posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Els fills davant el divorci dels pares

El temps vola i ja s’acaba el darrer trimestre de l’any. Les poques absències d’avui tenen certa relació amb preparar els exàmens, però és evident que l’amistat, la sinceritat i el compromís ens van configurant com a grup. Un dels aspectes que cal remarcar és el compromís d’assistència. Es posa de manifest el goig del retrobament i no la càrrega d’una reunió més. Avui tenim entre nosaltres dos visitants i, val a dir, que ens han enriquit amb la seva integració i participació. L’animador d’avui ens presenta un tema punyent que sovint destrueix l’harmonia i els vincles creats entre pares i fills:

“Los hijos deberían ser el lugar de encuentro del matrimonio y muchas veces se convierten en el lugar de división. Los hijos, recordemos, son una encomienda de Dios a nosotros, los padres, y es nuestro privilegio así como nuestro deber el formarlos y darles un hogar lleno de amor, confianza, seguridad para que se conviertan en adultos plenos. Es el hogar, la escuela por excelencia para formar y lograr seres humanos libres que puedan cumplir el sueño de ser felices.

Cuando un matrimonio acaba en divorcio, sea por las razones que sean, los hijos comúnmente se convierten en objeto de disputas y peleas. La crisis de la pareja conlleva a la desestabilización de la familia y como consecuencia afecta tanto a los adultos, a los hijos y a la sociedad en general.

Existen un sin número de estudios que demuestran que las consecuencias de un divorcio en un hijo son devastadoras. Los hijos sienten amenazada su seguridad personal, numerosas veces se echan la culpa por la separación de los padres y toman como misión propia el lograr una reconciliación para ellos. Esta es una situación que muchas veces los hace sufrir toda la vida, incluso entrada la edad adulta un hijo de padres divorciados puede desear que sus padres estén juntos siempre.

Yo soy hija del divorcio, y la separación de mis padres ocurrió cuando ya era adulta. Sin embargo, les puedo decir que las consecuencias para mí fueron así de devastadoras como las que leo en estos estudios.

El sentir que mis padres estuvieron unidos por nosotros y no por ellos mismos es una carga muy dura de llevar. Cargar con que de alguna manera sacrificaron sus vidas por nosotros es como haber vivido en un mundo ficticio”.

Qüestions per la reflexió i el diàleg

  • Aspectes fonamentals que descobreixo davant de situacions semblants.
  • Els pares units donen seguretat als fills en el seu creixement global?
  • El projecte de viure units per sempre en matrimoni resulta només una il·lusió, o és un projecte que te futur?

Tot d’una ha sorgit un intens i sentit debat que supera amb escreix la referència a les qüestions plantejades per al diàleg. El tema incideix de ple en afers de gestió emocional. En la vida de família el malestar de la parella crea en els fills tristesa, inseguretat i un ambient de infern. En el divorci el problema va més enllà de la parella ja que engendra un trencament de vincles en els fills.

Constatem que encara impera molt el masclisme i que la intolerància, l’afany de poder i de domini, l’egoisme, les gelosies i les faltes de respecte promouen les desavinences, les desconfiances i, a la llarga, el trencament.

Els fills, des de les edats més tendres, capten el malestar dels pares per molt que s’esforcin a amagar-ho. Els fills s’adonen del problema malgrat que encara no tinguin maduresa per comprendre’l. Els crea inseguretat i angoixa. En l’adolescència els domina la por d’afrontar projectes de futur. Parlem de fets reals i viscuts en pròpia carn. Sovint es produeix un cert bloqueig, com una desgana, en el desplegament de les capacitats.

Hi ha pares que, malgrat el divorci, s’esforcen en fer coses junts per dissimular la seva separació. Els fills, tot i que desitgen veure’ls junts, sovint se senten enganyats. Aquest estil sovinteja entre les parelles de pares separats, amb la intenció de no fer mal als fills. Els van educar oblidant l’esforç i la comprensió, han sigut el centre, tot ho feien per ells. Aquest estil pertany a un corrent de la filosofia actual, que tendeix a amagar les penes, les malalties, la vellesa i la mort. Això el que aconsegueix és educar persones immadures que romandran llargs anys en l’estadi adolescent, amb poca capacitat d’esforç.

