Plenitud del misteri pasqual, el Jesús històric que ha viscut un temps entre els homes, és amb Déu per sempre! Nosaltres arribarem un dia a aquesta plenitud d’amor i bondat. Aquesta és la nostre fe, la fe de l’Església dels batejats.

Els deixebles reunits, en el decurs de la cinquantena pasqual perceben la presència del Senyor Ressuscitat i van expressant algunes preguntes sobre el que anava dient el Mestre: “D’aquí a poc ja no em veureu, però poc després em tornareu a veure”. “Alguns deixebles es preguntaven entre ells: “Què vol dir d’aquí a poc no em veureu”. “Per què diu d’aquí a poc? No sabem pas què vol dir” (Jn 16, 16-20). En el fragment del llibre dels Fets dels apòstols que hem llegit en la festa de l’Ascensió hi trobem més preguntes: “Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?” (Ac 1, 1-11).

Nosaltres, igual que aquells “homes de Galilea”, també ens trobem limitats davant paraules i fets que no comprenem, per això ens cal demanar cada dia el do de la fe. Hi ha coses que no sabem pas com explicar, però malgrat la nostra petitesa, Ell ens envia la força del seu Esperit que ens farà valents i creíbles davant dels nostres germans: “Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat. Els qui creuran i seran batejats se salvaran. Els senyals que acompanyaran els qui hauran cregut seran aquests: en nom meu expulsaran dimonis, parlaran llenguatges que no coneixien, agafaran serps amb les mans; imposaran les mans als malalts, i es posaran bons.” (Mc 16, 15-20).

Amics, no és cert que, la presència de Déu, aquesta força de l’Esperit se’ns fa evident quan ens mantenim units enmig de la diversitat que estem descobrint, fins i tot entre nosaltres mateixos? “És ell qui ha fet a uns el do de ser apòstols, a d’altres el de ser profetes, a d’altres el de ser evangelistes, pastors o mestres, i així ha preparat els que formen el seu poble sant per a una obra de servei, per edificar el cos de Crist, fins que ens trobarem units uns i altres” (Ef 4, 1-13).

Amics, les vivències de cada dia, malgrat els naturals dubtes i desànims, ens demostren que, amb el seguiment del Crist no hem equivocat d’elecció, sinó que estem projectant en l’entorn una alegria i felicitat en tot moment, que mostra el misteri amagat, i ens pot fer creïbles. Enduts per l’impuls de l’Esperit estarem disposats a ser contemplatius en la relació i en l’acció?

“L’anunci del Regne de Déu-paraula i acció és necessari perquè ningú no es quedi sense l’oportunitat de gaudir de la felicitat que Déu ofereix a tothom. “Els qui creuran i seran batejats se salvaran” (Mc 16, 16). Tal com Jesús ho havia fet, els deixebles duran a terme la seva missió amb paraules i actuant, combatent el mal (Josep M. Romaguera. Notes sobre l’Evangeli de l’Ascenció).

Maria Dolors Amat
Barcelona, 20 de maig de 2012

Tweet

Jo sóc el teu amic
Vull que em molestis, sóc aquí,
Parla’m o plora,
Mai és mal moment, mai tard o d’hora.
[...] parla’m o plora, que no tinc cap altre feina aquesta nit.
Si sóc bo quan els temps són bons
També vull compartir els mals sons,
Prova de cridar-me que no hi ha motiu per estalviar-me.

Tot seguit el nostre company ens ha proposa’t les següents preguntes:

1. Què és un amic de veritat?
2. En quins moments s’agraeix més un amic?
3. Si un amic ens falla, som capaços de perdonar-lo?
4. És fàcil diferenciar els amics dels coneguts?
5. Un conegut es pot acabar convertint en amic?
6. Si un amic no ens pot ajudar en un moment determinat, ens hem de sentir decebuts amb ell?

El diàleg no s’ha fet esperar i hem compartit múltiples opinions, fets i vivències amb sinceritat i senzillesa. Un amic de veritat és una persona en qui sempre confies, que t’escolta i et comprèn sense esperar res a canvi. Si un amic et necessita no descanses per estar amb ell. Com s’han produït aquests lligams? Al pas del temps, perquè vas compartint gustos i opinions. Sense desmerèixer en cap moment l’àmbit familiar, val a dir, que sovint i sense premeditació, t’adones que estàs compartint temes a un nivell diferent que en família. Potser són vivències més relacionades amb l’àmbit de emocional. Això no vol dir que sempre i en tot pensem igual, però quan l’amistat arrela, en tot allò que no coincidim, som capaços d’acceptar-nos i respectar-nos.

