Serenitat i confiança

febr.
2015
17

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Serenitat i confiança

En reunir-nos novament es renova dins nostre l’alegria del retrobament i l’amistat. Avui ens acompanya en Joan, el diaca més jove de la Diòcesi de Menorca, que està en vigílies de rebre el sagrament de l’Orde. És membre actiu del Secretariat de Joventut i ha vingut a fer-nos una visita que feia temps que esperàvem amb ganes.

Després de les salutacions, ens situem en aquest clima de la presència de Jesús, que sempre invoquem en començar la sessió. Tot seguit, la companya animadora presenta a la nostra consideració el Decàleg de la serenitat de Joan XXIII:

  1. Només avui tractaré de viure exclusivament aquest dia, sense voler resoldre el problema de la meva vida, tot de cop.
  2. Només avui posaré tota l’atenció en el meu aspecte cortès pel que fa al meu capteniment, no criticaré ningú i no voldré millorar o disciplinar ningú, només a mi mateix.
  3. Només avui seré feliç en la certesa que he estat creat per a la felicitat, no sols a l’altre món, sinó també en aquest.
  4. Només avui m’adaptaré a les circumstàncies, i no voldré que les circumstàncies s’adaptin a tots els meus desigs.
  5. Només avui esmerçaré deu minuts del meu temps en una bona lectura, recordant que, així com l’aliment és necessari per a la vida del cos, així també la bona lectura és necessària per a la vida de l’ànima.
  6. Només avui faré una acció bona i no ho diré a ningú.
  7. Només avui faré una cosa que no m’agradi fer, i si em sentia ofès en els meus sentiments, miraré que ningú no se n’adoni.
  8. Només avui em faré un programa detallat, potser no el compliré tot, tanmateix el redactaré. I em guardaré de dues calamitats: la pressa i la indecisió.
  9. Només avui creuré fermament, encara que les circumstàncies demostrin el contrari, que la providència de Déu s’ocupa de mi com si al món no hi hagués ningú més.
  10. Només avui no tindré por, sobretot no tindré por de fruir d’allò que és bonic i de creure en la bondat.

Ens trobem en silenci, en principi no sorgeixen preguntes espontànies, sinó que la lectura pausada d’aquests savis consells va estimulant una intensa comunicació:

  • Ens cal aprendre a viure amb interès el present.
  • Observem que la gent s’angoixa pensant en el futur. Què passarà dintre uns anys? No cal perdre el temps pensant això. Cal tenir confiança.
  • Sovint ens deixem influir per l’ambient i muntem unes expectatives que quan no es poden realitzar ens desanimem, davalla la capacitat d’esforç, vénen les depressions.
  • Ens ha de quedar clar que els referents es van fent sòlids amb el pas dels anys.
  • Ens adonem que les xarxes socials no ens ho solucionen tot, ens creen addicció i ens allunyen de les relacions presencials, l’observació, la contemplació en silenci, tal com ens vam proposar al començar el present curs.
  • No voldríem ser esclaus de proclamar les nostres accions, de fer-nos veure, sinó viure-ho amb intensitat, aprendre a analitzar les actituds i treure conclusions pel creixement personal. En aquest moment algú recorda el refrany “que la teva mà esquerra no s’assabenti del que fas amb la dreta”.
  • Ser positius nosaltres sols és més difícil, poder expressar el que sentim i vivim en grup ens dóna força i ens fa créixer.
  • El que compartim junts ens acompanya a que cada dia sigui viscut com una mini vida, alegre i segura, és a dir, en el clima positiu que hem acabat el dia bé i ens aixequem novament esperançats.
  • Silenci i pau interior, no proclamar, però amb les nostres conviccions ser presència i llum enmig del món, sense por de fer el ridícul, perquè ens adonem que les crítiques i la burla que sovint es fa dels creients, de la gent d’Església, és des de la ignorància, la falta de respecte, des dels tòpics.

El tema ens ha omplert d’elements per la reflexió personal. Això queda a dins nostre i cadascú ho anirà aplicant en els fets quotidians. Ara ens cal escoltar quines són les actituds que Jesús ens mostra a través de l’evangeli de Marc:

“Un leprós el vingué a trobar i, agenollat, li suplicava: Si vols, em pots purificar. Jesús compadit, va estendre la mà, el tocà i li digué: “Ho vull, queda pur”. A l’instant li desaparegué la lepra i quedà pur. […] Jesús li digué: Vigila de no dir res a ningú. Vés a fer-te examinar pel sacerdot i ofereix per la teva purificació el que va ordenar Moisès: això els servirà de prova. Però ell, així que se n’anà, començà de pregonar la nova i escampar-la per tot arreu, de manera que Jesús ja no podia entrar obertament en cap població, sinó que es quedava a fora en llocs despoblats. Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu” (Mc 1, 40-45).

