posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Transmetre el sentit ple de la vida des d’un projecte d’estimar i servir incondicionalment

Ens retrobem amb goig i en plena celebració pasqual. Avui ens apleguem uns quants. La companya animadora ens convida a reflexionar a través d’una projecció: “La història de Marie Heurtin”. El film es basa en un fet real de finals del Segle XIX.

Síntesi

Un pare acompanya a la seva filla invident i hipoacúsica severa a un internat dirigit per una comunitat de religioses. La noia, des del naixement, es troba en un estat de foscor i de silenci absolut, però encara més greu que això, és que les seves actituds pertanyen a una conducta totalment salvatge. No té adquirit cap hàbit bàsic. S’enfila als arbres i agredeix a tothom que se li acosta. Així que la noia posa de manifest la seva conducta absolutament agressiva, sense la més mínima actitud comunicativa i relacional entre el grup, la superiora adverteix a la comunitat que aquella noia ha de retornar als pares, ja que la institució no és l’adequada per les greus mancances que projecta.

La germana Marguerite, una de les religioses més joves, tot i que és conscient de la seva salut precària, demana a la Priora que li permeti cuidar-se’n per intentar educar-la. La mare superiora li recorda que va fer un vot d’obediència. Marguerite es retira plorosa. Mentrestant es van multiplicant els altercats que escandalitzen a les companyes i alteren greument la vida de l’internat. En una d’aquelles situacions la noia fuig. La religiosa surt a cercar-la angoixada i al final la troba en un estable abraçada a una vaca.

Hi ha escenes que superen la paciència i la força de Marguerite, que en un moment de desànim arriba a dir: “El meu viure amb Marie és un calvari, i el seu comportament el d’un animal salvatge”. Però a poc a poc, i sota les mirades sorpreses de tota la comunitat, inclosa la de la priora, sor Marguerite amb una disponibilitat increïble, intenta que Marie es vagi descobrint a si mateixa, fins i tot intenta banyar-la i pentinar-li els cabells. Tot entre llargs espais de temps, en els quals se succeeixen els episodis de mal tractaments per part de la noia. A través de la percepció, l’olfacte i el tacte li fa descobrir els diferents formats de les coses, fins i tot el fred i la neu. Amb el llenguatge de signes totalment tàctil, ja que no hi pot veure, aprèn a comunicar-se i, amb les mans esteses, manifesta la voluntat de contactar. L’entrega incondicional de la religiosa arriba al fons de la nena i a poc a poc, afloren aquells valors que es comuniquen sense paraules.

La salut de la germana Marguerite s’ha anat deteriorant. Amb motiu del sobtat traspàs d’una germana de comunitat, mostra palpablement a Marie, la mort i les seves característiques. Marguerite intueix que ella també es troba al final de la cursa. El metge li prescriu repòs absolut, a la muntanya, lluny del convent. Ella, sense adonar-se’n, havia creat en la noia una gran dependència. Quan Marie descobreix la seva absència, torna a les actituds salvatges. Marguerite, que és informada del retorn de la noia a la greu situació, opta lliurement per retornar a l’internat malgrat les amenaces mèdiques. Així que la veu, la noia canvia d’actitud, però per poc temps, ja que la salut de la religiosa s’ha agreujat i es produeix en el seu interior una lluita de no acceptar la mort per no deixar sola a Marie. No vol que la noia entri a la cambra, però al final la comunitat convenç a Marguerite que deixi participar en tot a Marie.

La mort de la germana Marguerite comporta el pas de Marie vers la plenitud de vida. La força de l’amor i l’entrega de la religiosa l’han fet una persona. Estudiarà amb Braille i amb el pas del temps es transforma en una mestra de cecs i sords.

Restem en un gran silenci. Aquest fet ens ha colpit a fons. L’animadora no ens ha formulat preguntes, perquè el tema és tan dens que ens ha empès a un intercanvi íntim i sincer per part de tots:

  • La persona humana creada a imatge i semblança de Déu té un valor infinit. Mereix tot el respecte i dedicació, fins i tot en el cas de les més greus discapacitats o conductes disruptives.
  • La germana Marguerite ha estat coherent amb el seu projecte de vida fins a acceptar les últimes conseqüències. La seva entrega a Marie és propera a la redempció de la humanitat portada a terme per Jesús fins a la mort de Creu, amb l’esperança de la vida en plenitud.
  • Prendre a càrrec aquella nena discapacitada i salvatge i preguntar-se: què puc fer jo perquè tu siguis, perquè tu aprenguis? Crec en la persona, no accepto tancar-me “en el no hi ha res a fer…”.
  • Marguerite considera que l’experiència del viure és d’una gran bellesa, s’ha casat amb la vida, per això li resulta penós renunciar-hi. Però està aflorant el premi, perquè, sens dubte, hi ha moltes maneres d’engendrar…
  • En el film l’actitud dels pares que la visiten és un poc distant… i a la vegada de sorpresa per l’evolució espectacular de la seva filla. No tenien cap esperança, no creien en la persona fins a les últimes conseqüències. Sovint tenim por d’afrontar les realitats dures i la por ens paralitza. Tenim experiències de la separació dels pares davant de la realitat d’un fill discapacitat.
  • En la nostra societat es produeix certa rebel·lió davant les dificultats i la mort. Marie accepta la mort com un fet natural. Toca, i resta a prop d’aquella monja difunta… Nosaltres, carregats de prejudicis i de pors, amaguem la mort als nens.
  • Quan entreguem esforç i dedicació per algú ens el fem tan nostre que ens costa deixar-lo. La mort significa la renúncia màxima cap al traspàs a la vida amb Déu.
  • Marguerite s’ha compromès incondicionalment a engendrar i transmetre vida per sempre. Els compromisos reclamen temps, esforç i renúncies. La vida mancada de temps en la qual estem immersos, sovint és un cert obstacle per realitzar els nostres projectes amb llibertat. Observem que els pares van angoixats pel treball i tantes situacions. Els projectes de família no sempre arriben a bon terme. Sovint es confia l’educació dels fills a l’escola i a altres persones. La transmissió de la vida és molt més que biològica.