L’amistat no sempre és així. Hem posat en comú algunes experiències de posseir a l’altre, obligar-lo a fer, anul·lar-lo, copiar tot el que fa. Es parla del cas d’una noia que fins i tot es compra la mateixa roba que porta l’amiga. Aquesta possessió arriba a ser malaltissa i en algun fet viscut ha fet mal a l’altre de tal manera que actualment està en tractament psiquiàtric. Ens cal aprendre a distingir entre l’amistat autèntica i les patologies, estar atents i no deixar-nos endur pels sentiments. Cal fer servir la raó i aprendre a controlar-nos.

Agraeixes l’amistat quan sents proper a l’amic, quan t’adones que pensa i compta amb tu, quan les seves actituds són sense condicions, quan respecta el teu espai i no et destorba. Quan t’anima i et dona coratge per afrontar situacions, per fugir de la inhibició, quan el sents al teu costat en hores de dolor, quan està disposat a participar en la teva festa i veus que s’alegra amb les teves alegries.

Quan estimes de debò a un amic ets capaç de perdonar quan esperaves quelcom, de vegades un simple record en un dia assenyalat per tu. Ets capaç de respectar en moments que intueixes que falta sinceritat i confiança, que no et sents prou correspost. Al pas del temps, també vas coneixent el seu tarannà i no t’enfades, comprens que hi hagi en ell un jardí secret que no sap traduir en paraules.

Constatem que no tenim 200 amics. La vida ens porta per diferents camins, sovint dels amics d’infantesa o d’adolescència a penes en queda cap. Amb el pas del temps en sorgeixen de nous, tenim experiències bones i nefastes, tal vegada alguns amics s’han convertit en coneguts i també al contrari. L’amistat no sempre es dóna entre persones de les mateixes edats. Hi ha experiències molt positives entre la diversitat.

Hem viscut algun fet sobre quan l’amistat es converteix en odi, els amics no es parlen i es fan tot el mal que poden. Això és maligne, hi ha molt sofriment, gelosies, malentesos. En aquests casos l’amistat era falsa, no hi havia prou coneixement, estimació ni respecte, tot era superficialitat.

És un tema llarg i dens, tots hem aportat valuoses experiències, ha arribat el moment de centrar-nos en la paraula de Déu. En aquesta segona part del temps pasqual Jesús ens deixa el testimoni més preuat, ens mostra una gran confiança, ens ha dit amics: “A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. No m’heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d’anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre” (Jn 15, 9-17). Com a cloenda hem llegit una reflexió que sobre les paraules de Jesús on na Gadi Bosch ens convida a fer: “La presència de la persona amiga ens eleva el to vital, ens fa sentir l’ànima lleugera i el cor serè. L’amor més gran, diu Jesús, és donar la vida pels amics i amigues. Cultivem l’amistat. Cuidem les persones amigues. Donant la vida a trossets, en detalls càlids i propers: un missatge sorpresa, regalar-nos una tarda, riure, escoltar-nos, plorar junts, fem especial cada moment compartit.

Senyor, m’omple de goig tenir-te d’amic íntim. Com també m’omplen de joia les amigues i els amics. Gràcies de tot cor! (Paraula i vida 2012. Ed. Claret).

Andreu, Laura, Simón, Memé i Maria Dolors
Revisió de vida a Barcelona, dissabte, 12 de maig de 2012

Tweet

Envoltats del goig pasqual i amb els aires primaverals que estimulen la renovació de l’esperit, la Paraula de Déu va caient en els nostres cors com una rosada generosa. És la victòria sobre el mal d’aquell que amb la seva passió, mort i resurrecció ha carregat damunt seu les tragèdies de la humanitat i ens ha donat la vida per sempre. Des de diumenge passat en l’evangeli de Joan observem que Jesús ja no mostra actituds ni accions, sinó que parla d’ell mateix, va revelant el Misteri personal. És la relació d’íntima amistat, sense distàncies: “Jo sóc el bon Pastor” (Jn 10, 11-15).

Avui segueix: “Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater. La sarment que no dóna fruit en mi, el Pare la talla, i la que dóna fruit, l’esporga i la neteja perquè encara en doni més” (Jn 15, 1-8). En aquest punt descobrim que “la bondat” i “la veritat” són els valors bàsics que acompanyen la vida humana de Jesús. Això mateix és el que diferencia les nostres actituds com a deixebles seguidors del Crist. Ell és per nosaltres “el camí, la veritat i la vida” (Jn 14, 1-6). Avui ens mostra que si ens esforcem a mantenir-nos units íntimament amb Ell podrem ser llum i força pels nostres companys de camí, ajudar-los a descobrir aquella felicitat que mai s’acaba, que omple d’una alegria i una força infinites.

