posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Intel·ligència emocional

Els ulls il·luminats per l’alegria de poder retrobar-nos quasi tots. El company animador d’avui ens ha despertat gran interès amb el tema de les emocions:

“La intel·ligència emocional consisteix en disposar d’una sèrie d’habilitats per reconèixer les nostres pròpies emocions i les dels altres i, a més, poder gestionar-les adequadament. Amb una bona educació emocional, podrem enfrontar-nos de forma convenient a diverses situacions que se’ns presenten al llarg de la vida i també millorar les nostres relacions amb els altres. Aquests beneficis no solament són importants en la infància, sinó que són de gran ajuda quan som adults, com a eines imprescindibles per viure en societat.

No fa gaires anys que l’educació emocional consistia en aprendre a reprimir certes emocions i a no manifestar-les en públic. Per exemple, el simple fet de plorar era un signe de feblesa, sobretot en el gènere maculí. Això portava al fet que anys més tard tinguéssim un mal control emocional i no sabéssim bregar amb les nostres emocions, portant-nos al fracàs en diferents facetes de la vida (frustració, estrés, agressivitat, etc.)”

Ja que no volem que això ens passi a nosaltres ens disposem a treballar-les!

  1. Què són les emocions?
  2. Quines emocions identifiques?
  3. Creus que és important que es treballi l’educació emocional a les escoles? Per què?
  4. Estem a temps els adults per aprendre a identificar i gestionar les nostres emocions d’una forma més eficaç? Com?

Tots hem coincidit en que ens trobem davant d’un tema dens i de gran actualitat. Després d’un petit silenci tot d’una sorgeix el diàleg. Constatem que un individu amb un alt coeficient intel·lectual que no sap gestionar les emocions, sovint, ens mostra una capacitat dèbil a l’hora de diferenciar situacions i d’integrar les frustracions.

Què en sabem, idò, de les emocions? Es presenten a partir de signes, tals com diferents canvis d’humor, no sempre de tipus depressiu, sinó també d’eufòria. Són explosions difícils de controlar que tenen l’arrel en fets agradables i desagradables, acumulats en l’inconscient des d’etapes força primàries. Es poden manifestar somàticament (suor de mans, puja el color de la cara, fugides, plors, expressions gestuals, llenguatge verbal i no verbal).

Enmig d’una pluja d’idees, cerquem una definició ajustada en el diccionari: “L’emoció és una agitació de l’ànim per un sentiment de plaer, de pena, d’amor, d’odi, de por, etc. Reacció afectiva, en general intensa, provocada habitualment per un factor extern i que es manifesta per una commoció orgànica més o menys visible”.

Tothom arrossega un paquet interior d’emocions desconegudes per nosaltres mateixos. Els atacs d’ansietat, tan freqüents actualment, poden significar alertes d’una situació emocional desconeguda, o no resolta, que ens afecta íntimament i que per por, no sabem com expressar. Tenim tendència a fugir, evitant entrar dintre nostre, cercant entreteniments perquè ens falta coratge per ser sincers, per obrir-nos i demanar ajuda, ser valents per afrontar canvis i modificacions de conducta que ens conduirien a estar més feliços i en pau.

Entre tots hem identificat un munt d’emocions: alegria, tristesa, por, desenganys, calma, tranquil·litat, timidesa, gelosia, enyorament, preocupació, rebuig, inseguretat, ira, eufòria… No acabaríem de descriure-les. Considerem que no es tracta de classificar-les en positives i negatives, sinó fer l’aprenentatge d’entrar en el procés d’un coneixement més precís de nosaltres mateixos a partir d’examinar les nostres actituds. Les manifestacions emocionals són quelcom innat i abstracte, formen part del nostre desenvolupament personal. Aprendre a gestionar-les és una tasca al llarg de la nostra vida. Gestionades a temps i adequadament es transformem en una font de creixement personal.

S’està descobrint la necessitat d’aprendre a gestionar les emocions en la vida de família i en els programes d’educació escolar. Afavoreix la superació de l’individualisme, l’assoliment d’unes relacions equilibrades i estables, la capacitat d’esforç, la responsabilitat i el treball en grup. En totes les etapes de la vida és possible aprendre a analitzar, identificar i gestionar les nostres emocions.

