posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Els joves ahir i avui, la fe i el compromís

Ens hem trobat al Monestir de Montserrat amb el Pare Josep Enric que ens ha ofert acollida dedicant-nos el seu temps per reflexionar i respondre qüestions que ens preocupen, a la vegada que ens ha acompanyat a visitar els orígens de la ubicació de Monestir, tan arrelat a la fe i a la història.

Partim joiosos, el matí augura un dia radiant com a preludi de primavera. Tot pujant ens envolta la boira però dalt els cims el sol ja l’està fonent. Dalt de la muntanya uns inicien una llarga caminada per conèixer i contemplar la bellesa de l’obra de Déu en aquesta muntanya singular. Al mateix temps, uns altres participen en la missa conventual, pregant amb els monjos i en comunió amb tot el grup.

Arribats al migdia ens retrobem per compartir el dinar. Una taula plena a vessar amb les aportacions de tots ens convida a donar gràcies, mentre constatem quins prodigis pot fer l’amor.

L’objectiu central del nostre aplec és poder dialogar amb el Pare Josep Enric, que ens prepara una reflexió com a resposta a les qüestions que li havíem presentat:

  • Com veu la joventut? Com recorda que eren els joves a la seva època i com observa que són actualment?
  • La fe, el problema del creure i del sentit transcendent de la vida.
  • El compromís, el desig, i a la vegada, les dificultats dels compromisos per sempre.

Joventut. Parlar del passat és molt difícil. És molt millor llegir en el present. Ens trobem davant d’una societat poc austera en l’ús dels bens. És una societat que llença moltíssim menjar, roba i tantes coses. Sovint mena a un estil de vida poc solidari. Ser auster, potser, abans era més fàcil perquè hi havia menys possibilitats, valoràvem més el que teníem i potser no hi havia lloc per ambicionar més.

Els joves d’ara, doncs, són fruit de la societat en què vivim. Una cosa que em sorprèn és la falta d’organització, els oblits, els canvis de ritme d’horaris en els joves. Falta de respecte a les lleis de la naturalesa. L’austeritat ajuda a marcar un estil de vida més conscient, responsable i solidari.

La fe. El creure, en siguem o no conscients, és innat a la persona humana. El creure és un llenguatge performatiu, que crea, molt proper a Déu creador. En el llibre del Gènesi trobem l’expressió “Déu digué: “Que hi hagi llum… /… Que hi hagi un firmament… /… Que la terra produeixi vegetació…” i va ser” (Gn 1, 1-25). Aquest és un relat creatiu i actiu, és un relat que empeny a anar endavant. Les persones són sempre portadores d’humanitat i transcendència. A nivell de fe ens cal sempre un respecte seriós dels uns als altres.

Compromís. Ens trobem davant d’un problema: estem dispersos, no vivim centrats en nosaltres mateixos. Ens cal prendre consciència del que som, de les nostres realitats, del que ens toca fer. Per exemple, els tractaments de fisioteràpia seran efectius si jo prenc consciència dels exercicis que m’ensenyen i que he de portar a la pràctica per recuperar la mobilitat d’aquell membre.

Viure centrat. Què visc i com ho visc? Si la gent no viu centrada en si mateixa, si no entra dintre del propi interior, seran sempre molt difícils les opcions fonamentals. Fragilitat en tenim tots. Exemple de l’apòstol Pere: el deixeble que s’havia mostrat més disponible i entregat és el que nega conèixer a Jesús en el moment de la passió. No obstant, Jesús li confia el Primat: “Jesús diu a Simó Pere: “Simó, fill de Joan, ¿m’estimes més que aquests?” “Sí Senyor, vos sabeu que us estimo”. Li diu: ”Pastura els meus anyells” (Jo 21, 15-18). Jesús li demana tres vegades si l’estima, i al final li encarrega: “Confirma’m amb els meus germans”. L’amor és tradueix en acció, en compromís, en servei als germans. Sense amor és molt difícil romandre en el compromís. La base per ser fidel a les opcions fonamentals és l’ecologia del cos, és a dir: ser persona, el creixement en maduresa personal, el prendre consciència del que em toca fer, aquest és un treball al llarg del temps de viure.

És quelcom molt important la norma de vida: veure si allò que faig és coherent amb el que sóc. Pots fracassar en les projectes, fracassar en les idees, però no vagis mai en contra del que ets, del valor de la teva persona, de la teva identitat.

Centrar-se és treballar la interioritat. Abans era obligatori ser generós, ara ho has de ser lliurement. El nostre temps serà el temps dels testimonis. Fer gestos cap als altres, amb l’amor incondicional, sense esperar res a canvi. Tira endavant allò que creguis en el fons de tu mateix, que és el que has de fer. Fes gestos petits, no facis les coses perquè les vegin els altres. Hem de lluitar sempre sense cansar-nos. Cercar sempre la possibilitat de confrontar. Cercar la persona de seny que t’escolti, t’aculli i amb qui puguis expressar allò que creus (Regla de Sant Benet).

Ha estat una visita inoblidable, juntament amb el silenci del claustre del monestir.

Gràcies, pare Josep Enric. Ens comprometem a reflexionar sobre les seves paraules plenes del trobament amb Jesús, el Senyor.

Una pregària de tots i per tots, amb ofrenes a la Mare de Déu, han completat aquest dia que sens dubte ha marcat el nostre interior i els nostres projectes.

