Què coneixem de Jesús?

Els cristians tenim una font de revelació més creïble perquè Déu se’ns ha revelat en un home bo anomenat Jesús de Natzaret, que va passar per aquest món fent el bé i explicant-nos que Ell mateix és Déu. Ho va explicar amb senzillesa de cor, ho avalaven les seves obres, el seu ensenyament sempre a favor dels més dèbils. S’anomena a si mateix Fill de Déu i ens diu que també tots els homes en som fills. Ell va ser enviat al món per la salvació de la humanitat.

De què necessitem ser salvats?

  • De la divisió interna del “jo” (la lluita interior de cada ésser humà).
  • De la no acceptació de l’alteritat radical de l’altre (la diversitat, el pluralisme…).
  • De la conflictivitat social, econòmica, política.
  • De l’explotació del planeta
  • De la distància entre criatura i creador; i el mur infranquejable de la mort.

Síntesi de les aportacions personals

Hem compartit sentiments íntims en un clima dens, però respectuós i sincer. És difícil explicar la fe amb paraules, la fe està dins nostre. És un sentiment, hi ha “algú” que està en nosaltres, ens acompanya i ens consola. Quan les coses van malament el camí fàcil és culpar a Déu enlloc de preguntar-se per què he arribat jo fins aquí? Estem mancats d’aquesta formació: m’és difícil pensar que Déu està al meu costat i m’acompanya.

  • No segueixo la pràctica religiosa, de petits els pares ens feien anar a Missa, però en arribar a gran ho he deixat córrer. Quan tu sens quelcom dintre teu vol dir que és veritat.
  • Crec en el Jesús que ha existit a nivell històric, però a Déu el veig molt llunyà.
  • Veig la fe com un vincle amb els altres, amb la natura.
  • Sento que Déu és un Pare bo que m’estima infinitament, no l’he vist mai, però quan em sento estimada penso que aquest amor és Déu mateix…

Moment de silenci

Llegim pausadament el pròleg de l’evangeli segons sant Joan: “Al començament, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la paraula era Déu. […] En ella hi ha la vida i la Vida era la llum dels homes, i la llum resplendeix enmig de les tenebres. […] Aparegué un home enviat de Déu, que es deia Joan. Aquest vingué a testimoniar la llum a fi que tots creguessin per ell. […] Existia aquella llum veritable que, venint al món, il·lumina tot home” (Jo 1, 1-28).

Reflexió i conclusions

  • Qui fa possible el trobament dels homes i dones amb Déu? És tot un procés que va arrelant amb els anys. Ens cal escoltar. Aquest procés demana transparència per part nostra.
  • Hi pot haver acceptació del Misteri sense aquest trobament? Déu és Pare i ens estima infinitament. Amb el pas dels anys ens sentim estimats i acceptats. Aquest sentiment està gravat en el nostre interior i l’anem descobrint a través dels esdeveniments de la vida.
  • No hem de cercar tantes concrecions, ens cal veure a Déu en les petites coses, descobrir que ens acompanya, que ens dóna força per estimar, per travessar els obstacles.
  • La fe ens ajuda a realitzar-nos més conscientment i a ser més feliços.

Tot seguit, compartim el dinar i els torrons. I ens desitgem molt Bon Nadal!

Maria, Ismael, Andreu, Oliver, Roser, Memé i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 13 de desembre de 2014

posted by on Diumenges

Comentaris tancats a Advent, temps d’esperança

Diumenge I d’Advent

La nostra vida és un Advent continuat. El Crist ja ha vingut i esperem que tornarà, però creiem que el seu Esperit és present dins nostre, així com també enmig del món. Ell se segueix identificant amb els més pobres, el malalts, els desemparats, els humils, els que tenen fam i set. Diumenge passat, en la cloenda de l’any litúrgic, l’evangelista Mateu ens ho expressava ben clar: “Veniu beneïts del meu Pare. […] Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu de menjar, quan tenia set, em donàreu de beure, quan era foraster, em vau acollir. […] Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” (Mt 25, 31-46).

Tot i creure que Jesús és entre nosaltres, ens cal viure amb esperança perquè el Regne de Déu es va construint, però Déu el vol fer amb nosaltres, per això va venir al món, hi va plantar la seva tenda per poder ser el nostre company de camí, per romandre a través nostre, al costat dels que travessen les dures realitats de la vida. Sense la seva vinguda, sense l’esperança que Déu és present, aquest món és un autèntic cataclisme. En els nostres dies, molts pobles, com Síria, Irak i tants pobles d’Àfrica, estan submergits en guerres implacables, sense que a l’horitzó es vegi cap albada d’esperança.

