posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Reunió de cloenda del curs

El passat divendres 17 de juny ens reunírem per tancar el curs del grup de joves de revisió de vida. Ho vàrem fer amb un sopar/reunió de cloenda i, com és habitual, a ca na Maria Dolors. En iniciar la trobada vàrem tenir uns minuts per recordar i pregar per aquells que, per diversos motius, no varen ser presents. Tot seguit, començàrem a fer memòria de les diferents trobades que havíem dut a terme durant el curs. Alhora, recordàvem les temàtiques que havien sorgit de la interacció en les diverses reunions.

En general, estem satisfets pels temes tractats i per la perspectiva en la qual hem enfocat les trobades, també per les interessants idees que han aflorat a les xerrades i que hem recollit cada mes en un breu resum, sempre des d’un punt de vista cristià. A més, aquest any, el grup ha crescut amb més joves. Ens alegrem perquè a cadascuna de les trobades ens coneixem una poquet més entre nosaltres i podem compartir, amb total confiança, els nostres neguits i els nostres projectes.

A continuació, i abans de sopar, vàrem dur a terme una petita activitat molt senzilla però, al mateix temps, molt intensa i reveladora de la nostra identitat, i també reveladora de la il·lusió de seguir en el camí de Jesús. L’activitat era la següent: en quatre papers hi havia fotografies de llocs paradisíacs, cadascun dels quals anava acompanyat d’una sèrie de preguntes que conduïen a reflexionar sobre un seguit de temes personals. Alguns exemples eren: què és el que et motiva? A qui demanaries ajuda en un moment delicat? Quines pors tens? Què és el que et fa fort davant les adversitats? etc.

A partir d’aquestes preguntes, que eren diferents per a cada imatge, havíem d’escriure una breu carta a algun familiar o amic estimat. És a dir, nosaltres ens traslladàvem mentalment a aquest lloc, que podia ser tant un paisatge de platja com un de muntanya, i des d’allà enviàvem una “postal”, on hi escrivíem els nostres pensaments i la nostra aventura que volíem donar a conèixer als nostres estimats. Evidentment, fent referència a les qüestions esmentades anteriorment. La veritat és que els escrits que sorgiren foren fantàstics. Escoltant la lectura de cadascuna de les cartes podies notar a l’aire sinceritat i amor -podem dir que va ser un moment de forta emotivitat. Les explicacions de cadascun de nosaltres ens varen sorprendre perquè tots teníem un punt en comú en les nostres anotacions: tots, en algun moment, donàvem les gràcies. Donàvem les gràcies pels bons moments, per la confiança que la gent diposita en nosaltres, per l’ajuda que rebem i per la fortuna de ser qui som. Realment, potser no és tan sorprenent com ens ho va semblar, sobretot en observar quines persones formem aquest estimat grup.

Finalment, va arribar l’hora de compartir el sopar. Aquesta vegada va ser diferent. Cada mes és na Maria Dolors qui prepara el dinar per a tots, en canvi, el sopar de final de curs el vam preparar entre tots. Cadascú va cuinar cosa de casa per després compartir-ho en forma de pica-pica. Era, sens dubte, un menjar deliciós: truita de patates, hummus, canapès de salmó, embotit i formatge, etc.

Durant el sopar compartírem els nostres plans de cara a l’estiu: alguns faran vacances, però d’altres hauran de seguir treballant, alguns ho faran des de Menorca i altres des de Barcelona o més lluny. Tot sigui per tornar a començar un nou curs d’estudis el setembre a Barcelona, i per continuar trobant-nos mensualment per compartir la paraula de Déu amb aquest meravellós grup de revisió de vida.

Joan, Roser, Simon, Maricruz, Andreu, Guillem i Maria Dolors
Barcelona, 17 de juny de 2016

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a La creació, la gran casa de tothom

En temps d’exàmens es multipliquen les hores de dedicació a l’estudi, però arriba el dia d’aplegar-nos. Avui hi ha vàries absències. Ens sap greu perquè algunes són per malaltia, però també hi ha una companya, la Laia, que la tenim a l’Àfrica, en un hospital del Camerun. Les seves cartes seran una presència i un estímul en la RdV d’avui. Ens sentim molt units a tots en la pregària i en la comunicació establerta entre nosaltres.

Fa segles que Sant Francesc d’Assís, en aquell bell càntic “Lloat sigueu, Senyor meu, per la nostra germana terra, la qual ens sosté, i governa i produeix diversos fruits amb acolorides flors i herbes”, ens recordava que la nostra casa de tots és també com una germana, amb la qual compartim l’existència, i com una bella mare que ens acull entre els seus braços.

El Papa Francesc va escollir aquest nom partint de l’exemple d’aquest gran Sant i, tenint com a base les seves actituds, ha publicat la carta encíclica Lloat sigueu. Avui serà la base de la nostra revisió de vida. El document és extens. Ens limitarem a unes breus referències com a suport:

La Creació és un do que Déu ens ha ofert per el nostre servei. Ens mena a dues actituds: “admiració” i “agraïment”.

