posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Parlem de les addiccions

En el marc de la cinquantena pasqual i acostant-nos ja a la Pentecosta, ens retrobem novament. Avui som poquets, causes justificades fan evidents les absències. Un company de grup, amb una disponibilitat que tots agraïm, ens proposa analitzar el preocupant tema de les addiccions, les seves arrels i les conseqüències que se’n deriven.

Ens presenta un joc: hi ha 12 addiccions escrites en paperetes secretes. Cadascú ha d’anar agafant a l’atzar i expressar l’addicció sense anomenar-la en concret, la resta l’hem d’endevinar. El joc segueix fins que s’acaben de descriure totes les paperetes. Surten: el síndrome de Diògenes, addicció als vídeo jocs, a les tecnologies, el mòbil, ludopatia, consumisme, compradors compulsius, cleptomania, drogues, alcohol, tabac, problemes d’alimentació (anorèxia, bulímia), mentir fins a l’extrem, sexe de consum, addicció a un mateix (egocentrisme), narcisisme, afany de poder, de doblers, etc.

“Acabem de descriure algunes de les addiccions més perilloses, més actuals i més conegudes que existeixen actualment a la nostra societat. Cadascuna amb la seva problemàtica pròpia de fons i amb les seves repercussions, les quals, algunes poden arribar a ser fatals per a la persona. Tot i això, totes elles són addiccions, és a dir, el problema s’amaga darrera d’un denominador comú: l’addicció a “X”.

En la societat actual estem observant que algunes d’aquestes addicions són massa comunes. A més a més, algunes no són vistes com un problema, sinó com una moda, que fins i tot, és difícil separar-se’n i fer-se’n enfora. Persones enganxades a la nova tecnologia que perden la seva personalitat i la seva espontaneïtat; persones enganxades a les drogues, que no dubten a cometre barbaritats per poder aconseguir-la fins que es consumeixen en ella; persones amb problemes amb l’alimentació; persones addictes al sexe, al poder o a al consumisme massiu.

Des de sempre han existit les addiccions. Abans s’anomenaven vicis. La persona era viciosa en alguna cosa. Ara, la persona es addicte, amb el que la paraula addicció comporta (addicció: dependència de l’organisme cap a alguna substància o droga a la que s’ha habituat). És molt probable que abans els vicis s’amaguessin molt més que en l’actualitat. Abans no estava ben vist que una persona tingués vicis, ara però, molts d’ells no s’amaguen, pel que està creixent aquest problema. Amb la por i l’angoixa, fins i tot nens petits creixen amb models de pares addictes/enganxats a molts factors, sense que ells mateixos se n’adonin del perill que els encercla”.

Suport audivisual: http://www.upsocl.com/comunidad/este-es-un-video-que-todo-el-mundo-tiene-que-ver-por-primera-vez-en-mi-vida-quede-sin-habla/

Tengo 422 amigos.
Aún así, estoy solo.
Hablo con ellos cada día, sin embargo, ninguno me conoce realmente

El problema está entre mirar a los ojos o mirar un nombre en una pantalla. Porque al volver a mirar a mí alrededor me doy cuenta de que este medio al que llamamos “social” no es nada, excepto cuando encendemos nuestros ordenadores y con eso cerramos nuestras puertas. Toda esta tecnología que tenemos es solo una ilusión. La comunidad, la compañía y el sentido de la inclusión, y aún cuando dejas este dispositivo de la ilusión, te despiertas para ver un mundo de confusión.

Un mundo en que somos esclavos de la tecnología que dominamos, donde la información es vendida por algún rico codicioso bastardo. Un mundo de interés propio, de imagen propia, de promoción propia. Donde compartimos las mejores partes, pero dejamos fuera la emoción.

Somos felices cuando compartimos una experiencia. Pero, ¿Es lo mismo si nadie está ahí? Debes estar ahí para tus amigos i ellos estarán ahí para ti. Pero no habrá nadie si es una reunión por mensajes.

Estamos rodeados de niños que desde que nacieron nos han visto vivir como robots y piensan que es la norma. No es muy probable que seas el mejor papá del mundo si no puedes entretener a tu hijo sin usar un iPad. Cuando era niño jamás estaba en casa, estaba afuera con mis amigos con nuestras bicicletas, dándole uso a mis zapatillas y pelándome las rodillas, construyendo una casa bien alto en un árbol. Ahora los parques están callados; eso me da un escalofrío, sin ver a los niños fuera y los columpios allí vacíos. No hay salto de la cuerda, rayuela, no hay juegos de carreras. Somos una generación de idiotas, de teléfonos inteligentes i de gente tonta.