Molts de nosaltres ens adonem de com ens ha ajudat a créixer i gestionar les emocions el fet d’haver-nos explicat en cada moment les realitats de la vida, que no tot és plaer, que es presenten contrarietats: l’haver d’ajudar a tenir cura dels avis o familiars vellets, malalts, veure’ls i acompanyar-los. Col·laborar a casa, valorar el cost de les coses, la comprensió, el diàleg, el perdó, el respecte entre tots…

Sovint els pares separats formen una altra família, però el fill no s‘hi sent prou bé, perquè els vincles només els té amb els seus propis pares, no desitja tenir-ne uns altres: “Vaig viure un dol, un drama, com un engany,… van esperar a separar-se quan nosaltres ja fóssim més grans.

En aquest moment del debat algú fa la pregunta: “com us plantegeu el matrimoni els joves?”. La resposta unànime ha estat “molt enfora […]; el panorama actual, en el qual observem una mancança de compromís per sempre, no ens ajuda […]; m’agradaria en un futur formar una família, però és difícil trobar persones que tinguin uns ideals amb els quals vulguin viure la vida amb sentit […]; però el compromís per sempre demana una relació de parella que no es fonamenti només amb el sexe, sinó en una unió d’intel·ligències, d’esperits, de valors […]; sinó hi ha un gran respecte, el matrimoni per sempre tindrà dificultats per equilibrar les històries personals i les pulsions primàries: un, o tots dos, romandran en un estadi infantil. En aquests ambients actuals el compromís estable no arrela, està abocat al fracàs, no té futur”.

Conclusions

En les moltes ferides, que per diferents històries i circumstàncies personals tots arrosseguem, ens cal sanar l’interior, no cercar culpes ni culpables, proposar-nos conrear el perdó i la comprensió que són valors bàsics per al creixement de l’amor.

El clima ens convida a la reflexió, és el moment d’escoltar què ens diu la Paraula a través de l’apòstol Pau en una carta que expressa els distintius de l’amor autèntic: “L’amor és pacient, és bondadós; l’amor no té enveja, no es vanagloria, no s’enorgulleix; no és insolent, no busca el propi interès, no s’irrita, no té en compte el mal, no s’alegra en la injustícia, sinó que s’alegra en la veritat, tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. L’amor no caducarà mai” (1Co 13, 1-13). Tot projecte de vida, per esdevenir sòlid i estable, reclama maduresa, aprendre a estimar de debò el que ens proposem fer, ser respectuosos amb els altres, tenir relacions d’amistat, però posar atenció en no jugar amb els sentiments de ningú. A poc a poc, anem descobrint l’amor de veritat, aquell que cerca el bé de l’altre o el dels altres, incondicionalment. Aquest és l’amor que dura infinitament, que no morirà mai, el que un dia s’abraçarà amb el Déu que és Amor i dóna la Vida per sempre.

Tot seguit compartim estimació i dinar. Però estem enmig del temps d’Advent i dintre de molts pocs dies ens hem de retrobar en un sopar de Nadal, per celebrar l’adveniment de Jesús al món, la festa en què l’Amor de Déu s’ha manifestat a la humanitat.

Guillem, Memé, Maricruz, Simón, Roser, Andreu, Magda, Josep Lluís i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 3 de desembre de 2016

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Conflictes en la vida de família

La nostra reunió d’avui ha estat d’un interès i profunditat inimaginable, de tal manera que, sens dubte, ha de marcar un pas endavant en l’amistat i cohesió del grup. Esdeveniments com la nombrosa assistència entre membres del grup, la incorporació d’una nova companya, la presència d’en Joan Camps, responsable del Secretariat de Joventut de la Diòcesi de Menorca, i dels amics ciutadellencs que han vingut a visitar-nos, han donat lloc a un clima acollidor i entranyable.

