posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Sobreviure en el món del jo, jo, jo

Ens retrobem, l’alegria desborda, avui som quasi tots i s’ha afegit el goig de conèixer i acollir en el grup un nou company. Les bones relacions d’amistat i estima que creixen entre nosaltres ens mostren que del grup en brolla una força especial.

El nostre animador d’avui ens presenta una reflexió sobre les actituds narcisistes : “Los comportamientos narcisistas nos rodean: el exhibicionismo en las redes sociales, la obsesión por los “selfies” y la propia imagen”:

Fue el bello y vanidoso Narciso, personaje de la mitología griega incapaz de amar a otras personas que murió por enamorarse de su propia imagen, quien inspiró el término narcisista. El concepto fue luego reinterpretado por Freud, el primero que describió el narcisismo como una patología. Más tarde, el sociólogo Christopher Lasch convirtió la enfermedad en norma cultural: determinó que la neurosis y la histeria que caracterizaban a las sociedades de principios del siglo XX habían cedido el paso al culto del individuo y la búsqueda fanática del éxito personal y el dinero. Vegeu el text sencer en aquest enllaç.

Qüestions per reflexionar

  • Què en penseu d’aquest tipus de comportament?
  • És un comportament propi dels adolescents i joves o també dels més grans?
  • Pensam que s’ha intensificat per l’ús de les xarxes socials o és una forma d’actuar que ha existit sempre?
  • Una pregunta força personal… l’exhibicionisme a les xarxes socials, és a dir, capturar amb forma d’imatge o frase un moment i llavors publicar-ho, ens fa feliços, o millor dit, quin sentiment ens provoca, com actuem?
  • Es poden associar aquests comportaments a un cert egoisme i manca d’empatia?
  • Esteim d’acord amb la següent afirmació: “els pares i educadors han alabat amb excés els fills, fins al punt que aquests s’han cregut únics i han adoptat conductes narcisistes”?
  • D’altra banda, segurament “creure” amb les meves possibilitats és necessari per millorar l’autoestima, però què diferencia aquest fet de l’anterior?

De moment, hem restat reflexius, però tot d’una ha sorgit un debat força intens i compartit. Les opinions s’han entrellaçat entre unes i altres preguntes. Observem que cada vegada hi ha més gent i, especialment els joves, que estan pendents de sí mateixos a partir del Facebook, les selfies i les xafarderies. Però les conductes narcisistes existeixen des de sempre, són al cor de la humanitat. Coneixem moltes persones grans que ens mostren força actituds narcisistes que arriben a ser desagradables per a la convivència.

L’ambient actual sovint ens desperta les neurones del plaer. Si et diuen que estàs guapa/o estan estimulant la contemplació de tu mateix i t’hi vas endinsant.

En l’àmbit laboral hi ha una lluita aferrissada per ser el millor, el més admirat. El narcisisme és una actitud que es pot confondre amb l’autoestima.

Coneixem gent que, en les xarxes socials, rebre un “m’agrada”, és un substitut de les abraçades.

El fet demogràfic actual és que es tenen menys fills. S’ha passat de la família patriarcal a la nuclear. Ja no s’eduquen juntes les diferents generacions, els pares estan pendents del fill, sovint únic, i afavoreixen l’egocentrisme i el culte a sí mateix. En aquest ambient s’educa poc la capacitat d’esforç i, en contrapartida, sorgeix el victimisme, que et compadeixin i et protegeixin.

L’educació enmig del plaer fàcil és efímera, mentre que l’educació en l’esforç i l’autonomia produeix un plaer que perdura. Sovint les enemistats i el divorci tenen l’arrel només en pensar en tu i forçar als altres que pensin com tu.

Créixer en un ambient que promogui exageradament el culte al cos amaga el coneixement de la interioritat, la riquesa i la bellesa de l’ànima, de la vida de l’esperit. El món està malalt? No sap dialogar? Ens ho posen de manifest les actituds de polítics actuals i ben coneguts per tots nosaltres. Però tots tenim dins nostre conductes narcisistes que també es manifesten per supervivència. En el decurs de l’evolució personal cal que anem clarificant la diferència entre narcisisme i autoestima. Les actituds narcisistes ens repleguen i no ens obren a la relació i al diàleg. Una autoestima autèntica reconeix que els dons rebuts no són per la contemplació de sí mateix, sinó per posar-los al servei d’una comunitat d’amor universal.