Aquest temps privilegiat de Pasqua que estem celebrant ens recorda que pel baptisme hem estat incorporats al Crist. La seva Resurrecció ens fa fills de Déu. També a nosaltres, al llarg de la vida el Pare ens “esporga i ens neteja” perquè puguem donar més fruits. La fidelitat a les paraules de Jesús ens obre a la pregària i a la unió entre nosaltres, això és l’Església. Demanem, doncs, perquè la nostra Església en la seva totalitat, sigui capaç de participar en la “vida del Cep”.

Avui ens pot ajudar en la nostra pregària la reflexió de na Gadi Bosch: “Senyor, que visquem units a tu rebent constantment la vida que ens regales i esporga’ns del que tenim de vellura i de fulleraca per donar bon fruit” (Paraula i Vida 2012. Ed. Claret).

Maria Dolors Amat
Barcelona, 6 de maig de 2012

Tweet

Un professor de filosofia inicia la classe col·locant un gran pot de vidre buit damunt la taula. Enmig d’una gran expectació l’omple amb pilotes de golf. Tot seguit pregunta als estudiants si està ple. Ells responen afirmativament. Després hi aboca una capsa de perdigons. Torna a preguntar si està ple. Els alumnes afirmem novament. Tira a dins una bossa d’arena i pregunta de nou si està ple. Ells responen amb un si sonor. Enmig d’un gran silenci hi afegeix dues tasses de cafè i s’omplen tots els espais restants. S’escampa una riallada general.

Quan es fa el silenci el professor diu: “Vull que s’adonin que aquest pot representa la vida: les pilotes de golf signifiquen el més important, com la família, els fills, la salut, els amics, tot el que t’apassiona. És tot allò que encara que perdéssim totes les altres coses, la nostra vida seguiria sent plena. Els perdigons són coses importants com el treball, la casa, els cotxe, etc. L’arena és tota la resta, aquelles petites coses que ens fan feliços. Si col·loquéssim primer l’arena, no quedaria espai per les pilotes ni els perdigons. Això ens passa amb la vida. Si malversem les nostres energies en les coses petites, mai ens quedarà temps per les realment importants. Cal prioritzar les coses que realment importen, la resta és arena. Un estudiant va demanar la paraula: Què representa el cafè? Quina pregunta més encertada! va dir el professor. Ha estat per demostrar que per molt ocupada que tingueu la vida, sempre hi ha d’haver un lloc per prendre cafè amb un amic.

El nostre company ens va formular aquestes preguntes:

1. Amb què ompl la vida? Són realment coses importants com les pilotes de golf, o podria deixar-ne alguna que em treu temps del que és fonamental?
2. Quines coses representen per mi les pilotes de golf?
3. Com tinc el pot? Massa ple o massa buit? Què és el més abundant?
4. He aprofitat la Setmana Santa per centrar-me en les pilotes de golf?
5. Segurament tenim força experiències de quan “els perdigons i l’arena” lleven el lloc a les pilotes de golf. Què hi guanyem? Què hi perdem? Vers on ens condueix?
6. Tinc algun cafè pendent?

Després de la petita pausa necessària per la reflexió personal s’ha iniciat entre tots un diàleg obert i sincer. Trobem persones de totes les edats que ens mostren amb les seves actituds que per elles són més importants altres coses, que no pas les pilotes de golf. Considerem que són superficials, sovint no comprenen les nostres actuacions.

• Col·laborar amb la família, tenir cura de l’àvia malalta, que és perd, acompanyar-la, encara que em costi.
• Fer créixer la pròpia capacitat de relació. Preocupar-me dels membres de la família, els amics estimats. Quan perdo una pilota (alguns de nosaltres hem perdut éssers estimats: pare o mare, els avis, el marit, amics estimats) creiem profundament que no els hem perdut, sentim en l’interior que ells caminen sempre amb nosaltres.
• Quan la dedicació a l’estudi és exagerada constatem que ens treu espais de relació.
• Ens cal ordre i autocontrol en totes les facetes de la nostra vida per evitar pèrdues i mals.
• Observem que fem propòsits, però fins a quin punt ens els creiem? Per què no els posem en pràctica? O no tenim continuïtat per portar-los a terme? Tot això vol esforç i aquesta capacitat la tenim poc equilibrada, pensem més en fets, o activitats que ens desperten interès, mentre que d’altres prou importants els deixem de banda. Ens cal treballar en profunditat en la nostra formació i realització personal perquè en el pot de la vida hi hagi un lloc per cada cosa.

