posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Reflexió sobre l’amor

El tema d’avui és continuació del que iniciàrem el passat mes de febrer. Com ja sabeu, el tema va despertar gran interès i, com que hi va haver absències en el grup, vam decidir continuar la reflexió.

A punt d’encetar la segona setmana de Quaresma, hem tingut el goig de retrobar-nos quasi la totalitat del grup. Hem repetit el gest d’amor de cadascú de nosaltres envers una nineta que estava trista. Així que li hem demostrat el nostre gest d’amor, ella ens ha convidat a repetir-lo entre nosaltres. Ha estat un moment entranyable per demostrar-nos com ha arrelat l’estimació entre nosaltres.

Després d’escoltar i veure el vídeo: “Ahora Hollywood quiere hacer pensar que saben qué es el amor”, hem repetit, pausadament, la lectura “del camí incomparable de l’amor” (1Co 13, 1-13). Centrats en la pregunta base: de quina manera vivim l’amor? I què esperem a canvi?, hem mantingut una extensa comunicació feta de vivències, sentiments i emocions, de la qual transcrivim una síntesi:

L’amor incondicional és molt difícil. Tu tens unes expectatives i, sinó ets correspost, et sents frustrat, t’entristeixes, et desanimes, o t’allunyes. Ens sembla que aquest amor només el trobem en les actituds de Jesús en l’evangeli. Ell estima i s’entrega sense condició.
El grau d’estimar i sentir-se estimat també depèn del caràcter de cadascú. Hi ha gent que necessita sempre sentir-se correspost.

  • Donar i donar sense que em tornin mai res, em sentiria molt buit.
  • Tu fas i no esperes que aquell t’ho torni, però he descobert que dintre la solidaritat universal em serà retornat.
  • Els monitors dels escoltes dediquem moltes hores, fem molt d’esforç i molta feina per preparar jocs, trobades, campaments. Vaig descobrint que els al·lots estan feliços, s’ho passen bé. I amb açò, ja sent la recompensa i les ganes de seguir el meu compromís.
  • L’amor real és sense esperar res a canvi. D’una o altra manera, la vida t’ho retorna.
  • Tot el que fem, estudi, feina, servei, hauria de ser per amor. Sigui quina sigui la feina, encara que sigui atendre en una finestreta, si ho fas amb amor tot et reverteix en bé. En canvi, si ho agafo malament, de mala gana, allò m’està anul·lant com a persona, no em deixa madurar i reverteix negativament en els altres.
  • No hem de perdre mai l’esperança. Tot ha de tenir un desenllaç, al seu dia, al seu temps.

Hem compartit testimoniatges d’amor autèntic de persones que han donat trossets de la pròpia vida incondicionalment en servei. Exemples vivents dels camps de concentració nazis, els missioners. En tenim exemples dintre mateix del grup. Des del naixement tots portem el desig insaciable de ser estimats. Aquest desig incontrolat pot conduir a l’egoisme, a cercar només el propi plaer, a l’oblit de les necessitats dels altres. En la vida de cada dia observem com aquest desig destrueix la vida de parella, de família, entre pares i fills, entre els amics que, en lloc d’ajudar-se a créixer, creen dependències que poden destruir l’amistat. Mestres que d’una amistat neta i sincera en neix l’amor incondicional.

Ens adonem que “l’amor” que ens ha plantejat el tema és com una bogeria. Per estimar així cal fer un treball interior de “ser persona”. Penetrar cada dia en el nostre interior. Descobrir el pas de l’amor de Déu en nosaltres i sentir-nos molt estimats. Això ens ajudarà a crear un cor net, agraït, confiat, “com un infant en braços de la mare”.

El temps s’ha fet curt. Ara ens cal escoltar què ens diu Jesús en alguna de les actuacions de la seva vida. Ens centrem en el singular fragment de la transfiguració: “Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, se’ls endugué a part a dalt d’una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells; la seva cara es tornà resplendent com el sol, els seus vestits blancs com la llum” (Mt 17, 1-9). Jesús, caminant cap a Jerusalem, els havia parlat del tràngol que havia de passar amb la Passió i mort per arribar a la Pasqua. Ells només amb els ulls humans diuen que això no li ha de passar, però ell els renya. Jesús ha estimat els homes amb bogeria i ara mostra a aquests tres amics entranyables la irradiació de la persona que estima amb un cor net, transparent, reconciliat, sense esperar res a canvi. Però perquè la transformació es produeixi cal pregar i davallar de la muntanya vers l’escenari del món: “Tot allò que fem ens serà retornat dintre de la solidaritat universal”. La Transfiguració de Jesús és també l’anunci de la nostra Pasqua, que ja ha començat ara amb la pau al cor que ens dóna voler amb amor el que ja estem fent.