El fet que ha presentat els nostre company animador ens ha ajudat a portar a terme una revisió de vida de gran realisme i autenticitat:

“De petit, quan veia que les famílies d’alguns nens es barallaven i la meva s’avenia pensava: sort que a la meva família això no passarà mai, tots ens estimem i no tindrem mai cap motiu per discutir-nos. Fa poc, més d’un any, vaig descobrir que m’equivocava. Al morir la meva àvia i posar-se al descobert l’herència en forma de la casa a la qual vivim, jo, els meus pares i, durant un temps, també els meus germans, i que segons el que diu el testament toca a parts iguals a tots els germans, cosa que vol dir que els diners de la venda es reparteixen a parts iguals entre tots ells, en aquell moment van començar a aparèixer les disputes i els rencors entre tots ells, fins el punt que moltes de les trobades nadalenques i les no nadalenques també, al no haver-hi l’àvia, han deixat de tenir sentit i ja no s’han produït. Tot per culpa dels diners, un dels grans mals de la nostra societat, encara que molts creuen que és una de les màximes aspiracions a les quals podem arribar, a tenir-ne cada vegada més quantitat”.

Preguntes per la reflexió

  1. És normal que les famílies es barallin per temes d’herències?
  2. Val la pena rebre segons quines herències veient els problemes que comporten?
  3. És inherent del gènere humà mantenir conflictes, fins i tot amb la pròpia família?

Aquest és un dels temes més repetits en els historials familiars. De prop o de lluny, tots en tenim referències i hem expressat fets similars. En les arrels més primàries de l’ésser humà hi trobem les “pulsions”, com aspectes imprescindibles per a la conservació de la vida. En principi, les pulsions no es poden negar, però poden ser regulades per l’educació, les diferents cultures i els estils de vida. La raó no sempre ho arregla tot; en el fet exposat aflora la injustícia. Hi trobem indicis de gelosies entre germans, afany de posseir diners; el raonament sobre el que és just hi resta tapat per totes aquestes pulsions.

Estem aferrats al diner i les riqueses i no en som prou conscients, sovint les pulsions primàries ofeguen l’estimació, el despreniment i la generositat. La manca de pau a tants nivells, les guerres, comencen en el fons del cor humà, aquí comença el pecat del món del qual tots en som responsables. Per aconseguir uns diners no val la pena perdre l’amistat, l’estima i les bones relacions entre germans, familiars, amics i la germanor a nivell universal.

No basta honrar pare i mare mentre viuen, la relació amorosa ha de seguir en el més enllà. Això és l’autèntica transmissió de la vida. La fe, l’exigència evangèlica, ens compromet a comprendre i autocontrolar-nos quan les forces negatives ens dominen i ofeguen una reflexió ajustada i pròpia de consciencies madures.

En La Bíblia, des de l’AT, hi ha constants relats on afloren totes aquestes pulsions primàries. En l’evangeli hi trobem la paràbola del fill que demana al pare la part de l’herència que li pertoca i la indignació del fill gran davant l’amor i l’acolliment del pare: “Tants anys que fa que us serveixo, sense haver desobeït mai cap dels vostres manaments (…). “Fill, tu sempre estàs amb mi, i tot el que és meu és teu; en canvi calia celebrar i alegrar-se perquè aquest germà teu era mort, i ha tornat a la vida, s’havia perdut, i ha estat retrobat” (Lc 15, 11-32).

Avui la nostra revisió de vida segueix. Tenim amb nosaltres un prevere, en Joan, i anem a celebrar l’eucaristia. Esperàvem portar a terme un compromís pendent del curs passat com a conclusió d’una RdV en què vam expressar el desig de viure junts el memorial que Jesús ens va deixar com a penyora de la seva presència. En la lectura de l’evangeli hem pogut constatar com és de viva i actual la Paraula de Déu que, en aquest moment, ve a completar la nostra reflexió: “L’home que és fidel en els béns que valen poc també ho serà en els de més valor (…). Si no fóssiu fidels en les riqueses que són d’un altre, qui us confiaria les que de dret us corresponen? Ningú pot servir dos amos: si estima l’un, no estimarà l’altre, si fa cas de l’un, no farà cas de l’altre. No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses” (Lc 16, 9-11).