Les trobades de grup, on es desenvolupen llaços d’amistat i confiança, són un estimulant de l’auto-coneixement. Ens cal ser agraïts del que som, tenim i podem fer. A la vegada hem de fugir de l’afany de poder i d’autosuficiència, aprendre a ser humils. El coneixement de les actituds dels companys enforteix els nostres compromisos i ens ajuda a modificar conductes. Tota ocasió resulta una bona eina per activar el pensament positiu i fugir de la negativitat.

En arribar a aquest punt les comunicacions han entrat en una fase pràctica i el nostre animador ens ha proposat unes breus dinàmiques per cercar la part positiva, davant de situacions molt negatives, tals com: suspendre un examen, la fractura d’una part del cos, que t’acomiadin de la feina, que s’inundi la teva casa, la pèrdua d’un ésser estimat i moltes d’altres. Aquestes propostes ens han potenciat el posar en comú una sèrie de fets viscuts, alguns força colpidors, que amb el pas del temps constatem que han estat una font de creixement i alliberament personal.

Finalment, les propostes ens han conduit fins a la vivència d’un moment emocional molt positiu i entranyable, en què, partint de “que tots tenim virtuts”, ens hem expressat sincerament i amb molta estima les qualitats positives que ens manifestem i es transformem en motiu d’agraïment dels uns vers els altres.

Un moment de silenci per integrar i agrair el do de Déu que se’n manifesta en tantes vivències positives compartides. Ens trobem en el cimal de les celebracions de Pasqua. Tenim al davant la festa de l’Ascensió. Llegim un breu fragment de l’evangeli en què Marc ens explica com Jesús s’acomiadà dels seus deixebles: “Aneu per tot el món i anuncieu la Bona Nova a tota la humanitat.” “Els senyals que acompanyaran els qui hauran cregut seran aquests: en nom meu trauran dimonis, parlaran llenguatges que no coneixien, agafaran serps amb les mans i, si beuen alguna metzina, no els farà cap mal; imposaran les mans als malalts i es posaran bons. Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu. Ells se n’anaren a predicar per tot arreu”. (Mc 16, 15-20).

Avui som convidats a mirar amunt, però tocant de peus a terra. A nosaltres també ens toca fer el cim de la vida, però, d’on venim i a on anem? Quin sentit té? Com ho hem de fer? La violència i el mal del món volen eclipsar el bé i la solidaritat que també existeix. Quina és avui la serp verinosa? El poder, el diner, el sexe, el consum…

Conclusió

Estem observant que les paraules de Jesús són el missatge d’amor incondicional que, en veritat, dóna sentit i raó al nostre viure. El tema d’aquesta revisió no ha arribat al final, constatem que ens mena al compromís de continuar la reflexió personal al llarg de tota la vida.

Si exagerásemos nuestras alegrías,
como lo hacemos con nuestras penas,
nuestros problemas perderían importancia. (Anatole France, 1844-1924)

Ismael, Maria, Simón, Andreu, Mari, Roser, Oliver, Memé i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 16 de maig de 2015

El perdó

Abr
2015
13

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a El perdó

La nostra reunió d’avui està marcada pels rostres somrients. No té res d’estrany perquè acabem d’aterrar de les vacances de Setmana Santa. El descans d’aquests dies ens ha permès contemplar la llum primaveral, la força renovadora de vida i, per damunt de tot, el goig de la celebració de la festa de Pasqua. Avui tenim l’absència de diversos membres del grup que, no obstant, s’han fet presents amb les seves comunicacions.

L’animadora del tema ens ha presentat un fet real sobre el perdó:

“En noviembre de 1986, Cathy White, una madre de 26 años de edad que estaba embarazada de su segundo hijo, fue secuestrada, violada y asesinada por dos chicos adolescentes. Para un padre, la pérdida de un hijo se siente como la cosa más injusta. Es como el mundo al revés. Su madre Linda White, expresa desesperada que el mundo ya no era tan agradable para ella. Se unió a grupos de apoyo a las víctimas, pero encontró escaso consuelo en ellos. “Nadie superaba nada -explica. Seguían enojados y yo no quería seguir llena de amargura, no quería estar de duelo por el resto de mi vida”. White tenía otros dos hijos. Quedó a cargo de la hija de su hija asesinada, su nieta de cinco años de edad, a quien llevaba a terapia por la muerte de su madre. Fue esa experiencia que la llevó a estudiar psicología, y más tarde a convertirse en una terapeuta de duelo.