Conclusió

La reflexió ens ha fet descobrir que en els nostres compromisos hem de tenir present que tot el que fem no és només per nosaltres, sinó que hi ha d’haver implícit el desig d’una projecció exterior, un sentit, és a dir, la transmissió de vida. Aquest aspecte ens mou al desig de la fe.

La resurrecció de Jesús és una experiència de fe, és “un creure sense haver vist” (Jn 20, 19-31). En els evangelis de la resurrecció trobem les expressions: “Ajupir-se per mirar a dintre del sepulcre” (Jn 20, 1-9; Mt 28, 8-15). L’experiència de la resurrecció de Jesús correspon a un veure interior, és un captar la força de la seva presència. La germana Marguerite va portar a terme el seu immens projecte per la força de Jesús ressuscitat, un déu de vius i no de morts. El mateix Jesús surt al pas d’aquells que el cerquen amb sinceritat de cor. Avui, sens dubte, la força de Jesús ressuscitat s’ha fet present enmig del nostre grup.

Mari, Guillem, Roser, Simon, Andreu, Joan, Toni, i Maria Dolors
Barcelona, dissabte dia 2 d’abril de 2016

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Síria: d’una revolució pacífica a la major crisis humanitària d’aquest segle

Ens retrobem en un dia especialment important pel grup. Hem rebut amb goig la visita dels responsables de la Pastoral de Joventut de la Diòcesi de Menorca: en Joan Camps i els seus companys, en Rafel i na Nina, que han participat en el tema com uns més entre nosaltres.

El nostre grup fa dies que se sent colpit per la malaltia de la nostra companya Memé. La seva presència i participació constant en les reunions i els temes de revisió de vida, el seu testimoni d’una fe joiosa, fins i tot en aquests moments de malaltia, són un estaló per tots nosaltres. Juntament amb ella i la seva família ens sentim cada dia més units en la pregària.

La nostra animadora d’avui ens convida a conèixer i reflexionar sobre el conflicte bèl·lic a Síria, les seves arrels i les conseqüències que se’n deriven. Tot seguit ens mostra un mapa per situar Síria, juntament amb alguns exemples colpidors relacionats amb les incidències del camí vers l’exili dels refugiats i ens planteja unes qüestions per reflexionar. Tot plegat ens conduirà a un debat intens.

Testimoniatge. Zaatari: de cómo estar en tu casa viendo la televisión con tus hijos a vivir en una tienda de campaña

Lekaa al Zoubi, de 23 años, llegó al campo de refugiados de Zaatari el pasado cuatro de enero. Lo hizo con su marido y lo hizo embarazada. Estuvo una semana en el campo y al cabo de ese tiempo decidió regresar a Damasco para terminar la carrera de magisterio. Con el bebé de cuatro meses en el vientre caminó acompañada de otras tres personas rumbo a la frontera, rumbo a la guerra. “Estábamos a dos o tres grados bajo cero y tuve que dormir dos noches en la cuneta del camino. En realidad no sabíamos si íbamos en la dirección correcta”. Lo iban y alcanzó Damasco al cabo de dos días. Allí permaneció un mes y medio hasta que aprobó las asignaturas que le faltaban. Entonces se despidió –por segunda vez- de su família y cogió un autobús en dirección a Jordania. Lleva en el campo seis meses. Hace dos semanas dió a luz a su hija, uno de los ocho bebés que, de media, nacen cada día en Zaatari. […] “Volví por mi marido. En realidad estoy aquí por él, por qué está amenazado y no puede estar en Siria”. […] “No vemos el final del conflicto, no veo el día que podré regresar a Siria, así que intentaremos salir adelante aquí. Quiero ser profesora”. De momento prefiere que el bebé crezca en su cajita impecable a las afueras del campo, en una zona tranquila. Después si Siria sigue destrozada, se instalarán en Amman, la capital jordana. “La vida aquí -Lekaa busca cómo explicarlo- te sientes como en un paréntesis, es como estar caminando en círculos, nunca pasa nada, todo es igual siempre, no hay trabajo ni nada que hacer. Es muy duro”.