Com els deixebles de Jesús, al voltant de la taula, hem experimentat la presència del Senyor entregat en cos i sang per nosaltres, compartint el Pa i el Vi de l’eucaristia, el sagrament de la nostra fe.

La trobada d’avui és especial, és l’experiència que ens mostra que per créixer en la fe i el seguiment de Jesús no podem restar sols, necessitem la relació que ens ofereix el grup. La fe ens dóna plenitud i autèntic sentit al viure. Compartint plegats el dinar, el goig de conèixer una nova companya, donem gràcies per tants dons rebuts i ens adonem que pels cristians la taula de l’eucaristia no té sentit sinó està fortament lligada a la totalitat del nostre viure.

Joan, Nina, Fel, Andreu, Mari, Simón, Roser, Memé, Joan, Guillem, Maricruz, Toni, Clara i Maria Dolors
Barcelona, 5 de novembre de 2016

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Compartir vivències i esdeveniments

Ha començat el curs. Tots ens hem incorporat als llocs d’estudi i de treball. Ens alegra retrobar-nos, però no podem ser tots. Són absències justificades que han procurat estar presents a través de WhatsApp. El canvi d’activitats en temps de vacances dificulta poder reunir-nos a l’estiu, però val a dir que no hem deixat de comunicar-nos. En aquesta primera trobada hem decidit compartir els fets viscuts. Posar en comú en el grup és comunicar algun esdeveniment, vivència, sentiment (alegries, preocupacions, reflexions, possibles compromisos, etc.), expressant amb profunditat, des d’una mirada interior, el sentiment que volem compartir. No es tracta només d’explicar allò que ens passa, sinó de comunicar com ho hem sentit o com ho vivim. Tot el que anem a compartir resta en el secret, no és per difondre a l’exterior.

En el grup es va creant un clima especial: ens adonem que entre nosaltres hi ha la presència que Jesús va prometre als seus deixebles. Aquest fragment d’una comunicació del bisbe Sebastià ens ha ajudat a situar-nos: “A Déu se l’anuncia trobant-se amb les persones, tenint en compte la seva història i el seu camí. El Senyor no és una idea, sinó una persona viva: el seu missatge arriba a través del testimoni senzill i veraç, amb l’escolta i l’acolliment, amb l’alegria que es difon” (Sebastià Taltavull. El primer i principal anunci. Catalunya cristiana, núm. 1.932).

Alguns recordem que en iniciar el curs 2012-2013 vàrem treballar el lema “Clika’t, tens molt @ dir”. Fa dos anys va sorgir el “cargol” de mar amb la indicació d’“Escolta, què sents? Mou-te!”. Aquestes referències ens conduïren el curs passat a cercar les característiques del creixement i la realització personal. Ens proposem, doncs, fer realitat la “Clikada” compartint amb amistat i sinceritat els fets viscuts que ens han de menar a descobrir i analitzar el que han significat per cadascú de nosaltres.

El trobament dels deixebles amb Jesús, que explica l’evangelista Marc, se’ns fa Paraula Viva en la realitat d’avui: “Els deixebles tornaren a reunir-se amb Jesús i li contaren tot el que havien fet i ensenyat. I els digué: “Ara vosaltres veniu en un lloc despoblat, tots sols, i reposeu un xic”. Eren molts, efectivament, els qui anaven i venien, i ni de menjar els quedava gaire temps” (Mc 6, 30-31). Avui, en aquesta primera trobada del curs, és el mateix Jesús el que ens crida a reunir-nos, descansar dels afers de cada dia i, junts, passar una estona agradable.

Preguntes per la reflexió

  • Hem pensat en alguna experiència que ens agradaria comunicar?
  • Consideres que la comunicació en el grup, en un clima respectuós i sincer, t’ajuda a pensar i afavoreix la maduresa personal?
  • Creus que el compromís de trobar-nos per dialogar, pregar i compartir la taula ens ajuda a descobrir el viure amb sentit, el desig de cercar la fe i el coneixement de Déu?
  • Creus així mateix que ens empeny a ser llum per als nostres familiars i amics?