El Papa no pren partit científic, només ens convida a prendre consciència del que està passant a la nostra casa comuna:

  1. Contaminació i canvi climàtic. Contaminació, escombraries i cultura del rebuig. El clima com a bé comú.
  2. La qüestió de l’aigua.
  3. La pèrdua de la biodiversitat.
  4. El deteriorament de la qualitat de la vida humana i degradació social.

Si tinc dret a la vida, he de respectar la meva vida i la dels altres. Respectar la creació és un acte d’estimar a Déu. Els únics drets els tenen els homes. Els animals, les plantes, els minerals, tenen uns drets derivats del dret dels homes. El qui té drets, té deures, per la qual cosa la persona és subjecte de drets i de deures. Tot menyspreu a la creació és un menyspreu a la fraternitat universal. Com més feble és el germà, més clar resulta la pràctica del valor de la solidaritat. La Creació se’ns ha confiat, no podem fer amb ella el que ens doni la gana.

Tota la preocupació ecològica ens mena vers el descobriment del misteri de Déu i del misteri de l’home.

Però ens trobem enmig d’una crisi: l’imperi de la tecnologia, que, se’ns dubte, té aspectes positius. També n’arrossega de negatius: ens ha conduit a un món relativista, líquid, individualista… Juntament amb la recerca del benestar sorgeix l’egoisme i ens convertim en depredadors de la creació. Ens anem allunyant del contingut de la veritat, de l’autèntic sentit de la vida. Puc fer el que vulgui, tot és possible. Observem, per exemple, que la bellesa de la sexualitat humana i de la procreació es va transformant en un producte de consum.

En el centre de la creació hi ha l’home. Déu l’ha fet a la seva imatge. Vol que sigui creador i que faci créixer i complementi la seva obra. En aquest sentit no hi ha dubte de que el treball és un pilar fonamental en la construcció de l’obra de Déu. El treball té una dimensió humanitzant, personal, productiva, i social. El fruit del treball dóna sentit a la nostra vida i ens fa créixer com a persones.

Tot treball és transformador i salvífic:

“Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò pel qual serveixes, allò en el qual ets un entre els homes. Esforça’t en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat. Car en depèn, creu-me. Si oblidat de tu mateix fas tot el que pots en el teu treball, fas més que un emperador que regís automàticament els seus estats; fas més que el qui inventa teories universals només per satisfer la seva vanitat, fas més que el polític, que l’agitador, que el qui governa. Pots negligir tot això i l’adobament del món. El món s’arreglaria bé tot sol, només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva.”

Joan Maragall. Elogi del viure (fragment)

Cal recuperar la contemplació, la presència de Déu en la creació. Fugir de la utilitat i l’eficàcia. La gent no té temps per l’altre. Cultivar l’amistat, la reflexió, la cultura estètica, la preocupació social, política…

Ecologia de la vida quotidiana: tenir cura de la casa, de la nostra fesomia natural, el transport públic, viure amb dignitat i, a la vegada, amb senzillesa i austeritat, aprendre a viure només amb el que realment necessitem.

Com es pot fer? Per arribar a solucions cal el diàleg. Tothom ha de seure a la taula. El diàleg cap a noves polítiques nacionals i locals. Els beneficis de la vida econòmica no són el darrer criteri. Cal diàleg i transparència.

Diàleg entre ciència i fe. Preguntes per la reflexió

  1. Reconec en la creació el valor d’aquest acte positiu i amorós de Déu?
  2. Creiem que cal apostar per un altre estil de vida? Què proposes?
  3. Ens cal promoure una educació que estimuli l’aliança entre la humanitat i l’ambient?
  4. Quines petites accions podem promoure perquè aquest món sigui més habitable?
  5. La consciència que se’ns ha confiat la creació ens promou la preocupació pels més febles?
  6. Ens agradaria tenir coneixement a fons dels signes sacramentals i el significat del repòs celebratiu?

Davant d’aquestes qüestions no tenim respostes immediates. Ens menen a reflexionar íntimament. Ens adonem que aquests problemes tan greus també són “el meu problema”. Res m’és aliè. Estem descobrint les nostres pròpies fragilitats i les de l’entorn.

En primer lloc, recordem amb agraïment les meravelles de la natura, els astres, la bellesa dels paisatges contemplats en les excursions, les passejades per la mar. Tot el que tenim i som ens ha estat donat gratuïtament. Déu Pare s’ha fet present entre nosaltres per mitjà de Jesús:

“Existia, però, aquella llum vera que venint al món, il·lumina tot home. Era present al món, i per mitjà d’ell el món havia vingut a l’existència; però el món no el conegué. Vingué a casa seva, però els seus no l’acolliren” (Jn 1, 9-12).

Ens cal prendre consciència que la creació ha de rendir per tots. És com un pastís que no es pot repartir entre uns pocs perquè toqui una part més grossa, sinó que s’ha de repartir en parts més petites perquè en puguin menjar tots.

Observem cert nivell d’inconsciència de les realitats humanes, un individualisme que es tradueix en “si jo tinc el que vull, no m’importa res més”. La gent que té mitjans per ajudar no es mou, mentre que persones senzilles estan fent més del que poden.

