posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a La “dis” capacitat

Ens retrobem després d’un temps que ha estat un poc llarg: des d’abans de les vacances de Nadal. Els exàmens i la complexitat per a realitzar activitats han impedit reunir-nos. Avui som uns quants però no pas tots, encara hi ha absències justificades. Cal dir, però, que tenim el goig d’incorporar un nou company al grup.

El nostre animador ens ha preparat un tema que ens desperta interès i preocupació a la vegada. Ens el presenta amb un estil original: punts breus de reflexió i tot seguit respondre a qüestions. En primer lloc, cerquem una definició:

Què és la discapacitat? És la manca o limitació d’alguna facultat física, mental i/o sensorial que dificulta el desenvolupament “normal” d’una persona en les activitats de la vida diària. Quan la gent parla d’una discapacitat sentim expressions com “deficient”, “subnormal”, “no és normal”, que no ens satisfan i, fins i tot, ens ofèn sentir-les, sonen a discriminar o menystenir. I ens preguntem: “Què és la normalitat?” “Som del tot normals els demés?”

Aquest no és un tema nou ni tampoc és un tema de moda. Al contrari, és un tema que sempre està damunt la taula sense fer gaire enrenou, potser per la gran quantitat de casos o per les controvèrsies que l’envolten. Avui se’ns ofereix obrir un debat a partir de paraules i reflexions del Papa Francesc recollides sobre aquest tema, un sant pare que, justament, va escollir el nom de Francesc en referència a Sant Francesc d’Assís, un cas idoni per introduir el tema i per anar-hi aprofundint. Precisament, sant Francesc expressa en el seu Testament: “El Señor me dió de esta manera a mí, hermano Francisco, el comenzar a hacer penitencia: porque, como estaba en pecado, me parecía extremadamente amargo ver a los leprosos. Y el Señor mismo me condujo entre ellos, y practiqué la misericordia con ellos. Cuando me aparté de los mismos, aquello que me parecía amargo, se me convirtió en dulzura del alma y del cuerpo” (FF, 110).

El cas de sant Francesc, tot i ser escrit centenars d’anys enrere, és totalment actual. Llegint aquestes línies ens vénen moltes qüestions al cap, com ara:

  • Veieu la societat preparada i madura per conviure verdaderament amb persones discapacitades?
  • Coneixeu cassos de gent que tingui por a la discapacitat i s’amagui, no vulgui saber res d’ella i visqui totalment d’esquena i allunyat de la situació real?
  • Veieu una societat política preparada per fer front a la discapacitat i als temes que l’envolten?

Entre tots evoquem experiències viscudes d’impotència i dolor davant malalties que han produït discapacitats a persones estimades com el pare, el marit, germans i amics, infants i joves molt propers, així com en l’exercici professional dins l’àmbit escolar. Observem que davant d’una d’aquestes situacions la gent no sap què dir ni què fer i van deixant de visitar-nos. Ens adonem que la por paralitza a les persones. En realitat, nosaltres també estem plens de pors. Ja en l’AT trobem sovint: “no tinguis por, jo el teu Déu, estic al teu costat”. En l’evangeli sovint trobem que Jesús ens diu: “no tingueu por!”. Hem conegut persones que no accepten la seva dificultat, rebutgen l’ajuda, es van tancant a la relació i conreant un tracte poc agradable. S’ha avançat en l’atenció a les discapacitats, però els governs no estan prou preparats, les administracions mancades de recursos per atendre a les persones discapacitades amb el respecte que es mereixen. Ens queda molt per fer.

El papa Francesc, seguint el mateix fil conductor i utilitzant també a sant Francesc ens fa la següent reflexió: “servir con amor y con ternura a las personas que tienen necesidad de tanta ayuda nos hace crecer en la humanidad, porque ellas son auténticos recursos de humanidad. San Francisco era un joven rico, tenía ideales de gloria, pero Jesús, en la persona de aquel leproso, le habló en silencio, y le cambió, le hizo comprender lo que verdaderamente vale en la vida: no las riquezas, no la fuerza de las armas, no la gloria terrena, sino la humildad, la misericordia, el perdón”.

Vídeo de suport: https://www.youtube.com/watch?v=Kxv_lJPUzog
http://verne.elpais.com/verne/2015/04/10/articulo/1428655284_285188.html

  • De quina manera pot ajudar l’apropament cap a les persones que pateixen?
  • Per què en casos de dificultat tendim a fixar-nos més en els detalls, en cosses més petites, però que alhora, la majoria de la societat troba més importants?