Aquí tenim un breu resum de les respostes expressades sincerament per part de tots:

Amb un canvi forçós de plans de viatge el desencís es transforma en experiència positiva. La nostra amiga té l’oportunitat de visitar Santander i és acollida per una família. Les companyes tot rient, la porten a visitar el lloc de l’aparició de la Virgen de Carabandal. Ella emocionada s’agenolla a pregar. La fe ha produït un impacte en les noies que deixen de riure’s de la situació i canvien d’actitud. La força de la presència de Déu s’ha fet present en un lloc, que malgrat la diversitat, és digne de tot respecte.

Alguns membres que cercaven treball per l’estiu han viscut experiències dures d’aguantar amb valentia moltes hores de feina, no sempre en condicions òptimes, algú, molt lluny de la família. Constatem que aquestes circumstàncies han afavorit la maduresa personal, l’autoestima, l’austeritat, de tal manera que les seves famílies poden estar orgulloses del seny i sentit de responsabilitat dels seus fills i filles.

L’acció de gràcies per un aniversari feliç que posa en relleu el voler de Déu oferint el do de la vida en servei dels germans.

Una companya ha recuperat la salut i tenim el goig de tenir-la present entre nosaltres. El seu testimoni de fe i la seva actitud agraïda ens dóna coratge a tots.

Conclusió

Junts hem manifestat l’agraïment per tot el que tenim i som. Perquè tots els esdeveniments viscuts fan que trobem sentit a la vida, en tot el que podem portar a terme enmig de la riquesa que significa per nosaltres la diversitat del grup. Ens posem d’acord en seguir amb la metodologia de la revisió de vida. A cada reunió hi haurà un responsable de presentar un fet personal viscut. També esperem la visita d’alguns testimonis que ens estimulin en la recerca de la fe i el servei als germans.

Memé, Maricruz, Guillem, Andreu, Roser i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 1 d’octubre de 2016

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Reunió de cloenda del curs

El passat divendres 17 de juny ens reunírem per tancar el curs del grup de joves de revisió de vida. Ho vàrem fer amb un sopar/reunió de cloenda i, com és habitual, a ca na Maria Dolors. En iniciar la trobada vàrem tenir uns minuts per recordar i pregar per aquells que, per diversos motius, no varen ser presents. Tot seguit, començàrem a fer memòria de les diferents trobades que havíem dut a terme durant el curs. Alhora, recordàvem les temàtiques que havien sorgit de la interacció en les diverses reunions.

En general, estem satisfets pels temes tractats i per la perspectiva en la qual hem enfocat les trobades, també per les interessants idees que han aflorat a les xerrades i que hem recollit cada mes en un breu resum, sempre des d’un punt de vista cristià. A més, aquest any, el grup ha crescut amb més joves. Ens alegrem perquè a cadascuna de les trobades ens coneixem una poquet més entre nosaltres i podem compartir, amb total confiança, els nostres neguits i els nostres projectes.

A continuació, i abans de sopar, vàrem dur a terme una petita activitat molt senzilla però, al mateix temps, molt intensa i reveladora de la nostra identitat, i també reveladora de la il·lusió de seguir en el camí de Jesús. L’activitat era la següent: en quatre papers hi havia fotografies de llocs paradisíacs, cadascun dels quals anava acompanyat d’una sèrie de preguntes que conduïen a reflexionar sobre un seguit de temes personals. Alguns exemples eren: què és el que et motiva? A qui demanaries ajuda en un moment delicat? Quines pors tens? Què és el que et fa fort davant les adversitats? etc.