El narcisisme pot arribar a ser una patologia, ja que mena a la individualitat i a la soledat, al nihilisme, a l’autocomplaença, que pot arribar a ser l’arrel de tots els vicis. Va conreant una baixa capacitat per integrar la frustració tan present en la vida humana. Replegat en tu mateix ets no-res. El “teu ser” es desenvolupa quan t’obres a la relació amb els altres. Junts, en grup, caminem vers el “ser” en plenitud. Plegats ens ajudem a descobrir les meravelles de la creació, ens sentim petits davant la presència d’un Déu que ens acompanya i ens dóna força: “Què és l’home perquè us en recordeu, què és un mortal perquè li doneu autoritat?” (Ps 8).

Finalment, aquest debat ens condueix a viure en la realitat i a cercar la veritat. Ens cal fugir de la superficialitat. En arribar a aquest punt ens preguntem: com podem relacionar aquesta reflexió amb el que ens va dir Jesús? La paraula del Senyor ens aconsella que evitem aquestes persones. Certament, si ens envoltem de persones que cerquen Déu, que persegueixen la bondat i l’amor, això influirà positivament en nosaltres. No obstant, si freqüentem relacions d’amistat amb persones egocèntriques no rebrem ensenyaments per part d’elles. Més aviat, en un ambient de vanitat, on el que és primer són les aparences, sorgiran passions sobre coses mundanes.

“D’on vénen les lluites i les baralles que hi ha entre vosaltres? No vénen dels desigs de plaer que fan la guerra en els membres del vostre cos? Desitgeu coses que no posseïu; arribeu a matar allò que vosaltres anheleu, però no podeu aconseguir; lluiteu i us baralleu. Ara bé, si no posseïu, és perquè no demaneu com cal. Demaneu i no rebeu perquè ho feu amb malícia, amb la intenció de malgastar-ho tot en plaers. Adúlters! No sabeu que l’amistat amb el món és enemistat amb Déu? El qui vol ser amic del món es torna enemic de Déu” (Jm 4, 1-4). L’apòstol que vol explicar a la gent els ensenyament de Jesús, aconsella l’actitud humil i sincera davant de Déu.

“No feu res per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que no miri cadascú per ell, sinó que procuri sobretot pels altres. Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist: Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res: prengué la condició d’esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu” (Fl 2, 3-8). La Paraula també és ben clara posant-nos l’exemple de Crist. Ell, quan va venir, no va presumir de ser el Fill de Déu ni usar els seus poders sobrenaturals en contra dels que l’acusaven, insultaven i castigaven. L’exemple d’humilitat que ens ha deixat és meravellós i clar.

“L’amor és sofert, és benigne; l’amor no té enveja, l’amor no és arrogant, no s’envaneix; no fa res indegut, no busca el seu, no s’irrita, no guarda rancúnia; no es gaudeix de la injustícia, més es gaudeix de la veritat. Tot ho pateix, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta” (1Co 13, 4-7). Finalment, sabem que el manament de Déu és que tinguem amor cap als pròxims. Per tant, quin amor podem tenir vers els altres si ens posem primer i per davant nosaltres amb una actitud narcisista? La Paraula ens dóna la definició del què és el veritable Amor.

Integrar la profunditat de la reflexió d’avui és el nostre compromís de per vida. En aquest ambient de germanor i confiança ens hem aplegat per compartir el dinar.

Joan, Guillem, Mari, Toni, Josep Lluís, Andreu, Simón, Albert, Memé, Clara, Maricruz i Maria Dolors
Barcelona, 11 de febrer de 2017

Fer realitat un somni

gen.
2017
22

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Fer realitat un somni

Iniciem el segon trimestre d’aquest curs. És un goig retrobar-nos i poder comunicar les incidències i també els records agradables de les celebracions nadalenques. Les absències d’avui son justificables pels exàmens d’aquests dies. Constatem que la revisió de vida en grup motiva les nostres comunicacions tan variades i ens fa descobrir el sentit que tenen els nostres projectes. La sinceritat i la confiança creixen entre nosaltres. És evident que avui la nostra companya animadora de la reunió, ens presenta un autèntic fet de vida:

“Desde mi adolescencia, inspirada en un vecino de mi barrio que se fue a estudiar a los Estados Unidos, surgió la idea de irme al extranjero. Años después estoy cumpliendo este sueño, haber tenido la posibilidad de venir a Europa a estudiar con mejores condiciones en el campo de la investigación. Fue un proyecto apoyado y fomentado por mi pareja, científico y que ya había hecho lo mismo.