Però Déu és present i viu amb nosaltres la nostra història, encara que no ens n’adonem i ens mantinguem presoners dels nostres descoratjaments i foscors. L’Advent és un passat, un present i un futur en la mateixa realitat del projecte d’amor, de companyia, de solidaritat en cada persona: “Però enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare, nosaltres som l’argila i vós, el terrisser, tots som obra de les vostres mans” (Is 64, 2b-7). Els que volem seguir Jesús, doncs, som cridats a fer d’aquest món, amb totes les seves inacceptables foscors, un lloc on s’hi pugui arribar a viure a plena llum.

En aquest any que encetem ens acompanyarà l’evangelista Marc. Avui hem sentit: “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quan vindrà l’amo de la casa: al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada; no fos cas que arribés sobtadament i us trobés dormint. El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu!” (Mc 13, 33-37).

Amics, hem de vetllar. Actuem i preguem amb l’esperança que el Senyor vindrà. I Actuem juntament amb tots aquells que creuen que un món millor és possible.

Maria Dolors Amat
Barcelona, 30 de novembre de 2014

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a El dret a la dignitat i a la llibertat

La reunió d’avui arrenca d’un film recomanat pel Secretariat Diocesà de Joventut: 12 años de esclavitud, de Steve McQueen. Es tracta d’un drama corprenedor sobre els drets humans i la dignitat de les persones. El contingut està basat en un fet real ocorregut el 1850. Narra la història de Solomon Northup, un músic negre culte que vivia amb la seva família a Nova York. Després de prendre una copa amb dos homes, Solomon descobreix que ha estat drogat i segrestat per ser venut com a esclau en una plantació de Louisiana. Renunciant a abandonar l’esperança, Solomon contempla com tots al seu voltant sucumbeixen a la violència i a la desesperació, però ell decideix no rendir-se i esperar que arribi el moment oportú per recuperar la llibertat i tornar amb la seva família.

Aportacions i reflexions

La projecció, per si sola, ha anat envaint les nostres sensibilitats, conduint-nos a l’evidencia que cada ésser humà, creat a imatge i semblança de Déu, té uns drets fonamentals i és digne de respecte en cada instant de la seva vida. Tots hem coincidit en què Solomon, el protagonista d’aquest fet, ens ha mostrat gran dignitat i qualitat humana. Separat de la seva família, vexat i ultratjat, no va mai de víctima, té arguments, és valent, no perd l’esperança i, fins i tot, s’enfronta amb l’amo quan aquest arriba a trepitjar-lo i calumniar-lo fins a l’extrem. Es veu obligat a amagar les seves capacitats, presentant-se com un analfabet quan és interrogat. Però descobreixen les seves habilitats musicals amb el violí, l’aprofiten per animar les grans festes dels seus amos. Tot ho aguanta amb gran humilitat, però en el seu interior es manté encès el coratge de lluitar per l’alliberament, la pròpia dignitat i la dels seus companys de captiveri. Fins el retrobament amb la pròpia família mai no va de víctima, sinó que mostra una actitud humil i digna.

En el desenvolupament d’aquesta història hem observat un fons de malignitat en el cor d’aquells homes i dones blancs, propietaris d’immenses plantacions de cotó. En ells hi aflora la supèrbia. Un dels pecats més terribles és infravalorar als altres, en aquest cas, els de raça negra. Només trobem un fuster blanc que reconeix la mateixa dignitat a tots els éssers humans i s’escandalitza per l’explotació de les persones de color.

Un altre aspecte que hem destacat és l’escàndol d’aquells homes blancs que llegeixen La Bíblia als seus esclaus. Amb els llavis anomenen a Abraham, Isaac, Jacob…, mentre que les seves obres són incoherents amb la Paraula de Déu.

Per un moment, situats en l’actualitat, ens alegra el fet que les lleis, al pas del temps, han canviat en favor dels drets de les persones, però observant tantes realitats properes, encara resten molts esclavatges, tals com, el consumisme compulsiu, el sexe desvirtuat, la dependència descontrolada de les tecnologies, l’afany de diner, l’abús de poder que va creant cada dia més esclaus i pobres…

Drets trepitjats, com els d’un grup de subsaharians que intenten saltar la tanca que separa el continent africà, de la ciutat de Melilla, mentre dues persones estant jugant tranquil·lament a golf, gaudint dels privilegis del món occidental…

La reflexió ens mena al testimoniatge del Papa Francesc arribant a l’Illa de Lampedusa per fer memòria dels immigrants morts enmig de la mar, denunciant la falta de sensibilitat i compromís del món occidental vers les necessitats més bàsiques dels nostres germans.