A partir d’aquestes preguntes, que eren diferents per a cada imatge, havíem d’escriure una breu carta a algun familiar o amic estimat. És a dir, nosaltres ens traslladàvem mentalment a aquest lloc, que podia ser tant un paisatge de platja com un de muntanya, i des d’allà enviàvem una “postal”, on hi escrivíem els nostres pensaments i la nostra aventura que volíem donar a conèixer als nostres estimats. Evidentment, fent referència a les qüestions esmentades anteriorment. La veritat és que els escrits que sorgiren foren fantàstics. Escoltant la lectura de cadascuna de les cartes podies notar a l’aire sinceritat i amor -podem dir que va ser un moment de forta emotivitat. Les explicacions de cadascun de nosaltres ens varen sorprendre perquè tots teníem un punt en comú en les nostres anotacions: tots, en algun moment, donàvem les gràcies. Donàvem les gràcies pels bons moments, per la confiança que la gent diposita en nosaltres, per l’ajuda que rebem i per la fortuna de ser qui som. Realment, potser no és tan sorprenent com ens ho va semblar, sobretot en observar quines persones formem aquest estimat grup.

Finalment, va arribar l’hora de compartir el sopar. Aquesta vegada va ser diferent. Cada mes és na Maria Dolors qui prepara el dinar per a tots, en canvi, el sopar de final de curs el vam preparar entre tots. Cadascú va cuinar cosa de casa per després compartir-ho en forma de pica-pica. Era, sens dubte, un menjar deliciós: truita de patates, hummus, canapès de salmó, embotit i formatge, etc.

Durant el sopar compartírem els nostres plans de cara a l’estiu: alguns faran vacances, però d’altres hauran de seguir treballant, alguns ho faran des de Menorca i altres des de Barcelona o més lluny. Tot sigui per tornar a començar un nou curs d’estudis el setembre a Barcelona, i per continuar trobant-nos mensualment per compartir la paraula de Déu amb aquest meravellós grup de revisió de vida.

Joan, Roser, Simon, Maricruz, Andreu, Guillem i Maria Dolors
Barcelona, 17 de juny de 2016

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a La creació, la gran casa de tothom

En temps d’exàmens es multipliquen les hores de dedicació a l’estudi, però arriba el dia d’aplegar-nos. Avui hi ha vàries absències. Ens sap greu perquè algunes són per malaltia, però també hi ha una companya, la Laia, que la tenim a l’Àfrica, en un hospital del Camerun. Les seves cartes seran una presència i un estímul en la RdV d’avui. Ens sentim molt units a tots en la pregària i en la comunicació establerta entre nosaltres.

Fa segles que Sant Francesc d’Assís, en aquell bell càntic “Lloat sigueu, Senyor meu, per la nostra germana terra, la qual ens sosté, i governa i produeix diversos fruits amb acolorides flors i herbes”, ens recordava que la nostra casa de tots és també com una germana, amb la qual compartim l’existència, i com una bella mare que ens acull entre els seus braços.

El Papa Francesc va escollir aquest nom partint de l’exemple d’aquest gran Sant i, tenint com a base les seves actituds, ha publicat la carta encíclica Lloat sigueu. Avui serà la base de la nostra revisió de vida. El document és extens. Ens limitarem a unes breus referències com a suport:

La Creació és un do que Déu ens ha ofert per el nostre servei. Ens mena a dues actituds: “admiració” i “agraïment”.

El Papa no pren partit científic, només ens convida a prendre consciència del que està passant a la nostra casa comuna:

  1. Contaminació i canvi climàtic. Contaminació, escombraries i cultura del rebuig. El clima com a bé comú.
  2. La qüestió de l’aigua.
  3. La pèrdua de la biodiversitat.
  4. El deteriorament de la qualitat de la vida humana i degradació social.

Si tinc dret a la vida, he de respectar la meva vida i la dels altres. Respectar la creació és un acte d’estimar a Déu. Els únics drets els tenen els homes. Els animals, les plantes, els minerals, tenen uns drets derivats del dret dels homes. El qui té drets, té deures, per la qual cosa la persona és subjecte de drets i de deures. Tot menyspreu a la creació és un menyspreu a la fraternitat universal. Com més feble és el germà, més clar resulta la pràctica del valor de la solidaritat. La Creació se’ns ha confiat, no podem fer amb ella el que ens doni la gana.

Tota la preocupació ecològica ens mena vers el descobriment del misteri de Déu i del misteri de l’home.