Conclusió

Per comprendre i avançar en la pedagogia de l’amor necessitem la relació amb els altres. En el grup revisem, aprenem a relativitzar els fets, a posar-nos en la pell de l’altre. No alimentar l’odi. Necessitem perdonar amb l’amor que Déu ha posat en el nostre interior. Començar per reconciliar-nos amb nosaltres mateixos, acceptar-nos i perdonar-nos. Perdonar els pares, germans, educadors, companys i amics, aquelles persones que, potser, mai s’han mostrat agraïdes. Aquest és el camí de reconciliació per portar a terme al llarg de la vida “la bogeria de l’amor”.

Memé, Roser, Simón. Maria, Lina, Oliver, Andreu, Laia i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 15 de març de 2014

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Sabem què és l’amor?

Constatem que ens plau retrobar-nos cada mes. Som pocs, les absències d’avui, prou justificades, ens condueixen a expressar que amb el pas del temps anem sentint una estima especial els uns pels altres. Hi pensem, el grup s’ha anat cohesionant, hi ha confiança i ens hi trobem bé.

La nostra animadora d’avui ens presenta un petit gest d’amor que cadascú de nosaltres ha de dedicar a un personatge que està trist. Quan tots li hem demostrat el nostre gest d’amor, ell ens ha convidat a repetir-lo entre nosaltres. Tot seguit, ens mostra unes imatges que acompanyen una cançó (Love. Jaeson Na & Bruno Mars), de la qual reproduïm un breu fragment:

Ahora Hollyvood quiere hacer pensar que saben que es el amor…
El amor no es lo que ves en las películas.
No es el éxtasis, no es lo que ves en la escena.
¿Sabes lo que quiero decir?
Te lo digo ahora, el verdadero amor es el sacrificio.
El amor es pensar en los demás antes de pensar en ti mismo.
El amor no es egoísta, altruista.
El amor es Dios y Dios es amor.
Amor es cuando usted da su vida por otra…
Mi amor, este es mi amor.
El amor es paciente, es bondadoso.
Que no tiene envidia, no es jactancioso.
No es orgulloso…
No hay amor más grande que esto, que el que da su vida por sus amigos. […]
Pero estás dispuesto a dar tu vida, incluso para los que te odian?
Voy a decirte que sí que la definición del amor es Jesucristo.
Él es el amor…

Les reflexions que la cançó suggereix ens mena a la lectura pausada del camí incomparable de l’amor:

“Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident. Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si repartís tots els meus bens als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.

El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no te enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja; no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.

L’amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s’acabarà, que el do de conèixer serà també inútil. Ara els nostres dons de coneixement i de profecia són limitats. Però quan vindrà allò que és perfecte,serà inútil allò que és limitat. Quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d’ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. Mentrestant, subsisteixen la fe, l’esperança i l’amor, tots tres; però l’amor és el més gran” (1Co 13, 1-13).

Preguntes per la reflexió i el diàleg:

  • De quina manera vivim l’amor? I què esperem a canvi?
  • Perquè a vegades l’amor fa mal?
  • De quina manera comparteixes el teu amor?
  • És fàcil rebre amor? I donar-lo?
  • Quin és l’acte d’amor que més t’ha marcat en la teva vida?

El tema és dens. Anem compartint opinions:

L’abraçada que ens hem donat en començar ens ha fet feliços. Comentem que vivim cercant felicitat i que ens estimin. Potser, no valorem el que ja tenim. Els ordinadors i les tecnologies ho fan quasi tot, però la relació és freda, no estimen. Nosaltres som fets per estimar.

En l’entorn, sovint, observem individualisme, egoisme, enveges i rivalitats, tancament i força insatisfacció. Si dónes amor, esperes a canvi, mentre que si t’esforces en donar el millor de tu t’adones que és la millor satisfacció.