Así que levanta la mirada, y apaga la pantalla. Aprovecha los alrededores y haz lo más que puedas en tu día. Sólo una conexión real es lo que necesitas para que veas la diferencia que puede hacer “el estar ahí”.

Estar ahí en el momento en que ella te da esa mirada, que recordaste para siempre porque ahí te enamoraste.
La vez que no tuviste que contarle a la gente lo que habías hecho, porqué solo querías compartir esto con una persona.
La vez que vendiste tu ordenador para poder comprar un anillo para la chica de tus sueños, y que ahora es tu realidad.
El momento en que quisiste iniciar una familia y el momento en que tomaste por primera vez a tu pequeña hija, y te volviste a enamorar nuevamente.
El momento en que ella vuelve a casa, con un niño que puedes sostener. Y el momento que te diga abuelo, y te haga sentir realmente viejo.
El momento en que revisas todo lo que has hecho, solo por darle atención a la vida, y lo contento que estás por no haberla desperdiciado al mirar abajo un invento.
Así que levanta la vista de tu teléfono, apaga la pantalla, porque tenemos una existencia finita, un número de días contados. No malgastes tu vida estando atrapado en la red, ya que cuando llegue el final, no habrá nada peor que el arrepentimiento.

Yo también soy culpable de ser parte de esta máquina, de este mundo en que somos escuchados pero no vistos, en el que escribimos mientras hablamos y leemos mientras chateamos, un mundo en que pasamos horas juntos, sin hacer contacto visual. No te entregues a una vida en que sigas el camino de la masa, dale a la gente tu amor, no les des un “me gusta”. Desconecta de la necesidad de ser escuchado y definido, sal a conocer mundo, deja las distracciones atrás.

Levanta la vista de tu teléfono, apaga la pantalla. Deja de ver este vídeo, vive la vida de forma real

Preguntes per el debat

  • Ens estem convertint en una societat addicta? I si és així, perquè succeeix aquest fenomen?
  • On es troba el límit per considerar una afició o una virtut en una addició?
  • Quin paper juga la família i els amics, l’entorn, l’educació… en les addiccions?
  • Qui té més culpa, l’addicte o l’entorn?
  • Existeixen les addiccions positives?
  • Com podem ajudar a un addicte?

Tenim un intercanvi d’opinions intens. Han sorgit exemples viscuts entre tots i relacionats amb la majoria de les addiccions esmentades. Les addiccions en tots els casos vénen a cobrir un buit d’afecte, són la mostra d’una recerca equivocada de felicitat o d’una gran inestabilitat personal, de projectes frustrats, de manca de maduresa per integrar les dificultats existents en la vida humana. El Facebook no t’ajuda en l’aprenentatge de la coexistència, de la relació real, i no virtual de les persones.

Ens preguntem qui te més culpa, l’addicte o l’entorn? Se’ns dubte l’entorn, segons quines amistats afavoreixen la superficialitat, el no reflexionar abans d’actuar. En moments de foscor, la personalitat fràgil pot caure amb facilitat.

Hi ha mancances importants en l’educació sexual des de la infantesa. El sexe perd la seva finalitat fonamental i es va convertint en un objectiu de consum i de plaer, la qual cosa mena a la banalitat, al cansament i al deteriorament d’un compromís seriós. La manca d’una educació personal des de les arrels, la falta d’acompanyament i de discerniment, pot conduir a caure en les addiccions. Les addiccions mai poden ser positives. En una addicció no hi trobem cap virtut. Fins i tot, un excés d’entrega al treball pot arribar a ser una addicció.

Hem arribat al moment de cercar llum en la saviesa de la Paraula de Déu. En el marc del sermó de la Muntanya. Jesús va dir: “Ningú no pot servir dos senyors, perquè, o estimarà l’un i no l’altre, o bé farà cas de l’un i no de l’altre. No podeu servir a Déu i el diner” (Mt 6, 24). “Cap criat no pot servir dos senyors; perquè, o estimarà l’un i no l’altre, o farà cas de l’un i no de l’altre. No podeu servir Déu i el diner” (Lc 16, 13).

