posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Per què les persones bones fan coses dolentes?

Ens trobem dintre de la capvuitada de Pasqua. El goig que hem viscut aquests dies ens ha fet créixer el desig i ens ha donat força per retrobar-nos tots els membres del grup, avui, enriquit per la visita d’un nou amic.

En les nostres latituds mediterrànies, el renéixer de la primavera s’esdevé al voltant de la renovació, de la Vida Nova que ens recorden les celebracions pasquals. Tot fent un breu moment de silenci, ens sentim atrets pel misteri de Crist ressuscitat i present enmig del nostre aplec. Tot seguit ens disposem a escoltar la presentació que, sobre el tema d’avui, ens ha preparat la nostra companya:

“Poder reflexionar al voltant d’aquesta qüestió resulta atractiu i provocador, però alhora desconcertant, ja que es tracta d’un interrogant dubtós, poc determinat, que dóna peu a moltes lectures, i en conseqüència, a infinitat de respostes. Però, jo em demano, realment es pot donar una resposta a tal pregunta?

Si busquem les diferents definicions a l’Institut d’Estudis Catalans, trobem que la bondat és la qualitat de qui és bo per a altri, que és inclinat a fer el bé mentre que la maldat és qualitat de qui és dolent moralment. Per tant, com podem observar, establir un paràmetre que ens permeti distingir entre allò que està bé i allò que no, és força complex. Personalment, penso que cadascun de nosaltres tenim la nostra idea del bé i del que no, és una qüestió individual, és un judici de valor. És per aquest motiu que crec, definir i delimitar ambdós conceptes, és una tasca força complicada”.

Qüestions per a debatre

  1. Què vol dir ser bona persona?
  2. És possible que una bona persona actuï amb maldat?
  3. Som bons i/o dolents? O fem coses bones i/o dolentes?
  4. On està el límit del bé i del mal? Quan una cosa bona passa a ser una cosa dolenta?
  5. Es poden justificar alguns actes dolents?
  6. Quan un acte bo pot esdevenir un acte dolent?

La participació en el diàleg no s’ha fet esperar. En primer lloc ens caldria definir entre tots “què és ser bona persona”. Un company ha expressat: estic segur que en l’inici de la vida tothom és bo, ningú no neix dolent, però afegim que pot portar impreses vivències negatives segons l’entorn de la mare i la família en l’època de la gestació.

En el nostre interior hi habiten les pulsions del bé i del mal. Sí, és possible que una persona bona pugui fer el mal. Les experiències negatives omplen de malestar el més íntim de l’ésser. Hem recordat que Jesús en els seus diàlegs i parlant de la bondat autèntica havia dit als fariseus i als deixebles: “Escolteu-me tots i enteneu-ho: no hi ha res al defora de l’home que, entrant en ell, pugui embrutar-lo, sinó que és allò que surt de l’home el que l’embruta” (Mc 7, 14-15). Algú ha recordat el cas d’un noiet que, per les conflictives circumstàncies familiars en què li ha tocat créixer, porta cert malestar interior que el condueix a la mentida, a les valoracions desagradables de pares i de companys, i a un lideratge negatiu en l’àmbit familiar i escolar.

Ni bons ni dolents, sinó que fem coses bones i coses dolentes. La supervivència pot portar a fer coses que podrien ser dolentes, però que en algun cas podrien ser per causes justificades, com per exemple: robar per donar de menjar als teus fills, és un acte de maldat o un acte d’amor?

Les polítiques i les actituds radicals poder arribar a ser un pes feixuc i, fins i tot, destruir els valors positius. Ron Jones l’any 1967, com a professor de història, es va veure aclaparat en no poder explicar als seus alumnes perquè el poble alemany havia permès que el partit nazi exterminés a milions de jueus. Va decidir fer una prova amb els seus alumnes, per demostrar-los que si els instruïa en un règim d’extrema disciplina, els feia formar part d’una unitat i els restringia les seves llibertats, ells també podien arribar a veure’s manipulats per un líder carismàtic. Als pocs dies, els alumnes van començar a aïllar-se i a criticar a tots aquells que no s’unien a la seva comunitat.