Después de cinco años de trabajar en el Instituto Costarricense de Electricidad, decidí dar el paso y hoy me siento satisfecha de dicha decisión. No obstante, para lograr este objetivo tuve que enfrentarme a muchos obstáculos, en primera instancia, mi jefe, que en principio pensaba que no podrían financiar mis estudios y que también era difícil un permiso a no ser que fuera sin goce salarial.

Por otro lado, mis padres consideraban que en Europa la situación estaba un poco convulsa y en crisis y por último, los miedos que de repente me saltaban, pues iniciar esta aventura significaría dejarlo todo. Sin embargo, una vez que me planteé un objetivo claro, buscando solventar dichos obstáculos donde, por supuesto, Dios fue una parte esencial.

Luego de ser aceptada en dos sitios, un instituto en Alemania y acá en España y después de consultar a amigos que estan en el exterior, me decidí por España, ya que el sistema es similar al Latinoamérica y la cultura más calurosa, no tan fría como me la que describían mis compañeros que estudiaban en Alemania.

Finalmente, gané la beca en la que participé financiada por el Estado, que aunque no es mucho lo que percibo me ayudó para que salir de la burbuja en la que siempre estuve.
He pasado momentos muy complicados, de un día para otro, y por razones que todavía no entiendo, terminó una relación de 7 años, y me encontré sola en un país que no conocía, donde expresiones como “el Dios la acompañe” y “el me regala un café”, no eran comprendidas. Tuve que iniciar la convivencia y aceptación de una nueva cultura.

Al mismo tiempo, me asombraba todo, cada día veía algo nuevo, pero también aparecían obstáculos inesperados que en ocasiones resultaban muy duros, pero hasta de eso aprendí a aumentar mi paciencia. El estar lejos de casa me ha hecho valorar lo que tenía, la familia, la comida típica de mi país, los abrazos sin precio alguno, los remedios caseros cuando estaba enferma, mis amigos, el ser costarricense, etc.

Sin embargo, por otra parte, he ampliado mis horizontes. Acá he forjado el carácter, me he acercado más a Dios, al pasar muchos momentos de soledad, y es que, a veces, cuando estás muy confortable no te percatas de que las cosas tienen un coste y das todo por sentado. He aprendido sobre una nueva cultura, historia, política europea.

Por supuesto, he hecho nuevos amigos, pocos en número, pero valiosos en calidad. Sin duda alguna, he visto la mano de Dios en cada paso que doy y me he dado cuenta, que cuando he estado enferma, por ejemplo, en estos últimos meses, siempre ha estado a mi lado y no me he sentido sola. Amigos, os puedo asegurar que forjar nuestros sueños no es nada fácil, más aún si estás lejos de tu familia y de la que es tu casa natal. Sin embargo, debemos entender que no nos pertenecemos, somos hijos del mundo y podemos construirnos a base de esfuerzo, de lucha y fe en sí mismos, sabiendo que muchas veces caeremos, pero debemos levantarnos de la mano de DIOS.

En la realización de nuestros proyectos es conveniente no despojarnos de aquellas creencias que nos hacen sentir bien en nuestro interior, pues es allí donde forjamos nuestra identidad. Expresemos el amor a nuestros familiares y aquellos que nos aman, siempre que lo tengamos cerca, mostrémosles que los amamos, pues es duro luego darse cuenta que nunca fue suficiente y luego, como es mi caso, los tienes lejos por meses o años y ya es tarde”.

Qüestions per a la reflexió

  1. Hem viscut l’experiència de realitzar estudis o activitats lluny de casa nostra per una llarga temporada? Podeu compartir la vostra experiència?
  2. Teniu algun somni concret a realitzar, o ja l’esteu portant a terme? Quines dificultats se us presenten i com us proposeu superar-les?
  3. En algun moment us heu pogut sentir estranys en un lloc, treball, a casa, o bé en un país estranger?
  4. Vivint actualment a Catalunya, heu observat canvi d’hàbits en l’alimentació, en l’expressió del llenguatge, en el teu estil de vida d’abans?
  5. Després de viatjar i viure molt de temps en un altre país, podríem perdre les nostres arrels i el sentit de pertinença a un lloc?

El debat

El tema ha motivat les comunicacions, de tal manera que les respostes han anat més enllà de les qüestions plantejades. Són somnis o són projectes? Pensem que els somnis, en el fons, formen part de projectes de vida començats amb il·lusió.