Aquesta reflexió ens està calant a fons en el sentit del treball, per humil que sigui, però realitzat amb paciència, comprensió i esperit de servei. Som fets pel treball. Quan treballem amb constància i responsabilitat estem conreant moltes virtuts.

Ens cal sortir amb llibertat d’un estil de vida consumista, només comprar el necessari, deixar de banda les modes i les propagandes, sortir de la cultura de la compra compulsiva, de trobar la felicitat en el comprar i gastar.

Educar des del testimoniatge, escampar l’evidència del nostre origen comú, de la necessitat de construir un futur compartit entre tots: “El nostre existir és un romandre en la proximitat, cuidant més que no pas dominant. (…) La resistència humana no coneix la victòria, però tampoc exactament la derrota definitiva”. (Josep M. Esquirol. La resistència íntima. Quaderns crema, assaig. 2015)

Ens cal acollir, escoltar, no massificar, acompanyar de tu a tu. Trobar-nos en grup per compartir, ampliar el coneixement, celebrar les nostres creences.

Se’ns ha confiat la Creació, però sentim una gran impotència davant la situació de feblesa en que viu gran part de la humanitat. En aquest punt la lectura de les cartes de la Laia des del Camerun, la precarietat de l’hospital, el poc respecte per la dignitat de les persones, la pobresa infinita de tots els mitjans per atendre ens ha omplert de tristesa. A la vegada el coratge de la nostra companya per portar a terme un projecte ambiciós ens omple de satisfacció.

La corrupció està estesa arreu, si entrem a fons de nosaltres mateixos ens adonem que sovint també ens trobem immersos en petites corrupcions, no sols en l’àmbit dels diners, sinó en moltes de les nostres actituds.

Sabem que no tots estem cridats a realitzar un projecte al tercer món, però la Revisió ens està comprometent a prendre consciència de la nostra responsabilitat. Fent amb il·lusió el treball i el servei volent transmetre un llegat autèntic allà on ens trobem. El tema ens apropa al desig del coneixement de Déu. En sabem poc. “En Ell vivim, ens movem i som” (Ac 17, 28). El voldríem trobar en totes les coses.

Els signes sacramentals ens mostren una forma privilegiada de com la natura és assumida per Déu, de tal manera que matèria i esperit esdevenen una unitat. L’aigua, l’oli, la llum, són els elements bàsics del baptisme. El pa i el vi són els signes de com Jesús s’entrega en el memorial de l’eucaristia. La seva persona es fon en la nostra persona. El repòs del diumenge és moment privilegiat per retrobar-nos fraternalment. És doncs, compartir i junts fer festa. Acabem de sentir a fons el desig de viure junts la celebració de l’eucaristia. Ens comprometem a trobar un espai adient en el proper curs.

En aquest moment inoblidable resem junts aquesta oració que proposa el Papa Francesc.

Pregària per la nostra terra

Pare nostre que sou present en tot l’univers
I en la més petita de les vostres criatures,
Vós que envolteu amb la vostra tendresa tot el que existeix,
Vesseu en nosaltres la força del vostre amor
Perquè tinguem cura de la vida i de la bellesa.
Inundeu-nos de pau, perquè visquem com a
Germans i germanes
Sense fer mal a ningú.
Pare dels pobres,
Ajudeu-nos a rescatar els abandonats i oblidats
D’aquesta terra
Que tant valen als vostres ulls.
Guariu les nostres vides,
Perquè siguem protectors del món
I no pas depredadors,
Perquè sembrem formosor
I no pas contaminació i destrucció.
Toqueu els cors
Dels que busquem només beneficis
A costa dels pobres de la terra.
Ensenyeu-nos a descobrir el valor de cada cosa,
A contemplar els admirats,
A reconèixer que estem profundament units
Amb totes les criatures
En el nostre camí cap a la vostra llum infinita.
Gràcies perquè esteu amb nosaltres cada dia.
Encoratgeu-nos, si us plau, en la nostra lluita
Per la justícia, l’amor i la pau.

Roser, Simón, Maricruz, Guillem i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 28 de maig de 2016

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Transmetre el sentit ple de la vida des d’un projecte d’estimar i servir incondicionalment

Ens retrobem amb goig i en plena celebració pasqual. Avui ens apleguem uns quants. La companya animadora ens convida a reflexionar a través d’una projecció: “La història de Marie Heurtin”. El film es basa en un fet real de finals del Segle XIX.

Síntesi

Un pare acompanya a la seva filla invident i hipoacúsica severa a un internat dirigit per una comunitat de religioses. La noia, des del naixement, es troba en un estat de foscor i de silenci absolut, però encara més greu que això, és que les seves actituds pertanyen a una conducta totalment salvatge. No té adquirit cap hàbit bàsic. S’enfila als arbres i agredeix a tothom que se li acosta. Així que la noia posa de manifest la seva conducta absolutament agressiva, sense la més mínima actitud comunicativa i relacional entre el grup, la superiora adverteix a la comunitat que aquella noia ha de retornar als pares, ja que la institució no és l’adequada per les greus mancances que projecta.