Aquest exemple ens va conduir a un intercanvi de fons, perquè ningú no estem lliures de caure en semblants situacions. El grup humà sempre necessita líders i quan algú es revesteix de poder perd la capacitat d’analitzar i d’escoltar el conjunt. En contra d’aquests aspectes ens cal conrear la solidaritat, la tolerància, aprendre a posar-se sempre en el lloc de l’altre. En aquest punt, una companya, molt encertadament, ens recorda un conegut passatge de l’evangeli: “els fariseus li porten una dona sorpresa en adulteri; i Moisés ens té manat a la Llei d’apedregar aquestes tals. Tu doncs, ¿què hi dius? […] Però Jesús s’ajupí i s’entretenia dibuixant a terra amb el dit. Com que ells seguien preguntant-li, es dreçà i els digué: “Aquell de vosaltres que estigui sense pecat, que sigui el primer a tirar-li la pedra.” […] En sentir ells això, es retiraven l’un darrere l’altre, començant pels més vells, i el deixaren sol, amb la dona al mig. […] “On són? ¿Ningú no t’ha condemnat?” […] “Ningú Senyor”. Jesús li digué: “Jo tampoc no et condemno; ves, d’ara en endavant no pequis més”” (Jn 8, 1-11).

Constatem que en la majoria de notícies i missatges, amb el percentatge més elevat, es remarca allò negatiu molt més que allò positiu. Sembla que justificar el bé es valora menys que remarcar el morbo del que està mal fet. El tema seria inacabable. Sens dubte, tots ens emportem deures per treballar al llarg de tots els moments de la vida. Això ens ha d’ajudar a avançar vers la realització personal.

Conclusió

No estem lliures de fer el mal. L’educació en els valors bàsics hauria d’esdevenir el gran compromís, el primer compromís social; el respecte a tot i a tots. Crear consciència de com transcendeixen les nostres actituds. Algú expressa: “és duríssim fer paret seca, però si penses el què estàs fent hi trobaràs molt de sentit”:

Esforça’t en el teu quefer
com si de cada detall que pensis
de cada peça que posis
de cada cop de martell que donis
depengués la Salvació de la humanitat
perquè en depèn, creu-ho
(Joan Maragall. Fragment de l’Elogi del viure).

Maria, Ismael, Roser, Mari, Andreu, Simón, Laia, Oliver, Memé i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 26 d’abril de 2014

posted by on Diumenges

Comentaris tancats a La Resurrecció de Jesús, força de vida

Pasqua de la Resurrecció del Senyor

Amics, hem arribat a Pasqua! Jesús, amb un acte d’amor infinit, passa d’aquest món al Pare, deixant-nos la seva presència, com a penyora esperançada d’un viure transcendent vers la Vida per sempre.

Senyor Jesús, des del començament de la Quaresma hem fet un llarg recorregut que ha culminat el vespre del Dijous Sant quan, reunits amb la comunitat dels germans tot celebrant el teu memorial, ens hem repartit el pa i el vi, signes visibles de la teva pròpia entrega. La teva actitud ens ha mostrat que la presència que ens havies promès és dinàmica, és a dir, no és una teoria, sinó que t’entregues tu mateix, mentre ens ensenyes a estimar i servir sense condicions, a posar-nos als peus dels altres, al seu costat, sense esperar privilegis.

Tot seguit, el Divendres, davant la teva creu, hem restat en silenci, corpresos, recordant com recorries Galilea i t’acostaves als pobres, als invàlids, als cecs, als malalts… com convidaves a canviar la vida i anunciaves l’amor sense mesura de Déu Pare.

En la vetlla d’aquesta nit santa, il·luminats amb la claror del ciri pasqual, tot fent el recorregut per la història de la salvació, hem pogut comprovar la paciència de Déu amb el seu poble, la humanitat amb cadascú de nosaltres, fins que puguem arribar allà on tu habites, allà on tot serà llum, sense cap engruna de foscor.