Ha arribat el moment en què la nostra reflexió necessita escoltar la Paraula de Déu. Ens trobem enmig del temps de Pasqua en el qual se’ns regala els goig de la Resurrecció de Jesús. Llegim, doncs, l’evangeli d’aquest diumenge III en què sant Lluc ens explica com els
deixebles han tornat a la seves feines de pescadors, però marcats per presències sobtades de Jesús Ressuscitat. Comenten entre ells les experiències viscudes i “com l’havien reconegut quan partia el pa. Jesús mateix es presenta enmig d’ells i els diu: “la pau sigui amb vosaltres”. Veient-los sorpresos , i que de tanta alegria no acabaven de creure-ho, els digué: “No teniu aquí res per a menjar?” Ells li donaren un tall de peix a la brasa, i se’l menjà davant d’ells” (Lc 24, 35-48).

A la llum que s’escampa des del foc nou de la Nit de Pasqua ens adonem com Jesús és present enmig del grup reunit en el seu nom, fa estada entre nosaltres i ens dóna la pau, especialment quan ens comuniquem les nostres experiències, el que som i tenim, quan junts compartim la taula i el pa.

Junts hem pregat perquè Jesús Ressuscitat ens obri els ulls de la fe i poder comprendre cada dia millor el sentit de les Escriptures.

Simón, Maria, Andreu, Roser i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 21 d’abril de 2012

Tweet

Estem al bell mig de les festes de Pasqua, les celebracions cabdals dels cristians, dels batejats que han cregut en la Resurrecció del Crist! Deixem enrere les preocupacions, sense por i amb confiança assaborim l’alegria del triomf de Jesús ressuscitat! D’any en any l’arribada de les festes pasquals significa un pas endavant en el camí de la fe. Les narracions dels moments històrics de la vida de Jesús i les seves actituds ens sorprenen i ens fascinen. Fan créixer el desig de cercar-lo i seguir-lo. Maria Magdalena i les altres dones, encisades, el cerquen, no accepten la seva mort: “El diumenge, molt de matí, arribaren al sepulcre a la sortida del sol. Entre elles es preguntaven: “Qui ens farà rodolar la pedra que tanca l’entrada del sepulcre?” “La pedra ja havia estat apartada”. “Un jove vestit de blanc els diu: “No tingueu por. Busqueu a Jesús de Natzaret, el crucificat. Ha ressuscitat, no és aquí”.” (Mc 16, 1-7). A l’alba de Pasqua la por es transforma en goig. Aquelles dones marxen esperançades a Galilea per anunciar la Bona Nova als germans reunits, perquè l’experiència pasqual és única, no pot restar amagada, qui la descobreix l’ha de comunicar, però acompanyant als germans amb amor i humilitat, ajudant-los a que ells també la descobreixin.

En l’evangeli d’avui trobem que Joan ens explica com la van viure aquells deixebles: “Al capvespre d’aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres” (Jn 20, 19-31). Aquestes dues aparicions s’esdevenen en diumenge. Això ens remarca que és el dia que la comunitat eclesial ens reunim per celebrar que Jesús és enmig nostre. Quan estem reunits en el seu nom Ell també se’ns posa enmig. En aquests moments Jesús dóna “la seva pau”, no és la del món. Aquesta pau ens ha de configurar en Ell mateix, en les seves actituds, en la missió que ens confia en bé dels germans.

Però aquell dia hi ha un company absent, és Tomàs. Jesús té en compte cada deixeble, a cadascun de nosaltres ens crida pel nom, i vol que fem el nostre propi procés. Jesús torna el diumenge següent a trobar-se amb Tomàs. Ara el deixeble ha pogut veure i tocar al Mestre i la pròpia experiència de fe el farà exclamar: “Senyor meu i Déu meu!” (Jn 20, 28).  En aquell moment Jesús proclama una nova benaurança: “Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!” (Jn 20, 29).  Quantes vegades, en la vida haurem de repetir “Senyor meu i Déu meu!”.

Amics, sabem que pel baptisme hem passat de la foscor a la llum, però sovint les realitats i les pors que ens envolten ens entristeixen. “Celebrar Pasqua pot ser una bona ocasió per deixar que el Senyor recuperi el lloc central en la nostra vida i l’ompli d’alegria” (Gadi Bosch, osc. Paraula i Vida. Claret).