La germana Marguerite, una de les religioses més joves, tot i que és conscient de la seva salut precària, demana a la Priora que li permeti cuidar-se’n per intentar educar-la. La mare superiora li recorda que va fer un vot d’obediència. Marguerite es retira plorosa. Mentrestant es van multiplicant els altercats que escandalitzen a les companyes i alteren greument la vida de l’internat. En una d’aquelles situacions la noia fuig. La religiosa surt a cercar-la angoixada i al final la troba en un estable abraçada a una vaca.

Hi ha escenes que superen la paciència i la força de Marguerite, que en un moment de desànim arriba a dir: “El meu viure amb Marie és un calvari, i el seu comportament el d’un animal salvatge”. Però a poc a poc, i sota les mirades sorpreses de tota la comunitat, inclosa la de la priora, sor Marguerite amb una disponibilitat increïble, intenta que Marie es vagi descobrint a si mateixa, fins i tot intenta banyar-la i pentinar-li els cabells. Tot entre llargs espais de temps, en els quals se succeeixen els episodis de mal tractaments per part de la noia. A través de la percepció, l’olfacte i el tacte li fa descobrir els diferents formats de les coses, fins i tot el fred i la neu. Amb el llenguatge de signes totalment tàctil, ja que no hi pot veure, aprèn a comunicar-se i, amb les mans esteses, manifesta la voluntat de contactar. L’entrega incondicional de la religiosa arriba al fons de la nena i a poc a poc, afloren aquells valors que es comuniquen sense paraules.

La salut de la germana Marguerite s’ha anat deteriorant. Amb motiu del sobtat traspàs d’una germana de comunitat, mostra palpablement a Marie, la mort i les seves característiques. Marguerite intueix que ella també es troba al final de la cursa. El metge li prescriu repòs absolut, a la muntanya, lluny del convent. Ella, sense adonar-se’n, havia creat en la noia una gran dependència. Quan Marie descobreix la seva absència, torna a les actituds salvatges. Marguerite, que és informada del retorn de la noia a la greu situació, opta lliurement per retornar a l’internat malgrat les amenaces mèdiques. Així que la veu, la noia canvia d’actitud, però per poc temps, ja que la salut de la religiosa s’ha agreujat i es produeix en el seu interior una lluita de no acceptar la mort per no deixar sola a Marie. No vol que la noia entri a la cambra, però al final la comunitat convenç a Marguerite que deixi participar en tot a Marie.

La mort de la germana Marguerite comporta el pas de Marie vers la plenitud de vida. La força de l’amor i l’entrega de la religiosa l’han fet una persona. Estudiarà amb Braille i amb el pas del temps es transforma en una mestra de cecs i sords.

Restem en un gran silenci. Aquest fet ens ha colpit a fons. L’animadora no ens ha formulat preguntes, perquè el tema és tan dens que ens ha empès a un intercanvi íntim i sincer per part de tots:

  • La persona humana creada a imatge i semblança de Déu té un valor infinit. Mereix tot el respecte i dedicació, fins i tot en el cas de les més greus discapacitats o conductes disruptives.
  • La germana Marguerite ha estat coherent amb el seu projecte de vida fins a acceptar les últimes conseqüències. La seva entrega a Marie és propera a la redempció de la humanitat portada a terme per Jesús fins a la mort de Creu, amb l’esperança de la vida en plenitud.
  • Prendre a càrrec aquella nena discapacitada i salvatge i preguntar-se: què puc fer jo perquè tu siguis, perquè tu aprenguis? Crec en la persona, no accepto tancar-me “en el no hi ha res a fer…”.
  • Marguerite considera que l’experiència del viure és d’una gran bellesa, s’ha casat amb la vida, per això li resulta penós renunciar-hi. Però està aflorant el premi, perquè, sens dubte, hi ha moltes maneres d’engendrar…
  • En el film l’actitud dels pares que la visiten és un poc distant… i a la vegada de sorpresa per l’evolució espectacular de la seva filla. No tenien cap esperança, no creien en la persona fins a les últimes conseqüències. Sovint tenim por d’afrontar les realitats dures i la por ens paralitza. Tenim experiències de la separació dels pares davant de la realitat d’un fill discapacitat.
  • En la nostra societat es produeix certa rebel·lió davant les dificultats i la mort. Marie accepta la mort com un fet natural. Toca, i resta a prop d’aquella monja difunta… Nosaltres, carregats de prejudicis i de pors, amaguem la mort als nens.
  • Quan entreguem esforç i dedicació per algú ens el fem tan nostre que ens costa deixar-lo. La mort significa la renúncia màxima cap al traspàs a la vida amb Déu.
  • Marguerite s’ha compromès incondicionalment a engendrar i transmetre vida per sempre. Els compromisos reclamen temps, esforç i renúncies. La vida mancada de temps en la qual estem immersos, sovint és un cert obstacle per realitzar els nostres projectes amb llibertat. Observem que els pares van angoixats pel treball i tantes situacions. Els projectes de família no sempre arriben a bon terme. Sovint es confia l’educació dels fills a l’escola i a altres persones. La transmissió de la vida és molt més que biològica.

