posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a El dret a la dignitat i a la llibertat

La reunió d’avui arrenca d’un film recomanat pel Secretariat Diocesà de Joventut: 12 años de esclavitud, de Steve McQueen. Es tracta d’un drama corprenedor sobre els drets humans i la dignitat de les persones. El contingut està basat en un fet real ocorregut el 1850. Narra la història de Solomon Northup, un músic negre culte que vivia amb la seva família a Nova York. Després de prendre una copa amb dos homes, Solomon descobreix que ha estat drogat i segrestat per ser venut com a esclau en una plantació de Louisiana. Renunciant a abandonar l’esperança, Solomon contempla com tots al seu voltant sucumbeixen a la violència i a la desesperació, però ell decideix no rendir-se i esperar que arribi el moment oportú per recuperar la llibertat i tornar amb la seva família.

Aportacions i reflexions

La projecció, per si sola, ha anat envaint les nostres sensibilitats, conduint-nos a l’evidencia que cada ésser humà, creat a imatge i semblança de Déu, té uns drets fonamentals i és digne de respecte en cada instant de la seva vida. Tots hem coincidit en què Solomon, el protagonista d’aquest fet, ens ha mostrat gran dignitat i qualitat humana. Separat de la seva família, vexat i ultratjat, no va mai de víctima, té arguments, és valent, no perd l’esperança i, fins i tot, s’enfronta amb l’amo quan aquest arriba a trepitjar-lo i calumniar-lo fins a l’extrem. Es veu obligat a amagar les seves capacitats, presentant-se com un analfabet quan és interrogat. Però descobreixen les seves habilitats musicals amb el violí, l’aprofiten per animar les grans festes dels seus amos. Tot ho aguanta amb gran humilitat, però en el seu interior es manté encès el coratge de lluitar per l’alliberament, la pròpia dignitat i la dels seus companys de captiveri. Fins el retrobament amb la pròpia família mai no va de víctima, sinó que mostra una actitud humil i digna.

En el desenvolupament d’aquesta història hem observat un fons de malignitat en el cor d’aquells homes i dones blancs, propietaris d’immenses plantacions de cotó. En ells hi aflora la supèrbia. Un dels pecats més terribles és infravalorar als altres, en aquest cas, els de raça negra. Només trobem un fuster blanc que reconeix la mateixa dignitat a tots els éssers humans i s’escandalitza per l’explotació de les persones de color.

Un altre aspecte que hem destacat és l’escàndol d’aquells homes blancs que llegeixen La Bíblia als seus esclaus. Amb els llavis anomenen a Abraham, Isaac, Jacob…, mentre que les seves obres són incoherents amb la Paraula de Déu.

Per un moment, situats en l’actualitat, ens alegra el fet que les lleis, al pas del temps, han canviat en favor dels drets de les persones, però observant tantes realitats properes, encara resten molts esclavatges, tals com, el consumisme compulsiu, el sexe desvirtuat, la dependència descontrolada de les tecnologies, l’afany de diner, l’abús de poder que va creant cada dia més esclaus i pobres…

Drets trepitjats, com els d’un grup de subsaharians que intenten saltar la tanca que separa el continent africà, de la ciutat de Melilla, mentre dues persones estant jugant tranquil·lament a golf, gaudint dels privilegis del món occidental…

La reflexió ens mena al testimoniatge del Papa Francesc arribant a l’Illa de Lampedusa per fer memòria dels immigrants morts enmig de la mar, denunciant la falta de sensibilitat i compromís del món occidental vers les necessitats més bàsiques dels nostres germans.