White tardó 15 años en perdonar al asesino de su hija. Al ayudar a otras personas a lidiar con la pérdida y el dolor, empezó a recuperar algo de control en su vida. Decidió empezar a enseñar en la cárcel, una experiencia valiosa que la “curó”, dice. “Creo que la gente es más que lo peor que ha hecho”. Su experiencia de trabajo con los delincuentes en la cárcel dio lugar a una decisión aún más radical: reunirse con uno de los asesinos de su hija, Gary Brown. Quería ver si era capaz de sentir compasión por él.

White y su nieta Ami, que entonces ya tenía 18 años, se reunieron con Brown en la cárcel y conversaron durante todo el día. “Me quedé asombrada por lo joven y vulnerable que parecía. Uno de los momentos más difíciles fue escuchar el relato de lo que sucedió, la progresión de lo ocurrido. Fue difícil de escuchar, pero yo estaba preparada para ello. Brown También les contó las últimas palabras de Cathy antes de que él la matara a tiros: “Te perdono y Dios también lo hará”.

White se ha mantenido en contacto con Brown que ahora está fuera de la cárcel y en libertad condicional. Planean usar su experiencia para guiar a “niños y adolescentes que van por el camino equivocado”. A pesar de que le quedan dudas pendientes, White piensa que haber conocido a Brown la ha mantenido cuerda. “Si uno deja que el dolor se apodere de la vida, es como si el delito ocurriera una y otra vez. Uno termina enojado y amargado””.

Preguntes per la reflexió

  1. Què et costa més, perdonar o demanar perdó? Quins sentiments t’impedeixen perdonar?
  2. Hem de perdonar encara que no ens demanin perdó? Què podem fer si, tot i voler, no som capaços de perdonar?
  3. Sóc capaç de dir que no m’agrada el que m’han fet? Què és el primer que sents quant t’ofenen? He de demanar perdó si la meva intenció era bona?
  4. Quines conseqüències té sentir contrarietat, odi, enuig o desig de venjança?
  5. Com et sents després de perdonar? Què exigiries al qui et demana perdó? Com reacciones quan algú et demana perdó?

El tema ens ha propiciat un clima sincer i respectuós. Les comunicacions han estat fluïdes i força vivencials. En algun cas serà necessari el pas del temps per arribar a perdonar. Per fer-ho caldrà entrar en la realitat de l’altre, com hem observat en el cas objecte de la reflexió. Comprendre i acceptar. Això no és una tasca fàcil. Sovint el demanar perdó és redueix a disculpar-se i res més, no va més enllà que excuses, o bé, en la gravetat del cas, deixar-se dominar per l’amargor, l’odi i el desig de venjança. Molta gent diu: “perdono, però no oblido”. Així no es pot perdonar, ja que allò que fereix sentiments marca, però no impedeix mai el perdonar. Sempre que rebem una ofensa caldrà analitzar-la pausadament, no deixar-nos endur per la impulsivitat i eliminar l’exageració per poder interpretar-la amb realisme.

Ens costa més demanar perdó que perdonar. Tenim molt arrelat el pecat d’orgull, el malestar i el patiment que ens ha produït l’ofensa. Aquests aspectes impedeixen demanar perdó i perdonar.

El perdonar sorgeix de la necessitat nostra. Si no en som conscients, no ho farem. Si, tot i voler, no som capaços de perdonar, caldrà cercar ajuda, parlar-ne. La comunicació i el diàleg són fonamentals en la comprensió de les situacions. Sempre et sentiràs millor si t’expliques, si vas conreant la humilitat i apartes l’orgull.

L’odi i la prepotència fan arrelar les actituds violentes dintre nostre. Tota guerra comença en l’interior de cadascú.

Les ofenses fan mal quan estimes de debò. Si aquella persona t’és indiferent, passes de llarg. Quan el perdó surt del cor et sents molt bé, t’alegres, ho agraeixes i t’adones que es reforça l’amistat i l’estimació. En la relació propera el perdó es viu més intensament. Entre pares i fills és més fàcil perdonar. Sovint perdonen més els pares als fills, que aquests als pares. L’acció de perdonar és més gran que el valor del perdó i exerceix un procés de creixement personal, de salut mental, que ajuda a superar el patiment que ens ha causat l’ofensa.

