L’anunci

des.
2013
10

posted by on Diumenges

Comentaris tancats a L’anunci

Diumenge II d’Advent

Fent via pel temps d’Advent, en aquest silenci tan solemne de l’espera, avui tenim al davant una figura central: la de Santa Maria Verge.

Des de l’inici de la creació, Déu té un somni sobre la humanitat: ha fet l’home/dona lliures de realitzar, o no, el projecte del Creador. Déu s’acosta a Adam, el primer home, però, ell ple de por, es retira de la presència del Senyor. En contrast, Maria posa la seva llibertat al servei del projecte de Déu, perquè en Jesucrist, Déu, faci la Nova Creació: “Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per dur un missatge a una noia, promesa amb un descendent de David, que es deia Josep i el nom de la noia era Maria. L’àngel entrà a casa d’ella i li digué: “Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu. Ella es torbà en sentir aquestes paraules, i pensava per què la saludava així. Però l’àngel li digué: “No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim”. “Maria va respomdre: “Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”. I l’àngel es va retirar” (Lc 1, 26-38).

La resposta que Maria dóna ens mostra que la seva relació amb Déu és de trobament íntim, de total confiança. Ell se li acosta i ella s’entrega confiada a la seva voluntad. Maria de Natzaret no és un ésser estrany, és una jove humana, igual que les altres noies del seu temps. Però plena d’amor, el seu pensament i la seva pregària estan obertes a les necessitats del seu poble. La disponibilitat facilita l’arribada de Jesús al món. Aquest és l’anunci que Déu fa per fer possible un canvi de destí a la humanitat malmesa. A partir de la confiança de Maria, el Fill de Déu fet home, “plantarà la seva tenda enmig nostre” (Jn 1, 14).

Maria ha estat un exemple de dona lliure en el seu trobament amb Déu. S’ha entregat amb senzillesa, sense por, no ha perdut temps mirant-se a si mateixa, sinó que s’ha llençat confiadament en braços d’un Déu creador que s’enamora dels pobres i els petits: “el meu esperit s’alegra en Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa” (Lc 1, 46-56). Aquest cant humil la farà benaurada per totes les generacions.

Avui, en el silenci de l’espera, el Senyor segueix visitant-nos. En aquest silenci interior podrem observar, entre tants fets i situacions, com és Ell mateix que envia el seu àngel per repetir-nos: “No tinguis por!”

Preguem units amb confiança, perquè com Maria, la nostra llibertat sigui tota oferta als altres, que ens mantiguem fidels a la Paraula. Malgrat les nostres foscors i les negres nuvolades que ens envolten trobem exemples d’entrega generosa, com la de Nelson Mandela, del qual avui volem fer memòria.

Maria Dolors Amat
Barcelona, 8 de desembre de 2013

posted by on Diumenges

Comentaris tancats a El silenci de l’espera

Diumenge I d’Advent

Ha estat un goig poder participar juntament amb bons amics en una petita experiència de silenci per situar-nos en el temps d’Advent. Alliberats de les càrregues quotidianes, l’esperit es disposa a contemplar detalls valuosos que altrament ens passen desapercebuts: el paissatge ens diu que la tardor es va esvaïnt i s’acosta l’hivern. Observem com la natura calla, fa silenci. Hem entrat a l’Advent, temps de preparació, tot esperant l’arribada de la celebració de Nadal. És l’espera que ens cal per assaborir novament l’esclat del misteri de la Vida, és a dir, l’esperança certa de la irrupció enmig del món de Déu fet home, que vol dir amor, justícia, perdó i pau.

Vull apropar-me una mica més a la comprensió del Misteri. Intueixo que el muntatge que es va repetint cada any davant nostre és superficial, es troba lluny de l’experiència creient de tants grmans nostres que ens han precedit en el seguiment de Jesús. En aquest sentit, és ben actual el fragment de la carta de l’apòstol Pau que hem llegit avui: “Germans, siguem conscients dels moments que vivim. Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos. S’acaba la nit i el dia s’acosta. Despullem-nos de les obres pròpies de la fosca” (Rm 13, 11-14a). No podem viure només de Tv, sortides i restaurants, és moment de despertar-nos, fugir de la rutina. És important adonar-nos que el Messies ha vingut, segueix venint i tornarà un dia quan la història arribi a la seva plenitud. L’escenari actual no és l’adient, no em serveix per comprendre el misteri de la presència de Déu en el món, això només és com la flor d’un dia que es marceix a la posta del sol. Déu no ha obrat meravelles en aquests muntatges frívols, sinó entre la pobresa i la senzillesa. Al llarg dels temps també hem pogut contemplar moltes victòries del bé sobre el mal. Avui hem tingut l’alegria de veure com milers de voluntaris han recollit milers de tones d’aliments.