Observem que Jesús es posa a l’abast dels marginats de la societat. El leprós en aquella època era un exclòs de la comunitat. Jesús s’indigna davant la presència del mal, i pateix amb els qui pateixen. Passa per damunt de la Llei quan toca aquell malalt, però després li indica que com a prova de la seva curació és presenti segons la Llei de Moisès.

Conclusió

Per Jesús les necessitats de la persona van per davant de les lleis. Les lleis han estat prescrites al servei de les persones. Jesús, després d’escoltar al qui ho necessita, també recomana complir-les.

Avui ens hem apropat un poc més al misteri de la presència de Déu entre nosaltres. La guarició del leprós és senyal vivent que la salvació de Déu és per a tothom. Però ens adonem que aquest missatge arriba a la gent força diluït. Des de la pau i el silenci interior, des de la fe que es va despertant dins nostre, no ens cal predicar. Amb respecte i sense por, les nostres actituds obertes i senzilles, han de ser, en el fer de cada dia, llum pels nostres germans.

Roser, Simón, Andreu, Maria, Ismael, Oliver, Memé, Maria Dolors i Joan
Barcelona, dissabte, 14 de febrer de 2015

posted by on Diumenges

Comentaris tancats a Jesús mestre: què i com ensenya?

Diumenge IV de durant l’any

Deixat enrere el temps en què celebrem els misteris de Nadal, hem entrat en el temps de durant l’any on ens acompanya l’evangelista Marc, el més planer de tots. Ell ens ha posat a l’abast missatges casolans i força entenedors pel nostre context actual. La narració de Marc ens ajuda a situar Jesús en el nostre segle, com a contemporani.

Després del Baptisme, quan Jesús surt de l’aigua del Jordà, comença una nova era per a la humanitat. Els cels s’esquincen i baixa l’Esperit i la Paraula, Jesús sent que allò va per ell i es retira a reflexionar. A poc a poc, va comprenent el projecte que el Pare té damunt la humanitat i, en la pregària, arriba a ser capaç de dir: “Aquí em teniu: Déu meu, vull fer la vostra voluntat” (Ps 39). La Bona Nova s’apropa i Jesús marxa a la Galilea per proclamar-la (Mc 1, 1-4).

“Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent s’estranyava de la seva manera d’ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la llei, sinó amb autoritat” (Mc 1,21-28). Ell vol estar a prop d’allà on ens trobem, no és lluny de les nostres necessitats. És entre nosaltres, en la festa i en el plor. Va a cercar la gent al seu treball, a la barca, a casa, a les reunions, fins i tot, descobreix el mal i en treu el maligne: “En aquella sinagoga hi havia un home posseït d’un esperit maligne que es posà a cridar: “Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos? Però Jesús el reprengué i li digué: “Calla i surt d’aquest home”” (Mc 1, 21-28).

Jesús ensenyava, però, què i com ensenyava? “Amb autoritat” fa fora l’esperit maligne. Així com el bon mestre estima la matèria que ensenya i la vol transmetre als alumnes, Jesús estima i viu amb profunditat la doctrina de salvació, i per poder ensenyar-la hi entrega totalment la vida, així les seves actituds són un llenguatge profund que valida les paraules. Jesús no ensenya el que sap, sinó el que és i serà per sempre.

Contemplant avui el ser i el fer de Jesús, demanem aprendre a ensenyar i comunicar sempre, amb poques paraules, però amb actituds humils i sinceres, la bondat, la justícia, l’amor i la pau que donen ple sentit a la vida humana, i que Jesús ens ha vingut a comunicar.

Maria Dolors Amat
Barcelona, 1 de febrer de 2015

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a L’essencial, capacitat de sorpresa i d’agraïment

A les acaballes del cicle nadalenc, contemplant la festa del Baptisme de Jesús, i amb l’agradable record d’haver celebrat unes festes que faciliten el retrobament amb familiars i amics, just estrenat el nou any, novament, ens reunim gran part del grup.