Andreu, Roser Maria, Simón, Júlia A., Clara F. Joan T., Joan S., Magda, Carlos i Maria Dolors
Montserrat, 10 de març de 2018

Solidaritat

febr.
2018
21

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Solidaritat

Avui la nostra animadora Maricruz. Ens presenta fets de vida força íntims. Fa 3 anys que va arribar de Costa Rica per cursar el doctorat en químiques. Dintre pocs dies li tocarà defensar la tesi. La seva presència ha estat un goig i un testimoni de fe enriquidor per a tot el grup. La revisió de vida d’avui té un cert aire d’acomiadament.

“En los últimos días, y no sé si influenciada un poco por el alto grado de nostalgia que me embarga al saber que dentro de poco tiempo tendré que irme de Barcelona, me ha hecho percibir colores, olores y sensaciones que antes no tuve, producto seguramente de tanto ajetreo diario, y me han motivado a escribir los siguientes pensamientos, a modo de reflexión introspectiva, pero también colectiva.

Hace unos meses, ante las tormentas tropicales y terremotos que afectaron naciones cercanas a mi patria, me limité a lamentarme de lo sucedido y a preguntar a mis amig@s afectad@s sobre su estado. Luego pensé que eso no era suficiente, pero también por la distancia no era mucho lo que podía hacer. Recordé que hay una forma extraordinaria de ayudar… la ORACIÓN, y de inmediato les tuve en mi mente y en mi corazón, rogué a Dios por cada uno de ellos y para que la tierra volviese en calma.

También, traigo en mi memoria el día en que se dio el ataque terrorista en Ramblas, justo cerca del lugar donde estoy en estos momentos escribiendo. Mi piel se erizó, me lamenté del hecho de que existan hoy por hoy pensamientos religiosos extremos, cuando lo que debería predominar es el amor al prójimo.

En este mes de enero, fue la situación de Venezuela la que tocó a mi puerta, me tocó profundo, ya que afecta directamente a dos de mis colegas en la Universidad. Es entonces cuando digo, debo hacer algo, y de repente, me veo iniciando una campaña para ayudar. Sin embargo, en lo más íntimo de mi ser, -como una voz-, me dice: ¿cómo se le ocurre hacer esto en medio de finales de carrera? e inmediatamente, me doy cuenta qué es ese YO EGOISTA que no quiere que piense nadie más que en mí misma. Como es lógico, iniciaron un sin número de cuestionamientos, de NO puedo, de para dónde va esto, de ignorancia, desapego, de egoísmo. Fueron pocos, muy pocos, aquellos que dijeron si, a pesar de ser promovido por muchos medios. Y fue allí, donde me cobijó la decepción y me enfrenté a la dura realidad, del “ YO EGOISTA”, que muchas veces también represento.

Hoy por hoy, comprendo que muchas veces estamos ocupados y que no podemos detenernos a hacer campañas o ayudas. Pero creo que a diario y con pequeños detalles, podemos ser más solidarios y atentos a practicar la conducta del verdadero AMOR, de ese amor que a veces significará sacrificarte a ti mismo por los otros. Viene a mi mente el ejemplo de Madre Teresa de Calcuta, misioneros y misioneras en general, y todas aquellas personas que han entregado sus vidas a los demás, de manera desinteresada y convencid@as de que no importando la dimensión de su ayuda, de granito en granito de arena se pueda lograr una Everest de solidaridad. En este mismo sentido debo evocar a una persona decidida y conocedora del AMOR de Dios, que un día me abre la puerta de su casa, sin saber de dónde procedo y confiando única i ciegamente en todo lo que le han hablado de mí. Me recibe con calidez, con ternura, me indica que me siente en el sillón de su sala y me ofrece agua, templada o fría, junto con unas semillas. Ella, esa persona, me hizo sentir el amor de aquel que no me conocía y que solamente, estaba actuando en concordancia con lo que predica, al ver en el prójimo al verdadero rostro de Jesús. Vida de entrega sin cuestionamientos, persona que sin ninguna duda, viene a ser un ángel en mi camino, persona virtuosa como dice el libro de los Proverbios, persona que aún con los años a sus espaldas dedica horas al servicio de los demás, haciendo que nos sintamos como en nuestra propia casa. Hoy quiero darle las gracias porque eres un ejemplo claro de solidaridad y entrega, porque has dejado huella i sigues haciéndolo, porque eres ejemplo claro de quienes se olvidan del YO EGOISTA y hacen de su vida una verdadera misión. Gracias le doy al Dios Todopoderoso por haberme permitido conocerte y formes parte de mi historia y de este hermoso viaje.

Esto no es un adiós, es un hasta pronto, en el tiempo que nos quede de vida, espero volverte a ver y si no fuese así, en el cielo nos veremos haciendo resumen de vida en català menorquí.”

Preguntes per la reflexió

  • Creus que les persones que entreguen la seva vida pels altres, es troben en un altre nivell espiritual? Quin penses que és el motor que les mou?
  • Què està passant en la nostra societat en la que sorgeix l’egocentrisme i anem deixant a mans dels altres el que algun dia ens pot afectar a nosaltres mateixos?
  • Creus que és suficient la pregària sobre el món, sense actuar? Ni ha prou amb una ajuda passiva, o cal ajustar la pregària a l’acció?
  • Si tots posem en pràctica la solidaritat, el món pot millorar, o això només és idealisme i utopia?
  • Finalment faig una proposta: podries comprometre’t amb alguna activitat social i solidària més enllà del teu nucli personal?

En la vida trobem etapes que reclamen una dedicació quasi exclusiva a un treball. Sovint és inevitable tancar-se i caure en cert egoisme pel fet d’aconseguir el projecte. Però quan la persona porta dintre seu records d’experiències viscudes els seus ulls s’obren davant les necessitats dels altres.

Des de petita he rebut l’educació per la solidaritat. La meva família m’ha ensenyat a donar, però vaig descobrint que moltes persones no viuen aquestes actituds perquè no les han rebut.