Des de petita sempre vaig pensar en acabar el batxillerat i marxar a estudiar a fora. Els projectes no són mai un llit de roses. Marxar de casa, ara que l’adolescència se’ns allarga més temps, és difícil, però els obstacles ens ajuden a conèixer-nos millor i ens fan prendre consciència de les pròpies realitats: aptituds, circumstàncies familiars, problemes econòmics, malalties…  No sempre es pot fer tot el que somniem, cal tenir en compte el sentit de límits. Malgrat les realitats que ens toqui viure, no ens hem de classificar mai en ciutadans de primera o segona categoria. Tenir present que cada persona i la seva història mereixen un gran respecte. Hem viscut fets en amics propers, que han estat capaços d’acceptar circumstàncies complexes i, sense perdre la il·lusió, han esperat anys fins a poder assolir el seu projecte.

Quan el meu cap es posa a volar sorgeixen innombrables objectius i em don compte que he de frenar.

Davant de certs obstacles, no tancar-se en el victimisme o la depressió. Cercar suport de persones de confiança. Tenir esperança, dedicar esforç a obrir nous horitzons, perquè tot té el seu moment. Som joves, tenim molta vida per davant. Les accions poc meditades, que poden violentar situacions, o provocar trencaments, no sempre resulten un encert.

Quan hem vingut a estudiar i ens trobem lluny de la família se’ns desfan els motlles i les situacions que ens han marcat, especialment els que venim de pobles petits, on sovint la pressió social ens molesta un poc. Sabem que els nostres pares pensen i pateixen per nosaltres. Anem adquirint autonomia i sovint, quan anem a casa, ja no som els mateixos, desitgem tenir els nostres espais com adults.

No es tracta de renegar de les nostres arrels ni perdre la pròpia identitat. No s’ha de perdre el que s’havia après, cal millorar enriquint-nos amb nous aprenentatges. Observem que alguns companys, en arribar aquí, s’alliberen d’arrels, valors i, fins i tot, creences. Això els empobreix.

Les vivències actuals ens mostren que per molts amics i companys que tinguem, el que realment ens empeny a una maduració responsable es poder-nos trobar en grup. Aquí som una diversitat, però això ens enriqueix perquè junts ens comuniquem valors, tenim l’oportunitat de cercar i celebrar la fe i sentim la força de l’amistat i la comprensió que ens empeny a fer realitat els nostres projectes

Ara ja no dic que tinc projectes, sinó que observo que són fites que vaig portant a terme segons la realitat que m’envolta.

El debat podria allargar-se hores, però, potser, ens caldrà la reflexió personal, i anem a cercar el camí que feu Jesús. El Misteri de Déu present enmig de nosaltres ens parla a través dels fets de vida. El grup ens mena a posar-los en comú i analitzar-los de tal manera que en surt llum que il·lumina els nostres camins, és com l’estrella que va guiar els mags d’Orient. Quan en moments desapareix, ells no desisteixen, segueixen cercant, superen els obstacles i es troben davant el Messies de Déu tot fent-li homenatge (Mt 2, 1-12).

Els passatges evangèlics que ens parlen de la infantesa de Jesús, mostren que juntament amb les seves arrels jueves va descobrint que Déu l’ha cridat a realitzar un projecte. Per portar-lo a terme, segons el designi de Déu, haurà de passar en alguns moments per damunt de la Llei dels jueus: “Els seus pares anaven cada any a Jerusalem per la festa de Pasqua. Quan tenia dotze anys, hi pujaren com era el costum, […] passats els dies, quan se’n tornaven, Jesús es quedà a Jerusalem sense que se n’adonessin els seus pares. […] Arribaren al terme de la jornada i el buscaven entre els parents i coneguts. […] I al cap de tres dies el trobaren al temple, assegut enmig dels mestres, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes” (Lc 2, 41-51). Jesús es troba ja en l’adolescència, amb aquesta actitud mostra el desig tan humà dels adolescents cercant autonomia. En el seu interior comença a créixer el seu “projecte”. La resposta que dóna als pares ja posa de manifest la seva saviesa i la missió que haurà de dur a terme: “Com és que em buscàveu ¿No sabíeu que jo he d’estar a casa del meu Pare?”.

Quedem en silenci. El tema ens compromet a un treball seriós que hem d’anar fent cadascú amb el pas del temps. Però avui ens enriqueix el testimoniatge d’en Joan que ha tingut la sort d’assistir a la trobada internacional de Taizé, que enguany s’ha celebrat a Letònia. Ha estat un lloc de trobada amb un nivell realment profund, en silenci, amb joves d’altres credos o, fins i tot, no creients. La pregària és una realitat que ens interroga i ens compromet. Gràcies Joan, pel teu testimoniatge!