Els deixebles, les dones que et seguien fins a la passió i mort en la creu, es trobàvem immersos en la perplexitat, la tristor i la por. En la narració de l’evangeli de Mateu descobrim aquests sentiments tant propis dels humans que sovint també ens dominen a nosaltres: “Passat el dissabte, quan ja clarejava el matí del diumenge, Maria Magdalena i l’altra Maria anaren a veure el sepulcre. De cop i volta se sentí un gran terratrèmol: un àngel del Senyor, baixat del cel, havia fet rodolar la pedra i s’hi havia assegut”. “L’àngel del Senyor digué a les dones: “No tingueu por, vosaltres. Sé que busqueu Jesús, el crucificat. No és, aquí. Ha ressuscitat tal com havia predit. Veniu a veure el lloc on havia estat posat, i aneu de seguida a dir als deixebles: Ha ressuscitat d’entre els morts i anirà davant vostre a Galilea; allà el veureu””. “Immediatament elles, amb por, però amb una gran alegria, se n’anaren corrents del sepulcre per anunciar-ho als deixebles” (Mt 28, 1-10). Entre els sentiments de dol, tristor i enmig de la por hi ha un bri d’esperança i alegria, com l’albada d’un temps nou que dóna coratge per anunciar, per fer projectes, per entregar-se a la missió que ens segueixes demanant.

Avui és Pasqua! La passió, mort i resurrecció de Jesús han capgirat la nostra existència: “on sembla que tot ha mort, a tot arreu tornen a aparèixer els brots de la resurrecció. És una força imparable. És veritat que moltes vegades sembla que Déu no existís: veiem injustícies, maldats, indiferències i crueltats que no cedeixen. Però també és cert que enmig de la foscor sempre comença a brotar alguna cosa nova, que tard o d’hora produeix un fruit. En un camp arrasat torna a aparèixer la vida, tossuda i invencible” (Papa Francesc. La joia de l’evangeli, núm. 276).

Déu ha intervingut, Crist ha ressuscitat! Les nostres vides són a les seves mans: no tinguem por! Alegrem-nos! Molt bona Pasqua a tots!

Maria Dolors Amat
Barcelona, 20 d’abril de 2014

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Reflexió sobre l’amor

El tema d’avui és continuació del que iniciàrem el passat mes de febrer. Com ja sabeu, el tema va despertar gran interès i, com que hi va haver absències en el grup, vam decidir continuar la reflexió.

A punt d’encetar la segona setmana de Quaresma, hem tingut el goig de retrobar-nos quasi la totalitat del grup. Hem repetit el gest d’amor de cadascú de nosaltres envers una nineta que estava trista. Així que li hem demostrat el nostre gest d’amor, ella ens ha convidat a repetir-lo entre nosaltres. Ha estat un moment entranyable per demostrar-nos com ha arrelat l’estimació entre nosaltres.

Després d’escoltar i veure el vídeo: “Ahora Hollywood quiere hacer pensar que saben qué es el amor”, hem repetit, pausadament, la lectura “del camí incomparable de l’amor” (1Co 13, 1-13). Centrats en la pregunta base: de quina manera vivim l’amor? I què esperem a canvi?, hem mantingut una extensa comunicació feta de vivències, sentiments i emocions, de la qual transcrivim una síntesi:

L’amor incondicional és molt difícil. Tu tens unes expectatives i, sinó ets correspost, et sents frustrat, t’entristeixes, et desanimes, o t’allunyes. Ens sembla que aquest amor només el trobem en les actituds de Jesús en l’evangeli. Ell estima i s’entrega sense condició.
El grau d’estimar i sentir-se estimat també depèn del caràcter de cadascú. Hi ha gent que necessita sempre sentir-se correspost.