L’amor, a voltes, fa mal, perquè la idea d’amor la tenim equivocada, perquè en el meu estil d’estimar hi havia possessió, cercar el meu bé i no el bé de l’altre.

Per aprendre a posar en pràctica l’estimar de debò, tal com l’estem definint avui, ens cal treballar en la maduresa personal, fins a l’infinit. Aquest compromís és primordial per dur a terme projectes com viure en parella, en comunitat, en grup de treball, en el grup d’amics. Iniciem projectes i sembla que ho donem tot per fet. Ara estem descobrint que l’amor s’ha de cuidar. Treballar la capacitat de comunicació verbal i no verbal, des de petits, cal ensenyar a relacionar-se, a respectar, cuidar els detalls en la comunicació, aprendre a expressar-nos que ens estimem. Tot el que fem pels altres, la nostra entrega, és el que romandrà per sempre, aquest aspecte pertany al sentir d’immortalitat.

Anem expressant experiències que han estat vitals. Algú diu “en el meu cas és donar el poc que tens i el poc que pots donar. És total donació”. “Si estimes i et dones ja estàs rebent. Un acte és conseqüència d’un altre. El grup també dóna el que tu dónes.”

Actes que han marcat d’amor infinit la nostra vida: “El dia dels meus primers vots com a religiosa”. “Hem sento infinitament estimada per Déu. Jo a Ell no l’he vist mai, però l’estimació i el respecte que em va mostrar el meu marit és el reflex de l’amor que Déu em té”.

La reflexió ens condueix novament a les afirmacions de la Carta de Sant Pau: “Qui estima és pacient, no te enveja. L’amor no és egoista, no s’irrita ni es venja”. Jesús, en el sermó de la muntanya, ens va proposant moltes recomanacions que condueixen a estimar sense esperar res a canvi: “deixa allí mateix , davant l’altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena” (Mt 5, 17-37). Recomanacions fortes i exigents que, sens dubte, menen a reconèixer les pròpies pulsions humanes, que sovint ens dominen i no ens deixen avançar en el camí d’estimar com Jesús ens ha estimat.

Conclusió

El tema ha despertat un interès màxim. Avui hi ha hagut absències. Considerem que en la propera reunió caldrà anar més a fons en el tema de l’Amor. Així que ja podeu preparar les preguntes, testimoniatges i aportacions, perquè la reflexió no s’ha acabat.

Mari, Roser, Andreu, Laia i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 15 de febrer de 2014

Els nostres referents

gen.
2014
28

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Els nostres referents

Donant per acabat el cicle de Nadal, incorporats novament a les nostres tasques d’estudi i treball, avui ens retrobem junts, amb renovades energies per afrontar el repte del llarg trimestre que ens tocarà travessar. Tenim un record especial per una companya que no podrà participar perquè es troba entre el tràngol d’uns exàmens finals força difícils. El company animador d’avui ens presenta aquesta introducció per convidar-nos a compartir vivències i reflexions:

“En el transcurs de la nostra vida, cadascun de nosaltres s’ha guiat i es guia per motivacions, fites a aconseguir, per les idees internes, consells externs que també van marcant el nostre camí i per uns referents que provoquen, sovint, sense que nosaltres ens adonem, que ens anem cap a un costat o altre del llarg camí de la vida. Tothom ha tingut i té en aquests moments algun referent en la seva vida, persones que admires i que et marquen, però també poden ser persones que en aquests moments encara no ens hem adonat de que ho siguin. Per tant, és un tema molt més complex del que sembla i important per l’esdevenir de qualsevol persona al món”.

Tot seguit, ens presenta dos exemples d’interès per mitjà d’imatges i preguntes:

El primer vídeo són les reflexions d’un jove sobre l’admiració que sent envers el seu pare: “L’admiro perquè és ordenat, treballador, disponible a ajudar, tot treballant ha fet una segona carrera, sense deixar de banda la família, la dona i els fills, ens ha dedicat temps, i encara s’ha organitzat per no deixar l’esport”.