Ens agrada escoltar les paraules i observar les actituds de Jesús. Ell ens ha dit: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi” (Jn 14, 5-7). Ens queda clar que si volem treballar en la nostra maduresa personal em de fer una anàlisi constant de les claredat de les nostres actituds. Unificar cos i esperit. Autocontrolar les nostres pulsions més primàries.

Conclusió

Considerem que al voltant nostre proliferen les addiccions perquè hi ha una gran falta d’educació en valors bàsics. Cal ser autèntics companys per a les persones que arrosseguen dificultats i que les anem descobrint en el camí de la vida. Cal aprendre a discernir qui és que de debò t’ajuda, ser humil i deixar-te ajudar. L’autocontrol i la capacitat de previsió són valors bàsics. El qui els conrea tindrà perspectives d’una vida exitosa.

Simón, Maria, Andreu, Mari i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 17 de maig de 2014

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Per què les persones bones fan coses dolentes?

Ens trobem dintre de la capvuitada de Pasqua. El goig que hem viscut aquests dies ens ha fet créixer el desig i ens ha donat força per retrobar-nos tots els membres del grup, avui, enriquit per la visita d’un nou amic.

En les nostres latituds mediterrànies, el renéixer de la primavera s’esdevé al voltant de la renovació, de la Vida Nova que ens recorden les celebracions pasquals. Tot fent un breu moment de silenci, ens sentim atrets pel misteri de Crist ressuscitat i present enmig del nostre aplec. Tot seguit ens disposem a escoltar la presentació que, sobre el tema d’avui, ens ha preparat la nostra companya:

“Poder reflexionar al voltant d’aquesta qüestió resulta atractiu i provocador, però alhora desconcertant, ja que es tracta d’un interrogant dubtós, poc determinat, que dóna peu a moltes lectures, i en conseqüència, a infinitat de respostes. Però, jo em demano, realment es pot donar una resposta a tal pregunta?

Si busquem les diferents definicions a l’Institut d’Estudis Catalans, trobem que la bondat és la qualitat de qui és bo per a altri, que és inclinat a fer el bé mentre que la maldat és qualitat de qui és dolent moralment. Per tant, com podem observar, establir un paràmetre que ens permeti distingir entre allò que està bé i allò que no, és força complex. Personalment, penso que cadascun de nosaltres tenim la nostra idea del bé i del que no, és una qüestió individual, és un judici de valor. És per aquest motiu que crec, definir i delimitar ambdós conceptes, és una tasca força complicada”.

Qüestions per a debatre

  1. Què vol dir ser bona persona?
  2. És possible que una bona persona actuï amb maldat?
  3. Som bons i/o dolents? O fem coses bones i/o dolentes?
  4. On està el límit del bé i del mal? Quan una cosa bona passa a ser una cosa dolenta?
  5. Es poden justificar alguns actes dolents?
  6. Quan un acte bo pot esdevenir un acte dolent?

La participació en el diàleg no s’ha fet esperar. En primer lloc ens caldria definir entre tots “què és ser bona persona”. Un company ha expressat: estic segur que en l’inici de la vida tothom és bo, ningú no neix dolent, però afegim que pot portar impreses vivències negatives segons l’entorn de la mare i la família en l’època de la gestació.

En el nostre interior hi habiten les pulsions del bé i del mal. Sí, és possible que una persona bona pugui fer el mal. Les experiències negatives omplen de malestar el més íntim de l’ésser. Hem recordat que Jesús en els seus diàlegs i parlant de la bondat autèntica havia dit als fariseus i als deixebles: “Escolteu-me tots i enteneu-ho: no hi ha res al defora de l’home que, entrant en ell, pugui embrutar-lo, sinó que és allò que surt de l’home el que l’embruta” (Mc 7, 14-15). Algú ha recordat el cas d’un noiet que, per les conflictives circumstàncies familiars en què li ha tocat créixer, porta cert malestar interior que el condueix a la mentida, a les valoracions desagradables de pares i de companys, i a un lideratge negatiu en l’àmbit familiar i escolar.

Ni bons ni dolents, sinó que fem coses bones i coses dolentes. La supervivència pot portar a fer coses que podrien ser dolentes, però que en algun cas podrien ser per causes justificades, com per exemple: robar per donar de menjar als teus fills, és un acte de maldat o un acte d’amor?