Maria Dolors Amat
Barcelona, 15 d’abril de 2012

Tweet

Més o menys intensament hem seguit el camí de Jesús en aquest temps favorable d’una Quaresma que està arribant al final. Avui ens trobem entre la multitud que, amb rams i palmes, l’aclama en entrar a Jerusalem: “Molts estenien els mantells pel camí, i d’altres, ramatge que collien dels camps, i els qui el precedien o el seguien cridaven: “Hosanna. Beneït el qui ve en nom del Senyor. Beneït el regne del nostre pare David que està a punt d’arribar” (Mc 11, 1-10). Tot seguit escoltant els fets de la passió, també segons sant Marc, descobrim que l’entusiasme d’aquell poble té poca durada, ja que al cap de pocs dies demanaven cridant a Pilat: “Crucifiqueu-lo” (Mc 14, 1-15,47). Fins els seus amics més íntims, posseïts per la por, s’adormen en lloc d’acompanyar-lo: “Sento una tristor a l’ànima com per a morir-me. Quedeu-vos aquí i vetlleu. Ell s’avançà un tros enllà, es deixà caure a terra i pregava que, si era possible, s’allunyés d’ell aquella hora. Després va cap als deixebles i els troba adormits. Diu a Pere: “Simó, ¿dorms? ¿No has estat capaç de vetllar ni una hora? Vetlleu i pregueu, que no caigueu en la temptació” (Mc 14, 1-15). Més tard, quan detingueren a Jesús, envaïts per la tristesa i el temor a què diran fugen i el deixen tot sol.

Envoltat de l’odi dels adversaris i de l’abandó dels seus, Jesús no es fa enrere. Ell no abandona, ha optat pel projecte de l’amor fins al final. El perdó i l’amor sense límits que ens mostren les escenes de la passió són sens dubte l’anunci del Misteri de la Ressurrecció, del camí de viure per sempre. Comencem uns dies d’escoltar atentament la Paraula i contemplar-la. Situem-nos, com si hi fóssim presents, i és que hi som en l’escenari de cada dia, si hem optat pel seguiment de les actituds del nostre mestre. Jesús per nosaltres és una persona estimada, és el millor amic. Qui sóc jo? I a on vaig? A estones sóc Pilat, intueixo on hi ha la veritat, però no em comprometo, em rento les mans. Potser sóc Pere, que malgrat les negacions, és capaç de plorar amargament perquè estima molt al Senyor.

Amics, estem enamorats de les actituds de Jesús? Ens voldríem identificar amb Ell per tal de ser humils, pacients, de cor senzill i net, i escampar la Bona Nova entre la gent que ens envolta?: “Senyor, és donant que es rep i morint que es ressuscita, ajuda’m a viure-ho”. (Gadi Bosch. Paraula i Vida 2012. Ed. Claret)

Maria Dolors Amat
Barcelona, 1 d’abril de 2012

Tweet

I digué encara: –Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: »–Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca. »Ell els va repartir els béns. Al cap d’uns quants dies, el més jove va vendre’s tot el que tenia i se’n va anar amb els diners en un país llunyà. »Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. Quan s’ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es va llogar a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà i es digué: “Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta’m com un dels teus jornalers.” I se n’anà a trobar el seu pare.

»Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué: »–Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu. »Però el pare digué als seus criats: »–De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l’hi, poseu-li també l’anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat. »I es posaren a celebrar-ho.

»Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s’acostava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: »–El teu germà ha tornat. El teu pare l’ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras. »El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. Però ell li respongué: »–Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m’has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras. »El pare li contestà: »–Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat (Lc 15, 11-32).

Després d’una lectura pausada ens adonem de la transcendència que sobre la maduresa personal té aquesta coneguda narració. Tot seguit ens proposem observar l’entorn, els fets viscuts, les persones que ens envolten. Junts ens adonem que aquesta paràbola està plena de contrastos relacionats amb les actituds de cada persona: el pare, el fill petit, la presa de consciència de l’error, el perdó, l’acolliment, la festa, la figura del fill gran.

D’entrada sembla que el màxim protagonista és el fill petit, el pocavergonya que reclama l’herència, marxa de casa i ho malversa tot. Però ens adonem que, per damunt de tot, l’ensenyament central es troba en l’amor incondicional del “Pare” que espera i perdona sense retreure res al fill, que quan ho ha perdut tot, descobreix del seu error i es disposa a deixar de banda l’orgull: “Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta’m com un dels teus jornalers” (Lc 15, 11-32).