En l’evangeli d’avui, Mateu ens presenta a Jesús que explica la paràbola dels talents. Nosaltres també hem rebut molts talents, nascuts en el si d’una família amb el necessari per créixer, estudiar i obrir-nos camins: “Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: “Un home que se n’anava fora del país, cridà els seus administradors i els confià els sues béns. (…) Al cap de molt temps l’amo tornà i els demanà comptes. Es presentà primer el que havia rebut cinc milions, portà també els cinc que havia guanyat i digué: Senyor, m’havíeu confiat cinc milions i n’he guanyat cinc més. L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat, ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor” (Mt 25, 14-30).

En aquest repartiment de béns hi estem completament implicats. Ens disposem a fer fructificar el que se’ns ha confiat? Volem col·laborar en l’alliberament de tantes esclavituds que descobrim en l’entorn?

Tot compartint taula i amistat, ens disposem a caminar vers una vida compromesa en servei dels nostres germans.

Maria, Roser, Simón, Maria, Ismael, Oliver, Laia, i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 15 de novembre de 2014

Tots Sants

nov.
2014
04

posted by on Diumenges

Comentaris tancats a Tots Sants

Solemnitat de Tots Sants i memòria dels nostres germans difunts

Quan la natura es va transformant en les clarors rosades i els daurats de tardor, ens trobem davant la festa de Tots Sants. A poc a poc, la naturalesa s’adorm, però no s’esborren aquests signes d’esperança vers la vida que mai deixa de renovar-se.

Tots Sants: el sentit de la festa ens recorda que des de la Creació, tota persona ha estat cridada a la realització plena: “Sigueu perfectes com el Pare celestial és perfecte” (Mt 5, 48). El camí vers la plenitud és conèixer l’amor que Déu ens té i deixar-nos conduir: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té, i hi hem cregut” (1 Jn 4, 11-18).

Sens dubte, tots recordem persones que han arribat molt lluny en el camí del despreniment de les coses d’aquest món. En el fons, del seu testimoniatge observem que la Paraula de Déu no ha restat en teories, sinó que han viscut amb autenticitat el convenciment que hem estat estimats per estimar. Això no és per uns quants privilegiats, sinó que tothom hi és cridat, vegem la profecia de l’Apocalipsi: “Després vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües”. “Aquests que van vestits de blanc, qui són i d’on vénen?”. “Ell em digué: “Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs”” (Ap 7,2-4.9.14). És acollint, escoltant, posant-se en lloc de l’altre, fent-li descobrir tot allò bo que té dintre seu, que tots podem ser capaços de seguir la crida.

La commemoració dels nostre germans difunts, ens confirma que això val la pena, que la vida no s’acaba amb l’estada terrenal. Malgrat que l’acomiadament d’amics i éssers estimats és un dol que cal integrar amb el pas del temps, per la fe, sabem que la mort no té la darrera paraula, l’última és la vida per sempre. Jesús acomiadant-se dels deixebles, diu: “A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n’hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos l’estada?”. “Tomàs li diu: “Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?”. Jesús li diu: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi”” (Jn 14, 1-6).

Avui proclamem que hem estat cridats a viure per viure sempre! Jesús va al davant, ha ressuscitat el primer. Si be és cert que hem de perdre la nostra casa terrenal, Jesús ens ha promès una eterna fusió amb Ell. La mort no deixa de ser una mena de porta a la deriva, que ens obre a l’estança de la infinita relació amb plenitud.

La mort no és res: jo tan sols sóc a l’altre costat.
Reseu, somrieu, penseu en mi.
Jo us espero.
Jo no sóc pas lluny, just a l’altre costat del camí.
Charles Péguy

Maria Dolors Amat
Barcelona, 2 de novembre de 2014

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Inici de curs 2014-2015

Escolta… Què sents? Mou-te!

Avui ens hem reunit després del llarg stop de les vacances. En l’esguard de tots hi brilla l’alegria del retrobament i l’amistat que ha arrelat entre nosaltres. En el fons, ens aplega el desig de creixement personal i la recerca del coneixement de Déu. D’antuvi, unes preguntes conviden a la participació i al diàleg:

  • Hem dedicat algun temps a pensar sobre la nostra vida i sobre nosaltres mateixos?
  • Hem viscut algun fet significatiu que ens faci descobrir noves orientacions de vida, de treball, en les relacions familiars, o d’amistat?
  • Tenint present alguna experiència que desitgem compartir?
  • Voldríem escollir algun tema en especial per compartir aquest curs?

Tot seguit unes imatges ens ajuden a pensar (vídeo): Cargol de Mar

Quan un nen es col·loca un cargol a l’oïda, l’adult sol preguntar: sents el mar? I el nen creu que el sent, quan l’únic que escolta és la remor del seu propi cor. I, no obstant això, és el nen qui té raó. Perquè la remor del seu cor és la remor de l’Absolut: de Déu. El missatge del vídeo sobre el cargol de mar ens interpel·la.