Les polítiques i les actituds radicals poder arribar a ser un pes feixuc i, fins i tot, destruir els valors positius. Ron Jones l’any 1967, com a professor de història, es va veure aclaparat en no poder explicar als seus alumnes perquè el poble alemany havia permès que el partit nazi exterminés a milions de jueus. Va decidir fer una prova amb els seus alumnes, per demostrar-los que si els instruïa en un règim d’extrema disciplina, els feia formar part d’una unitat i els restringia les seves llibertats, ells també podien arribar a veure’s manipulats per un líder carismàtic. Als pocs dies, els alumnes van començar a aïllar-se i a criticar a tots aquells que no s’unien a la seva comunitat.

Aquest exemple ens va conduir a un intercanvi de fons, perquè ningú no estem lliures de caure en semblants situacions. El grup humà sempre necessita líders i quan algú es revesteix de poder perd la capacitat d’analitzar i d’escoltar el conjunt. En contra d’aquests aspectes ens cal conrear la solidaritat, la tolerància, aprendre a posar-se sempre en el lloc de l’altre. En aquest punt, una companya, molt encertadament, ens recorda un conegut passatge de l’evangeli: “els fariseus li porten una dona sorpresa en adulteri; i Moisés ens té manat a la Llei d’apedregar aquestes tals. Tu doncs, ¿què hi dius? […] Però Jesús s’ajupí i s’entretenia dibuixant a terra amb el dit. Com que ells seguien preguntant-li, es dreçà i els digué: “Aquell de vosaltres que estigui sense pecat, que sigui el primer a tirar-li la pedra.” […] En sentir ells això, es retiraven l’un darrere l’altre, començant pels més vells, i el deixaren sol, amb la dona al mig. […] “On són? ¿Ningú no t’ha condemnat?” […] “Ningú Senyor”. Jesús li digué: “Jo tampoc no et condemno; ves, d’ara en endavant no pequis més”” (Jn 8, 1-11).

Constatem que en la majoria de notícies i missatges, amb el percentatge més elevat, es remarca allò negatiu molt més que allò positiu. Sembla que justificar el bé es valora menys que remarcar el morbo del que està mal fet. El tema seria inacabable. Sens dubte, tots ens emportem deures per treballar al llarg de tots els moments de la vida. Això ens ha d’ajudar a avançar vers la realització personal.

Conclusió

No estem lliures de fer el mal. L’educació en els valors bàsics hauria d’esdevenir el gran compromís, el primer compromís social; el respecte a tot i a tots. Crear consciència de com transcendeixen les nostres actituds. Algú expressa: “és duríssim fer paret seca, però si penses el què estàs fent hi trobaràs molt de sentit”:

Esforça’t en el teu quefer
com si de cada detall que pensis
de cada peça que posis
de cada cop de martell que donis
depengués la Salvació de la humanitat
perquè en depèn, creu-ho
(Joan Maragall. Fragment de l’Elogi del viure).

Maria, Ismael, Roser, Mari, Andreu, Simón, Laia, Oliver, Memé i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 26 d’abril de 2014

posted by on Diumenges

Comentaris tancats a La Resurrecció de Jesús, força de vida

Pasqua de la Resurrecció del Senyor

Amics, hem arribat a Pasqua! Jesús, amb un acte d’amor infinit, passa d’aquest món al Pare, deixant-nos la seva presència, com a penyora esperançada d’un viure transcendent vers la Vida per sempre.

Senyor Jesús, des del començament de la Quaresma hem fet un llarg recorregut que ha culminat el vespre del Dijous Sant quan, reunits amb la comunitat dels germans tot celebrant el teu memorial, ens hem repartit el pa i el vi, signes visibles de la teva pròpia entrega. La teva actitud ens ha mostrat que la presència que ens havies promès és dinàmica, és a dir, no és una teoria, sinó que t’entregues tu mateix, mentre ens ensenyes a estimar i servir sense condicions, a posar-nos als peus dels altres, al seu costat, sense esperar privilegis.

Tot seguit, el Divendres, davant la teva creu, hem restat en silenci, corpresos, recordant com recorries Galilea i t’acostaves als pobres, als invàlids, als cecs, als malalts… com convidaves a canviar la vida i anunciaves l’amor sense mesura de Déu Pare.

En la vetlla d’aquesta nit santa, il·luminats amb la claror del ciri pasqual, tot fent el recorregut per la història de la salvació, hem pogut comprovar la paciència de Déu amb el seu poble, la humanitat amb cadascú de nosaltres, fins que puguem arribar allà on tu habites, allà on tot serà llum, sense cap engruna de foscor.