  • On es troba la barrera entre l’estima i l’admiració?
  • Són molt bonique i positives les frases que aquest noi li dedica al pare. Ara bé, si aquest noi porta l’admiració al límit fins al punt de voler semblar-se en tots els aspectes al seu pare, li pot portar alguna mena de problemes? És a dir, l’admiració portada a l’extrem pot privar de trets i elements importants per a la personalitat?
  • Costa admirar a algú que és molt proper?

La segona imatge fa referència al fenomen fan. En aquest reportatge apareix diverses vegades un ídol. En aquest cas, és “Justin Bieber” i els fans. L’ídol és un personatge o objecte que per definició és excessivament admirat i valorat i que se’l defineix com a déu o figura de déu al qui s’adora. També apareix en el vídeo la frase de “és com una nova forma de religiositat civil, sense Déu, però amb ídols moderns i actuals que tenen un poder d’atracció extraordinari, és un misteri”.

  • Impressiona un poc, però penseu que aquest fenomen és tan preocupant com sembla al vídeo?
  • Quin paper juguen els pares, i per tant, l’educació, en aquesta història? I, d’altra banda, quin paper juga la societat i la por al rebuig?
  • Està apareixent una nova forma de religiositat civil?
  • Després de veure els dos vídeos, algú afirma que existeixen referents positius i referents negatius?

Ens cal tenir present que, des de l’antigor, la filosofia dels clàssics va sorgir de l’admiració. D’aquesta actitud en brolla el raonament i la recerca de la veritat i dels fonaments de tot. De menuts vivim pendents de la seguretat que ens dóna l’estimació dels pares. Però a mesura que s’amplia el camp del coneixement anem observant i fent preguntes a pares i mestres. En el despertar de l’adolescència cerquem l’autoafirmació personal, les respostes als interrogants i els models d’identificació, no sempre en els més propers, de tal manera que, sovint, l’admiració la centrem en altres persones. L’adolescent està ple de pors, sobretot, la por al rebuig i veure’s exclòs del grup.

Considerem que pares i educadors tenen un gran paper en la construcció personal i l’arrelament de valors bàsics. Quan les actituds dels pares són objecte de recordança i admiració, ens trobem davant d’un projecte de família que ha transmès seguretat, autonomia i sentit de límits, tot respectant la llibertat de la persona del fill/a. Aquí caldria distingir entre autonomia i maduresa, o quan es tracta d’actituds de dependència, o inhibició de responsabilitats. Cal tenir present que una imitació total no portaria a un desenvolupament correcte de la personalitat. La diversitat de la naturalesa és infinita. En aquest punt hem fet referència a infants i joves que han crescut enmig de situacions familiars inestables i de referents negatius. No han pogut integrar criteris, la por i la inseguretat els domina per damunt de tot.

En relació al fenomen “fan”, alguns de nosaltres hem constatat actituds fora de lloc, que es podria qualificar de demencial. Aules en què és molt difícil impartir classe a causa d’algun espectacle o esportista de moda. La infantesa cada vegada és més curta i molt aviat comencen les actituds adolescents, sovint amb manca de referents clars. Els ídols viuen de la fama: “l’important és que parlin de mi”. Aquest aspecte no estimula una evolució madurativa que afavoreixi l’autoestima i l’autoconfiança, llavors, els models d’identificació són banals i inestables, fruit d’un plaer fàcil, que s’aconsegueix amb poc esforç, però no arriba a satisfer el desig de felicitat autèntica i sentit del viure.

Observem que aquest fenomen no es produeix en l’àmbit dels joves, sinó que es dóna entre els adults, pares i avis. Són moltes generacions mancades d’esperit crític i dominades pel consum i les propagandes massives. Ens trobem davant una societat malalta dominada per les obsessions.

Hi ha una paradoxa entre l’admiració dels ídols i la poca referència als científics.

Ha arribat el moment d’escoltar que ens diu Jesús. Llegim un fragment de l’evangeli de sant Joan: “Joan veié que Jesús venia i digué: “Mireu l’anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món. És aquell de qui jo deia: Després de mi ve un home que m’ha passat al davant, perquè abans que jo, ell ja existia. Jo no sabia qui era, però vaig venir a batejar amb aigua perquè ell es manifestés a Israel. […] He vist que l’Esperit baixava del cel i es posava damunt d’ell” (Jn 1, 29-34).

