posted by on Diumenges

Comentaris tancats a Amb Jesús la humanitat torna a començar

El baptisme del Senyor

La Solemnitat d’aquest diumenge tanca les celebracions de Nadal. Avui, en un moment de reflexió m’adono que en aquest temps privilegiat m’he dedicat massa poc a contemplar el misteri de la manifestació de Déu entre nosaltres. En el cicle nadalenc els evangelistes intenten descriure fets transcendentals. Des del naixement a Betlem, amb l’anunci de l’Àngel als pastors, hem pogut observar que Jesús fa tot un procés. El veiem créixer en humanitat i saviesa (Lc 2, 51-52), enmig d’un estil de vida senzill i silenciós en la casa de Natzaret, on, a poc a poc, va descobrint la missió que té encomanada. És com qualsevol de nosaltres que, en el decurs del temps, ens anem fent les preguntes: “qui sóc?”, “què he de fer?”, “com ho he de fer?”.

És tot un procés de discerniment, des d’una vida amagada fins a l’entrega generosa, tal com ho havia anunciat el profeta Isaïes en l’AT. “Aquí teniu el meu servent, de qui he pres possessió, el meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima. He posat en ell el meu Esperit perquè porti el dret a les nacions. No crida ni alça la veu” (Is 42, 1-4. 6-7).

Jesús admira el fer de Joan Baptista. Pensa que aquest profeta que ajuda a la gent del poble també l’ajudarà a ell en el discerniment. Va al Jordà i es posa a la cua dels pecadors per fer-se batejar. El Fill es fa home assumint totes les conseqüències: “Jesús, que venia de Galilea, es presentà a Joan, vora el Jordà, perquè el bategés. Joan no el volia admetre al baptisme. Li deia: “Sóc jo el qui necessito que tu em bategis. Com és que tu véns a mi?” Jesús li respongué: “Accedeix per ara a batejar-me. Convé que complim d’aquesta manera tot el que és bo fer”” (Mt 3, 13-17). En aquell moment el cel i la terra s’uneixen. Amb la presència de Jesús en el món s’ha obert la porta a la transcendència, a la vida amb sentit. Des d’ara “Déu és amb nosaltres” (Mt 1, 23). L’Esperit de Déu baixa perquè visquem per sempre. És la seva força, la seva energia que trenca els lligams de la mort i ens allibera de la pròpia por que tenim. Així la nostra presència automàticament allibera als altres. Aquest és el baptisme que, com diu Joan, nosaltres necessitàvem. Aquesta és la nova Creació, la Bona Nova de l’Evangeli.

Maria Dolors Amat
Barcelona, 12 de gener de 2014

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Té sentit fer-se preguntes constantment?

En la plenitud del temps d’Advent la nostra reunió d’avui, plena de signes nadalencs, pretén ser un preludi de les festes de Nadal que tots esperem il·lusionats.

Enmig de la taula tenim la corona d’Advent. En encendre la tercera espelma recordem el seu significat: en l’antigor, els profetes mantenien encesa l’esperança d’Israel. Per això nosaltres, en començar la tercera setmana d’Advent, encenem ja tres de les quatre llums. La humanitat sencera s’estremeix perquè Déu s’ha sembrat en la nostra carn. Que cadascú de nosaltres, Senyor, us obri la seva vida perquè hi broteu, perquè hi floriu, perquè hi naixeu i mantingueu en el nostre cor encesa l’esperança. Veniu, no trigueu més, Senyor! Veniu, Salvador!

Després d’aquesta introducció, l’animador d’avui, ens fa partícips del tema. Es tracta del fragment d’una conferència de John Cage, un músic americà que proclama teories innovadores en l’àmbit de la música. Les seves obres es distingeixen per l’absència d’estructura. Crear el buit total de soroll, i des d’aquesta “tabula rasa”, fer-nos preguntes per comprovar si podem descobrir on hi ha la veritat de cada situació.