  1. Què és una diàspora? Us ve al cap algun exemple de diàspora?
  2. Es diu que la guerra de Síria té un origen religiós. Creus que és cert? Coneixeu algun conflicte armat que sigui conseqüència d’un afrontament religiós?
  3. Els àrabs són una religió? Com els cristians?
  4. Quan creieu que s’aturarà el conflicte? Quines repercussions tindrà o està tenint?
  5. Quants desplaçats creus que hi ha degut a aquest conflicte?
  6. Heu fet alguna acció destinada a ajudar als refugiats?

Vídeo per entendre el conflicte. Whysiria: https://www.youtube.com/watch?v=DoRdCbDd50o
Vídeo per veure les conseqüències d’un conflicte armat: http://www.jotdown.es/2013/09/siria-ya-no-hay-mas-siria/

El testimoniatge de Lekaa Al Zoubi, juntament amb la informació d’aquests dos vídeos, ens ajuda a entendre el conflicte i les seves conseqüències. Tot seguit arrenca el debat i les comunicacions entre tots. La diàspora és la dispersió d’un grup ètnic, religiós, o cultural fora del seu lloc d’origen. En l’AT trobem un exemple en el llibre de l’Èxode que ens explica el camí del poble d’Israel per aconseguir l’alliberament.

En el conflicte de Síria hi distingim dos aspectes: l’enfrontament entre religions i el fet que Síria és un país que fa goig a d’altres per la riquesa natural, petroli, etc. La majoria de sirians són sunites. El conflicte es transforma en guerra civil quan la població s’enfronta amb el poder. Ens adonem que quan un fet afecta al poder tot d’una s’aproven lleis, però quant afecta al poble tot es va demorant. Països ben a prop nostre, amb la fabricació d’armes, s’enriqueixen, destruint el viure dels ciutadans. Per exemple: EUA condemna el terrorisme però ells permeten les armes.

També recordem que els cristians havien organitzat les creuades i tornaven carregats de les riqueses de l’Orient. L’ésser humà està dominat per la supèrbia que és l’origen i la font de tots els pecats, l’egoisme, les passions desenfrenades, en definitiva, és la negació de la tolerància i de la misericòrdia.

La religió musulmana és una religió monoteista, com la cristiana i la jueva, però el conflicte àrab és gravíssim. El tema de l’Estat Islàmic s’ha barrejat amb el terrorisme. El mitjans de comunicació ens posen tots els esdeveniments a l’abast; contemplar la realitat ens produeix gran impotència. Sentim vergonya i pena en veure la manca d’humanitat dels països europeus, fins i tot en el nostre país. On és l’acolliment als refugiats? Ens adonem que són molts els que han perdut la memòria històrica.

Contrast entre l’acció davant els atemptats terroristes a França: mentre que aquests països amenaçats per guerres i terrorisme els cristians són perseguits i martiritzats a causa de la fe i, qui els protegeix o els defensa? Més de dos milions de refugiats, dels quals la meitat són nens. Què podem fer per ells? En les nostres parròquies i pobles se’n parla, es fan col·lectes, però l’acolliment encara no el veiem per enlloc. Tenim por que la pluralitat perjudiqui el nostre estatus, la instal·lació i el confort que va junt amb l’estil de viure d’Occident.

Els canvis socials del nostre món fan aflorar la diversitat i la pluralitat de religions, llengües, cultures. On és la tolerància, l’acolliment, la fraternitat universal?

En l’ambient es produeix un cert desànim. És el moment en què ens cal cercar la llum de la Paraula de Déu. Ens trobem en temps quaresmal fent camí vers la festa de Pasqua. El diumenge 3r l’evangelista Lluc ens presenta desgràcies que alguns explicaren a Jesús: “el cas d’uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d’ells amb la dels sacrificis que oferien. Jesús els respongué: -Us penseu que aquells galileus van morir així perquè eren més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no. […] I aquelles divuit persones que van morir a Siloé quan la torre els va caure al damunt, us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no: i si no us convertiu tots acabareu de la mateixa manera” (Lc 13, 1-9). Jesús segueix amb la paràbola de la figuera que no dóna fruit i l’amo la vol fer tallar, però el pagès li demana que la deixi encara, que ell en tindrà més cura amb l’esperança que arribarà a donar fruit. L’actitud de Jesús és la de donar la volta a la visió simplista i injusta que sovint tenim davant les desgràcies. Jesús planteja a tots la necessitat de canvis d’actitud, dels nostres estils de vida.

Conclusió

No hi ha ciutadans de primera ni de segona categoria, davant de Déu tots som iguals! Estem propiciant l’abolició de l’esclavatge i amb les nostres actituds sovint l’abonem. Jesús està canviant la nostra sensació d’impotència amb la força del seu Esperit present enmig nostre, Ell ens dóna la força d’acollir i d’estimar. No deixem de banda l’esperança! Les obres de misericòrdia agafen en aquest moment una importància i una claror especial: “Donar menjar a qui té fam, vestir al despullat, acollir els forasters… Ens adonem que la misericòrdia no sols és la manera de ser de Déu sinó que ha de ser sempre la nostra. Amb les nostres actituds i accions cal observar i vetllar per les necessitats dels germans amb un amor universal.