Les actituds que ens posen en disposició de perdonar són:

  • L’amor, ja que perdonar significa estimar intensament.
  • La comprensió: perdonar és confiar en què cada persona porta implícita la capacitat de canvi.
  • Generositat: el perdó pot vèncer el mal amb l’abundància del bé.
  • Humilitat: cal mostrar el perdó i l’acolliment amb una gran delicadesa, lluny de prepotència.

En el punt àlgid de la reflexió ens adonem que el perdó és un valor que ve de Déu. Cercant en l’evangeli, observem que les expressions de Jesús són de comprensió, perdó i amor, fins i tot, en el moment més dur de la mort en creu. Ens aturem especialment en un fragment de l’evangeli de Joan propi de la capvuitada de Pasqua: “Al capvespre d’aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles tenien tancades les portes, per por dels jueus. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres. […] Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Llavors va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó” (Jn 20, 19-31). Veiem doncs, que Jesús Ressuscitat deixa als seus deixebles el do del perdó. Des d’ara la comunitat dels creients serà portadora de la Vida Nova, que no és altra cosa que l’amor, el perdó i la pau enmig de la humanitat.

Conclusió

El perdó és un valor bàsic per conrear al llarg de la vida que ens ha d’acompanyar a créixer i madurar com a persones.

Memé, Simón, Roser, Mari i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 11 d’abril de 2015

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Recerca de la fe, l’amor i el servei

La reunió d’avui ha tingut un to especial. Feia temps que en el grup s’havia expressat el desig de fer una visita al Monestir de Montserrat i conèixer de prop la vida monàstica. Ens hem aplegat de bon matí, tothom molt puntual per iniciar la marxa, però envaïts per un cert desencís, ja que el temps no es presentava favorable. Dia plujós, vent de llevant i una boira espessa que cobria el paisatge, amb perspectiva de llarga durada. Alguns companys no coneixien Montserrat i la boira impedia la descoberta i contemplació d’aquesta muntanya privilegiada. Cal reconèixer que no esperàvem que el mal temps amainés, però al capvespre hem arribat a descobrir la silueta de les muntanyes.

El recull d’experiències íntimes ha passat per damunt de la natura. Els monjos celebraven la festa del traspàs de sant Benet amb una eucaristia molt solemne, música i cants de L’Escolania. Després d’un dinar amb intensa amistat compartida hem visitat la imatge de la moreneta en el seu cambril, aplegant‐nos entre l’ofrena i la pregària.

La reunió ha tingut lloc en el monestir, acollits per un monjo, el p. Sergi d’Assís, del que mai oblidarem la disponibilitat de rebre’ns i el testimoni de vida monàstica que ens ha ofert, a partir d’un diàleg senzill, proper i respectuós. Després de donar‐nos a conèixer, ha sorgit entre tots una comunicació tan intensa com la que habitualment s’esdevé en les nostres reunions de RdV a Barcelona. Hem mantingut un llarg debat obert i recíproc entre tots. Podem afirmar que en un ambient receptiu i motivat s’ha mantingut el diàleg al voltant dels dubtes i crisis de fe, de l’existència de Déu, la pràctica religiosa, l’Església, les religions i la unitat de fe i vida. Algunes afirmacions han arribat al fons de molts de nosaltres.

El diàleg ha continuat. De l’experiència viscuda avui hem après coses noves que en el viatge de retorn ens hem comunicat i que volem expressar com a cloenda:

  • El monjo no viu replegat en si mateix ni tancat en una vida còmoda, sinó que la pregària continuada, el treball i l’esforç de formació personal el condueixen a viure obert a la vida i al món, a rebre, escoltar i entregar‐se al servei dels germans.
  • Creure dóna sentit a la vida. Creure fa falta en relació a l’amor i al servei que dónes als altres. El monjo ens ha indicat que en La Bíblia trobem l’afirmació que: “l’amor no morirà mai […], l’amor és més fort que la mort” (Ct 8, 7). L’amor va per damunt de tot el món creat. La vida té sentit per l’estimació i el servei que donem als altres.

Hem pujat a Montserrat amb poques esperances de bon temps. Ara davallem feliços i convençuts que en el grup trobem comprensió, respecte, amistat i suport per créixer personalment, avançar en el que ens proposem i animar‐nos en la recerca de la fe i el trobament amb Déu.