La vida et posa al davant moltes situacions que reclamen actituds solidàries. El fet de posar-les en pràctica no és pot qualificar de més o menys nivell espiritual. No podem jutjar a ningú. Només Déu coneix les secretes intencions dels cors. Alguns de nosaltres hem posat en comú pàgines viscudes que ens han posat al davant situacions dures. En el seu moment les hem afrontat amb coratge. Constatem que el resultat és de notable creixement personal i records positius.

En l’entorn actual falten models de identificació en les institucions família, escola, món del treball, governs… Necessitem persones capaces de fer compromisos per sempre, que afronten amb energia i amb constància aquells objectius que s’han proposat, persones que no es repleguen en sí mateixes, sinó que en tot moment resten obertes a la universalitat
Descobrim certa tendència a l’egocentrisme i al tancament. L’aferrament a les tecnologies provoquen individualisme. Cada dia ens arriben a través dels mitjans situacions negatives, enganys que deixen males experiències de cara a acollir i donar. Però sortosament també observem a prop nostre moltes actituds positives de les que se’n parla menys.

En el pregar per les necessitats de l’entorn i del món cal distingir entre un resar sense cap compromís, i una pregària activa i compromesa fruit d’estar informat i viure de prop les necessitats reals. Per les experiències de relació amb monjos i monges ens consta que en els monestirs la pregària és una força positiva sobre el món, perquè hi ha plena consciència de les necessitats, i una capacitat de sincera acollida i d’ajuda que ens posa de manifest el testimoniatge d’una entrega total al servei de la humanitat.

En els gestos solidaris el més important no és donar bens materials, sinó donar-nos nosaltres. No és tracta de donar el que ens sobra; la donació és valuosa quan el qui comparteix el que ha rebut, descobreix la necessitat de no quedar-s’ho per ell, sinó de ser solidari i compartir-ho.

El debat ens condueix planerament un fet que trobem en l’evangeli de Marc: “en la sala del tresor del Temple, Jesús mirava com la gent hi tirava diners; i molts rics hi tiraven molt. S’hi presentà una viuda pobre i va tirar-hi dues monedes de les més petites. Llavors va cridar els deixebles i els digué: “Us asseguro que aquesta viuda pobra hi ha tirat més que tots (…); perquè tots hi han tirat d’allò que els sobra; ella en canvi hi ha tirat tot el que posseïa”” (Mc 12, 41-44). La donació, el compartir el que som i el que tenim ens apropa al suprem gest de Jesús. Ell se’ns dóna en l’Eucaristia, i en la Creu s’entrega fins a l’extrem.

En aquest moment de intimitat compartim diversos passatges de l’evangeli que ens recorden l’amor i l’entrega incondicionals: “Veniu, beneits del meu Pare (…) perquè vaig tenir fam, i em donàreu de menjar; vaig tenir set i em donàreu de beure, era foraster i em vàreu acollir (…). En la mesura en què ho vau fer a un d’aquests germans meus tan petits, a mi m’ho féreu” (Mt 25, 31-46). Aquestes paraules evidencien l’acolliment i la solidaritat que junts intentem aprofundir. Encara sorgeix un altre fragment prou conegut: “es presenta a Jesús un leprós, s’agenolla suplicant-lo: “Si voleu, em podeu purificar”. Jesús compadit, el tocà amb la mà i digué: “Si que ho vull: queda pur” (Mc 1, 40-45). Observem que Jesús davant les necessitats passa per damunt de la llei, perquè primer és la dignitat humana. En aquests gestos de donació incondicional hi trobem el coratge que necessitem per perseverar en els nostres compromisos.

Com veieu tots hem participat fins a tal punt que, en Josep Lluís ens ofereix un text sobre “La mirada interior” que acaba amb una recomanació: “Si us plau, estiguem atents al nostre interior. No el sufoquem amb la nostra vida tan estressada” (Jesús Renau, sj.).

Tot compartint alegrement el dinar, organitzem la nostra propera reunió en la que anirem a Montserrat per trobar-nos de prop amb un monjo que li demanem ens parli de la fe i del sentit dels compromisos per sempre.

Maricruz, Simón, Júlia A. Josep Lluís, Toni, Memé, Joan, Roser i Maria Dolors
Barcelona, 10 de febrer de 2018

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Podem controlar els nostres pensaments?

Acabat el Cicle de Nadal i les vacances, que més o menys tots hem aprofitat, ens retrobem lamentant moltes absències força justificades: refredats, grips, exàmens, pas a l’àmbit laboral. Són moltes les vivències que se’ns presenten en aquesta reunió. Na Roser Janer, la nostra animadora d’avui, ho serà per darrera vegada. Ha finalitzat els seus estudis i comença una nova etapa de vida. Afloren, a la vegada, sentiments d’alegria i pena per aquest sentit comiat després de tant de temps formant part molt activa del grup. Ens exposa un tema fruit sobre un fet viscut:

Hem de distingir entre emoció, sentiment i pensament; no podem controlar cap de les tres coses. Emoció i sentiments són inconscients, és a dir, ho sentim corporalment, però els pensaments, encara que no podem controlar que ens arribin, podem qüestionar-los. No podem dir si una emoció i un sentiment són certs o no, perquè senzillament és una resposta del teu cos a alguna cosa que ens ha passat o ha passat al nostre voltant. Però un pensament és el que deriva de l’anàlisi d’aquestes emocions (angoixa, soledat,…) i sentiments primaris (alegria, tristesa, dolor, por), sempre ens ve un pensament darrere l’altre, i si no ens ho qüestionem podem arribar a formar una bola de pensaments negatius molt gran.