Els deixebles, les dones que et seguien fins a la passió i mort en la creu, es trobàvem immersos en la perplexitat, la tristor i la por. En la narració de l’evangeli de Mateu descobrim aquests sentiments tant propis dels humans que sovint també ens dominen a nosaltres: “Passat el dissabte, quan ja clarejava el matí del diumenge, Maria Magdalena i l’altra Maria anaren a veure el sepulcre. De cop i volta se sentí un gran terratrèmol: un àngel del Senyor, baixat del cel, havia fet rodolar la pedra i s’hi havia assegut”. “L’àngel del Senyor digué a les dones: “No tingueu por, vosaltres. Sé que busqueu Jesús, el crucificat. No és, aquí. Ha ressuscitat tal com havia predit. Veniu a veure el lloc on havia estat posat, i aneu de seguida a dir als deixebles: Ha ressuscitat d’entre els morts i anirà davant vostre a Galilea; allà el veureu””. “Immediatament elles, amb por, però amb una gran alegria, se n’anaren corrents del sepulcre per anunciar-ho als deixebles” (Mt 28, 1-10). Entre els sentiments de dol, tristor i enmig de la por hi ha un bri d’esperança i alegria, com l’albada d’un temps nou que dóna coratge per anunciar, per fer projectes, per entregar-se a la missió que ens segueixes demanant.

Avui és Pasqua! La passió, mort i resurrecció de Jesús han capgirat la nostra existència: “on sembla que tot ha mort, a tot arreu tornen a aparèixer els brots de la resurrecció. És una força imparable. És veritat que moltes vegades sembla que Déu no existís: veiem injustícies, maldats, indiferències i crueltats que no cedeixen. Però també és cert que enmig de la foscor sempre comença a brotar alguna cosa nova, que tard o d’hora produeix un fruit. En un camp arrasat torna a aparèixer la vida, tossuda i invencible” (Papa Francesc. La joia de l’evangeli, núm. 276).

Déu ha intervingut, Crist ha ressuscitat! Les nostres vides són a les seves mans: no tinguem por! Alegrem-nos! Molt bona Pasqua a tots!

Maria Dolors Amat
Barcelona, 20 d’abril de 2014

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Reflexió sobre l’amor

El tema d’avui és continuació del que iniciàrem el passat mes de febrer. Com ja sabeu, el tema va despertar gran interès i, com que hi va haver absències en el grup, vam decidir continuar la reflexió.

A punt d’encetar la segona setmana de Quaresma, hem tingut el goig de retrobar-nos quasi la totalitat del grup. Hem repetit el gest d’amor de cadascú de nosaltres envers una nineta que estava trista. Així que li hem demostrat el nostre gest d’amor, ella ens ha convidat a repetir-lo entre nosaltres. Ha estat un moment entranyable per demostrar-nos com ha arrelat l’estimació entre nosaltres.

Després d’escoltar i veure el vídeo: “Ahora Hollywood quiere hacer pensar que saben qué es el amor”, hem repetit, pausadament, la lectura “del camí incomparable de l’amor” (1Co 13, 1-13). Centrats en la pregunta base: de quina manera vivim l’amor? I què esperem a canvi?, hem mantingut una extensa comunicació feta de vivències, sentiments i emocions, de la qual transcrivim una síntesi:

L’amor incondicional és molt difícil. Tu tens unes expectatives i, sinó ets correspost, et sents frustrat, t’entristeixes, et desanimes, o t’allunyes. Ens sembla que aquest amor només el trobem en les actituds de Jesús en l’evangeli. Ell estima i s’entrega sense condició.
El grau d’estimar i sentir-se estimat també depèn del caràcter de cadascú. Hi ha gent que necessita sempre sentir-se correspost.

  • Donar i donar sense que em tornin mai res, em sentiria molt buit.
  • Tu fas i no esperes que aquell t’ho torni, però he descobert que dintre la solidaritat universal em serà retornat.
  • Els monitors dels escoltes dediquem moltes hores, fem molt d’esforç i molta feina per preparar jocs, trobades, campaments. Vaig descobrint que els al·lots estan feliços, s’ho passen bé. I amb açò, ja sent la recompensa i les ganes de seguir el meu compromís.
  • L’amor real és sense esperar res a canvi. D’una o altra manera, la vida t’ho retorna.
  • Tot el que fem, estudi, feina, servei, hauria de ser per amor. Sigui quina sigui la feina, encara que sigui atendre en una finestreta, si ho fas amb amor tot et reverteix en bé. En canvi, si ho agafo malament, de mala gana, allò m’està anul·lant com a persona, no em deixa madurar i reverteix negativament en els altres.
  • No hem de perdre mai l’esperança. Tot ha de tenir un desenllaç, al seu dia, al seu temps.