Tot seguit, anem llegint entre tots fins a un nombre inacabable de preguntes. En recordarem algunes:

  • ¿Qué pasa si dejo de preguntar de vez en cuando?
  • ¿Aclarará esto las cosas?
  • ¿Es la comunicación algo claro?
  • ¿Qué es la comunicación?
  • La música, ¿qué comunica?
  • Lo que está claro para mi, ¿está claro para ustedes?
  • ¿Consiste la música solamente en sonidos?
  • Entonces, ¿qué comunica?
  • ¿Es música un camión que pasa?
  • ¿Qué es más musical, un camión que pasa por delante de una fábrica o un camión que pasa por delante de una escuela de música?
  • ¿Existe de verdad el silencio?
  • Incluso si me aparto de la gente, ¿aún tengo que escuchar algo?
  • Si mi cabeza está llena de armonía, melodía y ritmo, ¿qué me pasa cuando suena el teléfono, qué le pasa a mi paz y silencio, quiero decir?
  • ¿Hay algún razonamiento detrás de preguntar por qué?
  • ¿Seríamos alguna vez capaces de llegar a pensar que los sonidos feos son hermosos?
  • Si abandonamos la belleza, ¿qué nos queda?
  • ¿Es posible que pueda seguir haciéndome monótonamente preguntas?
  • ¿Tengo que saber dónde parar?

La comunicació s’ha disparat per damunt de les preguntes. Sembla que tothom ens interroguem en molts moments de la vida. Els infants des de menuts pregunten els perquès del que van observant al seu entorn i aquest exercici ajuda a desenvolupar les funcions del coneixement. Però un adult que només fa preguntes sense resposta, pot mostrar-nos que fa camí vers un projecte de vida seriós? Per adaptar-nos i viure en societat ens cal un mínim d’estructura, sinó et converteixes en un líquid que va agafant la forma del recipient on cau. Les experiències diàries ens fan comprendre que ningú no té la veritat total, que només en tenim petites espurnes. Però, compartint el que som i tenim, podem avançar molt. És cert que falten valors bàsics i criteris clars a tot nivell institucional: escolar, eclesial, social i, en els nostres ambients, en nosaltres mateixos. Fer-nos preguntes en moments determinats ens fa lliures. Ens cal observar i mantenir un esperit crític constructiu, no deixar-nos arrossegar per qualsevol so. Els sons són música i a la vegada són el món.

El tema és ampli i el temps s’ha fet curt, és el moment de reflexionar partint ara, de la Paraula de Déu. Un dels protagonistes en l’adveniment de Jesús al món és Joan Baptista. Avui, en el fragment de l’evangeli de Mateu, trobem a Joan empresonat a causa del seu esperit crític i la fidelitat a la Llei del Senyor: “va saber les obres que feia el Messies i envià els seus deixebles a preguntar-li: “Ets tu el qui ha de venir, o n’hem d’esperar un altre?”. Jesús els respongué: -Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova. I feliç aquell qui no em rebutjarà” (Mt 11, 2-11). Jesús respon a la pregunta de Joan, amb les accions concretes entre els exclosos, amb la bona nova als pobres. Aquest és l’autèntic missatge de Nadal.

Conclusió

Formular constantment preguntes i mantenir-se en la superfícialitat, no val la pena. Entre tots hem considerat que és important conrear certs criteris personals i estructures internes.

Desitgem comunicar amb les actituds l’alegria d’haver descobert el sentit de viure.

Ens desitgem: Bon Nadal!

Oliver, Simón, Magda, Roser, Memé, Andreu, Maria, Laia i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 14 de desembre de 2013

L’anunci

des.
2013
10

posted by on Diumenges

Comentaris tancats a L’anunci

Diumenge II d’Advent

Fent via pel temps d’Advent, en aquest silenci tan solemne de l’espera, avui tenim al davant una figura central: la de Santa Maria Verge.

Des de l’inici de la creació, Déu té un somni sobre la humanitat: ha fet l’home/dona lliures de realitzar, o no, el projecte del Creador. Déu s’acosta a Adam, el primer home, però, ell ple de por, es retira de la presència del Senyor. En contrast, Maria posa la seva llibertat al servei del projecte de Déu, perquè en Jesucrist, Déu, faci la Nova Creació: “Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per dur un missatge a una noia, promesa amb un descendent de David, que es deia Josep i el nom de la noia era Maria. L’àngel entrà a casa d’ella i li digué: “Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu. Ella es torbà en sentir aquestes paraules, i pensava per què la saludava així. Però l’àngel li digué: “No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim”. “Maria va respomdre: “Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”. I l’àngel es va retirar” (Lc 1, 26-38).