Avui l’animador de la revisió de vida ens presenta, per a la reflexió, la temàtica de com l’estil d’educació rebuda es reflectirà en les actituds i l’estil de vida posterior:

“¿Cómo lograr que un niño, y luego un adolescente, sea capaz de estar quieto observando con calma a su alrededor, capaz de esperar antes de tener, capaz de pensar, con motivación para aprender sin miedo al esfuerzo? Los niños crecen en un entorno cada vez más frenético y exigente que, por un lado, ha hecho la tarea de educar más compleja, y, por otro, los ha alejado de lo esencial. Para su éxito futuro vemos necesario prograrmarlos para un sinfín de actividades que los están apartando del ocio de siempre, del juego libre, de la naturaleza, del silencio, de la belleza. Su vida se ha convertido en una verdadera carrera para saltar etapas, lo que les aleja cada vez más de su propia naturaleza. Muchos niños se están perdiendo lo mejor de la vida: descubrir el mundo, adentrarse en la realidad. Un ruido ensordecedor acalla sus preguntas, las estridentes pantallas saturan sus sentidos e interrumpen el aprendizaje lento de todo lo maravilloso que hay que descubrir por primera vez”. (L’Ecuyer, Catherine: Educar en el asombro)

Preguntes per reflexionar

  • Estàs d’acord amb la problemàtica exposada en el text?
  • És necessari un ritme d’estudi accelerat?
  • Creus que és necessari l’avorriment?

Tot d’una ha brollat la comunicació entre opinions i vivències. Tots hem coincidit en què tot i que el text és un xic pessimista, posa al descobert una problemàtica viva i del tot actual. L’educació que es dóna actualment als infants, adolescents i joves, va encarrilada a la competitivitat.

Deixant de banda l’escàndol de les grans fortunes dels molt rics, hem considerat que tenim més del necessari, però veiem com s’escampa una pobresa de solemnitat entre gran part dels habitants del planeta. Podríem viure més austerament i que la riquesa fos més ben repartida?

Tot i que som joves, recordem que quan érem menuts els nostres pares van estar dedicats a nosaltres, jugàvem, els fèiem preguntes, ens ensenyaven cançons, ens explicaven contes i recitaven poemes. La mare no feia feina fora de casa, però ara sense el treball de tots dos no és possible sostenir les despeses d’una família, que es van complicant amb les necessitats creades pel consumisme i el capitalisme. Els pares necessiten portar els seus fills a la guarderia, sovint amb pocs mesos de vida. Els pares venen preocupats i cansats del treball. El diàleg, la descoberta de l’essencial, el preguntar i escoltar, resten en segon terme.
No sols els infants, sinó la majoria de gent tenim el dia programat. El pensament general és que cal estudiar molt i preparar-se per aconseguir els millors llocs de treball, guanyar oposicions, passar per damunt d’altres, i així poder gaudir d’un viure a plaer.

L’exigència de superació, en principi, és positiva, però ens adonem que sovint també és generadora d’individualisme i tancament en un mateix, ignorant les situacions dels altres. Un ritme accelerat potser convenient per a determinades persones, però no per a tothom. Els programes d’ensenyament, els mestres i professors projecten també aquesta exigència, estimulen poc vers la capacitat de sorpresa, de no avorrir-se mai, de descobrir l’essencial de cada situació. La pràctica del silenci, la contemplació de la natura… Mostrar amb realisme que tot no pot ser ni és pot fer, que cal acceptar les pròpies, circumstàncies i limitacions. Aprendre a valorar i ser agraïts del que som, del que tenim i podem fer. Observem que la gent, potser empesos per la crisi econòmica, s’està adonant que l’estil de vida actual ens condueix a una felicitat enganyosa i caduca. Això no afavoreix el creixement personal i a la llarga no te futur. Recent informació comercial expressa que l’estil de compres està canviant. Es dibuixa una tendència a fer compres amb un sentit més responsable.

La societat camina vers un canvi d’etapa?

Arriba l’hora de situar-nos en el que feia Jesús vivint entre la gent del seu poble: “anà a Natzaret, on s’havia criat. El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum i s’aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i trobà el passatge a on hi ha escrit: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m’ha ungit per portar la Bona Nova als desvalguts, m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor” (Lc 4, 16-22).