  • Donar i donar sense que em tornin mai res, em sentiria molt buit.
  • Tu fas i no esperes que aquell t’ho torni, però he descobert que dintre la solidaritat universal em serà retornat.
  • Els monitors dels escoltes dediquem moltes hores, fem molt d’esforç i molta feina per preparar jocs, trobades, campaments. Vaig descobrint que els al·lots estan feliços, s’ho passen bé. I amb açò, ja sent la recompensa i les ganes de seguir el meu compromís.
  • L’amor real és sense esperar res a canvi. D’una o altra manera, la vida t’ho retorna.
  • Tot el que fem, estudi, feina, servei, hauria de ser per amor. Sigui quina sigui la feina, encara que sigui atendre en una finestreta, si ho fas amb amor tot et reverteix en bé. En canvi, si ho agafo malament, de mala gana, allò m’està anul·lant com a persona, no em deixa madurar i reverteix negativament en els altres.
  • No hem de perdre mai l’esperança. Tot ha de tenir un desenllaç, al seu dia, al seu temps.

Hem compartit testimoniatges d’amor autèntic de persones que han donat trossets de la pròpia vida incondicionalment en servei. Exemples vivents dels camps de concentració nazis, els missioners. En tenim exemples dintre mateix del grup. Des del naixement tots portem el desig insaciable de ser estimats. Aquest desig incontrolat pot conduir a l’egoisme, a cercar només el propi plaer, a l’oblit de les necessitats dels altres. En la vida de cada dia observem com aquest desig destrueix la vida de parella, de família, entre pares i fills, entre els amics que, en lloc d’ajudar-se a créixer, creen dependències que poden destruir l’amistat. Mestres que d’una amistat neta i sincera en neix l’amor incondicional.

Ens adonem que “l’amor” que ens ha plantejat el tema és com una bogeria. Per estimar així cal fer un treball interior de “ser persona”. Penetrar cada dia en el nostre interior. Descobrir el pas de l’amor de Déu en nosaltres i sentir-nos molt estimats. Això ens ajudarà a crear un cor net, agraït, confiat, “com un infant en braços de la mare”.

El temps s’ha fet curt. Ara ens cal escoltar què ens diu Jesús en alguna de les actuacions de la seva vida. Ens centrem en el singular fragment de la transfiguració: “Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, se’ls endugué a part a dalt d’una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells; la seva cara es tornà resplendent com el sol, els seus vestits blancs com la llum” (Mt 17, 1-9). Jesús, caminant cap a Jerusalem, els havia parlat del tràngol que havia de passar amb la Passió i mort per arribar a la Pasqua. Ells només amb els ulls humans diuen que això no li ha de passar, però ell els renya. Jesús ha estimat els homes amb bogeria i ara mostra a aquests tres amics entranyables la irradiació de la persona que estima amb un cor net, transparent, reconciliat, sense esperar res a canvi. Però perquè la transformació es produeixi cal pregar i davallar de la muntanya vers l’escenari del món: “Tot allò que fem ens serà retornat dintre de la solidaritat universal”. La Transfiguració de Jesús és també l’anunci de la nostra Pasqua, que ja ha començat ara amb la pau al cor que ens dóna voler amb amor el que ja estem fent.

Conclusió

Per comprendre i avançar en la pedagogia de l’amor necessitem la relació amb els altres. En el grup revisem, aprenem a relativitzar els fets, a posar-nos en la pell de l’altre. No alimentar l’odi. Necessitem perdonar amb l’amor que Déu ha posat en el nostre interior. Començar per reconciliar-nos amb nosaltres mateixos, acceptar-nos i perdonar-nos. Perdonar els pares, germans, educadors, companys i amics, aquelles persones que, potser, mai s’han mostrat agraïdes. Aquest és el camí de reconciliació per portar a terme al llarg de la vida “la bogeria de l’amor”.

Memé, Roser, Simón. Maria, Lina, Oliver, Andreu, Laia i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 15 de març de 2014

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Sabem què és l’amor?

Constatem que ens plau retrobar-nos cada mes. Som pocs, les absències d’avui, prou justificades, ens condueixen a expressar que amb el pas del temps anem sentint una estima especial els uns pels altres. Hi pensem, el grup s’ha anat cohesionant, hi ha confiança i ens hi trobem bé.