En l’evangeli d’avui, Mateu ens presenta a Jesús que explica la paràbola dels talents. Nosaltres també hem rebut molts talents, nascuts en el si d’una família amb el necessari per créixer, estudiar i obrir-nos camins: “Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: “Un home que se n’anava fora del país, cridà els seus administradors i els confià els sues béns. (…) Al cap de molt temps l’amo tornà i els demanà comptes. Es presentà primer el que havia rebut cinc milions, portà també els cinc que havia guanyat i digué: Senyor, m’havíeu confiat cinc milions i n’he guanyat cinc més. L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat, ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor” (Mt 25, 14-30).

En aquest repartiment de béns hi estem completament implicats. Ens disposem a fer fructificar el que se’ns ha confiat? Volem col·laborar en l’alliberament de tantes esclavituds que descobrim en l’entorn?

Tot compartint taula i amistat, ens disposem a caminar vers una vida compromesa en servei dels nostres germans.

Maria, Roser, Simón, Maria, Ismael, Oliver, Laia, i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 15 de novembre de 2014

Tots Sants

nov.
2014
04

posted by on Diumenges

Comentaris tancats a Tots Sants

Solemnitat de Tots Sants i memòria dels nostres germans difunts

Quan la natura es va transformant en les clarors rosades i els daurats de tardor, ens trobem davant la festa de Tots Sants. A poc a poc, la naturalesa s’adorm, però no s’esborren aquests signes d’esperança vers la vida que mai deixa de renovar-se.

Tots Sants: el sentit de la festa ens recorda que des de la Creació, tota persona ha estat cridada a la realització plena: “Sigueu perfectes com el Pare celestial és perfecte” (Mt 5, 48). El camí vers la plenitud és conèixer l’amor que Déu ens té i deixar-nos conduir: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té, i hi hem cregut” (1 Jn 4, 11-18).

Sens dubte, tots recordem persones que han arribat molt lluny en el camí del despreniment de les coses d’aquest món. En el fons, del seu testimoniatge observem que la Paraula de Déu no ha restat en teories, sinó que han viscut amb autenticitat el convenciment que hem estat estimats per estimar. Això no és per uns quants privilegiats, sinó que tothom hi és cridat, vegem la profecia de l’Apocalipsi: “Després vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües”. “Aquests que van vestits de blanc, qui són i d’on vénen?”. “Ell em digué: “Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs”” (Ap 7,2-4.9.14). És acollint, escoltant, posant-se en lloc de l’altre, fent-li descobrir tot allò bo que té dintre seu, que tots podem ser capaços de seguir la crida.

La commemoració dels nostre germans difunts, ens confirma que això val la pena, que la vida no s’acaba amb l’estada terrenal. Malgrat que l’acomiadament d’amics i éssers estimats és un dol que cal integrar amb el pas del temps, per la fe, sabem que la mort no té la darrera paraula, l’última és la vida per sempre. Jesús acomiadant-se dels deixebles, diu: “A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n’hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos l’estada?”. “Tomàs li diu: “Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?”. Jesús li diu: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi”” (Jn 14, 1-6).

Avui proclamem que hem estat cridats a viure per viure sempre! Jesús va al davant, ha ressuscitat el primer. Si be és cert que hem de perdre la nostra casa terrenal, Jesús ens ha promès una eterna fusió amb Ell. La mort no deixa de ser una mena de porta a la deriva, que ens obre a l’estança de la infinita relació amb plenitud.

La mort no és res: jo tan sols sóc a l’altre costat.
Reseu, somrieu, penseu en mi.
Jo us espero.
Jo no sóc pas lluny, just a l’altre costat del camí.
Charles Péguy

Maria Dolors Amat
Barcelona, 2 de novembre de 2014

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Inici de curs 2014-2015

Escolta… Què sents? Mou-te!

Avui ens hem reunit després del llarg stop de les vacances. En l’esguard de tots hi brilla l’alegria del retrobament i l’amistat que ha arrelat entre nosaltres. En el fons, ens aplega el desig de creixement personal i la recerca del coneixement de Déu. D’antuvi, unes preguntes conviden a la participació i al diàleg:

  • Hem dedicat algun temps a pensar sobre la nostra vida i sobre nosaltres mateixos?
  • Hem viscut algun fet significatiu que ens faci descobrir noves orientacions de vida, de treball, en les relacions familiars, o d’amistat?
  • Tenint present alguna experiència que desitgem compartir?
  • Voldríem escollir algun tema en especial per compartir aquest curs?