Agraïm sincerament als nostres visitants la seva presència i participació. La reunió segueix en un clima d’amistat i compromís.

Laia, Simón, Andreu, Roser, Maricruz, Joan, Rafel, Nina i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 27 de febrer de 2016

Pastoral Universitària

Vegeu també l’article publicat per la Diòcesi de Menorca: Pastoral Universitària a Barcelona [pdf]: http://www.bisbatdemenorca.com/noticia-ampliada/pastoraluniversitaria.html

La “dis” capacitat

febr.
2016
02

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a La “dis” capacitat

Ens retrobem després d’un temps que ha estat un poc llarg: des d’abans de les vacances de Nadal. Els exàmens i la complexitat per a realitzar activitats han impedit reunir-nos. Avui som uns quants però no pas tots, encara hi ha absències justificades. Cal dir, però, que tenim el goig d’incorporar un nou company al grup.

El nostre animador ens ha preparat un tema que ens desperta interès i preocupació a la vegada. Ens el presenta amb un estil original: punts breus de reflexió i tot seguit respondre a qüestions. En primer lloc, cerquem una definició:

Què és la discapacitat? És la manca o limitació d’alguna facultat física, mental i/o sensorial que dificulta el desenvolupament “normal” d’una persona en les activitats de la vida diària. Quan la gent parla d’una discapacitat sentim expressions com “deficient”, “subnormal”, “no és normal”, que no ens satisfan i, fins i tot, ens ofèn sentir-les, sonen a discriminar o menystenir. I ens preguntem: “Què és la normalitat?” “Som del tot normals els demés?”

Aquest no és un tema nou ni tampoc és un tema de moda. Al contrari, és un tema que sempre està damunt la taula sense fer gaire enrenou, potser per la gran quantitat de casos o per les controvèrsies que l’envolten. Avui se’ns ofereix obrir un debat a partir de paraules i reflexions del Papa Francesc recollides sobre aquest tema, un sant pare que, justament, va escollir el nom de Francesc en referència a Sant Francesc d’Assís, un cas idoni per introduir el tema i per anar-hi aprofundint. Precisament, sant Francesc expressa en el seu Testament: “El Señor me dió de esta manera a mí, hermano Francisco, el comenzar a hacer penitencia: porque, como estaba en pecado, me parecía extremadamente amargo ver a los leprosos. Y el Señor mismo me condujo entre ellos, y practiqué la misericordia con ellos. Cuando me aparté de los mismos, aquello que me parecía amargo, se me convirtió en dulzura del alma y del cuerpo” (FF, 110).

El cas de sant Francesc, tot i ser escrit centenars d’anys enrere, és totalment actual. Llegint aquestes línies ens vénen moltes qüestions al cap, com ara:

  • Veieu la societat preparada i madura per conviure verdaderament amb persones discapacitades?
  • Coneixeu cassos de gent que tingui por a la discapacitat i s’amagui, no vulgui saber res d’ella i visqui totalment d’esquena i allunyat de la situació real?
  • Veieu una societat política preparada per fer front a la discapacitat i als temes que l’envolten?

Entre tots evoquem experiències viscudes d’impotència i dolor davant malalties que han produït discapacitats a persones estimades com el pare, el marit, germans i amics, infants i joves molt propers, així com en l’exercici professional dins l’àmbit escolar. Observem que davant d’una d’aquestes situacions la gent no sap què dir ni què fer i van deixant de visitar-nos. Ens adonem que la por paralitza a les persones. En realitat, nosaltres també estem plens de pors. Ja en l’AT trobem sovint: “no tinguis por, jo el teu Déu, estic al teu costat”. En l’evangeli sovint trobem que Jesús ens diu: “no tingueu por!”. Hem conegut persones que no accepten la seva dificultat, rebutgen l’ajuda, es van tancant a la relació i conreant un tracte poc agradable. S’ha avançat en l’atenció a les discapacitats, però els governs no estan prou preparats, les administracions mancades de recursos per atendre a les persones discapacitades amb el respecte que es mereixen. Ens queda molt per fer.

El papa Francesc, seguint el mateix fil conductor i utilitzant també a sant Francesc ens fa la següent reflexió: “servir con amor y con ternura a las personas que tienen necesidad de tanta ayuda nos hace crecer en la humanidad, porque ellas son auténticos recursos de humanidad. San Francisco era un joven rico, tenía ideales de gloria, pero Jesús, en la persona de aquel leproso, le habló en silencio, y le cambió, le hizo comprender lo que verdaderamente vale en la vida: no las riquezas, no la fuerza de las armas, no la gloria terrena, sino la humildad, la misericordia, el perdón”.

Vídeo de suport: https://www.youtube.com/watch?v=Kxv_lJPUzog
http://verne.elpais.com/verne/2015/04/10/articulo/1428655284_285188.html

  • De quina manera pot ajudar l’apropament cap a les persones que pateixen?
  • Per què en casos de dificultat tendim a fixar-nos més en els detalls, en cosses més petites, però que alhora, la majoria de la societat troba més importants?