Saber reconèixer la culpa, adonar-nos que no sempre tenim tota la raó. Pensem en situacions de tants nens/es i joves que no saben demanar perdó als pares, companys, o professors que han maltractat o ofès. La família no els ha ensenyat a demanar perdó? En aquest punt pensem en molts tipus d’herències. Al voltant nostre veiem amics que menystenen l’herència de l’amor i els valors de la pròpia família, les tradicions de la terra, de la cultura, de la fe; abandonen i marxen vers altres formes de viure.

Els errors poden conduir a un fracàs total, a perdre la dignitat, però la duresa de la realitat, la soledat, la desgràcia, sovint ajuda a entrar a dintre d’un mateix i reconèixer l’equivocació. En contrast, el perdó de Déu arriba a tothom qui està disposat a acceptar-lo. Només cal decidir-se a entrar a la casa del “Pare”.

En aquest punt recordem el sofriment de tants pares i mares, que malgrat tot, sempre han estat esperant, disposats a obrir la porta al fill/a que torna, però també hem recordat el fet real d’una filla que l’orgull no la deixa tornar, tot i que en el fons ho desitja i la mare l’espera. Potser tornarà el dia que s’adoni que ja no li queda res, que ja ho ha perdut tot… La família és el primer que perdem seduïts pels camins falaguers d’amics, o altres persones, però cal estar segurs que en la pèrdua serà el que primer recuperarem i ens acollirà de nou.

Pensem en el fet real d’una bona família d’emigrants que vol educar bé als seus fills i es trobem sense feina ni recursos: “quan una família es troba com nosaltres, sempre hi ha avis, o tiets que donen suport. Nosaltres aquí no tenim família que ens recolzi. Els que ens estimen són lluny d’aquí”.

“Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s’acostava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li que era allò. Ell li digué: “el teu germà ha tornat. El teu pare l’ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras. El germà gran s’indignà i no volia entrar” (Lc 15, 11-32). Constatem que tots nosaltres un moment o altre hem estat aquest fill gran. Ens surt gelosia, volíem ser nosaltres els protagonistes. Tenim un ego molt desenvolupat. No sempre sabem perdonar i alegrar-nos de les actituds positives dels germans, o companys. El món ens empeny a ser els millors, i per ser-ho, sempre ni ha d’haver un altre que quedi endarrere, que sigui pitjor; pensem que ens hem esforçat més i que mereixem més. En la vida cristiana també ens passa, tothom serà salvat? I els que no s’han esforçat per res tindran el mateix? Val la pena l’esforç i el servei gratuït? Com és que ens costa tan identificar-nos amb l’amor sense límits del Pare?

La reflexió podria portar-nos molt lluny, el temps s’ha fet curt, però ens ha obert el camí de treballar per aconseguir un objectiu fonamental: “Equilibrar els sentiments i la raó per aprendre a gestionar les pròpies emocions i arribar a ser persones madures, realitzades i felices”. Això és un compromís de per vida.

En els afers de cada dia, trobo testimonis de perdó incondicional que em recordin el que Jesús ens mostra del Pare? I jo mateix/a, tinc assumit que el perdó allibera i renova i omple d’alegria?

“El regnat de Déu, la nova societat proposada per Jesús germina i creix des de l’amor i la misericòrdia de Déu, tots som fills i filles seves, per tant tots som germans i germanes” (fragment de la reflexió de na Gadi Bosch religiosa del convent de Santa Clara de Ciutadella de Menorca. Claret, 2012).

Maria, Roser, Oliver, Memé, Simón i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 10 de març de 2012

Tweet

Caminant vers el misteri de Pasqua, avui trobem que l’evangeli de Marc ens descriu l’escenari de la transfiguració: “Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, se’ls endugué a part tots sols dalt d’una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells; els seus vestits es tornaren resplendents i tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. Llavors van aparèixer Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús” (Mc 9, 2-10). Aquest fragment ens mostra un lloc i moment privilegiats de la pedagogia de Déu que, amb signes diferents, ens posa a l’abast el misteri de la salvació. Convida als seus amics predilectes perquè experimentin, en el silenci de l’alta muntanya, la proximitat de la revelació de Déu. Aquella antiga aliança que Déu anuncia a Abraham: “juro per mi mateix que t’ompliré de benediccions i faré que la teva descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de les platges de la mar” (Gn 22, 1-2.9a.10-13. 15-18), i que proclamen Moisès i els profetes, s’ha fet realitat en el NT amb la vinguda del Fill de Déu al món.