Hem pogut contemplar que Jesús amb la seva vinguda al món ha volgut ser com un de nosaltres. Hem pogut veure el que va fer, el testimoni que ens dóna no s’improvisa, és el final d’un llarg procés de recerca, amb certeses i dubtes com tenim nosaltres. En un moment de la seva joventut se sent empès a viure entre la humanitat, a posar en pràctica el projecte de Déu que no és altra cosa que acompanyar, consolar, donar vida, escampar el bé i la pau amb senzillesa, ajudant a descobrir l’essencial, entre la gent que espera una paraula profètica.

Nosaltres podem col·laborar al canvi social? Sí, estem decidits a posar en pràctica aquests valors i a col·laborar en el projecte de Déu. Considerem que ens cal ser-hi presents cercant incansablement la veritat i el bé.

Oliver, Maria, Ismael, Andreu, Roser, Simón i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 10 de gener de 2014

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Creure en Déu. Jesús de Natzaret

Som a prop de Nadal i avui ens apleguem per celebrar-ho amb el grup. El Misteri de Nadal ens motiva a parlar de Déu, de Jesús i de la fe. Avui en dia no és fàcil creure en res que comporti aceptar un Misteri. No hi ha dubte que per creure en Déu i en el seu Fill hem d’acceptar quelcom que ens depassa i que el mètode científic tan arrelat entre nosaltres no explica, tot i que tampoc ho nega, és el cas de molts científics actuals. La ciència ha arribat a un nivell tan alt que a molts científics els costa creure quelcom que no es pot demostrar científicament. Molts han deixat de fer-se preguntes. La filosofia no està de moda. La gran majoria no es qüestionen el perquè de tot plegat. La gent s’ha acostumat a passar de tot.

Coneixem la vida de Jesús, però, potser, ens costa copsar la seva transcendència. Possiblement algunes persones s’han enamorat de la figura de Jesús quan l’han conegut i moltes altres el comparen amb figures tan emblemàtiques com Gandhi, Martin Luter King, Buda. Tots tenen en comú la lluita pel pacifisme, per la justícia, per la no violència, i agraïm haver conegut el seu compromís. Segur que si haguessin existit més persones com ells el món seria millor, els homes no es matarien els uns als altres per unes idees, per interessos racials, econòmics, per guerres. Però per creure en aquests personatges no necessitem la fe.

Sorgeix una allau de preguntes:

  • Perquè per creure en Déu Pare, en Jesús, en el seu Esperit Sant, necessitem la fe?
  • Té sentit creure?
  • Per què som persones capaces de ser lliures, d’emocionar-nos, d’estimar fins al sacrifici, de crear bellesa, música, pintura, poesia, amistat?
  • Per què som capaços d’odiar, matar, violar, esclavitzar?
  • Per què som molt més que pures cèl·lules, peixos, micos?
  • Som fruits d’un misteri d’amor?
  • Considereu que creure dóna sentit a la nostra vida?
  • Trobeu que necessitem compartir aquestes qüestions en grup, entre amics que aquests temes els despertin interès?

Què coneixem de Jesús?

Els cristians tenim una font de revelació més creïble perquè Déu se’ns ha revelat en un home bo anomenat Jesús de Natzaret, que va passar per aquest món fent el bé i explicant-nos que Ell mateix és Déu. Ho va explicar amb senzillesa de cor, ho avalaven les seves obres, el seu ensenyament sempre a favor dels més dèbils. S’anomena a si mateix Fill de Déu i ens diu que també tots els homes en som fills. Ell va ser enviat al món per la salvació de la humanitat.

De què necessitem ser salvats?

  • De la divisió interna del “jo” (la lluita interior de cada ésser humà).
  • De la no acceptació de l’alteritat radical de l’altre (la diversitat, el pluralisme…).
  • De la conflictivitat social, econòmica, política.
  • De l’explotació del planeta
  • De la distància entre criatura i creador; i el mur infranquejable de la mort.

Síntesi de les aportacions personals

Hem compartit sentiments íntims en un clima dens, però respectuós i sincer. És difícil explicar la fe amb paraules, la fe està dins nostre. És un sentiment, hi ha “algú” que està en nosaltres, ens acompanya i ens consola. Quan les coses van malament el camí fàcil és culpar a Déu enlloc de preguntar-se per què he arribat jo fins aquí? Estem mancats d’aquesta formació: m’és difícil pensar que Déu està al meu costat i m’acompanya.