El càntic del Magnificat ens parla de les meravelles que el Senyor fa enmig de la senzillesa: “La meva ànima maganifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de bens els pobres, i els rics se’n tornen sense res” (Lc 1, 46-55).

Com hem de fer present a Jesús en el temps? Pregant i contemplant en silenci. Esperant el seu adveniment des del silenci, disposats a col·laborar, tot admirant les meravelles que va obrant en el cor de les persones i en el conjunt de la humanitat.

Obrim una via al Senyor, preparem els seus camins!

Maria Dolors Amat
Barcelona, 1 de desembre de 2013

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Autoconeixement, anàlisi objectiu i reflexió

Iniciem la trobada prenent consciència que Déu és present entre nosaltres. Una companya ens convida a fer una pregària per s’àvia de 85 anys que, juntament amb tota la gent major del poble, avui han estat convidats a celebrar una festa. Tot seguit llegim un fragment que ens ha facilitat centrar l’atenció en el temps que cada dia passa per davant nostre:

Cada dia que comença és quelcom de nou que no ha existit abans. Cada dia Déu ens torna a repetir que ens estima, però expressat de manera diferent. El que cal és saber-ho descobrir. Hi ha una imatge molt bonica que fan servir els pobles russos per representar el nou dia: un immens territori nevat, tot blanc, que ningú no ha trepitjat encara. Cada matí el tenim davant nostre, verge, immaculat, com un regal que Déu ens ofereix. Què en vull fer d’aquest nou dia? El puc embrutar amb els meus egoismes, incomprensions, pessimismes, etc. Però també puc augmentar la seva bellesa. Només cal una cosa: que estimi.

Tot seguit la nostra companya animadora ens presenta una de les cartes que un pare escriu al seu fill estudiant, sobre la conveniència de mantenir un equilibri entre les posicions, criteris i actuacions individuals i/o grupals (extret de: Cartas a Rubén. Rubén Llop. Edit. Proteus). El tema és ric en reflexions com:

“Malgrat pertànyer a un grup determinat, caldria diferenciar en quin moment ens hem de deixar arrossegar pels hàbits i exigències, i en quin moment cal prioritzar el criteri individual, fins i tot, pagant el preu de l’exclusió, la riota o el desprestigi. En qualsevol cas, és necessari el discerniment, ja que no sempre, el que més ens agrada és el més convenient”.

“Per escollir una opció entre l’oferiment que ens presenta l’aparador de la vida, és necessari saber què és el que vols fer i a quines renúncies estàs disposat […] perquè aquest dia i hora concrets ja no tornaran. […] Has de ser capaç de valorar si és aquesta l’elecció que vols fer, renunciant a les altres”.

“Què cal fer quan el grup va a fer quelcom que per tu no és el més convenient, el més correcte? Seràs més “nosaltres” i seguiràs fidel al grup, o bé, seràs més “jo” i actuaràs segons el teu criteri, sigui acceptat, o no, pel grup?” Estàs disposat a ser més nosaltres, o més jo?

Les intervencions no s’han fet esperar. Per què el grup, el col·lectiu, pesa tant damunt d’adolescents i joves? Les situacions del nostre entorn evidencien que infants i joves no troben prou recolzament i comprensió en el si de la família i ho cerquen en el grup. Constatem fets en què el grup és tancat, condueix a actuacions fanàtiques i amenaçadores.
Observem que la influència del col·lectiu, no sols es dóna en l’adolescència i joventut, sinó en totes les edats. En una societat que va perdent valors bàsics molts adults es deixen arrossegar pel corrent, de vegades per no perdre amistats, la confiança dels fills i néts. Aleshores, els seus criteris van perdent dignitat i respecte a l’hora de transmetre o donar-ne testimoni a les joves generacions.