Tot seguit unes imatges ens ajuden a pensar (vídeo): Cargol de Mar

Quan un nen es col·loca un cargol a l’oïda, l’adult sol preguntar: sents el mar? I el nen creu que el sent, quan l’únic que escolta és la remor del seu propi cor. I, no obstant això, és el nen qui té raó. Perquè la remor del seu cor és la remor de l’Absolut: de Déu. El missatge del vídeo sobre el cargol de mar ens interpel·la.

Enguany podríem tenir un nou lema: Escolta… què sents? Mou-te!

Què ens permet?

  • Seguir treballant en el camp de la interioritat, del creixement personal i alhora col·lectiu, sense perdre de vista els valors de la convivència, el respecte, la tolerància, el compartir… que sovint hem treballat.
  • Ajudar-nos a conèixer-se, a aprendre i a trobar temps per escoltar-nos i escoltar els altres i a l’altre: Déu-Jesús.
  • A desvetllar la gratuïtat, el compartir, el donar-se, la solidaritat, la importància del diàleg, el respecte, l’acceptació per tal de viure i conviure amb harmonia.
  • A aprendre a ser oberts, entenent que hi ha altres realitats, opinions, creences, maneres de fer i de viure, altres cultures, altres religions, diferents maneres d’expressar la realitat… Ajudar a estimar i a ser estimats per seguir essent feliços.

Ens cal obrir l’oïda per escoltar amb el nostre interior, per escoltar els altres, per escoltar el que ens envolta. És una acció que ens posa a tots en moviment i ens ajuda a caminar junts l’itinerari apassionant de la vida que ens ha estat regalada, així com també ens porta a qüestionar-nos per la pròpia vida i la realitat que ens envolta i saber donar una resposta.

Després d’un breu silenci que ha facilitat entrar en l’interior personal, han brollat sinceres comunicacions per part de tots. El resum que presentem, donada la confidencialitat de les vivències, és breu i sintètic: retrobament amb si mateix des dels orígens de la pròpia història personal; la descoberta de la mare; recobrar salut i energia que empeny a entrar en una etapa de vida entre agraïment i nous projectes. Encara que no sempre compresa, se sent estimada pel Pare del cel i acompanyada per molts germans; l’objectiu de lluitar pel projecte de retornar per sempre a Menorca, sentir-se propers a la família, la natura; fer nous plantejaments de cara a l’organització i activitats, davant certs resultats poc favorables; l’acceptació, l’agraïment i el testimoniatge d’obertura i servei, davant de circumstàncies personals que pels ulls del món són considerades com una mala sort; vivències familiars punyents entre dol i naixement, que afecten profundament les actituds i el desenvolupament d’una família; l’esforç per anar endavant amb el compromís d’un treball ben fet que prepari per donar-se generosament als altres.

I ha arribat el moment d’escoltar la Paraula de Déu:

El primer manament (Mc 12, 28b-31)

Llavors un dels mestres de la Llei, s’apropà a Jesús i li va fer aquesta pregunta:
– Quin és el primer de tots els manaments?
Jesús va respondre:
– El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.

(Jesús respon amb un text molt important de l’AT. Dt 6, 4-9)

Un manament nou (Jn 13, 34)

Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres.

En aquestes paraules hi ha el nucli central de la fe. La manifestació de Déu és per tots els pobles de la terra.

Escolta!