  • No segueixo la pràctica religiosa, de petits els pares ens feien anar a Missa, però en arribar a gran ho he deixat córrer. Quan tu sens quelcom dintre teu vol dir que és veritat.
  • Crec en el Jesús que ha existit a nivell històric, però a Déu el veig molt llunyà.
  • Veig la fe com un vincle amb els altres, amb la natura.
  • Sento que Déu és un Pare bo que m’estima infinitament, no l’he vist mai, però quan em sento estimada penso que aquest amor és Déu mateix…

Moment de silenci

Llegim pausadament el pròleg de l’evangeli segons sant Joan: “Al començament, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la paraula era Déu. […] En ella hi ha la vida i la Vida era la llum dels homes, i la llum resplendeix enmig de les tenebres. […] Aparegué un home enviat de Déu, que es deia Joan. Aquest vingué a testimoniar la llum a fi que tots creguessin per ell. […] Existia aquella llum veritable que, venint al món, il·lumina tot home” (Jo 1, 1-28).

Reflexió i conclusions

  • Qui fa possible el trobament dels homes i dones amb Déu? És tot un procés que va arrelant amb els anys. Ens cal escoltar. Aquest procés demana transparència per part nostra.
  • Hi pot haver acceptació del Misteri sense aquest trobament? Déu és Pare i ens estima infinitament. Amb el pas dels anys ens sentim estimats i acceptats. Aquest sentiment està gravat en el nostre interior i l’anem descobrint a través dels esdeveniments de la vida.
  • No hem de cercar tantes concrecions, ens cal veure a Déu en les petites coses, descobrir que ens acompanya, que ens dóna força per estimar, per travessar els obstacles.
  • La fe ens ajuda a realitzar-nos més conscientment i a ser més feliços.

Tot seguit, compartim el dinar i els torrons. I ens desitgem molt Bon Nadal!

Maria, Ismael, Andreu, Oliver, Roser, Memé i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 13 de desembre de 2014

posted by on Diumenges

Comentaris tancats a Advent, temps d’esperança

Diumenge I d’Advent

La nostra vida és un Advent continuat. El Crist ja ha vingut i esperem que tornarà, però creiem que el seu Esperit és present dins nostre, així com també enmig del món. Ell se segueix identificant amb els més pobres, el malalts, els desemparats, els humils, els que tenen fam i set. Diumenge passat, en la cloenda de l’any litúrgic, l’evangelista Mateu ens ho expressava ben clar: “Veniu beneïts del meu Pare. […] Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu de menjar, quan tenia set, em donàreu de beure, quan era foraster, em vau acollir. […] Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” (Mt 25, 31-46).

Tot i creure que Jesús és entre nosaltres, ens cal viure amb esperança perquè el Regne de Déu es va construint, però Déu el vol fer amb nosaltres, per això va venir al món, hi va plantar la seva tenda per poder ser el nostre company de camí, per romandre a través nostre, al costat dels que travessen les dures realitats de la vida. Sense la seva vinguda, sense l’esperança que Déu és present, aquest món és un autèntic cataclisme. En els nostres dies, molts pobles, com Síria, Irak i tants pobles d’Àfrica, estan submergits en guerres implacables, sense que a l’horitzó es vegi cap albada d’esperança.

Però Déu és present i viu amb nosaltres la nostra història, encara que no ens n’adonem i ens mantinguem presoners dels nostres descoratjaments i foscors. L’Advent és un passat, un present i un futur en la mateixa realitat del projecte d’amor, de companyia, de solidaritat en cada persona: “Però enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare, nosaltres som l’argila i vós, el terrisser, tots som obra de les vostres mans” (Is 64, 2b-7). Els que volem seguir Jesús, doncs, som cridats a fer d’aquest món, amb totes les seves inacceptables foscors, un lloc on s’hi pugui arribar a viure a plena llum.

En aquest any que encetem ens acompanyarà l’evangelista Marc. Avui hem sentit: “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quan vindrà l’amo de la casa: al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada; no fos cas que arribés sobtadament i us trobés dormint. El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu!” (Mc 13, 33-37).

Amics, hem de vetllar. Actuem i preguem amb l’esperança que el Senyor vindrà. I Actuem juntament amb tots aquells que creuen que un món millor és possible.

Maria Dolors Amat
Barcelona, 30 de novembre de 2014

css.php