Perquè “l’essencial és invisible als ulls” (Saint Exúpery. El petit príncep). Cal fixar-nos en les necessitats de les persones, en el que els fa més feliços, que precisament no són els béns materials, sinó l’atenció i l’estimació. El pla de Déu sobre la humanitat és que ens ajudem els uns als altres. Nosaltres hem de ser agraïts del que som i podem fer. Tenim la missió de mostrar l’amor i la misericòrdia de Déu. Aprendre a enfrontar-nos a les dificultats ens va fent persones més madures. En primer lloc, els podrem ajudar amb les nostres actituds d’estimació sincera, sensibles a les seves necessitats de comprensió i amistat. Ens adonem que moltes d’aquestes actituds ens vénen del que hem après en les nostres pròpies famílies.

“Todos ustedes tienen un cofre y adentro hay un tesoro. Saquen el tesoro, háganlo crecer y denlo a los demás. Cada uno de nosotros tiene un tesoro dentro. Si el tesoro lo compartimos se multiplica con lo que viene de los demás”. “No escondan su tesoro. Lo que ustedes hacen nos ayuda a todos, para comprender que la vida es un tesoro, que sólo tiene sentido si la damos”. No hay que venirse abajo con las dificultades: “No hay que asustarse nunca con las dificultades. Sólo necesitamos tiempo, inteligencia y coraje”.

Per què penseu que el Sant Pare recalca tant “que el tresor s’ha de donar als altres i que no l’hem d’amagar”? Què ha estat passant fins ara amb les persones amb discapacitat?

Tenim el testimoni viu d’uns amics que van decidir lliurament acceptar un fill amb síndrome de Down. Són uns pares oberts i acollidors amb tothom. En Joan és un al·lot obert, alegre, que s’ha fet estimar per tot el poble. Ens adonem que aquests pares viuen a fons aquella paràbola de Jesús: “al Regne del cel li passa com a un mercader que buscava perles fines: en va trobar una de gran preu, se n’anà a vendre tot el que tenia i la va comprar” (Mt 13, 45-46). Han descobert on rau la felicitat, el tresor amagat, han deixat de banda el lluïment, són humils i van al que realment és l’essencial. La societat té tendència a fugir del patiment i el dolor, l’amaga, l’ignora, no el vol veure. Fa por afrontar la vida amb un fill discapacitat.

Seguint la mateixa reflexió el Sant Pare, parla de les “llagues” de Jesús. Sense Passió no hi ha resurrecció. Jesús ressuscitat mostra les nafres dels claus. “Tot fet dolorós és una font de creixement i d’alliberament” (Tohny de Mello). Les llagues de la humanitat han de ser reconegudes i escoltades pels cristians, pels seguidors de Jesús.

“La sociedad, lamentablemente, está contaminada por la cultura del «descarte», que se opone a la cultura de la acogida. Y las víctimas de la cultura del descarte son precisamente las personas más débiles, más frágiles”.

L’Església, els creients, la comunitat cristiana són conscients de tantes necessitats… Tots tenim exemples propers d’amics, germans, famílies que fan compromisos de vida molt valents i, sens dubte, el seu testimoni ens fa créixer en la fe. Quan una persona neix o adquireix certa discapacitat, l’actitud positiva i esperançada de la família és fonamental. Davant nostre en tenim un exemple vivent. L’escola també hi juga un paper bàsic. És una gran responsabilitat i, a la vegada, un goig pels educadors que són capaços de prendre consciència.

En el desenvolupament del tema de la discapacitat ens trobem un ventall molt ampli de circumstàncies, entorns i cultures diverses que hem d’aprendre a respectar. No obstant, es donen a conèixer molt més les dificultats i la gent és més sensible, més solidària que en altres temps.

Quan el papa Francesc parla de la discapacitat apareix un tema que està relacionat i es troba en plena actualitat: “El respeto a las personas conecta con el respeto de la naturaleza.” “Cuando no se reconoce en la realidad misma el valor de una persona con discapacidad, difícilmente se escucharán los gritos de la naturaleza; todo está conectado”. “No es compatible la defensa del medio ambiente con la justificación del aborto”. “Es evidente la incoherencia de luchar contra el tráfico de animales, y al mismo tiempo permanecer indiferentes ante la trata de personas y la decisión de muchos por destruir a otro ser humano que le desagrada”.