Maricruz, Joan, Roser, Simón, Andreu, Josep Lluís, Guillem i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 14 de gener de 2017

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Els fills davant el divorci dels pares

El temps vola i ja s’acaba el darrer trimestre de l’any. Les poques absències d’avui tenen certa relació amb preparar els exàmens, però és evident que l’amistat, la sinceritat i el compromís ens van configurant com a grup. Un dels aspectes que cal remarcar és el compromís d’assistència. Es posa de manifest el goig del retrobament i no la càrrega d’una reunió més. Avui tenim entre nosaltres dos visitants i, val a dir, que ens han enriquit amb la seva integració i participació. L’animador d’avui ens presenta un tema punyent que sovint destrueix l’harmonia i els vincles creats entre pares i fills:

“Los hijos deberían ser el lugar de encuentro del matrimonio y muchas veces se convierten en el lugar de división. Los hijos, recordemos, son una encomienda de Dios a nosotros, los padres, y es nuestro privilegio así como nuestro deber el formarlos y darles un hogar lleno de amor, confianza, seguridad para que se conviertan en adultos plenos. Es el hogar, la escuela por excelencia para formar y lograr seres humanos libres que puedan cumplir el sueño de ser felices.

Cuando un matrimonio acaba en divorcio, sea por las razones que sean, los hijos comúnmente se convierten en objeto de disputas y peleas. La crisis de la pareja conlleva a la desestabilización de la familia y como consecuencia afecta tanto a los adultos, a los hijos y a la sociedad en general.

Existen un sin número de estudios que demuestran que las consecuencias de un divorcio en un hijo son devastadoras. Los hijos sienten amenazada su seguridad personal, numerosas veces se echan la culpa por la separación de los padres y toman como misión propia el lograr una reconciliación para ellos. Esta es una situación que muchas veces los hace sufrir toda la vida, incluso entrada la edad adulta un hijo de padres divorciados puede desear que sus padres estén juntos siempre.

Yo soy hija del divorcio, y la separación de mis padres ocurrió cuando ya era adulta. Sin embargo, les puedo decir que las consecuencias para mí fueron así de devastadoras como las que leo en estos estudios.

El sentir que mis padres estuvieron unidos por nosotros y no por ellos mismos es una carga muy dura de llevar. Cargar con que de alguna manera sacrificaron sus vidas por nosotros es como haber vivido en un mundo ficticio”.

Qüestions per la reflexió i el diàleg

  • Aspectes fonamentals que descobreixo davant de situacions semblants.
  • Els pares units donen seguretat als fills en el seu creixement global?
  • El projecte de viure units per sempre en matrimoni resulta només una il·lusió, o és un projecte que te futur?

Tot d’una ha sorgit un intens i sentit debat que supera amb escreix la referència a les qüestions plantejades per al diàleg. El tema incideix de ple en afers de gestió emocional. En la vida de família el malestar de la parella crea en els fills tristesa, inseguretat i un ambient de infern. En el divorci el problema va més enllà de la parella ja que engendra un trencament de vincles en els fills.

Constatem que encara impera molt el masclisme i que la intolerància, l’afany de poder i de domini, l’egoisme, les gelosies i les faltes de respecte promouen les desavinences, les desconfiances i, a la llarga, el trencament.

Els fills, des de les edats més tendres, capten el malestar dels pares per molt que s’esforcin a amagar-ho. Els fills s’adonen del problema malgrat que encara no tinguin maduresa per comprendre’l. Els crea inseguretat i angoixa. En l’adolescència els domina la por d’afrontar projectes de futur. Parlem de fets reals i viscuts en pròpia carn. Sovint es produeix un cert bloqueig, com una desgana, en el desplegament de les capacitats.

Hi ha pares que, malgrat el divorci, s’esforcen en fer coses junts per dissimular la seva separació. Els fills, tot i que desitgen veure’ls junts, sovint se senten enganyats. Aquest estil sovinteja entre les parelles de pares separats, amb la intenció de no fer mal als fills. Els van educar oblidant l’esforç i la comprensió, han sigut el centre, tot ho feien per ells. Aquest estil pertany a un corrent de la filosofia actual, que tendeix a amagar les penes, les malalties, la vellesa i la mort. Això el que aconsegueix és educar persones immadures que romandran llargs anys en l’estadi adolescent, amb poca capacitat d’esforç.