La nostra animadora d’avui ens presenta un petit gest d’amor que cadascú de nosaltres ha de dedicar a un personatge que està trist. Quan tots li hem demostrat el nostre gest d’amor, ell ens ha convidat a repetir-lo entre nosaltres. Tot seguit, ens mostra unes imatges que acompanyen una cançó (Love. Jaeson Na & Bruno Mars), de la qual reproduïm un breu fragment:

Ahora Hollyvood quiere hacer pensar que saben que es el amor…
El amor no es lo que ves en las películas.
No es el éxtasis, no es lo que ves en la escena.
¿Sabes lo que quiero decir?
Te lo digo ahora, el verdadero amor es el sacrificio.
El amor es pensar en los demás antes de pensar en ti mismo.
El amor no es egoísta, altruista.
El amor es Dios y Dios es amor.
Amor es cuando usted da su vida por otra…
Mi amor, este es mi amor.
El amor es paciente, es bondadoso.
Que no tiene envidia, no es jactancioso.
No es orgulloso…
No hay amor más grande que esto, que el que da su vida por sus amigos. […]
Pero estás dispuesto a dar tu vida, incluso para los que te odian?
Voy a decirte que sí que la definición del amor es Jesucristo.
Él es el amor…

Les reflexions que la cançó suggereix ens mena a la lectura pausada del camí incomparable de l’amor:

“Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident. Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si repartís tots els meus bens als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.

El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no te enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja; no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.

L’amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s’acabarà, que el do de conèixer serà també inútil. Ara els nostres dons de coneixement i de profecia són limitats. Però quan vindrà allò que és perfecte,serà inútil allò que és limitat. Quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d’ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. Mentrestant, subsisteixen la fe, l’esperança i l’amor, tots tres; però l’amor és el més gran” (1Co 13, 1-13).

Preguntes per la reflexió i el diàleg:

  • De quina manera vivim l’amor? I què esperem a canvi?
  • Perquè a vegades l’amor fa mal?
  • De quina manera comparteixes el teu amor?
  • És fàcil rebre amor? I donar-lo?
  • Quin és l’acte d’amor que més t’ha marcat en la teva vida?

El tema és dens. Anem compartint opinions:

L’abraçada que ens hem donat en començar ens ha fet feliços. Comentem que vivim cercant felicitat i que ens estimin. Potser, no valorem el que ja tenim. Els ordinadors i les tecnologies ho fan quasi tot, però la relació és freda, no estimen. Nosaltres som fets per estimar.

En l’entorn, sovint, observem individualisme, egoisme, enveges i rivalitats, tancament i força insatisfacció. Si dónes amor, esperes a canvi, mentre que si t’esforces en donar el millor de tu t’adones que és la millor satisfacció.

L’amor, a voltes, fa mal, perquè la idea d’amor la tenim equivocada, perquè en el meu estil d’estimar hi havia possessió, cercar el meu bé i no el bé de l’altre.

Per aprendre a posar en pràctica l’estimar de debò, tal com l’estem definint avui, ens cal treballar en la maduresa personal, fins a l’infinit. Aquest compromís és primordial per dur a terme projectes com viure en parella, en comunitat, en grup de treball, en el grup d’amics. Iniciem projectes i sembla que ho donem tot per fet. Ara estem descobrint que l’amor s’ha de cuidar. Treballar la capacitat de comunicació verbal i no verbal, des de petits, cal ensenyar a relacionar-se, a respectar, cuidar els detalls en la comunicació, aprendre a expressar-nos que ens estimem. Tot el que fem pels altres, la nostra entrega, és el que romandrà per sempre, aquest aspecte pertany al sentir d’immortalitat.

Anem expressant experiències que han estat vitals. Algú diu “en el meu cas és donar el poc que tens i el poc que pots donar. És total donació”. “Si estimes i et dones ja estàs rebent. Un acte és conseqüència d’un altre. El grup també dóna el que tu dónes.”

Actes que han marcat d’amor infinit la nostra vida: “El dia dels meus primers vots com a religiosa”. “Hem sento infinitament estimada per Déu. Jo a Ell no l’he vist mai, però l’estimació i el respecte que em va mostrar el meu marit és el reflex de l’amor que Déu em té”.