Conclusió

La reflexió ens ha fet descobrir que en els nostres compromisos hem de tenir present que tot el que fem no és només per nosaltres, sinó que hi ha d’haver implícit el desig d’una projecció exterior, un sentit, és a dir, la transmissió de vida. Aquest aspecte ens mou al desig de la fe.

La resurrecció de Jesús és una experiència de fe, és “un creure sense haver vist” (Jn 20, 19-31). En els evangelis de la resurrecció trobem les expressions: “Ajupir-se per mirar a dintre del sepulcre” (Jn 20, 1-9; Mt 28, 8-15). L’experiència de la resurrecció de Jesús correspon a un veure interior, és un captar la força de la seva presència. La germana Marguerite va portar a terme el seu immens projecte per la força de Jesús ressuscitat, un déu de vius i no de morts. El mateix Jesús surt al pas d’aquells que el cerquen amb sinceritat de cor. Avui, sens dubte, la força de Jesús ressuscitat s’ha fet present enmig del nostre grup.

Mari, Guillem, Roser, Simon, Andreu, Joan, Toni, i Maria Dolors
Barcelona, dissabte dia 2 d’abril de 2016

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Síria: d’una revolució pacífica a la major crisis humanitària d’aquest segle

Ens retrobem en un dia especialment important pel grup. Hem rebut amb goig la visita dels responsables de la Pastoral de Joventut de la Diòcesi de Menorca: en Joan Camps i els seus companys, en Rafel i na Nina, que han participat en el tema com uns més entre nosaltres.

El nostre grup fa dies que se sent colpit per la malaltia de la nostra companya Memé. La seva presència i participació constant en les reunions i els temes de revisió de vida, el seu testimoni d’una fe joiosa, fins i tot en aquests moments de malaltia, són un estaló per tots nosaltres. Juntament amb ella i la seva família ens sentim cada dia més units en la pregària.

La nostra animadora d’avui ens convida a conèixer i reflexionar sobre el conflicte bèl·lic a Síria, les seves arrels i les conseqüències que se’n deriven. Tot seguit ens mostra un mapa per situar Síria, juntament amb alguns exemples colpidors relacionats amb les incidències del camí vers l’exili dels refugiats i ens planteja unes qüestions per reflexionar. Tot plegat ens conduirà a un debat intens.

Testimoniatge. Zaatari: de cómo estar en tu casa viendo la televisión con tus hijos a vivir en una tienda de campaña

Lekaa al Zoubi, de 23 años, llegó al campo de refugiados de Zaatari el pasado cuatro de enero. Lo hizo con su marido y lo hizo embarazada. Estuvo una semana en el campo y al cabo de ese tiempo decidió regresar a Damasco para terminar la carrera de magisterio. Con el bebé de cuatro meses en el vientre caminó acompañada de otras tres personas rumbo a la frontera, rumbo a la guerra. “Estábamos a dos o tres grados bajo cero y tuve que dormir dos noches en la cuneta del camino. En realidad no sabíamos si íbamos en la dirección correcta”. Lo iban y alcanzó Damasco al cabo de dos días. Allí permaneció un mes y medio hasta que aprobó las asignaturas que le faltaban. Entonces se despidió –por segunda vez- de su família y cogió un autobús en dirección a Jordania. Lleva en el campo seis meses. Hace dos semanas dió a luz a su hija, uno de los ocho bebés que, de media, nacen cada día en Zaatari. […] “Volví por mi marido. En realidad estoy aquí por él, por qué está amenazado y no puede estar en Siria”. […] “No vemos el final del conflicto, no veo el día que podré regresar a Siria, así que intentaremos salir adelante aquí. Quiero ser profesora”. De momento prefiere que el bebé crezca en su cajita impecable a las afueras del campo, en una zona tranquila. Después si Siria sigue destrozada, se instalarán en Amman, la capital jordana. “La vida aquí -Lekaa busca cómo explicarlo- te sientes como en un paréntesis, es como estar caminando en círculos, nunca pasa nada, todo es igual siempre, no hay trabajo ni nada que hacer. Es muy duro”.

  1. Què és una diàspora? Us ve al cap algun exemple de diàspora?
  2. Es diu que la guerra de Síria té un origen religiós. Creus que és cert? Coneixeu algun conflicte armat que sigui conseqüència d’un afrontament religiós?
  3. Els àrabs són una religió? Com els cristians?
  4. Quan creieu que s’aturarà el conflicte? Quines repercussions tindrà o està tenint?
  5. Quants desplaçats creus que hi ha degut a aquest conflicte?
  6. Heu fet alguna acció destinada a ajudar als refugiats?