Però ens trobem enmig d’una crisi: l’imperi de la tecnologia, que, se’ns dubte, té aspectes positius. També n’arrossega de negatius: ens ha conduit a un món relativista, líquid, individualista… Juntament amb la recerca del benestar sorgeix l’egoisme i ens convertim en depredadors de la creació. Ens anem allunyant del contingut de la veritat, de l’autèntic sentit de la vida. Puc fer el que vulgui, tot és possible. Observem, per exemple, que la bellesa de la sexualitat humana i de la procreació es va transformant en un producte de consum.

En el centre de la creació hi ha l’home. Déu l’ha fet a la seva imatge. Vol que sigui creador i que faci créixer i complementi la seva obra. En aquest sentit no hi ha dubte de que el treball és un pilar fonamental en la construcció de l’obra de Déu. El treball té una dimensió humanitzant, personal, productiva, i social. El fruit del treball dóna sentit a la nostra vida i ens fa créixer com a persones.

Tot treball és transformador i salvífic:

“Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò pel qual serveixes, allò en el qual ets un entre els homes. Esforça’t en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat. Car en depèn, creu-me. Si oblidat de tu mateix fas tot el que pots en el teu treball, fas més que un emperador que regís automàticament els seus estats; fas més que el qui inventa teories universals només per satisfer la seva vanitat, fas més que el polític, que l’agitador, que el qui governa. Pots negligir tot això i l’adobament del món. El món s’arreglaria bé tot sol, només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva.”

Joan Maragall. Elogi del viure (fragment)

Cal recuperar la contemplació, la presència de Déu en la creació. Fugir de la utilitat i l’eficàcia. La gent no té temps per l’altre. Cultivar l’amistat, la reflexió, la cultura estètica, la preocupació social, política…

Ecologia de la vida quotidiana: tenir cura de la casa, de la nostra fesomia natural, el transport públic, viure amb dignitat i, a la vegada, amb senzillesa i austeritat, aprendre a viure només amb el que realment necessitem.

Com es pot fer? Per arribar a solucions cal el diàleg. Tothom ha de seure a la taula. El diàleg cap a noves polítiques nacionals i locals. Els beneficis de la vida econòmica no són el darrer criteri. Cal diàleg i transparència.

Diàleg entre ciència i fe. Preguntes per la reflexió

  1. Reconec en la creació el valor d’aquest acte positiu i amorós de Déu?
  2. Creiem que cal apostar per un altre estil de vida? Què proposes?
  3. Ens cal promoure una educació que estimuli l’aliança entre la humanitat i l’ambient?
  4. Quines petites accions podem promoure perquè aquest món sigui més habitable?
  5. La consciència que se’ns ha confiat la creació ens promou la preocupació pels més febles?
  6. Ens agradaria tenir coneixement a fons dels signes sacramentals i el significat del repòs celebratiu?

Davant d’aquestes qüestions no tenim respostes immediates. Ens menen a reflexionar íntimament. Ens adonem que aquests problemes tan greus també són “el meu problema”. Res m’és aliè. Estem descobrint les nostres pròpies fragilitats i les de l’entorn.

En primer lloc, recordem amb agraïment les meravelles de la natura, els astres, la bellesa dels paisatges contemplats en les excursions, les passejades per la mar. Tot el que tenim i som ens ha estat donat gratuïtament. Déu Pare s’ha fet present entre nosaltres per mitjà de Jesús:

“Existia, però, aquella llum vera que venint al món, il·lumina tot home. Era present al món, i per mitjà d’ell el món havia vingut a l’existència; però el món no el conegué. Vingué a casa seva, però els seus no l’acolliren” (Jn 1, 9-12).

Ens cal prendre consciència que la creació ha de rendir per tots. És com un pastís que no es pot repartir entre uns pocs perquè toqui una part més grossa, sinó que s’ha de repartir en parts més petites perquè en puguin menjar tots.

Observem cert nivell d’inconsciència de les realitats humanes, un individualisme que es tradueix en “si jo tinc el que vull, no m’importa res més”. La gent que té mitjans per ajudar no es mou, mentre que persones senzilles estan fent més del que poden.