En els pobles petits la relació és més propera i, per tant, la història de cadascú és més coneguda. Per això, la pressió del col·lectiu damunt l’individu és més forta. En les ciutats grans tot resta més en l’anonimat.

Conclusions

1. Ens ha de quedar clar que en tota persona hi ha components tals com

  • Una determinada genètica
  • El pes del coneixement de l’entorn
  • El camí que faci vers l’autoconeixement conscient

2. Ens caldrà analitzar si mantenim relacions que frenen el nostre creixement, siguin d’amistat, de parella, de comunitat, de treball…

En aquest punt de la reflexió cerquem llum en les paraules de Jesús: “En aquell temps, alguns parlaven del temple i de com estava decorat amb pedres precioses i amb ofrenes. Jesús digué: -De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat. –Llavors li preguntaren: -Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir? -Ell digué: -Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: “sóc jo”, i també: “El temps arriba”. No aneu darrere d’ells” (Lc 21, 5-19). Jesús ens mostra que fins i tot les pedres precioses del temple seran enderrocades, però la persona és cridada a prendre consciència de la seva missió, fins arribar a la felicitat plena.

Compromís

La reflexió d’avui ens mena a un objectiu: prendre consciència del valor de la persona.

Que els Senyor de l’univers ens doni la saviesa i l’esperit de discerniment. El món necessita persones capaces d’avançar en l’autoconeixement i, que amb la mà al timó, segueixin el camí recte.

Roser, Maria, Simón, Andreu, Oliver, Mari i Maria Dolors
Barcelona, 14 de novembre de 2013

posted by on Diumenges

Comentaris tancats a El misteri de Déu i els homes

Diumenge XXXI de durant l’any

Siguin tristes o favorables les circumstàncies personals que ens toca viure i, que potser no afavoreixin el desig de comunicació, la Paraula de Déu, sempre viva i eficaç, va fent camí en el nostre interior. Sempre es fa present i actual enmig dels aconteixements. Avui, en l’evangeli de Lluc, retrobem un dels seus personatges més coneguts i simpàtics: Zaqueu, el cobrador d’impostos que vol conèixer a Jesús: “intentava veure qui era Jesús, però la gentada li privava la vista perquè era petit d’estatura. Llavors per poder-lo veure, corregué endavant i s’enfilà en un arbre al lloc on Jesús havia de passar. Quan Jesús arribà en aquell indret, alçà els ulls i li digué: “Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva”. Zaqueu baixà de seguida i el rebé tot content” (Lc 19, 1-10).

L’actitud de Jesús en aquest episodi gairebé no necessita aclariments:

  • Ell va sempre allà on es podrà trobar amb les persones, per donar-los a conèixer la misericòrdia de Déu.
  • Ell alça els ulls i s’interessa pels més allunyats.
  • Els crida pel seu nom, perquè és l’amistat i el tu a tu que dóna la Bona Notícia.

Jesús no fa excepció de persones. Aquest aspecte ens fa evident el que avui hem llegit en el llibre de la saviesa: “És que vós estimeu tot allò que existeix i no abomineu res d’allò que heu creat, ja que no heu fet res sense estimar-ho” (Sv 11,23-12,2). La creació és, doncs, d’una gran diversitat, que tota ella forma part dels misteri del Déu. Ell ho va fer així i va trobar “que era bo de debò” (Gn 1, 1-25) . Ens ha estimat, vol viure enmig de nosaltres, vol transformar les nostres vides vers la felicitat eterna. En el cor de Zaqueu, com en el de cadascú de nosaltres, en siguem o no conscients, hi ha el desig de conèixer Déu, de cercar-lo, per petits i poca cosa que ens considerem.

Aquests dies hem celebrat la solemnitat de Tots Sants. Qui són els sants? Són homes i dones com nosaltres, amb mancances, dubtes de fe, amb temptacions de riquesa i poder, amb les pulsions humanes del bé i del mal, però, com Zaqueu, s’han deixat prendre per l’amor, la llum i la misericòrdia de Déu, han sentit que el Senyor els cridava pel seu nom. Han descobert que el coneixement i l’amistat amb Jesús transforma l’estil de viure, s’han entregat a l’amor i la misericòrdia infinita de Déu. El deixar-se traspassasr per la llum del Crist que és “el camí, la veritat i la vida” (Jn 14,6), els ha omplert d’una alegria immensa.