Moltes gràcies, p. Sergi per la vostra acollida, testimoniatge i disponibilitat.

Roser, Mari, Simón, Maria, Ismael, Oliver, Laia i Maria Dolors
Montserrat, dissabte, 21 de març de 2015

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Serenitat i confiança

En reunir-nos novament es renova dins nostre l’alegria del retrobament i l’amistat. Avui ens acompanya en Joan, el diaca més jove de la Diòcesi de Menorca, que està en vigílies de rebre el sagrament de l’Orde. És membre actiu del Secretariat de Joventut i ha vingut a fer-nos una visita que feia temps que esperàvem amb ganes.

Després de les salutacions, ens situem en aquest clima de la presència de Jesús, que sempre invoquem en començar la sessió. Tot seguit, la companya animadora presenta a la nostra consideració el Decàleg de la serenitat de Joan XXIII:

  1. Només avui tractaré de viure exclusivament aquest dia, sense voler resoldre el problema de la meva vida, tot de cop.
  2. Només avui posaré tota l’atenció en el meu aspecte cortès pel que fa al meu capteniment, no criticaré ningú i no voldré millorar o disciplinar ningú, només a mi mateix.
  3. Només avui seré feliç en la certesa que he estat creat per a la felicitat, no sols a l’altre món, sinó també en aquest.
  4. Només avui m’adaptaré a les circumstàncies, i no voldré que les circumstàncies s’adaptin a tots els meus desigs.
  5. Només avui esmerçaré deu minuts del meu temps en una bona lectura, recordant que, així com l’aliment és necessari per a la vida del cos, així també la bona lectura és necessària per a la vida de l’ànima.
  6. Només avui faré una acció bona i no ho diré a ningú.
  7. Només avui faré una cosa que no m’agradi fer, i si em sentia ofès en els meus sentiments, miraré que ningú no se n’adoni.
  8. Només avui em faré un programa detallat, potser no el compliré tot, tanmateix el redactaré. I em guardaré de dues calamitats: la pressa i la indecisió.
  9. Només avui creuré fermament, encara que les circumstàncies demostrin el contrari, que la providència de Déu s’ocupa de mi com si al món no hi hagués ningú més.
  10. Només avui no tindré por, sobretot no tindré por de fruir d’allò que és bonic i de creure en la bondat.

Ens trobem en silenci, en principi no sorgeixen preguntes espontànies, sinó que la lectura pausada d’aquests savis consells va estimulant una intensa comunicació:

  • Ens cal aprendre a viure amb interès el present.
  • Observem que la gent s’angoixa pensant en el futur. Què passarà dintre uns anys? No cal perdre el temps pensant això. Cal tenir confiança.
  • Sovint ens deixem influir per l’ambient i muntem unes expectatives que quan no es poden realitzar ens desanimem, davalla la capacitat d’esforç, vénen les depressions.
  • Ens ha de quedar clar que els referents es van fent sòlids amb el pas dels anys.
  • Ens adonem que les xarxes socials no ens ho solucionen tot, ens creen addicció i ens allunyen de les relacions presencials, l’observació, la contemplació en silenci, tal com ens vam proposar al començar el present curs.
  • No voldríem ser esclaus de proclamar les nostres accions, de fer-nos veure, sinó viure-ho amb intensitat, aprendre a analitzar les actituds i treure conclusions pel creixement personal. En aquest moment algú recorda el refrany “que la teva mà esquerra no s’assabenti del que fas amb la dreta”.
  • Ser positius nosaltres sols és més difícil, poder expressar el que sentim i vivim en grup ens dóna força i ens fa créixer.
  • El que compartim junts ens acompanya a que cada dia sigui viscut com una mini vida, alegre i segura, és a dir, en el clima positiu que hem acabat el dia bé i ens aixequem novament esperançats.
  • Silenci i pau interior, no proclamar, però amb les nostres conviccions ser presència i llum enmig del món, sense por de fer el ridícul, perquè ens adonem que les crítiques i la burla que sovint es fa dels creients, de la gent d’Església, és des de la ignorància, la falta de respecte, des dels tòpics.