L’admiració s’ha donat entre els humans des de sempre. Joan Baptista admira a Jesús i el reconeix com a Fill de Déu. Les actituds de Jesús van ser el referent pels seus deixebles, de tal manera que van deixar les xarxes i van decidir seguir-lo per continuar l’anunci de la Bona Nova en el món.

Estem agraïts per la reflexió que tant obertament hem compartit i pels criteris i valors que hem rebut de les nostres famílies i persones properes.

Per acabar, volem definir què és un referent: els referents són la transparència dels valors que ens guien. Són un model que porta implícites petites referències de molts valors que anem descobrint, heredat d’altres persones i que ens van marcant el sentit del camí al llarg de la vida.

Ens proposem treballar en l’autoconeixement a partir de repetir-nos les preguntes:

  • Qui sóc?
  • On vaig?
  • Què vull fer?
  • Com ho vull fer?

Junts seguirem donant-nos la mà per fer un món millor.

Simón, Memé, Mari, Andreu, Maria, Laia, Oliver i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 18 de gener de 2014

posted by on Diumenges

Comentaris tancats a Amb Jesús la humanitat torna a començar

El baptisme del Senyor

La Solemnitat d’aquest diumenge tanca les celebracions de Nadal. Avui, en un moment de reflexió m’adono que en aquest temps privilegiat m’he dedicat massa poc a contemplar el misteri de la manifestació de Déu entre nosaltres. En el cicle nadalenc els evangelistes intenten descriure fets transcendentals. Des del naixement a Betlem, amb l’anunci de l’Àngel als pastors, hem pogut observar que Jesús fa tot un procés. El veiem créixer en humanitat i saviesa (Lc 2, 51-52), enmig d’un estil de vida senzill i silenciós en la casa de Natzaret, on, a poc a poc, va descobrint la missió que té encomanada. És com qualsevol de nosaltres que, en el decurs del temps, ens anem fent les preguntes: “qui sóc?”, “què he de fer?”, “com ho he de fer?”.

És tot un procés de discerniment, des d’una vida amagada fins a l’entrega generosa, tal com ho havia anunciat el profeta Isaïes en l’AT. “Aquí teniu el meu servent, de qui he pres possessió, el meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima. He posat en ell el meu Esperit perquè porti el dret a les nacions. No crida ni alça la veu” (Is 42, 1-4. 6-7).

Jesús admira el fer de Joan Baptista. Pensa que aquest profeta que ajuda a la gent del poble també l’ajudarà a ell en el discerniment. Va al Jordà i es posa a la cua dels pecadors per fer-se batejar. El Fill es fa home assumint totes les conseqüències: “Jesús, que venia de Galilea, es presentà a Joan, vora el Jordà, perquè el bategés. Joan no el volia admetre al baptisme. Li deia: “Sóc jo el qui necessito que tu em bategis. Com és que tu véns a mi?” Jesús li respongué: “Accedeix per ara a batejar-me. Convé que complim d’aquesta manera tot el que és bo fer”” (Mt 3, 13-17). En aquell moment el cel i la terra s’uneixen. Amb la presència de Jesús en el món s’ha obert la porta a la transcendència, a la vida amb sentit. Des d’ara “Déu és amb nosaltres” (Mt 1, 23). L’Esperit de Déu baixa perquè visquem per sempre. És la seva força, la seva energia que trenca els lligams de la mort i ens allibera de la pròpia por que tenim. Així la nostra presència automàticament allibera als altres. Aquest és el baptisme que, com diu Joan, nosaltres necessitàvem. Aquesta és la nova Creació, la Bona Nova de l’Evangeli.

Maria Dolors Amat
Barcelona, 12 de gener de 2014

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Té sentit fer-se preguntes constantment?

En la plenitud del temps d’Advent la nostra reunió d’avui, plena de signes nadalencs, pretén ser un preludi de les festes de Nadal que tots esperem il·lusionats.

Enmig de la taula tenim la corona d’Advent. En encendre la tercera espelma recordem el seu significat: en l’antigor, els profetes mantenien encesa l’esperança d’Israel. Per això nosaltres, en començar la tercera setmana d’Advent, encenem ja tres de les quatre llums. La humanitat sencera s’estremeix perquè Déu s’ha sembrat en la nostra carn. Que cadascú de nosaltres, Senyor, us obri la seva vida perquè hi broteu, perquè hi floriu, perquè hi naixeu i mantingueu en el nostre cor encesa l’esperança. Veniu, no trigueu més, Senyor! Veniu, Salvador!