Vídeo per entendre el conflicte. Whysiria: https://www.youtube.com/watch?v=DoRdCbDd50o
Vídeo per veure les conseqüències d’un conflicte armat: http://www.jotdown.es/2013/09/siria-ya-no-hay-mas-siria/

El testimoniatge de Lekaa Al Zoubi, juntament amb la informació d’aquests dos vídeos, ens ajuda a entendre el conflicte i les seves conseqüències. Tot seguit arrenca el debat i les comunicacions entre tots. La diàspora és la dispersió d’un grup ètnic, religiós, o cultural fora del seu lloc d’origen. En l’AT trobem un exemple en el llibre de l’Èxode que ens explica el camí del poble d’Israel per aconseguir l’alliberament.

En el conflicte de Síria hi distingim dos aspectes: l’enfrontament entre religions i el fet que Síria és un país que fa goig a d’altres per la riquesa natural, petroli, etc. La majoria de sirians són sunites. El conflicte es transforma en guerra civil quan la població s’enfronta amb el poder. Ens adonem que quan un fet afecta al poder tot d’una s’aproven lleis, però quant afecta al poble tot es va demorant. Països ben a prop nostre, amb la fabricació d’armes, s’enriqueixen, destruint el viure dels ciutadans. Per exemple: EUA condemna el terrorisme però ells permeten les armes.

També recordem que els cristians havien organitzat les creuades i tornaven carregats de les riqueses de l’Orient. L’ésser humà està dominat per la supèrbia que és l’origen i la font de tots els pecats, l’egoisme, les passions desenfrenades, en definitiva, és la negació de la tolerància i de la misericòrdia.

La religió musulmana és una religió monoteista, com la cristiana i la jueva, però el conflicte àrab és gravíssim. El tema de l’Estat Islàmic s’ha barrejat amb el terrorisme. El mitjans de comunicació ens posen tots els esdeveniments a l’abast; contemplar la realitat ens produeix gran impotència. Sentim vergonya i pena en veure la manca d’humanitat dels països europeus, fins i tot en el nostre país. On és l’acolliment als refugiats? Ens adonem que són molts els que han perdut la memòria històrica.

Contrast entre l’acció davant els atemptats terroristes a França: mentre que aquests països amenaçats per guerres i terrorisme els cristians són perseguits i martiritzats a causa de la fe i, qui els protegeix o els defensa? Més de dos milions de refugiats, dels quals la meitat són nens. Què podem fer per ells? En les nostres parròquies i pobles se’n parla, es fan col·lectes, però l’acolliment encara no el veiem per enlloc. Tenim por que la pluralitat perjudiqui el nostre estatus, la instal·lació i el confort que va junt amb l’estil de viure d’Occident.

Els canvis socials del nostre món fan aflorar la diversitat i la pluralitat de religions, llengües, cultures. On és la tolerància, l’acolliment, la fraternitat universal?

En l’ambient es produeix un cert desànim. És el moment en què ens cal cercar la llum de la Paraula de Déu. Ens trobem en temps quaresmal fent camí vers la festa de Pasqua. El diumenge 3r l’evangelista Lluc ens presenta desgràcies que alguns explicaren a Jesús: “el cas d’uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d’ells amb la dels sacrificis que oferien. Jesús els respongué: -Us penseu que aquells galileus van morir així perquè eren més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no. […] I aquelles divuit persones que van morir a Siloé quan la torre els va caure al damunt, us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no: i si no us convertiu tots acabareu de la mateixa manera” (Lc 13, 1-9). Jesús segueix amb la paràbola de la figuera que no dóna fruit i l’amo la vol fer tallar, però el pagès li demana que la deixi encara, que ell en tindrà més cura amb l’esperança que arribarà a donar fruit. L’actitud de Jesús és la de donar la volta a la visió simplista i injusta que sovint tenim davant les desgràcies. Jesús planteja a tots la necessitat de canvis d’actitud, dels nostres estils de vida.

Conclusió

No hi ha ciutadans de primera ni de segona categoria, davant de Déu tots som iguals! Estem propiciant l’abolició de l’esclavatge i amb les nostres actituds sovint l’abonem. Jesús està canviant la nostra sensació d’impotència amb la força del seu Esperit present enmig nostre, Ell ens dóna la força d’acollir i d’estimar. No deixem de banda l’esperança! Les obres de misericòrdia agafen en aquest moment una importància i una claror especial: “Donar menjar a qui té fam, vestir al despullat, acollir els forasters… Ens adonem que la misericòrdia no sols és la manera de ser de Déu sinó que ha de ser sempre la nostra. Amb les nostres actituds i accions cal observar i vetllar per les necessitats dels germans amb un amor universal.

Agraïm sincerament als nostres visitants la seva presència i participació. La reunió segueix en un clima d’amistat i compromís.

Laia, Simón, Andreu, Roser, Maricruz, Joan, Rafel, Nina i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 27 de febrer de 2016

Pastoral Universitària

Vegeu també l’article publicat per la Diòcesi de Menorca: Pastoral Universitària a Barcelona [pdf]: http://www.bisbatdemenorca.com/noticia-ampliada/pastoraluniversitaria.html

La “dis” capacitat

febr.
2016
02

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a La “dis” capacitat

Ens retrobem després d’un temps que ha estat un poc llarg: des d’abans de les vacances de Nadal. Els exàmens i la complexitat per a realitzar activitats han impedit reunir-nos. Avui som uns quants però no pas tots, encara hi ha absències justificades. Cal dir, però, que tenim el goig d’incorporar un nou company al grup.