Els avenços de la ciència ens han fet avançar com a societat humana? Hi ha aspectes que valorem positivament, com l’avenç en el tractament i la cura de les malalties, la cirurgia, les tècniques de la comunicació…. Però ens adonem que en el nostre món s’ha tergiversat la centralitat de Déu per la de l’home. Amb motiu de l’arribada a bon port d’una nau espacial, el diari d’aquell país va proclamar en portada: “El cel parla de la glòria de l’home, i l’estelada anuncia l’obra de les seves mans”.

És legítim l’avortament en casos de discapacitats? Hem considerat que no és just. Hi ha un contrast entre aquest tema i la lluita aferrissada en defensa dels animals.

La discapacitat és un tema de certa complexitat, però per nosaltres la revisió d’avui ens fa donar un pas endavant vers posar en pràctica el que creiem en coherència amb el que fem. El tema ens ha fet més sensibles vers el respecte a l’obra de la creació, la natura i, per damunt de tot, als éssers humans que Déu estima i s’hi fa present a través nostre. Tot contemplant aquesta infinita bellesa preguem units: “El cel parla de la glòria de Déu, i l’estelada anuncia l’obra de les seves mans” (salm 18).

Simón, Memé, Mari, Andreu, Laia, Guillem, Maricruz i Maria Dolors
Barcelona, 30 de gener de 2016

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Misericòrdia, reflexió i actituds

Era una reunió molt esperada la d’avui. Ha tingut una quasi total participació. A l’alegria del retrobament s’hi afegeix el goig de poder celebrar junts la festa de Nadal que tenim tan a prop. Comença la IV setmana d’Advent.

La nostra companya animadora ens presenta un text extret del Diari Menorca (diumenge 13/12715), que porta per títol: “Un home senzill està parlant…”. Aquest home senzill fa referència al Papa Francesc. El periodista fa un recull de paraules captivadores que el Papa va pronunciar en una recent oratòria. Ens mena a reflexionar sobre la dignitat de la persona, la interrupció de la vida, la pena de mort, el medi ambient, la corrupció…

Algunes de les expressions del Papa Francesc, comentades pel professor Juan Luís Hernandez en el seu article, són:

“Tasca de tot polític com la de defensar i custodiar la dignitat dels seus conciutadans”
“Guardem-nos d’una temptació contemporània: descartar tot el que molesta”
“Cada vida és sagrada, cada persona humana està dotada de una dignitat inalienable i la societat es beneficiarà en la rehabilitació d’aquells que han comès algun delicte. Recentment s’ha fet una crida per l’abolició de la pena capital […] Una pena justa i necessària mai ha d’excloure la dimensió esperançadora i l’objectiu de la rehabilitació”
“Per què les armes letals es venen a aquells que pretenen causar un sofriment màxim sobre els individus i la societat?”
“No caigueu en la trampa de pensar que la vida depèn dels diners i que davant del diner tot perd el seu valor i dignitat […] No ens emportarem els diners amb nosaltres al més enllà […] La corrupció impedeix mirar el futur amb esperança perquè amb la seva prepotència destrueix els projectes dels dèbils i oprimeix els més pobres. És un mal que fa niu en els gestos quotidians i fa camí vers els escàndols públics”

“Resta més per dir? Tan sols plantejar-nos algunes preguntes que ens portin a reflexionar i a actuar”:

  • Per què hi ha tants delictes?
  • Per què sortir de nit es transforma en un joc de supervivència dins el propi hàbitat de les persones?
  • Tots som humans, per què hi ha gent que pot arribar a matar el seu propi igual?
  • Els que imposen la pena de mort, no són també uns assassins?
  • Una vida no té preu, existiria, doncs, una pena justa pels assassins? Quina podria ser?
  • És l’avortament un assassinat?
  • Per què els diners ens porten a la corrupció?

El tema exposat, juntament amb les preguntes, han desvetllat un debat intens, fet de comunicacions sinceres i espontànies amb la participació de tot el grup. Aquest és un breu resum:

Causes diverses i complexes provoquen l’allau de delictes que ens aclaparen. Hi ha una recerca constant de plaer, poder i domini sobre el feble, per manca de valors. Si la gent tingués fe, cerqués el sentit de viure, s’evitaria arribar a aquestes situacions límit.