Enguany podríem tenir un nou lema: Escolta… què sents? Mou-te!

Què ens permet?

  • Seguir treballant en el camp de la interioritat, del creixement personal i alhora col·lectiu, sense perdre de vista els valors de la convivència, el respecte, la tolerància, el compartir… que sovint hem treballat.
  • Ajudar-nos a conèixer-se, a aprendre i a trobar temps per escoltar-nos i escoltar els altres i a l’altre: Déu-Jesús.
  • A desvetllar la gratuïtat, el compartir, el donar-se, la solidaritat, la importància del diàleg, el respecte, l’acceptació per tal de viure i conviure amb harmonia.
  • A aprendre a ser oberts, entenent que hi ha altres realitats, opinions, creences, maneres de fer i de viure, altres cultures, altres religions, diferents maneres d’expressar la realitat… Ajudar a estimar i a ser estimats per seguir essent feliços.

Ens cal obrir l’oïda per escoltar amb el nostre interior, per escoltar els altres, per escoltar el que ens envolta. És una acció que ens posa a tots en moviment i ens ajuda a caminar junts l’itinerari apassionant de la vida que ens ha estat regalada, així com també ens porta a qüestionar-nos per la pròpia vida i la realitat que ens envolta i saber donar una resposta.

Després d’un breu silenci que ha facilitat entrar en l’interior personal, han brollat sinceres comunicacions per part de tots. El resum que presentem, donada la confidencialitat de les vivències, és breu i sintètic: retrobament amb si mateix des dels orígens de la pròpia història personal; la descoberta de la mare; recobrar salut i energia que empeny a entrar en una etapa de vida entre agraïment i nous projectes. Encara que no sempre compresa, se sent estimada pel Pare del cel i acompanyada per molts germans; l’objectiu de lluitar pel projecte de retornar per sempre a Menorca, sentir-se propers a la família, la natura; fer nous plantejaments de cara a l’organització i activitats, davant certs resultats poc favorables; l’acceptació, l’agraïment i el testimoniatge d’obertura i servei, davant de circumstàncies personals que pels ulls del món són considerades com una mala sort; vivències familiars punyents entre dol i naixement, que afecten profundament les actituds i el desenvolupament d’una família; l’esforç per anar endavant amb el compromís d’un treball ben fet que prepari per donar-se generosament als altres.

I ha arribat el moment d’escoltar la Paraula de Déu:

El primer manament (Mc 12, 28b-31)

Llavors un dels mestres de la Llei, s’apropà a Jesús i li va fer aquesta pregunta:
– Quin és el primer de tots els manaments?
Jesús va respondre:
– El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.

(Jesús respon amb un text molt important de l’AT. Dt 6, 4-9)

Un manament nou (Jn 13, 34)

Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres.

En aquestes paraules hi ha el nucli central de la fe. La manifestació de Déu és per tots els pobles de la terra.

Escolta!

Aquesta paraula recull el que és essencial en la nostra vida: estimar-se a un mateix, a l’altre i a Déu és una sola i idèntica perspectiva. El manament de l’amor a Déu i a l’altre, tal com la tradició de l’Antic Testament ho transmet, comença amb un imperatiu que té més a veure amb l’experiència sentida que amb l’obediència cega, escolta!: el teu cos i el teu cor, el que t’entusiasma, la teva pròpia història, la remor de l’interior que aspira a la crida de l’Esperit. L’amor és el teu motor interior!

El Cargol de mar. Què escoltem en la vida de cada dia, i què volem escoltar?

La companya animadora del tema d’avui ens ha regalat un cargol a cadascú . L’observació de la seva forma i textura agradable ens ajuda a treure unes conclusions que ens hauran d’acompanyar sempre:

  • Aquest cargol d’aquí en endavant ha de ser un símbol que ens condueixi a ser perseverants en centrar-nos i dedicar uns minuts diaris a escoltar en el nostre interior.

Agraïts per aquest començament de curs, abans de compartir el dinar de germanor hem fet aquesta pregària:

Et volem escoltar, Déu nostre,
tot i que hi ha coses que no entenem i necessitem que ens les expliquis.
Ets un pare bo que estima els seus fills i vol el millor per a ells
i ens recordes constantment que hem d’estimar-te a tu i als germans.
I això ens ho dius en tot lloc i en tot moment,
només cal que ho vulguem escoltar.
Gràcies pel nou curs que avui comencem.

Mari, Memé, Simón, Maria, Ismael, Laia, Andreu, Roser i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 4 d’octubre de 2014

css.php