Perquè “l’essencial és invisible als ulls” (Saint Exúpery. El petit príncep). Cal fixar-nos en les necessitats de les persones, en el que els fa més feliços, que precisament no són els béns materials, sinó l’atenció i l’estimació. El pla de Déu sobre la humanitat és que ens ajudem els uns als altres. Nosaltres hem de ser agraïts del que som i podem fer. Tenim la missió de mostrar l’amor i la misericòrdia de Déu. Aprendre a enfrontar-nos a les dificultats ens va fent persones més madures. En primer lloc, els podrem ajudar amb les nostres actituds d’estimació sincera, sensibles a les seves necessitats de comprensió i amistat. Ens adonem que moltes d’aquestes actituds ens vénen del que hem après en les nostres pròpies famílies.

“Todos ustedes tienen un cofre y adentro hay un tesoro. Saquen el tesoro, háganlo crecer y denlo a los demás. Cada uno de nosotros tiene un tesoro dentro. Si el tesoro lo compartimos se multiplica con lo que viene de los demás”. “No escondan su tesoro. Lo que ustedes hacen nos ayuda a todos, para comprender que la vida es un tesoro, que sólo tiene sentido si la damos”. No hay que venirse abajo con las dificultades: “No hay que asustarse nunca con las dificultades. Sólo necesitamos tiempo, inteligencia y coraje”.

Per què penseu que el Sant Pare recalca tant “que el tresor s’ha de donar als altres i que no l’hem d’amagar”? Què ha estat passant fins ara amb les persones amb discapacitat?

Tenim el testimoni viu d’uns amics que van decidir lliurament acceptar un fill amb síndrome de Down. Són uns pares oberts i acollidors amb tothom. En Joan és un al·lot obert, alegre, que s’ha fet estimar per tot el poble. Ens adonem que aquests pares viuen a fons aquella paràbola de Jesús: “al Regne del cel li passa com a un mercader que buscava perles fines: en va trobar una de gran preu, se n’anà a vendre tot el que tenia i la va comprar” (Mt 13, 45-46). Han descobert on rau la felicitat, el tresor amagat, han deixat de banda el lluïment, són humils i van al que realment és l’essencial. La societat té tendència a fugir del patiment i el dolor, l’amaga, l’ignora, no el vol veure. Fa por afrontar la vida amb un fill discapacitat.

Seguint la mateixa reflexió el Sant Pare, parla de les “llagues” de Jesús. Sense Passió no hi ha resurrecció. Jesús ressuscitat mostra les nafres dels claus. “Tot fet dolorós és una font de creixement i d’alliberament” (Tohny de Mello). Les llagues de la humanitat han de ser reconegudes i escoltades pels cristians, pels seguidors de Jesús.

“La sociedad, lamentablemente, está contaminada por la cultura del «descarte», que se opone a la cultura de la acogida. Y las víctimas de la cultura del descarte son precisamente las personas más débiles, más frágiles”.

L’Església, els creients, la comunitat cristiana són conscients de tantes necessitats… Tots tenim exemples propers d’amics, germans, famílies que fan compromisos de vida molt valents i, sens dubte, el seu testimoni ens fa créixer en la fe. Quan una persona neix o adquireix certa discapacitat, l’actitud positiva i esperançada de la família és fonamental. Davant nostre en tenim un exemple vivent. L’escola també hi juga un paper bàsic. És una gran responsabilitat i, a la vegada, un goig pels educadors que són capaços de prendre consciència.

En el desenvolupament del tema de la discapacitat ens trobem un ventall molt ampli de circumstàncies, entorns i cultures diverses que hem d’aprendre a respectar. No obstant, es donen a conèixer molt més les dificultats i la gent és més sensible, més solidària que en altres temps.

Quan el papa Francesc parla de la discapacitat apareix un tema que està relacionat i es troba en plena actualitat: “El respeto a las personas conecta con el respeto de la naturaleza.” “Cuando no se reconoce en la realidad misma el valor de una persona con discapacidad, difícilmente se escucharán los gritos de la naturaleza; todo está conectado”. “No es compatible la defensa del medio ambiente con la justificación del aborto”. “Es evidente la incoherencia de luchar contra el tráfico de animales, y al mismo tiempo permanecer indiferentes ante la trata de personas y la decisión de muchos por destruir a otro ser humano que le desagrada”.

Els avenços de la ciència ens han fet avançar com a societat humana? Hi ha aspectes que valorem positivament, com l’avenç en el tractament i la cura de les malalties, la cirurgia, les tècniques de la comunicació…. Però ens adonem que en el nostre món s’ha tergiversat la centralitat de Déu per la de l’home. Amb motiu de l’arribada a bon port d’una nau espacial, el diari d’aquell país va proclamar en portada: “El cel parla de la glòria de l’home, i l’estelada anuncia l’obra de les seves mans”.

És legítim l’avortament en casos de discapacitats? Hem considerat que no és just. Hi ha un contrast entre aquest tema i la lluita aferrissada en defensa dels animals.