Molts de nosaltres ens adonem de com ens ha ajudat a créixer i gestionar les emocions el fet d’haver-nos explicat en cada moment les realitats de la vida, que no tot és plaer, que es presenten contrarietats: l’haver d’ajudar a tenir cura dels avis o familiars vellets, malalts, veure’ls i acompanyar-los. Col·laborar a casa, valorar el cost de les coses, la comprensió, el diàleg, el perdó, el respecte entre tots…

Sovint els pares separats formen una altra família, però el fill no s‘hi sent prou bé, perquè els vincles només els té amb els seus propis pares, no desitja tenir-ne uns altres: “Vaig viure un dol, un drama, com un engany,… van esperar a separar-se quan nosaltres ja fóssim més grans.

En aquest moment del debat algú fa la pregunta: “com us plantegeu el matrimoni els joves?”. La resposta unànime ha estat “molt enfora […]; el panorama actual, en el qual observem una mancança de compromís per sempre, no ens ajuda […]; m’agradaria en un futur formar una família, però és difícil trobar persones que tinguin uns ideals amb els quals vulguin viure la vida amb sentit […]; però el compromís per sempre demana una relació de parella que no es fonamenti només amb el sexe, sinó en una unió d’intel·ligències, d’esperits, de valors […]; sinó hi ha un gran respecte, el matrimoni per sempre tindrà dificultats per equilibrar les històries personals i les pulsions primàries: un, o tots dos, romandran en un estadi infantil. En aquests ambients actuals el compromís estable no arrela, està abocat al fracàs, no té futur”.

Conclusions

En les moltes ferides, que per diferents històries i circumstàncies personals tots arrosseguem, ens cal sanar l’interior, no cercar culpes ni culpables, proposar-nos conrear el perdó i la comprensió que són valors bàsics per al creixement de l’amor.

El clima ens convida a la reflexió, és el moment d’escoltar què ens diu la Paraula a través de l’apòstol Pau en una carta que expressa els distintius de l’amor autèntic: “L’amor és pacient, és bondadós; l’amor no té enveja, no es vanagloria, no s’enorgulleix; no és insolent, no busca el propi interès, no s’irrita, no té en compte el mal, no s’alegra en la injustícia, sinó que s’alegra en la veritat, tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. L’amor no caducarà mai” (1Co 13, 1-13). Tot projecte de vida, per esdevenir sòlid i estable, reclama maduresa, aprendre a estimar de debò el que ens proposem fer, ser respectuosos amb els altres, tenir relacions d’amistat, però posar atenció en no jugar amb els sentiments de ningú. A poc a poc, anem descobrint l’amor de veritat, aquell que cerca el bé de l’altre o el dels altres, incondicionalment. Aquest és l’amor que dura infinitament, que no morirà mai, el que un dia s’abraçarà amb el Déu que és Amor i dóna la Vida per sempre.

Tot seguit compartim estimació i dinar. Però estem enmig del temps d’Advent i dintre de molts pocs dies ens hem de retrobar en un sopar de Nadal, per celebrar l’adveniment de Jesús al món, la festa en què l’Amor de Déu s’ha manifestat a la humanitat.

Guillem, Memé, Maricruz, Simón, Roser, Andreu, Magda, Josep Lluís i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 3 de desembre de 2016

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Conflictes en la vida de família

La nostra reunió d’avui ha estat d’un interès i profunditat inimaginable, de tal manera que, sens dubte, ha de marcar un pas endavant en l’amistat i cohesió del grup. Esdeveniments com la nombrosa assistència entre membres del grup, la incorporació d’una nova companya, la presència d’en Joan Camps, responsable del Secretariat de Joventut de la Diòcesi de Menorca, i dels amics ciutadellencs que han vingut a visitar-nos, han donat lloc a un clima acollidor i entranyable.

El fet que ha presentat els nostre company animador ens ha ajudat a portar a terme una revisió de vida de gran realisme i autenticitat:

“De petit, quan veia que les famílies d’alguns nens es barallaven i la meva s’avenia pensava: sort que a la meva família això no passarà mai, tots ens estimem i no tindrem mai cap motiu per discutir-nos. Fa poc, més d’un any, vaig descobrir que m’equivocava. Al morir la meva àvia i posar-se al descobert l’herència en forma de la casa a la qual vivim, jo, els meus pares i, durant un temps, també els meus germans, i que segons el que diu el testament toca a parts iguals a tots els germans, cosa que vol dir que els diners de la venda es reparteixen a parts iguals entre tots ells, en aquell moment van començar a aparèixer les disputes i els rencors entre tots ells, fins el punt que moltes de les trobades nadalenques i les no nadalenques també, al no haver-hi l’àvia, han deixat de tenir sentit i ja no s’han produït. Tot per culpa dels diners, un dels grans mals de la nostra societat, encara que molts creuen que és una de les màximes aspiracions a les quals podem arribar, a tenir-ne cada vegada més quantitat”.

