posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a La crida a la santedat en el món actual

En la primavera i el temps de pasqual sentim a fons que la vida es renova i Jesús ressuscitat és present entre nosaltres. Sens dubte avui la nostra reunió ha estat singular perquè tenim el goig de rebre visitants especials que ens han acompanyat amb la seva presència testimonial. Ells són el bisbe Toni Vadell, auxiliar de Barcelona, i mossèn Joan Febrer, rector de la parròquia de Sant Bartomeu de Ferreries, ja que enguany un bon nombre de joves ferreriencs participen en les trobades del grup. Agraïm molt les seves generoses presències, a la vegada que trobem a faltar els quatre companys/es que, havent finalitzat els estudis, han emprès projectes de futur. També avui sentim l’absència dels membres del grup que per diverses incidències no han pogut ser entre nosaltres.

El bisbe Antoni ha estat animador de la revisió de vida i ens ha presentat la recent exhortació apostòlica del papa Francesc sobre “la crida a la santedat en el món actual”. Constatem que el contingut complementa encertadament els temes que hem tractat al llarg del curs.

El Papa Francesc té el desig que tot l’acompanyament, que tenim la missió de dur a terme, ha d’anar marcat per l’alegria. L’encontre amb el Senyor és una font inesgotable d’alegria.
Ell ens fa una crida a la santedat, entenent que no es tracta de la perfecció, ja que la santedat és tan diversa com la humanitat. Hi ha moltes persones que no figuren en els llibres d’història però, han estat decisives per canviar el món. Quan descobrim que som estimats per Déu restem marcats per l’alegria. Les persones santes són aquelles que descobreixen allò extraordinari en els fets de cada dia, observant l’obra de Déu enmig de la quotidianitat.

El Senyor, a través meu, té un missatge pel món d’avui, a partir de com sóc, de les meves circumstàncies i de la meva realitat. Volem ser referència de Déu per als germans, que el conjunt de la meva vida sigui pels altres expressió de l’amor de Déu.

Els professionals especialitzats afirmen que un infant, per començar a parlar, necessita haver sentit un milió de paraules. Per aprendre a estimar, necessitarà milions d’abraçades. Aquesta afirmació ens fa pensar en les doloroses realitats que ens envolten. La persona que es proposa ser fidel a Déu i a la seva Paraula serà capaç d’estimar, servir i escampar la Bona Nova enmig d’un món ferit i maltractat. Fa uns quants anys, el germà Roger de Taizé afirmava en una de les seves cartes: “La bellesa que ha de salvar el món és la nostra fe”. Les experiències d’acompanyament, servei, i donació d’un mateix ens omplen d’un goig inexplicable.

Avui descobrim signes de santedat en les persones perseverants, pacients, respectuoses i acollidores. Aquestes actituds requereixen fortalesa interior, basada en Déu, és Ell que fa possible que siguem els seus testimonis constants en fer el bé. L’alegria i el sentit de humor són signes de pau interior, fins i tot en temps difícils, irradia als altres un esperit positiu i esperançat. L’Església no necessita tants buròcrates i funcionaris, sinó missioners apassionats, il·lusionats per comunicar on rau la bellesa i el sentit de la vida veritable.
Per créixer en aquests aspectes ens cal escoltar la Paraula, celebrar junts l’eucaristia, pregar, compartir amistat, temps i vivències. A la vegada anem aprenen a discernir, entrar en l’interior, descobrir la fragilitat de l’ego i combatre el mal. En aquests aspectes ajuda molt la revisió de vida. Ens adonem de com ens anima i com participar en les reunions del grup ens fa créixer. L’esforç d’assistir ja significa un compromís seriós per cadascú de nosaltres.

Si ens situem en el missatge de Jesús descobrirem que Ell, malgrat la violència amb què el tracten els fariseus, respon amb tendresa, perdona i escolta. La serenor i l’alegria profunda esdevenen, quan hom es proposa, un ordre i unes pautes per aconseguir educar una consciència madura.

Preguntes per la reflexió personal:

  • Com viure aquesta santedat en la meva vida, en les circumstàncies d’ara i aquí?
  • Quina ha de ser la paraula que Déu vol dir al món a través meu?

Silenci… pregària… El tema ens ha colpit. En el conjunt d’aquesta seriosa reflexió i diàleg compartit, ens adonem que som fràgils, que un contratemps ens fa recular i ens dispersa amb facilitat. Llegim un fet significatiu en l’evangeli de la passió de Jesús:

“La criada digué aleshores a Pere: “No ets pas tu també dels deixebles d’aquest home?”. Ell li contestà: “No en sóc” (…) “¿No t’he vist jo a l’hort amb ell?”. Pere ho negà novament i a l’instant cantà un gall”. (Jo 18, 15-27)

Pere surt a fora i plora amargament. Acaba de negar el Mestre per qui ell prometia entrega total. Aquesta escena evidencia la fragilitat de Pere i no obstant, Jesús li confia la responsabilitat més onerosa dintre de la comunitat de l’Església que neix. Per això li demana tres vegades: “M’estimes, Pere?” (Jo 21, 15.20). Aquest fet representa per nosaltres el creixement de la fe i l’esperança. Reconeixem que som febles, però Jesús ens estima i ens perdona sempre. Ens ha promès romandre entre nosaltres. Ell es fa present sempre que ens reunim en el seu nom.

Seguirem endavant, examinant al final de cada jornada les nostres actituds, negatives i positives, sempre donant gràcies a Déu de tants detalls que té amb nosaltres, escoltant i pregant sempre.

A alegria i ànims positius ens disposem a compartir dinar, amistat i desig que nous companys vulguin venir a compartir grup amb nosaltres.

Mns. Toni Vadell, Joan T., Simón, Toni T., Roser, mn. Joan Febrer i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 14 d’abril de 2018

css.php