Els pensaments són el flux de la nostra activitat corporal. Les emocions i sentiments són necessaris i ens estan aportant informació que no podem controlar i que necessitem exterioritzar. Però el pensament, encara que no el podem controlar, el podem analitzar, qüestionar-lo per saber la veritat. Perquè és molt important saber el que en realitat volem arribar a saber, és a dir, podem retroalimentar constantment pensaments que alimentaran el nostre ego i ens col·locaran com a víctimes de la vida (per què m’han fet això? Per què el món m’odia? Per què soc un desgraciat? Per què? Si jo no soc el culpable, per què tot em passa a mi?). Però hi ha pensaments que un cop que els qüestionem podem dir: “No, no, jo no vull alimentar el meu ego i entrar en un bucle que no em porta a cap lloc. Jo el que vull és la veritat, encara que en faci mal. Vull la veritat que m’allibera i m’apodera”. Perquè ens podem qüestionar els pensaments i veure la realitat sense aquests “judicis mentals”. Llavors podem veure el que passa sense col·locar-nos com a víctimes i això ens dona poder, perquè quan som la víctima és molt còmode, és dolorós, però t’inhibeix de tota responsabilitat i acció (“A mi em passa tot, i no puc fer res al respecte, soc un desgraciat”). Hi ha molta gent que es col·loca així inconscientment. Però el pensament crític ens allibera del victimisme i ens col·loca a la veritat, i ens apodera, perquè des d’una posició de responsabilitat diem: “No, jo no soc víctima, què està passant aquí? El món no va en contra meu, això és una realitat, analitzaré els meus pensaments, perquè potser no són certs, potser m’estic enganyant”. Ens podem donar compte que sovint ens muntem una història, una interpretació del món, però realment li estàvem donant el poder a terceres persones.

No es tracta de jutjar als altres ni de buscar culpables, sinó de veure què podem fer nosaltres. Jutjar els altres no canviarà el que han fet, és impossible canviar el passat. Nosaltres podem decidir si ens ho prenem com a cosa personal o no. L’únic camp d’actuació que tenim és la nostra vida. Encara que ens volguéssim ficar en el camp dels altres no podríem.

Si no ens aturem a indagar en un munt de sensacions, com per exemple la frustració, i no ens aturem a escoltar, podria acabar en enuig, ansietat, mal de cap, tristesa, culpar a gent que no té res a veure…

Ens bloquegem, sentim pena, tristesa desesperació, dolor físic i no ens deixa actuar millor. Com actuen els altres no ens correspon a nosaltres, a cada un li correspon viure la seva vida, actuar al millor que sap en base a com som i com volem ser, i això ens allibera. Ningú ens pot fer mal, només les persones a qui els hi donem el poder.

És per això que encara que no puguem aturar el flux de pensaments, és molt important qüestionar-los i això ens allibera del sofriment innecessari. No podem escapar del dolor inicial, no podem escapar d’aquesta emoció, però el sofriment posterior és opcional.

En resum, quan ens col·loquem com a víctimes no tenim capacitat d’actuació, és molt còmode, però t’inutilitza. Però al qüestionar els pensaments ens col·loca amb la veritat a la mà, la veritat objectiva i t’allibera i t’apodera, no ets una víctima del món, ets propietari de la teva vida i pots actuar en respecte!

Preguntes per la reflexió

  • Pot passar que veritablement no m’han fet res i jo m’ho estava prenent com a ofensa personal?
  • Les actituds de les altres persones depenen de com actuo o reacciono jo?
  • M’he de ficar en el que fan els altres?
  • L’ únic camp d’actuació que tinc és el meu propi?

Tot d’una ens adonem que el tema és d’un realisme evident i ens mena a expressar les pròpies actituds davant de fets viscuts.

  • Les emocions i els sentiments són una clara resposta inconscient, difícil de controlar, provocada per situacions, actituds inesperades, que ens arriben de l’exterior. Aquestes reaccions emocionals van per camins diversos segons les arrels personals. Sovint afecten la salut corporal, dolors musculars, davallada de defenses i sorgeixen malalties. Un exemple són els fets recents del procés català. Ha estat evident que afecta la sensibilitat de molts conciutadans, fins i tot a nosaltres mateixos.
  • En persones molt sensibles es freqüent prendre’s com a ofensa personal expressions o actituds espontànies en les quals no hi havia implícita cap mala intenció. En la vida escolar constatem relacions força dures entre un mestre i un alumne. Expressem experiències negatives en actituds viscudes.
  • Les respostes, o actuacions dels altres sovint venen motivades per la nostra impulsivitat en la reacció que mostra un pensament ple de rigidesa i mancat de reflexió.
  • En les relacions personals i de grup que establim cal posar-se en el lloc de l’altre, evitar els judicis impulsius i les crítiques; escoltar amb atenció i empatia, no donar consells ni dir a l’altre el que ha de fer, sinó expressar alguna vivència nostra, trossos de vida, acollir amb estima i respecte. Evitar el victimisme i malmetre l’autoestima de l’altre. Donar ànims i confiança.
  • Som fets per la relació. La convivència i l’acolliment afavoreixen el pensament crític, l’autoconeixement i la maduresa personal. Tancar-se en l’individualisme, la contemplació de si mateix ens atura i pot destruir l’evolució madurativa i el goig d’un viure amb sentit. En aquests cassos, la pressió que l’individu perfeccionista exerceix sobre si mateix li crea tensions que no allibera i proliferen les reaccions negatives en la salut o en la conducta.
  • Ens cal ser humils, realistes, aprendre a acceptar les pròpies limitacions, del caire que siguin. Evitar exigir-nos objectius inadequats a les nostres realitats i característiques personals.
  • Cercar l’acompanyament de persones expertes i preparades, així com el compromís de participació en un grup que afavoreixi l’anàlisi, l’autocontrol, el coneixement de la realitat i el pensament crític. Davant l’experiència d’alguns de nosaltres, constatem que la reunió del grup és una ajuda valuosa per aprendre a controlar les reaccions emocionals, afermar l’autoestima i l’autoconfiança, evitant caure en el pessimisme, els estats depressius, el desànim, el patiment innecessari i poder avançar amb un esperit més alliberat de prejudicis.