La resposta que Maria dóna ens mostra que la seva relació amb Déu és de trobament íntim, de total confiança. Ell se li acosta i ella s’entrega confiada a la seva voluntad. Maria de Natzaret no és un ésser estrany, és una jove humana, igual que les altres noies del seu temps. Però plena d’amor, el seu pensament i la seva pregària estan obertes a les necessitats del seu poble. La disponibilitat facilita l’arribada de Jesús al món. Aquest és l’anunci que Déu fa per fer possible un canvi de destí a la humanitat malmesa. A partir de la confiança de Maria, el Fill de Déu fet home, “plantarà la seva tenda enmig nostre” (Jn 1, 14).

Maria ha estat un exemple de dona lliure en el seu trobament amb Déu. S’ha entregat amb senzillesa, sense por, no ha perdut temps mirant-se a si mateixa, sinó que s’ha llençat confiadament en braços d’un Déu creador que s’enamora dels pobres i els petits: “el meu esperit s’alegra en Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa” (Lc 1, 46-56). Aquest cant humil la farà benaurada per totes les generacions.

Avui, en el silenci de l’espera, el Senyor segueix visitant-nos. En aquest silenci interior podrem observar, entre tants fets i situacions, com és Ell mateix que envia el seu àngel per repetir-nos: “No tinguis por!”

Preguem units amb confiança, perquè com Maria, la nostra llibertat sigui tota oferta als altres, que ens mantiguem fidels a la Paraula. Malgrat les nostres foscors i les negres nuvolades que ens envolten trobem exemples d’entrega generosa, com la de Nelson Mandela, del qual avui volem fer memòria.

Maria Dolors Amat
Barcelona, 8 de desembre de 2013

posted by on Diumenges

Comentaris tancats a El silenci de l’espera

Diumenge I d’Advent

Ha estat un goig poder participar juntament amb bons amics en una petita experiència de silenci per situar-nos en el temps d’Advent. Alliberats de les càrregues quotidianes, l’esperit es disposa a contemplar detalls valuosos que altrament ens passen desapercebuts: el paissatge ens diu que la tardor es va esvaïnt i s’acosta l’hivern. Observem com la natura calla, fa silenci. Hem entrat a l’Advent, temps de preparació, tot esperant l’arribada de la celebració de Nadal. És l’espera que ens cal per assaborir novament l’esclat del misteri de la Vida, és a dir, l’esperança certa de la irrupció enmig del món de Déu fet home, que vol dir amor, justícia, perdó i pau.

Vull apropar-me una mica més a la comprensió del Misteri. Intueixo que el muntatge que es va repetint cada any davant nostre és superficial, es troba lluny de l’experiència creient de tants grmans nostres que ens han precedit en el seguiment de Jesús. En aquest sentit, és ben actual el fragment de la carta de l’apòstol Pau que hem llegit avui: “Germans, siguem conscients dels moments que vivim. Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos. S’acaba la nit i el dia s’acosta. Despullem-nos de les obres pròpies de la fosca” (Rm 13, 11-14a). No podem viure només de Tv, sortides i restaurants, és moment de despertar-nos, fugir de la rutina. És important adonar-nos que el Messies ha vingut, segueix venint i tornarà un dia quan la història arribi a la seva plenitud. L’escenari actual no és l’adient, no em serveix per comprendre el misteri de la presència de Déu en el món, això només és com la flor d’un dia que es marceix a la posta del sol. Déu no ha obrat meravelles en aquests muntatges frívols, sinó entre la pobresa i la senzillesa. Al llarg dels temps també hem pogut contemplar moltes victòries del bé sobre el mal. Avui hem tingut l’alegria de veure com milers de voluntaris han recollit milers de tones d’aliments.

El càntic del Magnificat ens parla de les meravelles que el Senyor fa enmig de la senzillesa: “La meva ànima maganifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de bens els pobres, i els rics se’n tornen sense res” (Lc 1, 46-55).

Com hem de fer present a Jesús en el temps? Pregant i contemplant en silenci. Esperant el seu adveniment des del silenci, disposats a col·laborar, tot admirant les meravelles que va obrant en el cor de les persones i en el conjunt de la humanitat.

Obrim una via al Senyor, preparem els seus camins!