La discapacitat és un tema de certa complexitat, però per nosaltres la revisió d’avui ens fa donar un pas endavant vers posar en pràctica el que creiem en coherència amb el que fem. El tema ens ha fet més sensibles vers el respecte a l’obra de la creació, la natura i, per damunt de tot, als éssers humans que Déu estima i s’hi fa present a través nostre. Tot contemplant aquesta infinita bellesa preguem units: “El cel parla de la glòria de Déu, i l’estelada anuncia l’obra de les seves mans” (salm 18).

Simón, Memé, Mari, Andreu, Laia, Guillem, Maricruz i Maria Dolors
Barcelona, 30 de gener de 2016

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Misericòrdia, reflexió i actituds

Era una reunió molt esperada la d’avui. Ha tingut una quasi total participació. A l’alegria del retrobament s’hi afegeix el goig de poder celebrar junts la festa de Nadal que tenim tan a prop. Comença la IV setmana d’Advent.

La nostra companya animadora ens presenta un text extret del Diari Menorca (diumenge 13/12715), que porta per títol: “Un home senzill està parlant…”. Aquest home senzill fa referència al Papa Francesc. El periodista fa un recull de paraules captivadores que el Papa va pronunciar en una recent oratòria. Ens mena a reflexionar sobre la dignitat de la persona, la interrupció de la vida, la pena de mort, el medi ambient, la corrupció…

Algunes de les expressions del Papa Francesc, comentades pel professor Juan Luís Hernandez en el seu article, són:

“Tasca de tot polític com la de defensar i custodiar la dignitat dels seus conciutadans”
“Guardem-nos d’una temptació contemporània: descartar tot el que molesta”
“Cada vida és sagrada, cada persona humana està dotada de una dignitat inalienable i la societat es beneficiarà en la rehabilitació d’aquells que han comès algun delicte. Recentment s’ha fet una crida per l’abolició de la pena capital […] Una pena justa i necessària mai ha d’excloure la dimensió esperançadora i l’objectiu de la rehabilitació”
“Per què les armes letals es venen a aquells que pretenen causar un sofriment màxim sobre els individus i la societat?”
“No caigueu en la trampa de pensar que la vida depèn dels diners i que davant del diner tot perd el seu valor i dignitat […] No ens emportarem els diners amb nosaltres al més enllà […] La corrupció impedeix mirar el futur amb esperança perquè amb la seva prepotència destrueix els projectes dels dèbils i oprimeix els més pobres. És un mal que fa niu en els gestos quotidians i fa camí vers els escàndols públics”

“Resta més per dir? Tan sols plantejar-nos algunes preguntes que ens portin a reflexionar i a actuar”:

  • Per què hi ha tants delictes?
  • Per què sortir de nit es transforma en un joc de supervivència dins el propi hàbitat de les persones?
  • Tots som humans, per què hi ha gent que pot arribar a matar el seu propi igual?
  • Els que imposen la pena de mort, no són també uns assassins?
  • Una vida no té preu, existiria, doncs, una pena justa pels assassins? Quina podria ser?
  • És l’avortament un assassinat?
  • Per què els diners ens porten a la corrupció?

El tema exposat, juntament amb les preguntes, han desvetllat un debat intens, fet de comunicacions sinceres i espontànies amb la participació de tot el grup. Aquest és un breu resum:

Causes diverses i complexes provoquen l’allau de delictes que ens aclaparen. Hi ha una recerca constant de plaer, poder i domini sobre el feble, per manca de valors. Si la gent tingués fe, cerqués el sentit de viure, s’evitaria arribar a aquestes situacions límit.

Sovint l’hàbitat es transforma en petites selves, on afloren els impulsos més primaris, on queda ofegada la capacitat de reflexió. En aquestes circumstàncies, fins i tot es pot arribar a matar.

L’educació és l’element fonamental per afavorir el pas de individu a persona. Una educació correcte i assenyada fa possible el conreu de valors bàsics. Però vivim en un entorn de corrupció evident. Alts càrrecs d’empresa i responsables polítics dels països ens han robat. És una corrupció encoberta que es destapa quan convé!

L’Orient Mitjà està en guerra permanent. Hi ha venda d’armes, violència. “Ens maten, matem!”. La violència engendra violència.

No s’ha de matar mai, en cap cas! Però empresonar o la cadena perpètua sí que cal… exigir que el delinqüent torni el que ha robat.

Cal estar oberts a perdonar, acollir i ajudar a tots aquells que reclamen ser ajudats.

Qui ajuda no sempre ho fa desinteressadament. Els mitjans ens mostren famosos que donen, adopten… però ens preguntem: és sense esperar res a canvi o cercant lluïment, creació de imatge, benefici personal?

Observem en l’entorn certa falta de coherència, però considerem que a tots nosaltres ens manca consciència de pecat, ja que en determinades situacions som poc sincers, hipòcrites, ens defensem amb mentides, amb la llei del mínim esforç, ens quedem a la superfície. Ningú està net de culpa. Cadascú hem de respondre dels nostres compromisos i de les responsabilitats que tenim.