Aquesta paraula recull el que és essencial en la nostra vida: estimar-se a un mateix, a l’altre i a Déu és una sola i idèntica perspectiva. El manament de l’amor a Déu i a l’altre, tal com la tradició de l’Antic Testament ho transmet, comença amb un imperatiu que té més a veure amb l’experiència sentida que amb l’obediència cega, escolta!: el teu cos i el teu cor, el que t’entusiasma, la teva pròpia història, la remor de l’interior que aspira a la crida de l’Esperit. L’amor és el teu motor interior!

El Cargol de mar. Què escoltem en la vida de cada dia, i què volem escoltar?

La companya animadora del tema d’avui ens ha regalat un cargol a cadascú . L’observació de la seva forma i textura agradable ens ajuda a treure unes conclusions que ens hauran d’acompanyar sempre:

  • Aquest cargol d’aquí en endavant ha de ser un símbol que ens condueixi a ser perseverants en centrar-nos i dedicar uns minuts diaris a escoltar en el nostre interior.

Agraïts per aquest començament de curs, abans de compartir el dinar de germanor hem fet aquesta pregària:

Et volem escoltar, Déu nostre,
tot i que hi ha coses que no entenem i necessitem que ens les expliquis.
Ets un pare bo que estima els seus fills i vol el millor per a ells
i ens recordes constantment que hem d’estimar-te a tu i als germans.
I això ens ho dius en tot lloc i en tot moment,
només cal que ho vulguem escoltar.
Gràcies pel nou curs que avui comencem.

Mari, Memé, Simón, Maria, Ismael, Laia, Andreu, Roser i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 4 d’octubre de 2014

posted by on Diumenges

Comentaris tancats a Signes de la presència de Jesús

Diumenge XXIII de durant l’any

La pausa estiuenca s’està esgotant, en pobles i ciutats es posa en marxa la vida social i cultural, en les nostres latituds el curs comença. La Paraula de Déu mai fa vacances i en tot moment ens convida a escoltar, reflexionar, cercant llum que ens ajudi a comprendre i fer camí entre els fets quotidians. Avui l’evangelista Mateu ens posa al davant tres aspectes particularment interessants:

  • La correcció fraterna
  • Cercar el bé de l’altre
  • La força de la presència de Jesús en la reunió dels germans, en la petita comunitat

En La Bíblia, des de l’AT , trobem que la preocupació ha estat la de salvar, de lligar, i no de condemnar: “Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra, quedarà deslligat al cel” (Mt 18, 15-20). La potestat de lligar i deslligar a la terra i al cel que Jesús havia donat a Pere (Mt 6, 10), ara la dóna a la comunitat (Mt 18, 18): “vés a trobar el germà i parleu-ne vosaltres dos sols. Si te’n fa cas, t’hauràs guanyat un germà. Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més, perquè la causa sigui judicada per la paraula de dos o tres testimonis”. El consens que demana Jesús té per finalitat ajudar a descobrir el que Déu vol de nosaltres, no és una imposició o una correcció negativa, sinó ajudar a fer créixer en el cor dels germans l’esperit de discerniment. Si estimem de debò ens ha de moure en primer lloc el bé de l’altre, així com ens cal ser agraïts davant les opinions dels germans quan ens toquen a nosaltres. No hi valen categories, tots som fràgils i sovint estem a la intempèrie.

L’Església és la comunitat dels batejats animada pels petits grups que es reuneixen en nom del Senyor. En el nostre temps sovint trobem que la gent té tendència a criticar els aspectes negatius. Nosaltres hem experimentat que quan els germans s’estimen, quan en la petita comunitat s’estableixen vincles positius, quan el respecte pels altres és un valor fonamental, es va creant un clima que afavoreix el creixement personal, la capacitat d’esforç i l’assiduïtat en la pregària. Aquest és el marc on afloren les valoracions positives, el respecte i l’acceptació dels altres.