Sovint l’hàbitat es transforma en petites selves, on afloren els impulsos més primaris, on queda ofegada la capacitat de reflexió. En aquestes circumstàncies, fins i tot es pot arribar a matar.

L’educació és l’element fonamental per afavorir el pas de individu a persona. Una educació correcte i assenyada fa possible el conreu de valors bàsics. Però vivim en un entorn de corrupció evident. Alts càrrecs d’empresa i responsables polítics dels països ens han robat. És una corrupció encoberta que es destapa quan convé!

L’Orient Mitjà està en guerra permanent. Hi ha venda d’armes, violència. “Ens maten, matem!”. La violència engendra violència.

No s’ha de matar mai, en cap cas! Però empresonar o la cadena perpètua sí que cal… exigir que el delinqüent torni el que ha robat.

Cal estar oberts a perdonar, acollir i ajudar a tots aquells que reclamen ser ajudats.

Qui ajuda no sempre ho fa desinteressadament. Els mitjans ens mostren famosos que donen, adopten… però ens preguntem: és sense esperar res a canvi o cercant lluïment, creació de imatge, benefici personal?

Observem en l’entorn certa falta de coherència, però considerem que a tots nosaltres ens manca consciència de pecat, ja que en determinades situacions som poc sincers, hipòcrites, ens defensem amb mentides, amb la llei del mínim esforç, ens quedem a la superfície. Ningú està net de culpa. Cadascú hem de respondre dels nostres compromisos i de les responsabilitats que tenim.

“Per dur a terme un projecte d’estudi exigent, que només podia realitzar fora del meu país, m’he trobat davant d’una experiència de desert, de soledat, d’haver de limitar les despeses. Aquesta circumstància m’ha fet créixer en sentit de responsabilitat, en la fe i a confiar més en la presència d’un Déu que és Pare i m’estima. He après a no fugir dels problemes, sinó a acceptar i a integrar.”

A Europa encara fa por acollir els immigrants i, no obstant, s’està observant que l’acolliment a la llarga afavoreix el creixement del país que acull.

Davant temes com l’avortament, les discapacitats, el perdó i d’altres, hem mostrat pluralitat d’opinions, de tal manera que ens proposem aprofundir-hi més en la propera reunió. La complexitat del tema d’avui ens posa de manifest l’evolució positiva, l’estima i el respecte que creix entre nosaltres, fruit de les reflexions i comunicacions en el grup.

Conclusions

Les realitats que descobrim ens entristeixen i ens sentim febles. “Què hi puc fer jo? Amb quins recursos compto?” Situats en ambient de reflexió i pregària cerquem què ens diu l’evangeli. En aquest temps de preparació de Nadal se’ns fa present la narració sobre l’anunci de l’àngel a Maria: “no tinguis por Maria, que has trobat gràcia a la presència de Déu; concebràs i tindràs un fill, i li posaràs Jesús. Serà gran i serà anomenat Fill de l’Altíssim. […] Maria digué a l’àngel:”¿I com es farà això si jo no conec home?” L’àngel li va respondre: “L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra;  […] I mira Elisabet, la teva parenta, també ha concebut un fill a les seves velleses…[…]; que a Déu res no és impossible” (Lc 1, 26-38).

En aquell temps, la Verge Maria esperava que la humanitat fos redimida de les seves calamitats. Dintre seu creix un amor molt gran pel seu poble i desitja col·laborar en la salvació que Déu havia promès de temps antic a Israel. Maria és humil i sincera davant del Misteri. Ella es fa la pregunta, igual que hem fet avui nosaltres enfront de situacions que ens superen.

La revisió ens mena a prendre consciència de les dures realitats que pateix el nostre món. Com Maria, també nosaltres volem descobrir els signes del nostre temps i disposar-nos a col·laborar en el que Déu vol realitzar a partir de la nostra disponibilitat, d’actituds obertes, posant sempre en pràctica el perdó i la misericòrdia.

La nostra animadora ens convida a cantar una cançó per alegrar-nos i començar a celebrar Nadal. Tot seguit compartim felicitacions i un dinar d’autèntica germanor, que l’amor que ens tenim entre nosaltres l’ha fet possible.