“Per dur a terme un projecte d’estudi exigent, que només podia realitzar fora del meu país, m’he trobat davant d’una experiència de desert, de soledat, d’haver de limitar les despeses. Aquesta circumstància m’ha fet créixer en sentit de responsabilitat, en la fe i a confiar més en la presència d’un Déu que és Pare i m’estima. He après a no fugir dels problemes, sinó a acceptar i a integrar.”

A Europa encara fa por acollir els immigrants i, no obstant, s’està observant que l’acolliment a la llarga afavoreix el creixement del país que acull.

Davant temes com l’avortament, les discapacitats, el perdó i d’altres, hem mostrat pluralitat d’opinions, de tal manera que ens proposem aprofundir-hi més en la propera reunió. La complexitat del tema d’avui ens posa de manifest l’evolució positiva, l’estima i el respecte que creix entre nosaltres, fruit de les reflexions i comunicacions en el grup.

Conclusions

Les realitats que descobrim ens entristeixen i ens sentim febles. “Què hi puc fer jo? Amb quins recursos compto?” Situats en ambient de reflexió i pregària cerquem què ens diu l’evangeli. En aquest temps de preparació de Nadal se’ns fa present la narració sobre l’anunci de l’àngel a Maria: “no tinguis por Maria, que has trobat gràcia a la presència de Déu; concebràs i tindràs un fill, i li posaràs Jesús. Serà gran i serà anomenat Fill de l’Altíssim. […] Maria digué a l’àngel:”¿I com es farà això si jo no conec home?” L’àngel li va respondre: “L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra;  […] I mira Elisabet, la teva parenta, també ha concebut un fill a les seves velleses…[…]; que a Déu res no és impossible” (Lc 1, 26-38).

En aquell temps, la Verge Maria esperava que la humanitat fos redimida de les seves calamitats. Dintre seu creix un amor molt gran pel seu poble i desitja col·laborar en la salvació que Déu havia promès de temps antic a Israel. Maria és humil i sincera davant del Misteri. Ella es fa la pregunta, igual que hem fet avui nosaltres enfront de situacions que ens superen.

La revisió ens mena a prendre consciència de les dures realitats que pateix el nostre món. Com Maria, també nosaltres volem descobrir els signes del nostre temps i disposar-nos a col·laborar en el que Déu vol realitzar a partir de la nostra disponibilitat, d’actituds obertes, posant sempre en pràctica el perdó i la misericòrdia.

La nostra animadora ens convida a cantar una cançó per alegrar-nos i començar a celebrar Nadal. Tot seguit compartim felicitacions i un dinar d’autèntica germanor, que l’amor que ens tenim entre nosaltres l’ha fet possible.

Roser, Maricruz, Simón, Mari, Andreu, Toni, Memé i Maria Dolors
Barcelona, 19 de desembre de 2015

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a El jove cristià en l’entorn actual

La nostra reunió, tot i que hi ha absències molt justificables, transcorre en un clima d’alegria per l’arribada d’un nou membre, a la vegada que tenim un record especial pels companys que per motius de feina i d’estudis han fet nous camins de vida, però ens adonem que el seu pas pel grup ha marcat a tots amb inesborrables arrels d’amistat i ens fa sentir a fons la presència d’un Déu que és Pare i actua entre nosaltres fent créixer llaços de fraternitat i d’estimació.

La companya responsable de la sessió d’avui ens convida a reflexionar sobre el tema “Els joves cristians del nostre temps”. Volem portar a terme amb convenciment la missió que Jesús ens encomana. Aquesta missió en l’ambient que ens envolta pot esdevenir una batalla campal, en el sentit de ferir sentiments si no fem nostra la bona notícia de que l’Esperit de Déu ens acompanya sempre.

En el NT trobem, entre les cartes de sant Pau, un jove a qui l’apòstol instrueix i el fa un dels seus deixebles. Timoteu se’ns fa present avui com a testimoni ben actual de jove creient i compromès:

Timoteo, ejemplo de joven creyente y practicante: compañero de viaje de Pablo. Nació en Listra, hijo de padre gentil y de una mujer judía creyente (Eunice), y se convirtió pronto al cristianismo. El buen testimonio de los cristianos de Listra fue motivo para que Pablo lo tomara consigo en sus viajes apostólicos. Timoteo acompañó a Pablo en su segundo y tercer viajes apostólicos (Hch. 17:14s.; 18:5; 19:22; 20:4); Pablo le encomendó transitoriamente misiones especiales en Tesalónica (1 Ts. 3:2, 6), en Macedonia (Hch. 19:22) y en Corinto (1 Co. 4:17; 16:10; 2 Co. 1:19), y Timoteo siguió al apóstol en la cautividad (cfr. las inscripciones de Col. 1:1; Fil. 1:1; FIm. 1; cfr. también Fil. 2:19; He. 13:23, donde se anuncia su libertad). Según las cartas pastorales, posteriormente fue también compañero de viaje de Pablo, pero hubo de quedarse en Éfeso (1 Ti. 1:3). En 2 Ti. 4:21 se le llama a Roma.