En el passatge de la transfiguració, els apòstols experimenten un instant de trobament amb el goig de l’eternitat, de la contemplació de Déu sense cap vel. Això ens fa comprendre que Pere, expressant obertament els sentiments de tots, digui: “Rabí, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies. Llavors es formà un núvol que els anà cobrint i del núvol va sotir una veu: -Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo” (Mc 9, 5-7). És un moment impactant de la presència de Déu, és un instant d’experiència sagrada que ens dóna força per superar els obstacles, ja que la realitat quotidiana, plena de paranys, ens fa tocar de peus a terra: “Però de sobte, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells” (Mc 9, 8).

Sovint ens invadeixen els dubtes, les temptacions, no veiem res clar, cerquem a Jesús i no el sabem trobar, tenim el núvol davant els ulls, estem seduïts per les doctrines del món, desitgem un cristianisme triomfant, que impacti a tothom i no sabem descobrir “Jesús tot sol”, enmig dels pobres, dels que ploren, dels que necessiten ser escoltats i acollits.

El camí que hauran de fer els deixebles serà dur, en silenci, i sovint sense entendre gran cosa: “Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va manar que no expliquessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l’home hagués ressuscitat d’entre els morts. Ells retingueren aquestes paraules, però discutien entre ells què volia dir això de “ressuscitar d’entre els morts”" (Mc 9, 9-10). Aquests mateixos deixebles que tenien gravada al cor la bellesa d’aquesta experiència, Jesús se’ls emportarà a l’hort de Getsemaní i Pere davant l’horror de la passió s’adormirà com a signe d’inhibició i de impotència davant el patiment de la creu. Aquí tenim una imatge viva de la cruesa de la vida dels seguidors de Jesús, forts i fràgils a la vegada. En aquest moment faig meves les paraules de na Gadi Bosch, religiosa del convent de Santa Clara de Ciutadella de Menorca: “Senyor, a vegades tampoc no ho entenc. Fes-me entrar en el núvol de la teva llum i ajuda’m a comprendre el significat de la teva mort i resurrecció” (Paraula i vida 2012. Claret).

Senyor, avui volem fer ben nostres els sentiments de Jesús que ve a salvar la humanitat del mal, dels errors, dels patiments, de l’horror de la guerra, de la corrupció, de l’odi i el rencor perquè ens mostra que no vol la mort de ningú, sinó que vol la vida per sempre!

Maria Dolors Amat
Barcelona, 4 de març de 2012

Tweet

Ens expliquen els estudiosos que en La Bíblia la xifra quaranta significa un període de temps llarg. Doncs bé, la comunitat cristiana acabem d’iniciar el camí llarg vers la festa de Pasqua. En aquest breu fragment que avui ens presenta l’evangeli de Marc hi podem contemplar a Jesús, tan humà com qualsevol de nosaltres, vivint moments de profunda recerca de quina és la voluntat de Déu: “L’Esperit empenyé a Jesús cap el desert. Hi va passar quaranta dies, temptat per Satanàs; s’estava entre els animals feréstecs, i l’alimentaven els àngels” (Mc 1, 12-15).

Però en el desert apareixen les temptacions que no s’acaben aquí, a Jesús també, com a tots nosaltres, la temptació no el deixarà de per vida. No es tracta d’un esforç per millorar les actituds o de qüestions ètiques, morals… sinó de trencar amb tantes coses a les que estem aferrats, que ens determinen l’estil de viure i deixar-nos marcar per la crida que Déu ens fa. Com més ens endinsem en l’experiència de Déu, les pulsions internes ens oprimeixen amb violència. Ja veiem que l’opció pel seguiment de Jesús no ens proporciona privilegis ni descomptes especials, ens segueix tocant viure “entre animals feréstecs” (Mc 1, 13), això és el mateix que viure assetjats entre perills que sovint ens inciten a deixar el camí. Però també descobrim l’expressió: “l’alimentaven els àngels” (Mc 1, 13).

Quan diem sí al que el Senyor ens posa al davant descobrim, en el més intim, com una pulsió del bé, el Déu amb nosaltres, una força infinita que ens fa sentir, com diu sant Pau: “en Ell vivim, ens movem i som” (Ac 17, 28).