Demanem al Senyor la saviesa que ens ajudi a descobrir que també nosaltres som traspassats pel Misteri de Déu i formem part d’un gran grup que, com van fer els Sants, camina vers la plena felicitat.

Maria Dolors Amat
Barcelona, 3 de novembre de 2013

Ens retrobem!

oct.
2013
08

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Ens retrobem!

L’estiu ja ha volat i comencem un nou curs. Sentim el goig de retrobar-nos, braços oberts, especialment a una nova companya. Alguns ja han coronat el primer títol universitari i fan petits passos vers algunes hores d’exercici professional. Altres estan avançats en els estudis i tenen al davant el repte de l’exigència que significa preparar treballs i exàmens.

Ens situem en la presència de l’esperit de Jesús que va prometre estar enmig de nosaltres. No ha estat possible la reunió al complet, però el desig de comunicació s’ha fet evident i tot seguit fem una posada en comú dels fets més significatius viscuts aquests darrers mesos:

  • Un company ha fet una experiència de servei al Perú, dedicat a l’acompanyament d’infants abandonats. Igualment, una companya ha estat a Nicaragua per col•laborar en un gran projecte d’acollida als més necessitats. Al centre de les dues experiències hi ha nens i nenes que no han estat acollits ni estimats pels seus pares. Necessiten amor i es mostren molt agraïts.
  • Un altra experiència d’interès ha estat la d’una companya, com a monitora de l’escola d’estiu i de campament. Aquest servei li ha produït una gran satisfacció i seguretat personal.
  • S’ha donat un fet violent en l’agressió per robatori que ha sofert una de nosaltres.
  • Alguns s’han dedicat més al descans i a la contemplació per superar el cansament d’un curs feixuc, entre la malaltia greu d’una familiar, ja superada, i el desgast de forces per l’exigència dura d’una especialitat que requereix dedicació i esforç.

Diàleg i reflexió

Els fets exposats presenten aspectes positius, però també negatius. Davant les experiències viscudes ens sentim petits i poca cosa per poder arreglar el caos immens que hi ha en les realitats del món, i fins i tot, dintre de cadascú de nosaltres. Cerquem tenir fe, observem que des de l’efecte de la fe som capaços de tenir una visió més esperançada de les situacions, però també és cert que estem exposats a tot com tothom. No tenim cap privilegi, tot i que des de la fe vas descobrint una visió diferent de la vida…

Des de l’experiència de la pròpia minusvalidesa una companya ens expressa l’agraïment per l’actitud positiva de la família que l’han acompanyada sempre a acceptar la seva situació, la qual cosa l’ha portada a una relació serena i tranquil·la.

En el fet d’atracament violent sorgeix la pregunta: “qui són i d’on vénen els que m’han fet tan de mal?”. El seguiment de Jesús condueix a perdonar allò que per naturalesa seria imperdonable. Tot seguit, el documental Jo crec ens ha il·lustrat la reflexió.

Conclusió

Totes les realitats que hem viscut aquest estiu ens plantegen grans interrogants. Som poca cosa per arreglar el caos que ens envolta, però avui ens comprometem a prendre consciència de les nostres responsabilitats i portar a terme, al millor possible, els projectes que tenim al servei de la humanitat.

Els apòstols que seguien a Jesús que la seva fe és petita. Lluc, en un fragment de l’Evangeli, ens ho comenta: “Els apòstols digueren al Senyor: -Augmenta’ns la fe. Ell va respondre: -Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa diríeu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mig del mar”, i us obeiria” (Lc 17, 5-10).

Ens cal considerar que la fe no és una lògica, és un afecte íntim; la nostra fe, per petita que sigui, es manifesta amb actituds sorprenents que criden l’atenció als que desconeixen el missatge de Jesús.

Aquest curs ens proposem seguir amb les revisions de vida. Ens presidirà el lema: Créixer un mateix amb els altres.

Roser, Maria, Simón, Memé, Oliver, Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 5 d’octubre de 2013

css.php