Roser, Maricruz, Simón, Mari, Andreu, Toni, Memé i Maria Dolors
Barcelona, 19 de desembre de 2015

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a El jove cristià en l’entorn actual

La nostra reunió, tot i que hi ha absències molt justificables, transcorre en un clima d’alegria per l’arribada d’un nou membre, a la vegada que tenim un record especial pels companys que per motius de feina i d’estudis han fet nous camins de vida, però ens adonem que el seu pas pel grup ha marcat a tots amb inesborrables arrels d’amistat i ens fa sentir a fons la presència d’un Déu que és Pare i actua entre nosaltres fent créixer llaços de fraternitat i d’estimació.

La companya responsable de la sessió d’avui ens convida a reflexionar sobre el tema “Els joves cristians del nostre temps”. Volem portar a terme amb convenciment la missió que Jesús ens encomana. Aquesta missió en l’ambient que ens envolta pot esdevenir una batalla campal, en el sentit de ferir sentiments si no fem nostra la bona notícia de que l’Esperit de Déu ens acompanya sempre.

En el NT trobem, entre les cartes de sant Pau, un jove a qui l’apòstol instrueix i el fa un dels seus deixebles. Timoteu se’ns fa present avui com a testimoni ben actual de jove creient i compromès:

Timoteo, ejemplo de joven creyente y practicante: compañero de viaje de Pablo. Nació en Listra, hijo de padre gentil y de una mujer judía creyente (Eunice), y se convirtió pronto al cristianismo. El buen testimonio de los cristianos de Listra fue motivo para que Pablo lo tomara consigo en sus viajes apostólicos. Timoteo acompañó a Pablo en su segundo y tercer viajes apostólicos (Hch. 17:14s.; 18:5; 19:22; 20:4); Pablo le encomendó transitoriamente misiones especiales en Tesalónica (1 Ts. 3:2, 6), en Macedonia (Hch. 19:22) y en Corinto (1 Co. 4:17; 16:10; 2 Co. 1:19), y Timoteo siguió al apóstol en la cautividad (cfr. las inscripciones de Col. 1:1; Fil. 1:1; FIm. 1; cfr. también Fil. 2:19; He. 13:23, donde se anuncia su libertad). Según las cartas pastorales, posteriormente fue también compañero de viaje de Pablo, pero hubo de quedarse en Éfeso (1 Ti. 1:3). En 2 Ti. 4:21 se le llama a Roma.

“Que ningú no pugui menysprear la teva edat jove; al contrari, sigues un model per els creients, en la paraula, en la conducta, en la caritat, en la fe, en la puresa. Fins que vingui aplica’t a la lectura, a l’exhortació, a l’ensenyament. No negligeixis el do que hi ha en tu, que et fou donat per una intervenció profètica amb la imposició de mans del col·legi de preveres. Tingues-ho present, viu aquests pensaments perquè el teu progrés sigui manifest a tothom. Vetlla sobre tu mateix i sobre el teu ensenyament, persevera en aquestes disposicions; que, obrant així, et salvaràs a tu mateix i els qui t’escolten. Un ancià no el renyis, sinó exhorta’l com un pare; els joves com germans; les ancianes com a mares; les joves com a germanes, amb tota puresa.” (1Tm 4: 12-16; 5: 1-2).

Preguntas para la reflexión

  1. ¿Hemos encontrado obstáculos para expresar nuestra fe como jóvenes cristianos que somos? ¿Cuáles?
  2. ¿Qué acciones podríamos hacer para demostrar a los demás que Dios vive en nosotros?
  3. ¿Tienes alguna experiencia de vida que puedas compartir, relacionada con el resultado de haber predicado con tu ejemplo, palabra o llamado y qué respuesta recibiste?
  4. ¿Cuál será tu propósito como joven cristiano?
  5. ¿Puedes ampliar con algunas otras preguntas?

El tema ens ha situat en la realitat que ens toca viure i que en moments ens produeix tristesa i desànim. El diàleg ha estat un global de totes les preguntes:

  • És colpidor el testimoniatge de la companya creient que en arribar aquí per ampliar estudis troba entre els companys de pis i de facultat un ambient fred en el que no hi ha cabuda per expressar els seus sentiments en relació a la fe. El seu patiment s’ha esvaït en poder compartir sentiments, amistat i pregària en el grup.
  • Observem que la majoria d’estaments socials expressen amb llibertat el que pensen o senten, els seus gustos o preferències. Ens preguntem per què sovint no ens sentim prou lliures per expressar obertament la nostra fe o el desig del coneixement de Déu?
  • Potser ens fa vergonya o tenim por de la mala acollida que puguin tenir les nostres intervencions. Por de quedar malament, o no ser acceptats en uns ambients que ignoren el que significa creure. Hi ha un desconeixement manifest, des de petits no s’ha transmès la fe per mitjà del testimoni de pares, mestres i educadors. En el millor dels casos s’han llegit algunes històries bíbliques, o hem anat a Missa sense entendre res. Com que ho hem viscut com una imposició, quan hem pogut ens ho hem tret de damunt per sentir-nos lliures. Hi ha qui diu que amb el pas del temps s’adona de com la fe ens ajuda a trobar sentit a viure i, a poc a poc, es posa en situació de recerca.
  • La vivència de fe creix quan anem descobrint que la pràctica religiosa no té sentit si no va lligada als nostres actes. Un jove ens explica que per ell la trobada en família al voltant de la taula, l’àpat familiar, és el lloc que més l’ha ajudat a compartir i a creure en la presencia de Déu.

El tema és seriós, la sinceritat i la confiança han afavorit anar a fons, però el temps vola i ens cal treure alguna conclusió: ens adonem que el ser cristià és una descoberta que ens fa feliços. La Paraula de Déu és tan viva, que ens posa de relleu aquella paràbola de Jesús en l’evangeli: “al Regne del cel li passa com a un mercader que cercava perles fines: en va trobar una de gran preu, se n’anà a vendre tot el que tenia i la va comprar” (Mt 13, 44-46). Creure dóna una força especial als nostres actes, hem trobat “la perla” i ens obrim cada vegada més a la pau, l’acolliment, l’amor incondicional, abandonant els egoismes i plaers efímers. Els camins del Senyor omplen el cor de goig i, quasi sense paraules, amb humilitat i senzillesa, podem portar a terme la missió sense anar lluny, simplement oberts, comprensius i respectuosos amb tothom. La nostra animadora ens ha convidat a ser valents!

Tal como reza la canción, amigos no tengamos miedo, estemos dispuestos a ser instrumentos del Señor:

Alma misionera
Autor: Enrique García Vélez

Llévame donde los hombres
necesiten tus palabras
necesiten mis ganas de vivir
donde falte la esperanza
donde falte la alegría
simplemente por no saber de ti.

Te doy mi corazón sincero
para gritar sin miedo
Tu grandeza, Señor.

Tendré mis manos sin cansancio
tu historia entre los labios
y fuerza en la oración.

Finalmente, podemos concluir que no debemos tener temor por ser jóvenes y jóvenes cristianos. No siempre la juventud es símbolo de inmadurez, sino que, una experiencia de vida fuerte o una vivencia profunda de las leyes de Dios, puede hacer que seamos ejemplo y seamos respetados como cristianos. Seamos constantes, ejercitémonos en la fe y entreguémonos de lleno, no nos vamos a arrepentir jamás.

Maricruz, Simón, Andreu, Mari, Meme, Toni Torres i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 7 de novembre de 2015

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Avui compartim profundes vivències

Comencem el nou curs amb el goig de retrobar-nos, encara que no ha estat possible amb tot el grup complet. S’han esdevingut absències que, essent notablement justificades, s’han transformat en record i pregària.

Tot seguit ens proposem comunicar-nos els fets més rellevants viscuts al llarg de les vacances:

  • Temps esmerçat en servei dels infants aplegats a l’escola d’estiu.
  • Tot un mes donant suport en una obra missionera del Perú. Experiència entranyable d’una fraternitat compartida en família. També projecte de iniciar nous estudis especialitzats.
  • Experiència d’un viatge a Alemanya viscut amb força austeritat. Impacte de la visita a un camp de concentració Nazi.
  • Gran part del temps dedicat a la lectura, la reflexió i la síntesi de la pròpia història.

Enmig d’aquest posar en comú se’ns presenta un moment molt especial: hi ha tres companys que s’acomiaden del grup: dos d’ells retornen a Menorca per portar terme un projecte professional. L’altre company, per mitjà d’una acurada carta, ens explica que els estudis musicals li exigeixen una dedicació completa.

El comiat que els expressem és molt senzill, ens ha semblat que no es tracta de regals materials, sinó que els dediquem un breu resum de l’objectiu prioritari que sempre ens hem proposat aconseguir en les nostres reunions: el creixement interior com a compromís i acció personal a realitzar en el decurs de la vida.