El tema ens ha omplert d’elements per la reflexió personal. Això queda a dins nostre i cadascú ho anirà aplicant en els fets quotidians. Ara ens cal escoltar quines són les actituds que Jesús ens mostra a través de l’evangeli de Marc:

“Un leprós el vingué a trobar i, agenollat, li suplicava: Si vols, em pots purificar. Jesús compadit, va estendre la mà, el tocà i li digué: “Ho vull, queda pur”. A l’instant li desaparegué la lepra i quedà pur. […] Jesús li digué: Vigila de no dir res a ningú. Vés a fer-te examinar pel sacerdot i ofereix per la teva purificació el que va ordenar Moisès: això els servirà de prova. Però ell, així que se n’anà, començà de pregonar la nova i escampar-la per tot arreu, de manera que Jesús ja no podia entrar obertament en cap població, sinó que es quedava a fora en llocs despoblats. Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu” (Mc 1, 40-45).

Observem que Jesús es posa a l’abast dels marginats de la societat. El leprós en aquella època era un exclòs de la comunitat. Jesús s’indigna davant la presència del mal, i pateix amb els qui pateixen. Passa per damunt de la Llei quan toca aquell malalt, però després li indica que com a prova de la seva curació és presenti segons la Llei de Moisès.

Conclusió

Per Jesús les necessitats de la persona van per davant de les lleis. Les lleis han estat prescrites al servei de les persones. Jesús, després d’escoltar al qui ho necessita, també recomana complir-les.

Avui ens hem apropat un poc més al misteri de la presència de Déu entre nosaltres. La guarició del leprós és senyal vivent que la salvació de Déu és per a tothom. Però ens adonem que aquest missatge arriba a la gent força diluït. Des de la pau i el silenci interior, des de la fe que es va despertant dins nostre, no ens cal predicar. Amb respecte i sense por, les nostres actituds obertes i senzilles, han de ser, en el fer de cada dia, llum pels nostres germans.

Roser, Simón, Andreu, Maria, Ismael, Oliver, Memé, Maria Dolors i Joan
Barcelona, dissabte, 14 de febrer de 2015

posted by on Diumenges

Comentaris tancats a Jesús mestre: què i com ensenya?

Diumenge IV de durant l’any

Deixat enrere el temps en què celebrem els misteris de Nadal, hem entrat en el temps de durant l’any on ens acompanya l’evangelista Marc, el més planer de tots. Ell ens ha posat a l’abast missatges casolans i força entenedors pel nostre context actual. La narració de Marc ens ajuda a situar Jesús en el nostre segle, com a contemporani.

Després del Baptisme, quan Jesús surt de l’aigua del Jordà, comença una nova era per a la humanitat. Els cels s’esquincen i baixa l’Esperit i la Paraula, Jesús sent que allò va per ell i es retira a reflexionar. A poc a poc, va comprenent el projecte que el Pare té damunt la humanitat i, en la pregària, arriba a ser capaç de dir: “Aquí em teniu: Déu meu, vull fer la vostra voluntat” (Ps 39). La Bona Nova s’apropa i Jesús marxa a la Galilea per proclamar-la (Mc 1, 1-4).

“Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent s’estranyava de la seva manera d’ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la llei, sinó amb autoritat” (Mc 1,21-28). Ell vol estar a prop d’allà on ens trobem, no és lluny de les nostres necessitats. És entre nosaltres, en la festa i en el plor. Va a cercar la gent al seu treball, a la barca, a casa, a les reunions, fins i tot, descobreix el mal i en treu el maligne: “En aquella sinagoga hi havia un home posseït d’un esperit maligne que es posà a cridar: “Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos? Però Jesús el reprengué i li digué: “Calla i surt d’aquest home”” (Mc 1, 21-28).

Jesús ensenyava, però, què i com ensenyava? “Amb autoritat” fa fora l’esperit maligne. Així com el bon mestre estima la matèria que ensenya i la vol transmetre als alumnes, Jesús estima i viu amb profunditat la doctrina de salvació, i per poder ensenyar-la hi entrega totalment la vida, així les seves actituds són un llenguatge profund que valida les paraules. Jesús no ensenya el que sap, sinó el que és i serà per sempre.

Contemplant avui el ser i el fer de Jesús, demanem aprendre a ensenyar i comunicar sempre, amb poques paraules, però amb actituds humils i sinceres, la bondat, la justícia, l’amor i la pau que donen ple sentit a la vida humana, i que Jesús ens ha vingut a comunicar.

Maria Dolors Amat
Barcelona, 1 de febrer de 2015

css.php