Maria Dolors Amat
Barcelona, 1 de desembre de 2013

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Autoconeixement, anàlisi objectiu i reflexió

Iniciem la trobada prenent consciència que Déu és present entre nosaltres. Una companya ens convida a fer una pregària per s’àvia de 85 anys que, juntament amb tota la gent major del poble, avui han estat convidats a celebrar una festa. Tot seguit llegim un fragment que ens ha facilitat centrar l’atenció en el temps que cada dia passa per davant nostre:

Cada dia que comença és quelcom de nou que no ha existit abans. Cada dia Déu ens torna a repetir que ens estima, però expressat de manera diferent. El que cal és saber-ho descobrir. Hi ha una imatge molt bonica que fan servir els pobles russos per representar el nou dia: un immens territori nevat, tot blanc, que ningú no ha trepitjat encara. Cada matí el tenim davant nostre, verge, immaculat, com un regal que Déu ens ofereix. Què en vull fer d’aquest nou dia? El puc embrutar amb els meus egoismes, incomprensions, pessimismes, etc. Però també puc augmentar la seva bellesa. Només cal una cosa: que estimi.

Tot seguit la nostra companya animadora ens presenta una de les cartes que un pare escriu al seu fill estudiant, sobre la conveniència de mantenir un equilibri entre les posicions, criteris i actuacions individuals i/o grupals (extret de: Cartas a Rubén. Rubén Llop. Edit. Proteus). El tema és ric en reflexions com:

“Malgrat pertànyer a un grup determinat, caldria diferenciar en quin moment ens hem de deixar arrossegar pels hàbits i exigències, i en quin moment cal prioritzar el criteri individual, fins i tot, pagant el preu de l’exclusió, la riota o el desprestigi. En qualsevol cas, és necessari el discerniment, ja que no sempre, el que més ens agrada és el més convenient”.

“Per escollir una opció entre l’oferiment que ens presenta l’aparador de la vida, és necessari saber què és el que vols fer i a quines renúncies estàs disposat […] perquè aquest dia i hora concrets ja no tornaran. […] Has de ser capaç de valorar si és aquesta l’elecció que vols fer, renunciant a les altres”.

“Què cal fer quan el grup va a fer quelcom que per tu no és el més convenient, el més correcte? Seràs més “nosaltres” i seguiràs fidel al grup, o bé, seràs més “jo” i actuaràs segons el teu criteri, sigui acceptat, o no, pel grup?” Estàs disposat a ser més nosaltres, o més jo?

Les intervencions no s’han fet esperar. Per què el grup, el col·lectiu, pesa tant damunt d’adolescents i joves? Les situacions del nostre entorn evidencien que infants i joves no troben prou recolzament i comprensió en el si de la família i ho cerquen en el grup. Constatem fets en què el grup és tancat, condueix a actuacions fanàtiques i amenaçadores.
Observem que la influència del col·lectiu, no sols es dóna en l’adolescència i joventut, sinó en totes les edats. En una societat que va perdent valors bàsics molts adults es deixen arrossegar pel corrent, de vegades per no perdre amistats, la confiança dels fills i néts. Aleshores, els seus criteris van perdent dignitat i respecte a l’hora de transmetre o donar-ne testimoni a les joves generacions.

En els pobles petits la relació és més propera i, per tant, la història de cadascú és més coneguda. Per això, la pressió del col·lectiu damunt l’individu és més forta. En les ciutats grans tot resta més en l’anonimat.

Conclusions

1. Ens ha de quedar clar que en tota persona hi ha components tals com

  • Una determinada genètica
  • El pes del coneixement de l’entorn
  • El camí que faci vers l’autoconeixement conscient

2. Ens caldrà analitzar si mantenim relacions que frenen el nostre creixement, siguin d’amistat, de parella, de comunitat, de treball…

En aquest punt de la reflexió cerquem llum en les paraules de Jesús: “En aquell temps, alguns parlaven del temple i de com estava decorat amb pedres precioses i amb ofrenes. Jesús digué: -De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat. –Llavors li preguntaren: -Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir? -Ell digué: -Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: “sóc jo”, i també: “El temps arriba”. No aneu darrere d’ells” (Lc 21, 5-19). Jesús ens mostra que fins i tot les pedres precioses del temple seran enderrocades, però la persona és cridada a prendre consciència de la seva missió, fins arribar a la felicitat plena.

Compromís

La reflexió d’avui ens mena a un objectiu: prendre consciència del valor de la persona.

Que els Senyor de l’univers ens doni la saviesa i l’esperit de discerniment. El món necessita persones capaces d’avançar en l’autoconeixement i, que amb la mà al timó, segueixin el camí recte.

Roser, Maria, Simón, Andreu, Oliver, Mari i Maria Dolors
Barcelona, 14 de novembre de 2013

css.php