La reflexió ens condueix novament a les afirmacions de la Carta de Sant Pau: “Qui estima és pacient, no te enveja. L’amor no és egoista, no s’irrita ni es venja”. Jesús, en el sermó de la muntanya, ens va proposant moltes recomanacions que condueixen a estimar sense esperar res a canvi: “deixa allí mateix , davant l’altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena” (Mt 5, 17-37). Recomanacions fortes i exigents que, sens dubte, menen a reconèixer les pròpies pulsions humanes, que sovint ens dominen i no ens deixen avançar en el camí d’estimar com Jesús ens ha estimat.

Conclusió

El tema ha despertat un interès màxim. Avui hi ha hagut absències. Considerem que en la propera reunió caldrà anar més a fons en el tema de l’Amor. Així que ja podeu preparar les preguntes, testimoniatges i aportacions, perquè la reflexió no s’ha acabat.

Mari, Roser, Andreu, Laia i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 15 de febrer de 2014

Els nostres referents

gen.
2014
28

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Els nostres referents

Donant per acabat el cicle de Nadal, incorporats novament a les nostres tasques d’estudi i treball, avui ens retrobem junts, amb renovades energies per afrontar el repte del llarg trimestre que ens tocarà travessar. Tenim un record especial per una companya que no podrà participar perquè es troba entre el tràngol d’uns exàmens finals força difícils. El company animador d’avui ens presenta aquesta introducció per convidar-nos a compartir vivències i reflexions:

“En el transcurs de la nostra vida, cadascun de nosaltres s’ha guiat i es guia per motivacions, fites a aconseguir, per les idees internes, consells externs que també van marcant el nostre camí i per uns referents que provoquen, sovint, sense que nosaltres ens adonem, que ens anem cap a un costat o altre del llarg camí de la vida. Tothom ha tingut i té en aquests moments algun referent en la seva vida, persones que admires i que et marquen, però també poden ser persones que en aquests moments encara no ens hem adonat de que ho siguin. Per tant, és un tema molt més complex del que sembla i important per l’esdevenir de qualsevol persona al món”.

Tot seguit, ens presenta dos exemples d’interès per mitjà d’imatges i preguntes:

El primer vídeo són les reflexions d’un jove sobre l’admiració que sent envers el seu pare: “L’admiro perquè és ordenat, treballador, disponible a ajudar, tot treballant ha fet una segona carrera, sense deixar de banda la família, la dona i els fills, ens ha dedicat temps, i encara s’ha organitzat per no deixar l’esport”.

  • On es troba la barrera entre l’estima i l’admiració?
  • Són molt bonique i positives les frases que aquest noi li dedica al pare. Ara bé, si aquest noi porta l’admiració al límit fins al punt de voler semblar-se en tots els aspectes al seu pare, li pot portar alguna mena de problemes? És a dir, l’admiració portada a l’extrem pot privar de trets i elements importants per a la personalitat?
  • Costa admirar a algú que és molt proper?

La segona imatge fa referència al fenomen fan. En aquest reportatge apareix diverses vegades un ídol. En aquest cas, és “Justin Bieber” i els fans. L’ídol és un personatge o objecte que per definició és excessivament admirat i valorat i que se’l defineix com a déu o figura de déu al qui s’adora. També apareix en el vídeo la frase de “és com una nova forma de religiositat civil, sense Déu, però amb ídols moderns i actuals que tenen un poder d’atracció extraordinari, és un misteri”.

  • Impressiona un poc, però penseu que aquest fenomen és tan preocupant com sembla al vídeo?
  • Quin paper juguen els pares, i per tant, l’educació, en aquesta història? I, d’altra banda, quin paper juga la societat i la por al rebuig?
  • Està apareixent una nova forma de religiositat civil?
  • Després de veure els dos vídeos, algú afirma que existeixen referents positius i referents negatius?