Després d’aquesta introducció, l’animador d’avui, ens fa partícips del tema. Es tracta del fragment d’una conferència de John Cage, un músic americà que proclama teories innovadores en l’àmbit de la música. Les seves obres es distingeixen per l’absència d’estructura. Crear el buit total de soroll, i des d’aquesta “tabula rasa”, fer-nos preguntes per comprovar si podem descobrir on hi ha la veritat de cada situació.

Tot seguit, anem llegint entre tots fins a un nombre inacabable de preguntes. En recordarem algunes:

  • ¿Qué pasa si dejo de preguntar de vez en cuando?
  • ¿Aclarará esto las cosas?
  • ¿Es la comunicación algo claro?
  • ¿Qué es la comunicación?
  • La música, ¿qué comunica?
  • Lo que está claro para mi, ¿está claro para ustedes?
  • ¿Consiste la música solamente en sonidos?
  • Entonces, ¿qué comunica?
  • ¿Es música un camión que pasa?
  • ¿Qué es más musical, un camión que pasa por delante de una fábrica o un camión que pasa por delante de una escuela de música?
  • ¿Existe de verdad el silencio?
  • Incluso si me aparto de la gente, ¿aún tengo que escuchar algo?
  • Si mi cabeza está llena de armonía, melodía y ritmo, ¿qué me pasa cuando suena el teléfono, qué le pasa a mi paz y silencio, quiero decir?
  • ¿Hay algún razonamiento detrás de preguntar por qué?
  • ¿Seríamos alguna vez capaces de llegar a pensar que los sonidos feos son hermosos?
  • Si abandonamos la belleza, ¿qué nos queda?
  • ¿Es posible que pueda seguir haciéndome monótonamente preguntas?
  • ¿Tengo que saber dónde parar?

La comunicació s’ha disparat per damunt de les preguntes. Sembla que tothom ens interroguem en molts moments de la vida. Els infants des de menuts pregunten els perquès del que van observant al seu entorn i aquest exercici ajuda a desenvolupar les funcions del coneixement. Però un adult que només fa preguntes sense resposta, pot mostrar-nos que fa camí vers un projecte de vida seriós? Per adaptar-nos i viure en societat ens cal un mínim d’estructura, sinó et converteixes en un líquid que va agafant la forma del recipient on cau. Les experiències diàries ens fan comprendre que ningú no té la veritat total, que només en tenim petites espurnes. Però, compartint el que som i tenim, podem avançar molt. És cert que falten valors bàsics i criteris clars a tot nivell institucional: escolar, eclesial, social i, en els nostres ambients, en nosaltres mateixos. Fer-nos preguntes en moments determinats ens fa lliures. Ens cal observar i mantenir un esperit crític constructiu, no deixar-nos arrossegar per qualsevol so. Els sons són música i a la vegada són el món.

El tema és ampli i el temps s’ha fet curt, és el moment de reflexionar partint ara, de la Paraula de Déu. Un dels protagonistes en l’adveniment de Jesús al món és Joan Baptista. Avui, en el fragment de l’evangeli de Mateu, trobem a Joan empresonat a causa del seu esperit crític i la fidelitat a la Llei del Senyor: “va saber les obres que feia el Messies i envià els seus deixebles a preguntar-li: “Ets tu el qui ha de venir, o n’hem d’esperar un altre?”. Jesús els respongué: -Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova. I feliç aquell qui no em rebutjarà” (Mt 11, 2-11). Jesús respon a la pregunta de Joan, amb les accions concretes entre els exclosos, amb la bona nova als pobres. Aquest és l’autèntic missatge de Nadal.

Conclusió

Formular constantment preguntes i mantenir-se en la superfícialitat, no val la pena. Entre tots hem considerat que és important conrear certs criteris personals i estructures internes.

Desitgem comunicar amb les actituds l’alegria d’haver descobert el sentit de viure.

Ens desitgem: Bon Nadal!

Oliver, Simón, Magda, Roser, Memé, Andreu, Maria, Laia i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 14 de desembre de 2013

css.php