Aquest tema dona contingut suficient per a altres revisions. En silenci interioritzem el tema. Escoltem la paraula de Jesús i llegim un fragment de l’evangelista Joan: “Joan estava amb dos dels seus deixebles i, fixant-se en Jesús que passava, digué: “Mireu l’anyell de Déu”. Quan els dos deixebles van sentir que Joan deia això, van seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: “Què voleu?” Ells li digueren: “mestre, on us allotgeu?” Jesús els respon: “Veniu i ho veureu”. Ells hi anaren, veieren on s’allotjava i es quedaren amb ell aquell dia” (Jn 1, 35-42).

Jesús és veritablement humà i es relaciona com nosaltres. No és orgullós ni es fa valer. Les seves actituds promouen confiança i amistat. Ells es fan amics i el volen seguir. Ell els obre les portes de casa. Entrar a casa de algú significa intimitat.

Què cerquem nosaltres? A través de les situacions de cada dia, en les trobades del grup, al voltant de la taula, mentre compartim la paraula, les vivències i el pa, se’ns desperta el desig del trobament amb Déu i el goig de comunicar-ho als altres. En silenci, l’ambient i les mirades expressen el compromís de no deixar de seguir a Jesús en les nostres actituds i projectes.

Roser, Mari, Simon, Maricruz, Andreu, Clara F. i Maria Dolors
Barcelona, 13 de gener de 2018

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Advent, temps per a la reflexió: escolta’t en el silenci

El curs continua ràpid i lleuger, i sense adonar-nos ens plantem al mes de desembre, tocant a la festivitat de Nadal i a punt de concloure el primer trimestre. Semblava ahir quan ens vàrem reunir a principis d’octubre per iniciar el nou curs. Ara, en ple període d’Advent ens tornem a retrobar amb la mirada posada al Nadal i aquesta reunió ens serveix per tenir molt present l’Advent i el Nadal.

El grup no para de créixer i dues noves companyes ens visiten per primer cop. Curiositats de la vida, les dues s’anomenen Júlia. També hem de sentir alguna absència justificada. Durant el mes de desembre els compromisos augmenten en número.

Avui el tema és compartit, na Clara i en Joan s’han organitzat per portar a terme la reunió i dinamitzar la trobada. Primer de tot, en Joan ens llegeix una introducció sobre l’Advent i el que representa aquest període de reflexió. En el text destaquen frases com:

“Per preparar-nos per l’arribada de Jesús, hauríem de deixar en segon pla aspectes com la decoració de la llar, què fer pel sopar de Nadal, com em vestiré, què he de regalar… i pensar sobre qüestions més profundes. Per aquesta pràctica necessitem pausa, temps per reflexionar, per pregar, per respirar, aprendre a escoltar i escoltar-nos.

A vegades, en el nostre caminar diari apareixen actituds que no desitjaríem, com ara l’orgull, el menyspreu, el rancor, la manca d’atenció vers els éssers estimats…

L’Advent és un dels períodes ideals per reflexionar sobre les actituds i els valors que acompanyen una vida de fe i d’esperança. L’amor, la confiança, la pau, la bondat, la fidelitat, l’austeritat, compartir, són actituds i valors que hauríem de revisar de tant en tant, per tal de millorar en aquells punts en què hem fallat. Es tracta de fer un món més just i millor, tal com el testimoniatge de Jesús ens va ensenyar.

És temps de fer balanç de l’any viscut, recordar els moments bons, però també aquells que no ho són tan, per tal de no caure en els mateixos errors.

Aprenem que no tan sols hem de destinar un mes a l’any a la reflexió, sinó que es tracta d’una tasca contínua del dia a dia, que s’hauria d’incrementar en els moments de debilitat. Mantenir aquest compromís interior no és fàcil. La pregària és un instrument útil per la reflexió.

Demostrar amor cap els altres, cap a un mateix i disposar d’uns valors i actituds positives, acompanyades d’un temps de reflexió, serà útil pel nostre creixement personal i per viure amb intensitat una vida plena i joiosa”.

Després de llegir-lo i reflexionar, apareixen unes actituds comuns entre nosaltres sobre com hauríem d’afrontar l’Advent i el Nadal. Fugint de superficialitats, de nervis, de consumismes i apropant-nos a la família i amics, a la senzillesa, a l’escolta activa, a la reflexió i a la comunicació.

Na Clara i en Joan ens presenten tres temes per reflexionar:

  1. Família, amics i relacions socials
  2. Estudis i/o vida laboral
  3. Projectes de futur, inquietuds.

Amb un fons de música suau i total silenci, ens toca escriure en tres targetes de diferent color la reflexió que fem de cada tema: una petita valoració del 2017 i quines projeccions ens proposem pel nou any 2018. Aquesta llarga estona ens ha connectat moltíssim a tot el grup.

Un cop tothom ha acabat, ens repartim les targetes de forma aleatòria, procurant que ningú agafi la targeta escrita per ell mateix. Després d’això, anem llegint temàtica per temàtica les diferents opinions que s’han escrit, procurant donar un testimoni que sigui d’ajuda, d’ànim i d’esperança pel company anònim que l’ha escrit.