Ens cal tenir present que, des de l’antigor, la filosofia dels clàssics va sorgir de l’admiració. D’aquesta actitud en brolla el raonament i la recerca de la veritat i dels fonaments de tot. De menuts vivim pendents de la seguretat que ens dóna l’estimació dels pares. Però a mesura que s’amplia el camp del coneixement anem observant i fent preguntes a pares i mestres. En el despertar de l’adolescència cerquem l’autoafirmació personal, les respostes als interrogants i els models d’identificació, no sempre en els més propers, de tal manera que, sovint, l’admiració la centrem en altres persones. L’adolescent està ple de pors, sobretot, la por al rebuig i veure’s exclòs del grup.

Considerem que pares i educadors tenen un gran paper en la construcció personal i l’arrelament de valors bàsics. Quan les actituds dels pares són objecte de recordança i admiració, ens trobem davant d’un projecte de família que ha transmès seguretat, autonomia i sentit de límits, tot respectant la llibertat de la persona del fill/a. Aquí caldria distingir entre autonomia i maduresa, o quan es tracta d’actituds de dependència, o inhibició de responsabilitats. Cal tenir present que una imitació total no portaria a un desenvolupament correcte de la personalitat. La diversitat de la naturalesa és infinita. En aquest punt hem fet referència a infants i joves que han crescut enmig de situacions familiars inestables i de referents negatius. No han pogut integrar criteris, la por i la inseguretat els domina per damunt de tot.

En relació al fenomen “fan”, alguns de nosaltres hem constatat actituds fora de lloc, que es podria qualificar de demencial. Aules en què és molt difícil impartir classe a causa d’algun espectacle o esportista de moda. La infantesa cada vegada és més curta i molt aviat comencen les actituds adolescents, sovint amb manca de referents clars. Els ídols viuen de la fama: “l’important és que parlin de mi”. Aquest aspecte no estimula una evolució madurativa que afavoreixi l’autoestima i l’autoconfiança, llavors, els models d’identificació són banals i inestables, fruit d’un plaer fàcil, que s’aconsegueix amb poc esforç, però no arriba a satisfer el desig de felicitat autèntica i sentit del viure.

Observem que aquest fenomen no es produeix en l’àmbit dels joves, sinó que es dóna entre els adults, pares i avis. Són moltes generacions mancades d’esperit crític i dominades pel consum i les propagandes massives. Ens trobem davant una societat malalta dominada per les obsessions.

Hi ha una paradoxa entre l’admiració dels ídols i la poca referència als científics.

Ha arribat el moment d’escoltar que ens diu Jesús. Llegim un fragment de l’evangeli de sant Joan: “Joan veié que Jesús venia i digué: “Mireu l’anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món. És aquell de qui jo deia: Després de mi ve un home que m’ha passat al davant, perquè abans que jo, ell ja existia. Jo no sabia qui era, però vaig venir a batejar amb aigua perquè ell es manifestés a Israel. […] He vist que l’Esperit baixava del cel i es posava damunt d’ell” (Jn 1, 29-34).

L’admiració s’ha donat entre els humans des de sempre. Joan Baptista admira a Jesús i el reconeix com a Fill de Déu. Les actituds de Jesús van ser el referent pels seus deixebles, de tal manera que van deixar les xarxes i van decidir seguir-lo per continuar l’anunci de la Bona Nova en el món.

Estem agraïts per la reflexió que tant obertament hem compartit i pels criteris i valors que hem rebut de les nostres famílies i persones properes.

Per acabar, volem definir què és un referent: els referents són la transparència dels valors que ens guien. Són un model que porta implícites petites referències de molts valors que anem descobrint, heredat d’altres persones i que ens van marcant el sentit del camí al llarg de la vida.

Ens proposem treballar en l’autoconeixement a partir de repetir-nos les preguntes:

  • Qui sóc?
  • On vaig?
  • Què vull fer?
  • Com ho vull fer?

Junts seguirem donant-nos la mà per fer un món millor.

Simón, Memé, Mari, Andreu, Maria, Laia, Oliver i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 18 de gener de 2014

css.php