El creixement personal íntim és un repte que tenim sempre al davant. És una feina per tota la vida. El qui desconeix el camí vers la maduresa personal ho tindrà difícil a l’hora de conviure amb els altres, en l’estudi, en el treball professional, per viure en parella, en família o quina sigui la seva opció de vida. Quan un projecte fracassa, sovint, la dificultat es troba en la manca de maduresa de la persona. Si algú no té pa, és a dir, el més bàsic pel sosteniment, no se li pot demanar res, si primer no cobrim la seva necessitat primària. En el camí de la vida trobem gent que no té pa, però en els nostres ambients el que observem més són persones amb poques arrels i valors. Quan les necessitats bàsiques estan cobertes, la persona està en disposició d’anar construint l’edifici personal. En la base d’aquest propòsit és fonamental tenir en compte:

  • Saber organitzar-se el temps
  • Autocontrol personal
  • Analitzar cada dia les nostres actituds, acceptació del que som, de la nostra història personal, així com l’acceptació de les errades, els egoismes, si en algun moment hem pogut ser un destorb pels altres.

Característiques de la persona realitzada ( Abraham Mawlow):

  1. Capacitat de percebre la realitat tal com és.
  2. Ser obert i tenir espontaneïtat.
  3. Centrar l’atenció en cada esdeveniment. Concentrar-se i saber escoltar.
  4. Recerca de silenci.
  5. Cercar sempre la relació amb els altres i obrir-se a compartir.
  6. No tancar-se. Obrir-se a la creativitat. Cercar nous escenaris.
  7. Tenir sentit del humor.
  8. Ser humà. Fer un procés constant de humanització.
  9. Avançar vers el creixement personal per assolir plenitud humana.

Les reflexions en grup afavoreixen l’àmbit relacional i de creixement. Els temes que estudiem ens menen a propostes aparentment senzilles com tenir cura d’un mateix, del teu cos i del teu esperit per poder tenir cura dels que ens envolten.

“El nostre existir és un romandre en la proximitat, cuidant més que no pas dominant. Acompanyar i cuidar són expressió de la quotidianitat, que és la característica més clara de la proximitat”. (Josep M. Esquirol. La resistència íntima. Quaderns Crema, Assaig, 2015).

Preguntes per ajudar-nos a posar en pràctica reflexió i acció:

  1. És possible una relació autèntica en un entorn on tot és igual, o tot és relatiu?
  2. Com es pot arribar a viure la vida amb sentit, al desig del coneixement de Déu i cercar la fe, sense un fil que vagi creant lligams entre nosaltres?
  3. Considerem que la reunió al voltant d’una taula parada, un menjar preparat, el valor de les coses senzilles, l’amistat, la fe, afavoreixen el viure i conviure amb sentit?
  4. La vida quotidiana de la gent senzilla ens condueix a descobrir la indiscutible dignitat de les persones?

Cloenda

En la vida de Jesús descobrim actituds humanes, senzilles, de fidelitat i resistència per portar a terme el projecte de la Bona Nova. El nostre comiat d’avui no ha culminat en tristesa, sinó en ànims pels nostres amics en la nova comesa que emprenen. Nosaltres, com arrels del grup, ens cal romandre esperant l’arribada de nous companys interessats en trebalar el creixement personal.

Aquest és un tema que ens compromet a pensar i fer-lo realitat al llarg de la nostra vida. Per això, avui ens repartim un regalet: el poema “SI” que exposa detalladament premisses que cal tenir en compte per fer camí vers la maduresa personal:

Si pots mantenir el seny enmig de la follia
Dels altres, que malparlen i dubten del teu seny:
Si la fe en tu mateix et fa companyia,
I no escoltes i atures l’onada que t’empeny.
Si vesteixes les hores amb color d’esperança,
I a l’odi i la mentida respons amb cor lleial,
Si somnies, i el somni pots deixar sense recança,
Si penses, i el que penses no et serveix de dogal.
Si al Triomf i al Desastre els fas igual mesura,
I si pots esguardar-los amb el mateix cop d’ull,
Si no et mous quant la teva paraula es desfigura
I per aprofitar-se’n un altre la recull.
Si pots damunt la teva riquesa trossejada,
refer amb les teves eines riquesa de més preu
si de la covardia pots esquivar la unglada,
i el pit no se’t fa enrera jugant a cara o creu,
i si perds, i comences més jove d’escomesa,
lluitant amb ales fresques i amb cor agosarat,
que quant la carn se’t torni rebuig i mesquinesa
encara la revifi la teva voluntat!
Si el conviure amb el poble la virtut no et fonia,
Ni amb el tracte dels reis perds el sentit comú,
Si ni amics ni enemics no et roben l’alegria,
I sap el qui et conegui que es pot fiar de tu.
Si als seixanta segons del minut implacable,
Per tu són bells i purs i vius com una flor,
No sols et faràs l’amo de la Terra admirable,
Fill meu, seràs un Home! Un Home de debò!