D’aquesta forma, s’esdevé una mena de teràpia de grup on apareixen diferents inquietuds, problemes o victòries i alguna preocupació que entre tots intentem solucionar, aportant exemples vitals i donant força i esperança per tirar endavant i capgirar certes situacions que no són fàcils. Apareixen també molts projectes de futur, ganes d’iniciar noves feines, d’assentar-se laboralment, de seguir estudiant… i ens adonem que a través de l’esforç ens convertim en millors persones, amb major capacitat per ajudar a la resta.

Després d’aquesta intensa dinàmica que ens ha servit per obrir-nos a nosaltres mateixos i als altres, confiar i rebre ajuda en forma de consells i fets de vida, dos companys tenen “regals” en forma de reflexions. Na Mari, ens ofereix una proposta de reflexió en l’Advent:

Viure ‘Advent és…

Tenir els ulls nets, molt desperts, perquè cal llegir el misteri de la vida, els signes dels temps i descobrir les petjades de l’Amic.
Tenir les orelles afinades, molt obertes, per tal d’escoltar el missatge esperançat, per atendre el crit dels febles, dels més petits, l’anunci del profeta…
Tenir les mans obertes, despreses, fer-se pobre i sentir-se pobre, saber que el Regne és a prop, i esperar-lo també per als marginats. Mans disponibles, servicials, generoses, perquè el Regne vingui, que no tardi la salvació.
Tenir un cor valent, escoltar la paraula i creure a fons, escoltar la promesa i viure de ple, llegir els signes i entregar-se, sense por… caminar amb pas ferm.
Tenir un sentiment joiós, tot i conèixer el sofriment i el dolor… Viure la joia i el goig com un do, perquè es creu en les Benaurances. Saber que la felicitat és en el cor pobre, en el compassiu, en el misericordiós… Perquè Déu és amb ells… i posseiran la Terra… i gaudiran el Regne.

Després d’aquestes paraules encoratjadores i relacionades amb tota la reflexió, en Josep Lluis ens dóna la sorpresa amb una reflexió que ens convida a la pregària damunt dues lectures de la missa de la Nit de Nadal. Isaïes profetitza el naixement de Jesús i el seu significat per tot l’univers: “La seva pau no tindrà fi…” (Is 9,1-6). I en l’evangeli Lluc ens narra la vinguda i les vivències del naixement de Jesús que, en primer lloc, es presenta enmig dels més senzills del poble. I s’apareix un àngel del Senyor als pastors i els diu: “No tingueu por: us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor…”

Com a cloenda i compromís de la nostra revisió, compartim una reflexió d’en Francesc Torralba:

Escoltar en el silenci

“[…] Però en el silenci descobrim un altre Nadal, un Nadal pur, transparent, un Nadal que torna cíclicament dins nostre i ens mou a donar-nos i a viure amb plenitud la nostra vida com si fos un instant sense temps, sense passat, ni futur […]. Hi ha un Nadal silent, un Nadal que batega dins nostre…”

Com veieu, ha estat una reunió organitzada, inoblidable, com una gran teràpia per a tots, amb tantes sorpreses en forma de petits regals i reflexions que ens han situat al bell mig del sentit del Nadal. Compartim el dinar, amb postres i cava. No hi falta un brindis!

Amics, amb l’experiència d’avui, podem dir cridant: “mireu quins prodigis pot fer l’amor!”. S’acaba l’any, estem orgullosos del grup, de com creix, de com creixem tots amb ell i del fet de retrobar-nos sempre amb un somriure. Ara és temps de reflexió, d’unió i de compartir amb els éssers estimats. Que gaudiu tots d’aquestes festes i tingueu un bon inici d’any. Ens retrobarem encetant el 2018.

Moltes gràcies a totes i tots per les vostres aportacions sinceres!

Joan S., Clara E., Simón, Júlia, Mari, Josep Lluís, Guillem, Albert, Júlia R. Toni, Joan T. i Maria Dolors
Barcelona, 16 de desembre de 2017

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Història d’un viatge vital

Avui ha estat una trobada especial, el grup creix i avança. Com en tota família nombrosa sempre cal acceptar alguna absència justificada, però el cert és que acollim amb goig dues noves i agradables incorporacions: na Roser i en Joan. Ja tenim més d’un Joan i dues Rosers. Ens adonem que ja comencen a doblar-se els noms. També hem d’afegir l’alegria per la visita de mossèn Joan Camps, responsable del Secretariat de Joventut de la Diòcesi de Menorca. Ha vingut acompanyat per na Nina i en Rafel. Apreciem molt la seva vinguda. Com podeu veure, doncs, la reunió d’avui ha esdevingut una trobada fraternal, com una gran festa.

El nostre animador ens presenta una vivència personal sobre el seu recent Camí de Santiago:

Tot comença per Setmana Santa, en una “reunió” en un bar envoltat dels amics de tota la vida qualque cervesa. I viatjar es va convertir en el tema principal de la conversa. La idea de viatjar sempre ens ronda pel cap. La idea de mesclar-se, de conèixer, de meravellar-se amb paisatges, costums i persones diferents a les quals estem acostumats a veure durant el nostre dia a dia. Les dates no eren gaire favorables, a principis de juny, no eren molts els que tenien disponibilitat per fer-ho. Però sí el meu germà “no de sang”, el Marc, un amic amb qui he compartit tots els moments de la vida, els bons i els no tan bons.