Preguntes per la reflexió

  1. És normal que les famílies es barallin per temes d’herències?
  2. Val la pena rebre segons quines herències veient els problemes que comporten?
  3. És inherent del gènere humà mantenir conflictes, fins i tot amb la pròpia família?

Aquest és un dels temes més repetits en els historials familiars. De prop o de lluny, tots en tenim referències i hem expressat fets similars. En les arrels més primàries de l’ésser humà hi trobem les “pulsions”, com aspectes imprescindibles per a la conservació de la vida. En principi, les pulsions no es poden negar, però poden ser regulades per l’educació, les diferents cultures i els estils de vida. La raó no sempre ho arregla tot; en el fet exposat aflora la injustícia. Hi trobem indicis de gelosies entre germans, afany de posseir diners; el raonament sobre el que és just hi resta tapat per totes aquestes pulsions.

Estem aferrats al diner i les riqueses i no en som prou conscients, sovint les pulsions primàries ofeguen l’estimació, el despreniment i la generositat. La manca de pau a tants nivells, les guerres, comencen en el fons del cor humà, aquí comença el pecat del món del qual tots en som responsables. Per aconseguir uns diners no val la pena perdre l’amistat, l’estima i les bones relacions entre germans, familiars, amics i la germanor a nivell universal.

No basta honrar pare i mare mentre viuen, la relació amorosa ha de seguir en el més enllà. Això és l’autèntica transmissió de la vida. La fe, l’exigència evangèlica, ens compromet a comprendre i autocontrolar-nos quan les forces negatives ens dominen i ofeguen una reflexió ajustada i pròpia de consciencies madures.

En La Bíblia, des de l’AT, hi ha constants relats on afloren totes aquestes pulsions primàries. En l’evangeli hi trobem la paràbola del fill que demana al pare la part de l’herència que li pertoca i la indignació del fill gran davant l’amor i l’acolliment del pare: “Tants anys que fa que us serveixo, sense haver desobeït mai cap dels vostres manaments (…). “Fill, tu sempre estàs amb mi, i tot el que és meu és teu; en canvi calia celebrar i alegrar-se perquè aquest germà teu era mort, i ha tornat a la vida, s’havia perdut, i ha estat retrobat” (Lc 15, 11-32).

Avui la nostra revisió de vida segueix. Tenim amb nosaltres un prevere, en Joan, i anem a celebrar l’eucaristia. Esperàvem portar a terme un compromís pendent del curs passat com a conclusió d’una RdV en què vam expressar el desig de viure junts el memorial que Jesús ens va deixar com a penyora de la seva presència. En la lectura de l’evangeli hem pogut constatar com és de viva i actual la Paraula de Déu que, en aquest moment, ve a completar la nostra reflexió: “L’home que és fidel en els béns que valen poc també ho serà en els de més valor (…). Si no fóssiu fidels en les riqueses que són d’un altre, qui us confiaria les que de dret us corresponen? Ningú pot servir dos amos: si estima l’un, no estimarà l’altre, si fa cas de l’un, no farà cas de l’altre. No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses” (Lc 16, 9-11).

Com els deixebles de Jesús, al voltant de la taula, hem experimentat la presència del Senyor entregat en cos i sang per nosaltres, compartint el Pa i el Vi de l’eucaristia, el sagrament de la nostra fe.

La trobada d’avui és especial, és l’experiència que ens mostra que per créixer en la fe i el seguiment de Jesús no podem restar sols, necessitem la relació que ens ofereix el grup. La fe ens dóna plenitud i autèntic sentit al viure. Compartint plegats el dinar, el goig de conèixer una nova companya, donem gràcies per tants dons rebuts i ens adonem que pels cristians la taula de l’eucaristia no té sentit sinó està fortament lligada a la totalitat del nostre viure.

Joan, Nina, Fel, Andreu, Mari, Simón, Roser, Memé, Joan, Guillem, Maricruz, Toni, Clara i Maria Dolors
Barcelona, 5 de novembre de 2016

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Compartir vivències i esdeveniments

Ha començat el curs. Tots ens hem incorporat als llocs d’estudi i de treball. Ens alegra retrobar-nos, però no podem ser tots. Són absències justificades que han procurat estar presents a través de WhatsApp. El canvi d’activitats en temps de vacances dificulta poder reunir-nos a l’estiu, però val a dir que no hem deixat de comunicar-nos. En aquesta primera trobada hem decidit compartir els fets viscuts. Posar en comú en el grup és comunicar algun esdeveniment, vivència, sentiment (alegries, preocupacions, reflexions, possibles compromisos, etc.), expressant amb profunditat, des d’una mirada interior, el sentiment que volem compartir. No es tracta només d’explicar allò que ens passa, sinó de comunicar com ho hem sentit o com ho vivim. Tot el que anem a compartir resta en el secret, no és per difondre a l’exterior.