Aquesta reflexió ens està calant a fons en el sentit del treball, per humil que sigui, però realitzat amb paciència, comprensió i esperit de servei. Som fets pel treball. Quan treballem amb constància i responsabilitat estem conreant moltes virtuts.

Ens cal sortir amb llibertat d’un estil de vida consumista, només comprar el necessari, deixar de banda les modes i les propagandes, sortir de la cultura de la compra compulsiva, de trobar la felicitat en el comprar i gastar.

Educar des del testimoniatge, escampar l’evidència del nostre origen comú, de la necessitat de construir un futur compartit entre tots: “El nostre existir és un romandre en la proximitat, cuidant més que no pas dominant. (…) La resistència humana no coneix la victòria, però tampoc exactament la derrota definitiva”. (Josep M. Esquirol. La resistència íntima. Quaderns crema, assaig. 2015)

Ens cal acollir, escoltar, no massificar, acompanyar de tu a tu. Trobar-nos en grup per compartir, ampliar el coneixement, celebrar les nostres creences.

Se’ns ha confiat la Creació, però sentim una gran impotència davant la situació de feblesa en que viu gran part de la humanitat. En aquest punt la lectura de les cartes de la Laia des del Camerun, la precarietat de l’hospital, el poc respecte per la dignitat de les persones, la pobresa infinita de tots els mitjans per atendre ens ha omplert de tristesa. A la vegada el coratge de la nostra companya per portar a terme un projecte ambiciós ens omple de satisfacció.

La corrupció està estesa arreu, si entrem a fons de nosaltres mateixos ens adonem que sovint també ens trobem immersos en petites corrupcions, no sols en l’àmbit dels diners, sinó en moltes de les nostres actituds.

Sabem que no tots estem cridats a realitzar un projecte al tercer món, però la Revisió ens està comprometent a prendre consciència de la nostra responsabilitat. Fent amb il·lusió el treball i el servei volent transmetre un llegat autèntic allà on ens trobem. El tema ens apropa al desig del coneixement de Déu. En sabem poc. “En Ell vivim, ens movem i som” (Ac 17, 28). El voldríem trobar en totes les coses.

Els signes sacramentals ens mostren una forma privilegiada de com la natura és assumida per Déu, de tal manera que matèria i esperit esdevenen una unitat. L’aigua, l’oli, la llum, són els elements bàsics del baptisme. El pa i el vi són els signes de com Jesús s’entrega en el memorial de l’eucaristia. La seva persona es fon en la nostra persona. El repòs del diumenge és moment privilegiat per retrobar-nos fraternalment. És doncs, compartir i junts fer festa. Acabem de sentir a fons el desig de viure junts la celebració de l’eucaristia. Ens comprometem a trobar un espai adient en el proper curs.

En aquest moment inoblidable resem junts aquesta oració que proposa el Papa Francesc.

Pregària per la nostra terra

Pare nostre que sou present en tot l’univers
I en la més petita de les vostres criatures,
Vós que envolteu amb la vostra tendresa tot el que existeix,
Vesseu en nosaltres la força del vostre amor
Perquè tinguem cura de la vida i de la bellesa.
Inundeu-nos de pau, perquè visquem com a
Germans i germanes
Sense fer mal a ningú.
Pare dels pobres,
Ajudeu-nos a rescatar els abandonats i oblidats
D’aquesta terra
Que tant valen als vostres ulls.
Guariu les nostres vides,
Perquè siguem protectors del món
I no pas depredadors,
Perquè sembrem formosor
I no pas contaminació i destrucció.
Toqueu els cors
Dels que busquem només beneficis
A costa dels pobres de la terra.
Ensenyeu-nos a descobrir el valor de cada cosa,
A contemplar els admirats,
A reconèixer que estem profundament units
Amb totes les criatures
En el nostre camí cap a la vostra llum infinita.
Gràcies perquè esteu amb nosaltres cada dia.
Encoratgeu-nos, si us plau, en la nostra lluita
Per la justícia, l’amor i la pau.

Roser, Simón, Maricruz, Guillem i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 28 de maig de 2016

css.php