El signe de l’aliança de Noé i els seus fills que observem en l’arc després de la inundació del diluvi és un senyal de la seva presència: “posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança entre jo i la terra” (Gn 9, 8-15). En l’arc de sant Martí aquells homes descobreixen que Déu està a favor d’ells. Per nosaltres la imatge de Jesús en creu és el signe de la seva entrega per la salvació de la humanitat.

L’Esperit de Déu que va reposar sobre Jesús en el baptisme del Jordà, ara l’empeny al discerniment sobre la missió a que l’ha enviat el Pare. El desig de Déu és reconstruir la vida humana, vol refer l’Aliança amb el seu poble: “Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. Deia: S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova” (Mc 1, 14-15). El repòs i el silenci del desert empenyen Jesús a la missió.

Amics, aquests dies ens cal retrobar dintre nostre el silenci del desert, temps de reflexió i de renovació, que ens ha de conduir a ser més contemplatius i, a la vegada, a estar en el món d’una altra manera:

• Què necessitem canviar de nosaltres?
• Qui sóc i a on vaig?
• He pensat com vull viure aquest temps favorable que m’ ofereix la Quaresma?

Maria Dolors Amat
Barcelona, 26 de febrer de 2012

Tweet

En aquest diumenge, tan proper a l’inici de Quaresma, ens trobem davant d’un fragment de l’evangeli de Marc tant pintoresc que fa volar la imaginació fins a situar-nos en l’escena d’uns homes retirant el sostre d’un terrat. Què deuria pensar l’amo? Què fan aquests ximples que ara em desfan la casa! Estudiosos de l’època expliquen que aquelles cases eren de construcció molt simple, probablement com les imatges que actualment ens arriben de poblats africans. Ara, els camins per acompanyar a les persones són diferents. Doncs bé, “Jesús tornà a Cafar-Naüm. La gent sentí a dir que era a casa, i n’hi anaren tants que no cabien ni davant l’entrada. Jesús hi predicava” (Mc 2,1-12).

La gent ha descobert Jesús perquè veuen que valora les persones i té compassió de les seves necessitats. La fe en Ell els aplega fins a trobar-lo a la “casa”. Això és signe de l’Església on hi entrem per la fe a trobar-nos amb Jesús, així com en les petites esglésies que són les nostres cases, on també ens reunim per trobar-nos amb Jesús.

“Mentrestant, vingueren uns homes a dur-li un paralític. El portaven entre quatre. Veient que amb tanta gent no podien portar-lo dintre, aixecaren el terrat sobre l’indret on era Jesús i un cop obert el sostre, baixaren la llitera. Jesús, en veure aquella fe, digué al paralític: “Fill, els teus pecats et queden perdonats”" (Mc 2, 1-12). Els fariseus obsessionats només per la salvació que ve del compliment de la Llei, el tracten de blasfem: “¿És que algú, fora de Déu, pot perdonar pecats?” (Mc 2, 1-12). L’escena  suggereix que el paralític, els seus amics, i també nosaltres, podem quedar decebuts, perquè tots cerquem la gaurició de la paràlisi, la salut corporal, però observo que tot seguit Jesús vol la curació de tota la persona, i diu al paralític: “Aixeca’t, carrega’t la llitera i vés-te’n a casa” (Mc 2, 1-12).

La guarició total, en cos i ànima, és el resultat del perdó. Actualment s’ha anat trivialitzant el concepte de perdó i de culpa. S’ha reduït la culpa a la desobediència a unes normes que venen de fora, i oblidem que abans hi ha d’haver el reconeixement honest de la consciència que admet que una determinada acció o manera de fer, perjudica a un altre, o a molts d’altres (Mateu Terrats. Dg. VII).

El coneixement de Jesús que ens dóna la recerca de les seves actituds i de la fe va fent de nosaltres una nova creació, és a dir, un anunci de la ressurrecció. Jesús ens ve a treure del mal i transforma radicalment el nostre estil de viure, ens guareix en cos i ànima. Els amics són solidaris amb aquell que encara no coneix Jesús i tots quatre junts, és a dir, en grup, es donen suport i posen en escena el que ha de fer la comunitat cristiana. En el nostre entorn social trobem persones que sofreixen paràlisi, que els falta coratge per sortir de si mateixes i avançar vers un nou estil de viure, però les seves obsessions les han paralitzades i l’orgull els impedeix de fer l’experiència de Déu. Amics, preguem al Senyor que ens doni el coratge de fer créixer en nosaltres i en les persones properes el goig de poder assaborir el que significa una salut complerta!

Maria Dolors Amat
Barcelona, 19 de febrer de 2012

Tweet