En el grup es va creant un clima especial: ens adonem que entre nosaltres hi ha la presència que Jesús va prometre als seus deixebles. Aquest fragment d’una comunicació del bisbe Sebastià ens ha ajudat a situar-nos: “A Déu se l’anuncia trobant-se amb les persones, tenint en compte la seva història i el seu camí. El Senyor no és una idea, sinó una persona viva: el seu missatge arriba a través del testimoni senzill i veraç, amb l’escolta i l’acolliment, amb l’alegria que es difon” (Sebastià Taltavull. El primer i principal anunci. Catalunya cristiana, núm. 1.932).

Alguns recordem que en iniciar el curs 2012-2013 vàrem treballar el lema “Clika’t, tens molt @ dir”. Fa dos anys va sorgir el “cargol” de mar amb la indicació d’“Escolta, què sents? Mou-te!”. Aquestes referències ens conduïren el curs passat a cercar les característiques del creixement i la realització personal. Ens proposem, doncs, fer realitat la “Clikada” compartint amb amistat i sinceritat els fets viscuts que ens han de menar a descobrir i analitzar el que han significat per cadascú de nosaltres.

El trobament dels deixebles amb Jesús, que explica l’evangelista Marc, se’ns fa Paraula Viva en la realitat d’avui: “Els deixebles tornaren a reunir-se amb Jesús i li contaren tot el que havien fet i ensenyat. I els digué: “Ara vosaltres veniu en un lloc despoblat, tots sols, i reposeu un xic”. Eren molts, efectivament, els qui anaven i venien, i ni de menjar els quedava gaire temps” (Mc 6, 30-31). Avui, en aquesta primera trobada del curs, és el mateix Jesús el que ens crida a reunir-nos, descansar dels afers de cada dia i, junts, passar una estona agradable.

Preguntes per la reflexió

  • Hem pensat en alguna experiència que ens agradaria comunicar?
  • Consideres que la comunicació en el grup, en un clima respectuós i sincer, t’ajuda a pensar i afavoreix la maduresa personal?
  • Creus que el compromís de trobar-nos per dialogar, pregar i compartir la taula ens ajuda a descobrir el viure amb sentit, el desig de cercar la fe i el coneixement de Déu?
  • Creus així mateix que ens empeny a ser llum per als nostres familiars i amics?

Aquí tenim un breu resum de les respostes expressades sincerament per part de tots:

Amb un canvi forçós de plans de viatge el desencís es transforma en experiència positiva. La nostra amiga té l’oportunitat de visitar Santander i és acollida per una família. Les companyes tot rient, la porten a visitar el lloc de l’aparició de la Virgen de Carabandal. Ella emocionada s’agenolla a pregar. La fe ha produït un impacte en les noies que deixen de riure’s de la situació i canvien d’actitud. La força de la presència de Déu s’ha fet present en un lloc, que malgrat la diversitat, és digne de tot respecte.

Alguns membres que cercaven treball per l’estiu han viscut experiències dures d’aguantar amb valentia moltes hores de feina, no sempre en condicions òptimes, algú, molt lluny de la família. Constatem que aquestes circumstàncies han afavorit la maduresa personal, l’autoestima, l’austeritat, de tal manera que les seves famílies poden estar orgulloses del seny i sentit de responsabilitat dels seus fills i filles.

L’acció de gràcies per un aniversari feliç que posa en relleu el voler de Déu oferint el do de la vida en servei dels germans.

Una companya ha recuperat la salut i tenim el goig de tenir-la present entre nosaltres. El seu testimoni de fe i la seva actitud agraïda ens dóna coratge a tots.

Conclusió

Junts hem manifestat l’agraïment per tot el que tenim i som. Perquè tots els esdeveniments viscuts fan que trobem sentit a la vida, en tot el que podem portar a terme enmig de la riquesa que significa per nosaltres la diversitat del grup. Ens posem d’acord en seguir amb la metodologia de la revisió de vida. A cada reunió hi haurà un responsable de presentar un fet personal viscut. També esperem la visita d’alguns testimonis que ens estimulin en la recerca de la fe i el servei als germans.

Memé, Maricruz, Guillem, Andreu, Roser i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 1 d’octubre de 2016

css.php