Adaptació d’un poema de Rudyard Kipling, trad. de Josep M. de Sagarra

Simon, Maricruz, Roser, Maria, Ismael i Maria Dolors
Barcelona, 3 d’octubre de 2015

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Un sopar partit i compartit

Ens hem reunit aquest vespre per recordar els temes treballats, i tantes vivències compartides al llarg d’aquest curs. Anem doncs a celebrar aquesta festa de cloenda.

L’encontre d’avui ha tingut signes que l’han diferenciat de tots els altres. Poques hores abans de trobar-nos el nostre company Andreu ens ha comunicat el traspàs de la seva àvia materna. Però ell ha desitjat fer-se present en el grup i junts hem compartit els bons records de l’àvia Teresa, el dol, la pregària, i la fe que il·lumina el sentit del nostre viure.

Un altre fet de vida ha posat de manifest la fondària i l’arrelament dels valors treballats en el grup. De comú acord, amb sinceritat i senzillesa, hem acollit a Maricruz, una nova companya provinent de Centre Amèrica, que haurà de romandre 3 cursos per portar a terme el doctorat en químiques. Presentacions, silencis, pregària…

Tot seguit un company ha posat en joc unes dinàmiques breus, però força encertades, que ens conviden a situar-nos gràficament, per mitjà d’uns cercles concèntrics, en com utilitzem el nostre temps:

Temps dedicat a la família, al cos i la cura de la salut, al treball, a l’oci, a la reflexió, als amics, als bens materials, a l’ètica, l’ordre, el bon fer…

La conclusió particular d’aquest treball ha estat que a tots ens queden molts deures per portar a terme i ens hi haurem de dedicar, segons les circumstàncies i realitats personals.

L’exercici següent ens ha enllaçat significativament els uns amb els altres, establint la relació a través d’una cinta que ha facilitat la comunicació de sentiments i emocions. Entranyables dedicatòries i obsequis que han mostrat els prodigis que fa l’esforç, el compromís amb el grup, l’amor i l’amistat.

Tenim al davant una taula preparada entre tots, per fer possible un gran sopar partit i compartit. Estem en vigílies de la solemnitat del Corpus Christi, festa de l’eucaristia, memorial d’aquell primer sopar de Jesús amb els seus deixebles, tal com ens explica l’evangeli de Marc: “I mentre menjaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí, els el donà i digué: “Preneu-lo: això és el meu cos”. Després, prengué el calze, digué l’acció de gràcies, els el donà i en begueren tots. I els digué: “Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tots els homes”” (Mc 14, 12-26).

Des de la taula d’aquell primer sopar, el Pa i el Vi esdevindran la presència de la persona de Jesús, enmig de la comunitat reunida en el seu nom. Entre els seguidors de Jesús, la taula de l’amor fratern forma unitat amb la solidaritat i l’acolliment, és a dir, amb la taula plena de les realitats de la vida i del món.

Tot seguit, en un ambient desbordant de festa, brolla la comunicació i l’amistat a desdir. Bons desitjos perquè el curs sigui coronat amb èxit en els exàmens, els projectes i l’esperança en el futur. I no oblidem que ja hem posat data per la trobada de començament de curs!

“I si et preguntes: quina és la força que el món canviarà?
És l’amistat, és la no violència, és la solidaritat.
Hi haurà un lloc per tots i la pau arribarà.
Hi ha un món nou per construir,
una força ens pot unir”.

(Anònim. Fragment d’una cançó en una pregària a la comunitat de Sant Egidio amb motiu del naufragi dels 900 immigrants morts al mar)

Simón, Andreu, Mari, Roser, Memé, Laia, Oliver, Maricruz, Maria, Ismael i Maria Dolors
Barcelona, divendres dia 5 de juny de 2015

css.php