Hem compartit testimoniatges d’amor autèntic de persones que han donat trossets de la pròpia vida incondicionalment en servei. Exemples vivents dels camps de concentració nazis, els missioners. En tenim exemples dintre mateix del grup. Des del naixement tots portem el desig insaciable de ser estimats. Aquest desig incontrolat pot conduir a l’egoisme, a cercar només el propi plaer, a l’oblit de les necessitats dels altres. En la vida de cada dia observem com aquest desig destrueix la vida de parella, de família, entre pares i fills, entre els amics que, en lloc d’ajudar-se a créixer, creen dependències que poden destruir l’amistat. Mestres que d’una amistat neta i sincera en neix l’amor incondicional.

Ens adonem que “l’amor” que ens ha plantejat el tema és com una bogeria. Per estimar així cal fer un treball interior de “ser persona”. Penetrar cada dia en el nostre interior. Descobrir el pas de l’amor de Déu en nosaltres i sentir-nos molt estimats. Això ens ajudarà a crear un cor net, agraït, confiat, “com un infant en braços de la mare”.

El temps s’ha fet curt. Ara ens cal escoltar què ens diu Jesús en alguna de les actuacions de la seva vida. Ens centrem en el singular fragment de la transfiguració: “Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, se’ls endugué a part a dalt d’una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells; la seva cara es tornà resplendent com el sol, els seus vestits blancs com la llum” (Mt 17, 1-9). Jesús, caminant cap a Jerusalem, els havia parlat del tràngol que havia de passar amb la Passió i mort per arribar a la Pasqua. Ells només amb els ulls humans diuen que això no li ha de passar, però ell els renya. Jesús ha estimat els homes amb bogeria i ara mostra a aquests tres amics entranyables la irradiació de la persona que estima amb un cor net, transparent, reconciliat, sense esperar res a canvi. Però perquè la transformació es produeixi cal pregar i davallar de la muntanya vers l’escenari del món: “Tot allò que fem ens serà retornat dintre de la solidaritat universal”. La Transfiguració de Jesús és també l’anunci de la nostra Pasqua, que ja ha començat ara amb la pau al cor que ens dóna voler amb amor el que ja estem fent.

Conclusió

Per comprendre i avançar en la pedagogia de l’amor necessitem la relació amb els altres. En el grup revisem, aprenem a relativitzar els fets, a posar-nos en la pell de l’altre. No alimentar l’odi. Necessitem perdonar amb l’amor que Déu ha posat en el nostre interior. Començar per reconciliar-nos amb nosaltres mateixos, acceptar-nos i perdonar-nos. Perdonar els pares, germans, educadors, companys i amics, aquelles persones que, potser, mai s’han mostrat agraïdes. Aquest és el camí de reconciliació per portar a terme al llarg de la vida “la bogeria de l’amor”.

Memé, Roser, Simón. Maria, Lina, Oliver, Andreu, Laia i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 15 de març de 2014

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Sabem què és l’amor?

Constatem que ens plau retrobar-nos cada mes. Som pocs, les absències d’avui, prou justificades, ens condueixen a expressar que amb el pas del temps anem sentint una estima especial els uns pels altres. Hi pensem, el grup s’ha anat cohesionant, hi ha confiança i ens hi trobem bé.

La nostra animadora d’avui ens presenta un petit gest d’amor que cadascú de nosaltres ha de dedicar a un personatge que està trist. Quan tots li hem demostrat el nostre gest d’amor, ell ens ha convidat a repetir-lo entre nosaltres. Tot seguit, ens mostra unes imatges que acompanyen una cançó (Love. Jaeson Na & Bruno Mars), de la qual reproduïm un breu fragment:

Ahora Hollyvood quiere hacer pensar que saben que es el amor…
El amor no es lo que ves en las películas.
No es el éxtasis, no es lo que ves en la escena.
¿Sabes lo que quiero decir?
Te lo digo ahora, el verdadero amor es el sacrificio.
El amor es pensar en los demás antes de pensar en ti mismo.
El amor no es egoísta, altruista.
El amor es Dios y Dios es amor.
Amor es cuando usted da su vida por otra…
Mi amor, este es mi amor.
El amor es paciente, es bondadoso.
Que no tiene envidia, no es jactancioso.
No es orgulloso…
No hay amor más grande que esto, que el que da su vida por sus amigos. […]
Pero estás dispuesto a dar tu vida, incluso para los que te odian?
Voy a decirte que sí que la definición del amor es Jesucristo.
Él es el amor…

Les reflexions que la cançó suggereix ens mena a la lectura pausada del camí incomparable de l’amor:

“Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident. Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si repartís tots els meus bens als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.

