posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Viure, pensar i estimar

Ens retrobem després del llarg període estival i amb l’alegria de rebre una nova companya. Hi ha un desig evident de comunicar-nos un munt de vivències juntament amb el tema de la revisió que presentem avui. És un assaig que ens mostra una experiència fonamental sobre el nostre viure humà:

“La condició humana és la dels afores del paradís impossible. En veritat, aquí el paradís és impossible. La nostra condició és la dels afores, uns afores ben singulars: no definits a partir de cap centre.

Aquí als afores, la gènesi i la degeneració, la vida i la mort, l’humà i l’inhumà -car només l’humà pot ser inhumà-, la proximitat i la indiferència.
Aquí, als afores, viure és sentir-se vivint.
Aquí, als afores, no hi ha plenitud ni perfecció. Però sí afecció infinita, commoció i desig.
Aquí, als afores, el mal és molt profund, però la bondat encara ho és més.
Aquí, als afores, allò que més importa no són els inicis immemorials, sinó el sòl, la base.
Aquí, als afores, res té més sentit que l’empara i la generositat.
Aquí, als afores, es pot, però costa molt moure’s mig pam en la bona direcció. És el mig pam cap a la comunitat fraterna.
Aquí, als afores, no només vivim, sinó que som capaços de vida”
(Josep Maria Esquirol. La penúltima bondat. Quaderns Crema, assaig, 2018)

(Escoltem la cançó Em dones força. Sergi Dalma i Escolania de Montserrat).

Naixem nus i morim nus. Entre el naixement i la mort hi ha la intempèrie, el desert. A la vegada tota la nostra vida és passió i desig. La felicitat demana algun tipus d’aspiració, de fer realitat els desitjos que normalment no són per realitzar-los sols, sinó que tenen relació amb la família, l’amistat i el compartir. La relació amb si mateix i amb l’alteritat, els altres, va transformant el desert en una terra fèrtil. Tenir cura d’algú no pressuposa que estigui malalt. L’hortolà planta la llavor, la rega i la vigila. El Petit príncep (Saint Exuperi) ha descobert la bellesa de la rosa i en té cura: “la meva rosa és única…”.

L’autor de l’assaig presenta el testimoni de Sant Francesc d’Assís com a vida creadora que admira la bellesa i s’entrega generosament a servir als afores, no tancat en ell mateix, sinó que està obert sempre a relacionar-se fraternalment. La filosofia de Sant Francesc és càlida, és de fets concrets, és de viure amb els altres.

Ens trobem immersos en una cultura allunyada de la senzillesa, sovint immersa en la superficialitat, l’egocentrisme, una cultura que no mostra admiració per la natura, la bellesa de la creació, per la bondat i el bé. Tenir cura d’un mateix i dels altres, de la vida, la salut, el temps, l’austeritat, promoure amb els nostres projectes i actituds un estil de viure més humil, conciliador, compassiu, acollidor; que tu mateix vegis o que algú de confiança et digui o el grup, la revisió de vida et doni pistes per al discerniment. Com més coses ben fetes més goig: acció, camí, esforç… És necessari anar construint el pla de vida i l’anàlisi freqüent que ens va remarcar el bisbe Toni Vadell en la seva visita del curs passat.

Preguntes per la reflexió formulades per l’autor del assaig

  • Podria ser que la civilització del progrés i de l’èxit científic tècnic estigués desorientada com a cultura de vida?
  • Podria ser que el consumisme exacerbat, el malestar contingut i la violència fossin, si més no en part, símptomes d’aquesta desorientació?

I jo?

  • Seguesc la dinàmica “normalitzada” en aquests temes? Quin paper hi he jugat? Per què?
  • Des de la reflexió cristiana quin paper crec que hi he de jugar?

Estic d’acord que sense els altres, família, amics… ara no seríem aquí.
Davant d’aquesta reflexió m’adono que sense aquestes aportacions no em sentiria feliç de la manera que ara em sento dintre meu.
El contacte humà és necessari i ens fa créixer. Actualment també pot esdevenir un contacte virtual i possiblement ser positiu.
L’entorn científic tècnic és molt important i fa avançar vers el benestar social i un món millor, però també és cert que ens crea addiccions, ens fa més consumistes, més aïllats i no afavoreix la relació amb l’alteritat, per la qual cosa ens cal estar alerta.
Des dels primers ordinadors en comparació del que es pot fer ara, és com ciència ficció. Pot conduir a viure en una bombolla, això allunya de la relació, té el perill de deshumanitzar-nos. En contrast també observem en l’ambient dels nostres amics cert moviment per una vida més senzilla i austera amb interès per la natura, la creació d’horts urbans, la bellesa… Actualment el Facebook ja no m’interessa tant.
Va tot tan ràpid, hi ha una saturació d’informació, d’esdeveniments… en moments necessitaria una pausa. Però observo que això és dona a Occident, no als continents menys desenvolupats.
La formació, els estudis que tenim l’oportunitat de rebre, ens donen una percepció de llibertat, que has d’aprendre a administrar. Per contra, els països més pobres o amb menys possibilitats d’estudiar es trobem més abocats a l’esclavatge.
Ens trobem davant de fets, com anar a la lluna, o la descoberta d’altres planetes en els que s’inverteixen grans sumes de diners, amb els que és podria superar la fam i la misèria que hi ha en el món.
Com és que la NASA envia investigadors a l’espai… mentre és desconeix com caldria sanejar l’aigua a Tanzània? Quan amb aquestes inversions és podrien crear màquines per filtrar l’aigua i lluitar per la salut i el benestar dels pobles menys desenvolupats.
Sinó hi haguessin rics, no hi hauria pobres. Quanta riquesa acumulada, i ens adonem que no hi ha necessitat de tant per viure dignament. Què caldria fer per canviar la misèria de tanta gent que viu en la màxima indigència?

Tots hem participat obrint el nostre cor i comunicant tot allò que ens produeix patiment. El tema ha resultat viu i colpidor. En el silenci afloren imatges de la vida de Jesús. En la narració dels evangelistes hi ha força moments en què s’observa com Jesús no vol realitzar la seva missió tot sol, sinó amb els altres. Crida els 12 apòstols que han de ser les columnes de l’Església, però sabem que els seus deixebles foren un grup nombrós. Comentant les actituds de Jesús ens posem a llegir un fragment de l’evangeli de Lluc: “Van tornar els 72 tots contents i deien: “Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom” […] Us he donat poder per trepitjar les serps i els escorpins i totes les forces de l’enemic: res no us podrà fer mal” (Lc 10, 17-20). Observem com ni llavors ni ara ens envia sols. La força del seu Esperit la trobem en la reunió dels germans. Jesús es fa present arreu per mitjà de la fraternitat, en la vivència d’estimar-nos els uns als altres com a germans.

Entre nosaltres s’ha fet evident el desig d’avançar en la bondat i la fraternitat. Es el camí amb què veiem possible sortir del desert que ens envolta. Ens comprometem a crear fraternitat i acompanyar aquells que trobem pel camí de la vida.

Com és habitual la reunió segueix compartint dinar i amistat, amb l’esperança de nous companys/es com experiència de bondat i fraternitat.

Maria Dolors, Roser, Simón, Júlia, Andreu, Joan, Clara i Roser J.

css.php