Per tant, no ens calia gaire més, tan sols decidir es destí on aniríem. El fet de decidir no és gens fàcil. Ara que tot es coneix i que no queda cap racó al món per descobrir i on evadir-se d’aquesta mena de bogeria que es el dia a dia. Ho havíem de pensar bé. A través de les “grans” noves tecnologies, entre WhatsApp i alguna que altra telefonada anàvem citant diferents destins, tots ells increïbles. Tot i així, mai ens quedàvem del tot convençuts.

Un bon dia, va sorgir la idea de fer el “Camino de Santiago”, una idea que implicava viatjar sortint de la ciutat i del dia a dia per a caminar, per cansar-se i per què no dir-ho, per patir en alguns moments. No sabem molt bé el perquè, però en cap moment vàrem dubtar -bé que ho havíem fet amb les altres destinacions- i ens vam posar “mans a l’obra” per perfilar l’itinerari, arreplegar els utensilis necessaris i buscar informació sobre què era això del “Camino” realment.

La il·lusió ens envaïa, les telefonades se succeïen i els nervis ens visitaven de tant en tant. Una única cosa era la que ens tenia un poc tristos: el fet de no poder compartir aquesta aventura i experiència de vida amb més amics. Però el “Camino” té aquestes coses, així com també la vida mateixa té sorpreses inesperades.

Quan faltaven un parell de setmanes ens va arribar la telefonada d’un bon company d’equip, de Badalona, un amic fet aquí, a Barcelona, amb qui compartia equip de bàsquet. Ens va dir cridant diguent que podia venir de viatge i que s’apuntava a l’aventura. Problema solucionat, i per partida doble. Ja no érem únicament 2. Un tercer personatge s’unia a aquesta experiència, i a més, una persona que no té cap creença religiosa i que no és de Menorca. Així i tot, l’acceptem. El “Camino” i la vida es tracta d’això, d’acceptar i respectar.

Pocs dies abans de la partida, i ja havent deixat una feina que em tenia ofegat, pensava en el viatge que ens esperava. Sabia que no hi havia millor companyia per fer-lo. Sortint del cercle de Menorca de tota la vida, amb persones intel·ligents i amb diferents criteris, judicis i creences al voltant de la vida. El viatge en si comença abans fins i tot d’agafar el tren que ens portaria a León.

El dia abans tocava fer la motxilla, una càrrega amiga que ens havia d’acompanyar durant tot el viatge. Per tant, havíem de ser molt curosos en triar allò que realment fos imprescindible. Igual que a la vida, és millor saber viure amb poques coses, anar lleugers d’equipatge, per després poder gaudir més del “Camino” i de la vida mateixa. I em van sorprendre, en primer lloc, el tipus de coses imprescindibles per anar a viatjar “con lo puesto”, i en segon lloc, les poques coses que ens vàrem emportar per anar a fer el Camino. T’adones que la llum, el paper, un ganivet i una gorra, és per exemple més important que el tipus de camisa que hi posis.

Ara ja estàvem a punt per iniciar l’aventura. Havíem llegit molt, potser massa, i el que volíem era començar l’experiència. Això que t’expliquin les coses no està bé, s’ha de viure, s’ha de palpar i s’ha de crear una idea pròpia de tots els aspectes de la vida. La primera aturada era Lleó, on començava el nostre “Camino”. 13 etapes ens separaven de “Santiago de Compostela”. Així que era hora de posar-se a caminar, lluny de cotxes, d’avions, de trens… i a prop de la natura, els boscos, els arbres i l’aire pur. Veritablement vaig quedar sorprès per les similituds que vàrem trobar entre el “Camino” i la vida:

  • El fet de viatjar amb la motxilla a l’esquena és igual que la mateixa vida. El millor és no carregar-la molt, portar només allò que sigui essencialment necessari i anar buidant d’aquells estris que no es facin servir. Allà ens vàrem adonar que amb poques coses es pot viure i, en aquest cas, viatjar. La motxilla simbòlica de la vida és la càrrega diària. Els problemes que ens ronden pel cap.
  • També em vaig adonar que dividir el “Camino” en etapes representa la vida mateixa. Havíem d’anar superant-les una a una, sense córrer però a un bon ritme. En una d’aquestes ens havíem marcat l’objectiu de caminar 30k. Després de superar-la amb suor, alguna llàgrima i més d’una bufoga al peus, vam decidir que al dia següent descansaríem i aniríem amb bus fins una altre punt més avançat, per així poder eliminar alguna que altra etapa que s’apropava als 30km. Per tant, com en el dia a dia, vam haver de trobar solucions als petits o grans problemes que anaven sorgint. S’havia de ser ràpid, però meditar els pros i contres. S’havia de decidir entre els 3 i acordar una decisió. Us sona tot això? Per nosaltres no va resultar tan difícil això de parlar… Al cap i a la fi, ens havíem marcat objectius massa forts, i vam saber rectificar, prenent consciència dels nostres límits, acceptant-los i modificant la ruta; no calia lluitar per lluitar. Vam arribar a la conclusió que era millor descansar, caminar menys cada dia però gaudir-ho més. Torno a fer el símil amb la vida, i és que la conclusió que menys seria més durant el “Camino” es por aplicar també al dia a dia.
  • Una altra similitud del “Camino” i la vida és el fet de conèixer gent molt diversa. Ens va sorprendre l’actitud oberta de la gent que trobes al “Camino”. Gent de tot el món amb un mateix objectiu i una mateixa meta. És increïble els sentiments que es creen en les relacions personals durant el “Camino”, són curtes, però intenses. I ens vam adonar que els temes dels que parles són molt més interessants i profunds que els que parlàvem o parlaríem coneixent gent a la nostra ciutat.
  • Un altre aspecte que crec que cal destacar és la confiança i l’amistat que no va parar de créixer entre nosaltres. Ja ens coneixíem, i molt, de fet, però compartint aquesta experiència ens vam adonar que vam arribar a ser família. Una família que parlava de tot, sense pors, amb respecte i molta confiança. Caminant hores i hores parlàvem de tots els temes possibles: política, religió, creences, problemes de la vida… I sense adonar-nos vàrem crear com una revisió de vida diària on, primer de tot escoltàvem, per després donar un judici intentant ajudar a l’altre.
  • Un aspecte molt xulo del “Camino” és que cada dia arribes a un lloc diferent. La majoria són pobles petits on la gent t’acull com un més. Cada dia un lloc per descobrir, per visitar, per conèixer, per viure una experiència nova, que s’aconsegueix obrint la ment davant la pluralitat del nostre món.
  • Finalment, voldria destacar la semblança que té, el sentiment de plenitud en acabar el “camino” amb l’arribada a la plaça de l’Obradoiro i el goig de contemplar la majestuosa catedral de Santiago, amb el sentiment de plenitud i alegria quan superem un repte que ens havíem proposat al llarg de la vida.