El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no te enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja; no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.

L’amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s’acabarà, que el do de conèixer serà també inútil. Ara els nostres dons de coneixement i de profecia són limitats. Però quan vindrà allò que és perfecte,serà inútil allò que és limitat. Quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d’ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. Mentrestant, subsisteixen la fe, l’esperança i l’amor, tots tres; però l’amor és el més gran” (1Co 13, 1-13).

Preguntes per la reflexió i el diàleg:

  • De quina manera vivim l’amor? I què esperem a canvi?
  • Perquè a vegades l’amor fa mal?
  • De quina manera comparteixes el teu amor?
  • És fàcil rebre amor? I donar-lo?
  • Quin és l’acte d’amor que més t’ha marcat en la teva vida?

El tema és dens. Anem compartint opinions:

L’abraçada que ens hem donat en començar ens ha fet feliços. Comentem que vivim cercant felicitat i que ens estimin. Potser, no valorem el que ja tenim. Els ordinadors i les tecnologies ho fan quasi tot, però la relació és freda, no estimen. Nosaltres som fets per estimar.

En l’entorn, sovint, observem individualisme, egoisme, enveges i rivalitats, tancament i força insatisfacció. Si dónes amor, esperes a canvi, mentre que si t’esforces en donar el millor de tu t’adones que és la millor satisfacció.

L’amor, a voltes, fa mal, perquè la idea d’amor la tenim equivocada, perquè en el meu estil d’estimar hi havia possessió, cercar el meu bé i no el bé de l’altre.

Per aprendre a posar en pràctica l’estimar de debò, tal com l’estem definint avui, ens cal treballar en la maduresa personal, fins a l’infinit. Aquest compromís és primordial per dur a terme projectes com viure en parella, en comunitat, en grup de treball, en el grup d’amics. Iniciem projectes i sembla que ho donem tot per fet. Ara estem descobrint que l’amor s’ha de cuidar. Treballar la capacitat de comunicació verbal i no verbal, des de petits, cal ensenyar a relacionar-se, a respectar, cuidar els detalls en la comunicació, aprendre a expressar-nos que ens estimem. Tot el que fem pels altres, la nostra entrega, és el que romandrà per sempre, aquest aspecte pertany al sentir d’immortalitat.

Anem expressant experiències que han estat vitals. Algú diu “en el meu cas és donar el poc que tens i el poc que pots donar. És total donació”. “Si estimes i et dones ja estàs rebent. Un acte és conseqüència d’un altre. El grup també dóna el que tu dónes.”

Actes que han marcat d’amor infinit la nostra vida: “El dia dels meus primers vots com a religiosa”. “Hem sento infinitament estimada per Déu. Jo a Ell no l’he vist mai, però l’estimació i el respecte que em va mostrar el meu marit és el reflex de l’amor que Déu em té”.

La reflexió ens condueix novament a les afirmacions de la Carta de Sant Pau: “Qui estima és pacient, no te enveja. L’amor no és egoista, no s’irrita ni es venja”. Jesús, en el sermó de la muntanya, ens va proposant moltes recomanacions que condueixen a estimar sense esperar res a canvi: “deixa allí mateix , davant l’altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena” (Mt 5, 17-37). Recomanacions fortes i exigents que, sens dubte, menen a reconèixer les pròpies pulsions humanes, que sovint ens dominen i no ens deixen avançar en el camí d’estimar com Jesús ens ha estimat.

Conclusió

El tema ha despertat un interès màxim. Avui hi ha hagut absències. Considerem que en la propera reunió caldrà anar més a fons en el tema de l’Amor. Així que ja podeu preparar les preguntes, testimoniatges i aportacions, perquè la reflexió no s’ha acabat.

Mari, Roser, Andreu, Laia i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 15 de febrer de 2014

css.php