El nostre animador ens ha preparat un tema que ens desperta interès i preocupació a la vegada. Ens el presenta amb un estil original: punts breus de reflexió i tot seguit respondre a qüestions. En primer lloc, cerquem una definició:

Què és la discapacitat? És la manca o limitació d’alguna facultat física, mental i/o sensorial que dificulta el desenvolupament “normal” d’una persona en les activitats de la vida diària. Quan la gent parla d’una discapacitat sentim expressions com “deficient”, “subnormal”, “no és normal”, que no ens satisfan i, fins i tot, ens ofèn sentir-les, sonen a discriminar o menystenir. I ens preguntem: “Què és la normalitat?” “Som del tot normals els demés?”

Aquest no és un tema nou ni tampoc és un tema de moda. Al contrari, és un tema que sempre està damunt la taula sense fer gaire enrenou, potser per la gran quantitat de casos o per les controvèrsies que l’envolten. Avui se’ns ofereix obrir un debat a partir de paraules i reflexions del Papa Francesc recollides sobre aquest tema, un sant pare que, justament, va escollir el nom de Francesc en referència a Sant Francesc d’Assís, un cas idoni per introduir el tema i per anar-hi aprofundint. Precisament, sant Francesc expressa en el seu Testament: “El Señor me dió de esta manera a mí, hermano Francisco, el comenzar a hacer penitencia: porque, como estaba en pecado, me parecía extremadamente amargo ver a los leprosos. Y el Señor mismo me condujo entre ellos, y practiqué la misericordia con ellos. Cuando me aparté de los mismos, aquello que me parecía amargo, se me convirtió en dulzura del alma y del cuerpo” (FF, 110).

El cas de sant Francesc, tot i ser escrit centenars d’anys enrere, és totalment actual. Llegint aquestes línies ens vénen moltes qüestions al cap, com ara:

  • Veieu la societat preparada i madura per conviure verdaderament amb persones discapacitades?
  • Coneixeu cassos de gent que tingui por a la discapacitat i s’amagui, no vulgui saber res d’ella i visqui totalment d’esquena i allunyat de la situació real?
  • Veieu una societat política preparada per fer front a la discapacitat i als temes que l’envolten?

Entre tots evoquem experiències viscudes d’impotència i dolor davant malalties que han produït discapacitats a persones estimades com el pare, el marit, germans i amics, infants i joves molt propers, així com en l’exercici professional dins l’àmbit escolar. Observem que davant d’una d’aquestes situacions la gent no sap què dir ni què fer i van deixant de visitar-nos. Ens adonem que la por paralitza a les persones. En realitat, nosaltres també estem plens de pors. Ja en l’AT trobem sovint: “no tinguis por, jo el teu Déu, estic al teu costat”. En l’evangeli sovint trobem que Jesús ens diu: “no tingueu por!”. Hem conegut persones que no accepten la seva dificultat, rebutgen l’ajuda, es van tancant a la relació i conreant un tracte poc agradable. S’ha avançat en l’atenció a les discapacitats, però els governs no estan prou preparats, les administracions mancades de recursos per atendre a les persones discapacitades amb el respecte que es mereixen. Ens queda molt per fer.

El papa Francesc, seguint el mateix fil conductor i utilitzant també a sant Francesc ens fa la següent reflexió: “servir con amor y con ternura a las personas que tienen necesidad de tanta ayuda nos hace crecer en la humanidad, porque ellas son auténticos recursos de humanidad. San Francisco era un joven rico, tenía ideales de gloria, pero Jesús, en la persona de aquel leproso, le habló en silencio, y le cambió, le hizo comprender lo que verdaderamente vale en la vida: no las riquezas, no la fuerza de las armas, no la gloria terrena, sino la humildad, la misericordia, el perdón”.

Vídeo de suport: https://www.youtube.com/watch?v=Kxv_lJPUzog
http://verne.elpais.com/verne/2015/04/10/articulo/1428655284_285188.html

  • De quina manera pot ajudar l’apropament cap a les persones que pateixen?
  • Per què en casos de dificultat tendim a fixar-nos més en els detalls, en cosses més petites, però que alhora, la majoria de la societat troba més importants?

Perquè “l’essencial és invisible als ulls” (Saint Exúpery. El petit príncep). Cal fixar-nos en les necessitats de les persones, en el que els fa més feliços, que precisament no són els béns materials, sinó l’atenció i l’estimació. El pla de Déu sobre la humanitat és que ens ajudem els uns als altres. Nosaltres hem de ser agraïts del que som i podem fer. Tenim la missió de mostrar l’amor i la misericòrdia de Déu. Aprendre a enfrontar-nos a les dificultats ens va fent persones més madures. En primer lloc, els podrem ajudar amb les nostres actituds d’estimació sincera, sensibles a les seves necessitats de comprensió i amistat. Ens adonem que moltes d’aquestes actituds ens vénen del que hem après en les nostres pròpies famílies.