“Que ningú no pugui menysprear la teva edat jove; al contrari, sigues un model per els creients, en la paraula, en la conducta, en la caritat, en la fe, en la puresa. Fins que vingui aplica’t a la lectura, a l’exhortació, a l’ensenyament. No negligeixis el do que hi ha en tu, que et fou donat per una intervenció profètica amb la imposició de mans del col·legi de preveres. Tingues-ho present, viu aquests pensaments perquè el teu progrés sigui manifest a tothom. Vetlla sobre tu mateix i sobre el teu ensenyament, persevera en aquestes disposicions; que, obrant així, et salvaràs a tu mateix i els qui t’escolten. Un ancià no el renyis, sinó exhorta’l com un pare; els joves com germans; les ancianes com a mares; les joves com a germanes, amb tota puresa.” (1Tm 4: 12-16; 5: 1-2).

Preguntas para la reflexión

  1. ¿Hemos encontrado obstáculos para expresar nuestra fe como jóvenes cristianos que somos? ¿Cuáles?
  2. ¿Qué acciones podríamos hacer para demostrar a los demás que Dios vive en nosotros?
  3. ¿Tienes alguna experiencia de vida que puedas compartir, relacionada con el resultado de haber predicado con tu ejemplo, palabra o llamado y qué respuesta recibiste?
  4. ¿Cuál será tu propósito como joven cristiano?
  5. ¿Puedes ampliar con algunas otras preguntas?

El tema ens ha situat en la realitat que ens toca viure i que en moments ens produeix tristesa i desànim. El diàleg ha estat un global de totes les preguntes:

  • És colpidor el testimoniatge de la companya creient que en arribar aquí per ampliar estudis troba entre els companys de pis i de facultat un ambient fred en el que no hi ha cabuda per expressar els seus sentiments en relació a la fe. El seu patiment s’ha esvaït en poder compartir sentiments, amistat i pregària en el grup.
  • Observem que la majoria d’estaments socials expressen amb llibertat el que pensen o senten, els seus gustos o preferències. Ens preguntem per què sovint no ens sentim prou lliures per expressar obertament la nostra fe o el desig del coneixement de Déu?
  • Potser ens fa vergonya o tenim por de la mala acollida que puguin tenir les nostres intervencions. Por de quedar malament, o no ser acceptats en uns ambients que ignoren el que significa creure. Hi ha un desconeixement manifest, des de petits no s’ha transmès la fe per mitjà del testimoni de pares, mestres i educadors. En el millor dels casos s’han llegit algunes històries bíbliques, o hem anat a Missa sense entendre res. Com que ho hem viscut com una imposició, quan hem pogut ens ho hem tret de damunt per sentir-nos lliures. Hi ha qui diu que amb el pas del temps s’adona de com la fe ens ajuda a trobar sentit a viure i, a poc a poc, es posa en situació de recerca.
  • La vivència de fe creix quan anem descobrint que la pràctica religiosa no té sentit si no va lligada als nostres actes. Un jove ens explica que per ell la trobada en família al voltant de la taula, l’àpat familiar, és el lloc que més l’ha ajudat a compartir i a creure en la presencia de Déu.

El tema és seriós, la sinceritat i la confiança han afavorit anar a fons, però el temps vola i ens cal treure alguna conclusió: ens adonem que el ser cristià és una descoberta que ens fa feliços. La Paraula de Déu és tan viva, que ens posa de relleu aquella paràbola de Jesús en l’evangeli: “al Regne del cel li passa com a un mercader que cercava perles fines: en va trobar una de gran preu, se n’anà a vendre tot el que tenia i la va comprar” (Mt 13, 44-46). Creure dóna una força especial als nostres actes, hem trobat “la perla” i ens obrim cada vegada més a la pau, l’acolliment, l’amor incondicional, abandonant els egoismes i plaers efímers. Els camins del Senyor omplen el cor de goig i, quasi sense paraules, amb humilitat i senzillesa, podem portar a terme la missió sense anar lluny, simplement oberts, comprensius i respectuosos amb tothom. La nostra animadora ens ha convidat a ser valents!

Tal como reza la canción, amigos no tengamos miedo, estemos dispuestos a ser instrumentos del Señor:

Alma misionera
Autor: Enrique García Vélez

Llévame donde los hombres
necesiten tus palabras
necesiten mis ganas de vivir
donde falte la esperanza
donde falte la alegría
simplemente por no saber de ti.

Te doy mi corazón sincero
para gritar sin miedo
Tu grandeza, Señor.

Tendré mis manos sin cansancio
tu historia entre los labios
y fuerza en la oración.

Finalmente, podemos concluir que no debemos tener temor por ser jóvenes y jóvenes cristianos. No siempre la juventud es símbolo de inmadurez, sino que, una experiencia de vida fuerte o una vivencia profunda de las leyes de Dios, puede hacer que seamos ejemplo y seamos respetados como cristianos. Seamos constantes, ejercitémonos en la fe y entreguémonos de lleno, no nos vamos a arrepentir jamás.

Maricruz, Simón, Andreu, Mari, Meme, Toni Torres i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 7 de novembre de 2015

css.php