Qüestions per al debat

  1. Anem lleugers d’equipatges per la vida? Què podem fer per treure pes d’aquesta motxilla simbòlica?
  2. Quantes vegades ens posem objectius massa difícils d’aconseguir? Sabem rectificar a temps, retrocedir i agafar embranzida?
  3. Quanta gent es perd el fet de viure experiències noves, positives o negatives, pel fet de no tenir una ment oberta? Pel fet de creure que només te valor el que ell pensa? Quant de mal ha creat i crea el narcisisme?
  4. En quines situacions ens hem sentit plenament orgullosos per haver superat algun repte o alguna etapa de la nostra vida? Qui vulgui pot compartir la seva experiència.
  5. Penseu en alguna experiència vital viscuda personalment que pugui tenir semblança amb la vida mateixa.

Després d’una lectura pausada entre tots, i uns moments de reflexió, iniciem el diàleg estimulats per les qüestions formulades. Heus aquí un recull de les actituds que han sorgit:

  • A mesura que caminem per la vida anem descobrint que poques coses són necessàries. Les realitats viscudes ens ensenyen a desprendre’ns del que no fa falta.
  • Hi ha el despreniment material que sovint mena a la pregària. Ens adonem que és un alleugeriment interior que ens fa descobrir la presència dels altres.
  • Vaig començar el meu projecte amb una motxilla carregada i tancada. Ara veig la importància d’anar descarregant per omplir-la dels demés. Hi ha qui manifesta que al llarg de la vida ha carregat els fardells d’uns quants.
  • Sovint arrosseguem el pes de ressentiments. El perdó ens ajuda a descarregar.
  • Constatem que el negatiu ofega el positiu. La càrrega s’alleugereix quan no ens deixem arrossegar per pensaments negatius i ens esforcem a descobrir els aspectes positius.
  • Xoca la pluralitat, criticar és una sortida fàcil, però anam agafant el camí de l’objectivitat.
  • En començar els estudis semblava que el camí ja estava marcat, però en el meu interior vaig sentir que per aconseguir uns objectius, no havia d’ofegar valors bàsics com les relacions d’amistat, la contemplació de la natura. He necessitat més temps, però tot m’ha ajudat a construir-me millor.
  • Els obstacles, com les bufogues dels peus, ens fan evident les nostres limitacions. Tot no es pot fer. Cal fer pràctica del sentit de límits.
  • Vaig conèixer gent d’estils i ritmes diferents. M’ha deixat marques.
  • Estones de caminar en silenci. Descobreixo quelcom que he d’integrar molt més.
  • Experiències d’austeritat amb les quals aprenen a perdre pors, a aguantar sense defallir davant les dificultats.
  • Camí de Santiago… alguns menorquins han fet el Camí de Cavalls, el Camí Reial. Són molt positius els records d’obrir-se als altres, a les seves necessitats. Allà on jo no arribi tu em faràs ajuda.
  • Vaig fer el Camí de Santiago en una edat molt primerenca. No era prou conscient. Ara m’adono que ha estat un viatge amb aspectes que ara m’heu fet recordar

Conclusions

Ens proposem conrear la senzillesa, la humilitat, la no violència, l’ajuda mútua, el descobriment que la relació amb els altres és necessària pel nostre creixement. El clima intens i d’interioritat a què ens ha portat el tema ens mena a cercar les actituds de Jesús:

“Vorejant el llac de Galilea, veié Simó i Andreu, el germà de Simó, que tiraven la xarxa a l’aigua, perquè eren pescadors; i Jesús els digué: Seguiu-me i us faré pescadors d’homes”. Ells, al moment, abandonaren les xarxes i el seguiren”. (Mc 1, 16-17)

Jesús ve entre nosaltres, no per anar tot sol, sinó per fer comunitat.

“El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre. Tothom qui s’analtirà serà humiliat, però tothom qui s’humiliarà serà analtit”. (Mt 23, 1-12)

Jesús ens dona una lliçó d’humilitat i ens adonem que en el servei als altres el descobrim a ell mateix. Una experiència de Càritas ens fa veure que aquell pobre és un fill de Déu igual que tu i jo perquè Jesús ha vingut al món per a tots.

En aquest clima de comunicació i comunitat compartim, com a germans, el dinar i la trobada.

Simon, Joan Camps, Nina, Rafel, Josep Lluís, Guillem, Roser Janer, Albert, Andreu, Mari Cruz, Joan Servera, Toni, Memé, Joan Torres, Roser Maria i Maria Dolors

Barcelona, 4 de novembre de 2017

css.php