Déu és present enmig nostre. És l’Emmanuel que ha vingut a fer estada entre els homes i dones de tots els temps. Ell mateix és Jesús Ressuscitat que envia els deixebles: “Aneu a tots els pobles… Jo seré amb vosaltres fins a la fi del món” (Mt 28, 20). Ell ens ha confiat el missatge de la reconciliació. Avui demanem plegats la força que ens faci capaços de portar-lo a terme.

Maria Dolors Amat
Barcelona, 7 de setembre de 2014

posted by on Diumenges

Comentaris tancats a Vivències en temps de vacances

L’arribada de l’estiu, tard o d’hora, porta en si cert balanç de les activitats portades a terme durant el curs, l’èxit o el fracàs dels nostres compromisos o projectes de qualsevol ordre. Els dies de descans, de retrobament amb família i amics, afavoreixen intercanviar nous plantejaments i potser marquen noves etapes en la vida.

Estic agraïda d’haver pogut gaudir d’uns dies de contemplació en plena natura. Crec profundament que l’univers, amb tot el que s’hi mou, la meravella de la Creació, el goig de sentir-se acompanyada compartint experiències i amistat, em fa pensar que nosaltres, essent un granet d’arena enmig de tanta bellesa i perfecció, hem estat estimats per estimar. Em reafirmo en què la vida, malgrat els moments caòtics, té un continu sentit positiu. Però els humans estem envoltats de fragilitat. Tota la nostra història es troba sempre entre dos fronts: positiu i negatiu. Es tracta de les pulsions del bé i del mal en lluita constant en el nostre interior. A la vegada, en siguem o no conscients, estem marcats per l’empremta de Déu. Cada vegada que entre nosaltres s’estableix comunicació, quan tenim el goig de reunir-nos, la seva Paraula ens acompanya a créixer en saviesa, en esperit de discerniment. En un àmbit de confiança i sinceritat, sense l’embolcall de la pressió social, va sorgint claror dins nostre i ens anem sentin alliberats.

Som diversos, però lluny d’establir categories. Tots fem camí mentre cerquem la veritat i el bé. En les actituds que Jesús ens mostra hi observem acollida, amor, i perdó davant les errades. Lentament descobrim el goig d’una vida més generosa i plena de sentit, en la qual podem ser molt més feliços. Em consta que, fins i tot enmig de situacions molt dures som capaços d’expressar tendresa. La veritable felicitat és arribar a estimar com ens mostra Jesús. Ell com a home va afrontar el sofriment per redimir a la humanitat. Tots tenim el testimoniatge d’homes i dones que han seguit el seu camí. En la mesura que ens impliquem i ens comprometem, aquestes són les condicions per col•laborar en la creació d’un món nou, on desapareguin el mal, les guerres sagnants, els egoismes, la violència i la corrupció.

El camí és estimar sense condicions. Ens cal fer l’experiència, des de la fe i l’esperança, que Déu ens estima infinitament i no ens abandona mai. Ens cal cercar-lo en les vivències de cada dia i en la pregària, deixant de banda el fer-nos preguntes cartesianes. Jesús ens ha dit que no ens deixarà sols. Aquest és el gran misteri de la seva presència entre nosaltres. Qui és Ell? En un fragment de l’evangeli de Mateu, Jesús s’interessa pel que diu la gent d’Ell i també fa preguntes als seus deixebles: “i vosaltres, qui dieu que sóc?”. Simó Pere li contesta: “Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”. Jesús li va respondre: sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel” (Mt 16, 13-20). La resposta de Pere no pertany a una lliçó apresa sinó que surt del cor. En el nostre camí de recerca de la fe no hi valen respostes del Catecisme, sinó aquelles que provenen de la presència de l’Esperit de Déu que habita en la intimitat.

En aquests darrers dies de vacances surt del cor l’agraïment per tot el que som i podem tenir. Demanem al Senyor que amb les nostres actituds siguem capaços de mostrar als germans l’autèntic rostre de Jesús.

Maria Dolors Amat
Barcelona, 24 d’agost de 2014

css.php