“Todos ustedes tienen un cofre y adentro hay un tesoro. Saquen el tesoro, háganlo crecer y denlo a los demás. Cada uno de nosotros tiene un tesoro dentro. Si el tesoro lo compartimos se multiplica con lo que viene de los demás”. “No escondan su tesoro. Lo que ustedes hacen nos ayuda a todos, para comprender que la vida es un tesoro, que sólo tiene sentido si la damos”. No hay que venirse abajo con las dificultades: “No hay que asustarse nunca con las dificultades. Sólo necesitamos tiempo, inteligencia y coraje”.

Per què penseu que el Sant Pare recalca tant “que el tresor s’ha de donar als altres i que no l’hem d’amagar”? Què ha estat passant fins ara amb les persones amb discapacitat?

Tenim el testimoni viu d’uns amics que van decidir lliurament acceptar un fill amb síndrome de Down. Són uns pares oberts i acollidors amb tothom. En Joan és un al·lot obert, alegre, que s’ha fet estimar per tot el poble. Ens adonem que aquests pares viuen a fons aquella paràbola de Jesús: “al Regne del cel li passa com a un mercader que buscava perles fines: en va trobar una de gran preu, se n’anà a vendre tot el que tenia i la va comprar” (Mt 13, 45-46). Han descobert on rau la felicitat, el tresor amagat, han deixat de banda el lluïment, són humils i van al que realment és l’essencial. La societat té tendència a fugir del patiment i el dolor, l’amaga, l’ignora, no el vol veure. Fa por afrontar la vida amb un fill discapacitat.

Seguint la mateixa reflexió el Sant Pare, parla de les “llagues” de Jesús. Sense Passió no hi ha resurrecció. Jesús ressuscitat mostra les nafres dels claus. “Tot fet dolorós és una font de creixement i d’alliberament” (Tohny de Mello). Les llagues de la humanitat han de ser reconegudes i escoltades pels cristians, pels seguidors de Jesús.

“La sociedad, lamentablemente, está contaminada por la cultura del «descarte», que se opone a la cultura de la acogida. Y las víctimas de la cultura del descarte son precisamente las personas más débiles, más frágiles”.

L’Església, els creients, la comunitat cristiana són conscients de tantes necessitats… Tots tenim exemples propers d’amics, germans, famílies que fan compromisos de vida molt valents i, sens dubte, el seu testimoni ens fa créixer en la fe. Quan una persona neix o adquireix certa discapacitat, l’actitud positiva i esperançada de la família és fonamental. Davant nostre en tenim un exemple vivent. L’escola també hi juga un paper bàsic. És una gran responsabilitat i, a la vegada, un goig pels educadors que són capaços de prendre consciència.

En el desenvolupament del tema de la discapacitat ens trobem un ventall molt ampli de circumstàncies, entorns i cultures diverses que hem d’aprendre a respectar. No obstant, es donen a conèixer molt més les dificultats i la gent és més sensible, més solidària que en altres temps.

Quan el papa Francesc parla de la discapacitat apareix un tema que està relacionat i es troba en plena actualitat: “El respeto a las personas conecta con el respeto de la naturaleza.” “Cuando no se reconoce en la realidad misma el valor de una persona con discapacidad, difícilmente se escucharán los gritos de la naturaleza; todo está conectado”. “No es compatible la defensa del medio ambiente con la justificación del aborto”. “Es evidente la incoherencia de luchar contra el tráfico de animales, y al mismo tiempo permanecer indiferentes ante la trata de personas y la decisión de muchos por destruir a otro ser humano que le desagrada”.

Els avenços de la ciència ens han fet avançar com a societat humana? Hi ha aspectes que valorem positivament, com l’avenç en el tractament i la cura de les malalties, la cirurgia, les tècniques de la comunicació…. Però ens adonem que en el nostre món s’ha tergiversat la centralitat de Déu per la de l’home. Amb motiu de l’arribada a bon port d’una nau espacial, el diari d’aquell país va proclamar en portada: “El cel parla de la glòria de l’home, i l’estelada anuncia l’obra de les seves mans”.

És legítim l’avortament en casos de discapacitats? Hem considerat que no és just. Hi ha un contrast entre aquest tema i la lluita aferrissada en defensa dels animals.

La discapacitat és un tema de certa complexitat, però per nosaltres la revisió d’avui ens fa donar un pas endavant vers posar en pràctica el que creiem en coherència amb el que fem. El tema ens ha fet més sensibles vers el respecte a l’obra de la creació, la natura i, per damunt de tot, als éssers humans que Déu estima i s’hi fa present a través nostre. Tot contemplant aquesta infinita bellesa preguem units: “El cel parla de la glòria de Déu, i l’estelada anuncia l’obra de les seves mans” (salm 18).

Simón, Memé, Mari, Andreu, Laia, Guillem, Maricruz i Maria Dolors
Barcelona, 30 de gener de 2016

css.php