posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Podem controlar els nostres pensaments?

Acabat el Cicle de Nadal i les vacances, que més o menys tots hem aprofitat, ens retrobem lamentant moltes absències força justificades: refredats, grips, exàmens, pas a l’àmbit laboral. Són moltes les vivències que se’ns presenten en aquesta reunió. Na Roser Janer, la nostra animadora d’avui, ho serà per darrera vegada. Ha finalitzat els seus estudis i comença una nova etapa de vida. Afloren, a la vegada, sentiments d’alegria i pena per aquest sentit comiat després de tant de temps formant part molt activa del grup. Ens exposa un tema fruit sobre un fet viscut:

Hem de distingir entre emoció, sentiment i pensament; no podem controlar cap de les tres coses. Emoció i sentiments són inconscients, és a dir, ho sentim corporalment, però els pensaments, encara que no podem controlar que ens arribin, podem qüestionar-los. No podem dir si una emoció i un sentiment són certs o no, perquè senzillament és una resposta del teu cos a alguna cosa que ens ha passat o ha passat al nostre voltant. Però un pensament és el que deriva de l’anàlisi d’aquestes emocions (angoixa, soledat,…) i sentiments primaris (alegria, tristesa, dolor, por), sempre ens ve un pensament darrere l’altre, i si no ens ho qüestionem podem arribar a formar una bola de pensaments negatius molt gran.

Els pensaments són el flux de la nostra activitat corporal. Les emocions i sentiments són necessaris i ens estan aportant informació que no podem controlar i que necessitem exterioritzar. Però el pensament, encara que no el podem controlar, el podem analitzar, qüestionar-lo per saber la veritat. Perquè és molt important saber el que en realitat volem arribar a saber, és a dir, podem retroalimentar constantment pensaments que alimentaran el nostre ego i ens col·locaran com a víctimes de la vida (per què m’han fet això? Per què el món m’odia? Per què soc un desgraciat? Per què? Si jo no soc el culpable, per què tot em passa a mi?). Però hi ha pensaments que un cop que els qüestionem podem dir: “No, no, jo no vull alimentar el meu ego i entrar en un bucle que no em porta a cap lloc. Jo el que vull és la veritat, encara que en faci mal. Vull la veritat que m’allibera i m’apodera”. Perquè ens podem qüestionar els pensaments i veure la realitat sense aquests “judicis mentals”. Llavors podem veure el que passa sense col·locar-nos com a víctimes i això ens dona poder, perquè quan som la víctima és molt còmode, és dolorós, però t’inhibeix de tota responsabilitat i acció (“A mi em passa tot, i no puc fer res al respecte, soc un desgraciat”). Hi ha molta gent que es col·loca així inconscientment. Però el pensament crític ens allibera del victimisme i ens col·loca a la veritat, i ens apodera, perquè des d’una posició de responsabilitat diem: “No, jo no soc víctima, què està passant aquí? El món no va en contra meu, això és una realitat, analitzaré els meus pensaments, perquè potser no són certs, potser m’estic enganyant”. Ens podem donar compte que sovint ens muntem una història, una interpretació del món, però realment li estàvem donant el poder a terceres persones.

No es tracta de jutjar als altres ni de buscar culpables, sinó de veure què podem fer nosaltres. Jutjar els altres no canviarà el que han fet, és impossible canviar el passat. Nosaltres podem decidir si ens ho prenem com a cosa personal o no. L’únic camp d’actuació que tenim és la nostra vida. Encara que ens volguéssim ficar en el camp dels altres no podríem.

Si no ens aturem a indagar en un munt de sensacions, com per exemple la frustració, i no ens aturem a escoltar, podria acabar en enuig, ansietat, mal de cap, tristesa, culpar a gent que no té res a veure…

Ens bloquegem, sentim pena, tristesa desesperació, dolor físic i no ens deixa actuar millor. Com actuen els altres no ens correspon a nosaltres, a cada un li correspon viure la seva vida, actuar al millor que sap en base a com som i com volem ser, i això ens allibera. Ningú ens pot fer mal, només les persones a qui els hi donem el poder.

És per això que encara que no puguem aturar el flux de pensaments, és molt important qüestionar-los i això ens allibera del sofriment innecessari. No podem escapar del dolor inicial, no podem escapar d’aquesta emoció, però el sofriment posterior és opcional.

En resum, quan ens col·loquem com a víctimes no tenim capacitat d’actuació, és molt còmode, però t’inutilitza. Però al qüestionar els pensaments ens col·loca amb la veritat a la mà, la veritat objectiva i t’allibera i t’apodera, no ets una víctima del món, ets propietari de la teva vida i pots actuar en respecte!

Preguntes per la reflexió

  • Pot passar que veritablement no m’han fet res i jo m’ho estava prenent com a ofensa personal?
  • Les actituds de les altres persones depenen de com actuo o reacciono jo?
  • M’he de ficar en el que fan els altres?
  • L’ únic camp d’actuació que tinc és el meu propi?

Tot d’una ens adonem que el tema és d’un realisme evident i ens mena a expressar les pròpies actituds davant de fets viscuts.

  • Les emocions i els sentiments són una clara resposta inconscient, difícil de controlar, provocada per situacions, actituds inesperades, que ens arriben de l’exterior. Aquestes reaccions emocionals van per camins diversos segons les arrels personals. Sovint afecten la salut corporal, dolors musculars, davallada de defenses i sorgeixen malalties. Un exemple són els fets recents del procés català. Ha estat evident que afecta la sensibilitat de molts conciutadans, fins i tot a nosaltres mateixos.
  • En persones molt sensibles es freqüent prendre’s com a ofensa personal expressions o actituds espontànies en les quals no hi havia implícita cap mala intenció. En la vida escolar constatem relacions força dures entre un mestre i un alumne. Expressem experiències negatives en actituds viscudes.
  • Les respostes, o actuacions dels altres sovint venen motivades per la nostra impulsivitat en la reacció que mostra un pensament ple de rigidesa i mancat de reflexió.
  • En les relacions personals i de grup que establim cal posar-se en el lloc de l’altre, evitar els judicis impulsius i les crítiques; escoltar amb atenció i empatia, no donar consells ni dir a l’altre el que ha de fer, sinó expressar alguna vivència nostra, trossos de vida, acollir amb estima i respecte. Evitar el victimisme i malmetre l’autoestima de l’altre. Donar ànims i confiança.
  • Som fets per la relació. La convivència i l’acolliment afavoreixen el pensament crític, l’autoconeixement i la maduresa personal. Tancar-se en l’individualisme, la contemplació de si mateix ens atura i pot destruir l’evolució madurativa i el goig d’un viure amb sentit. En aquests cassos, la pressió que l’individu perfeccionista exerceix sobre si mateix li crea tensions que no allibera i proliferen les reaccions negatives en la salut o en la conducta.
  • Ens cal ser humils, realistes, aprendre a acceptar les pròpies limitacions, del caire que siguin. Evitar exigir-nos objectius inadequats a les nostres realitats i característiques personals.
  • Cercar l’acompanyament de persones expertes i preparades, així com el compromís de participació en un grup que afavoreixi l’anàlisi, l’autocontrol, el coneixement de la realitat i el pensament crític. Davant l’experiència d’alguns de nosaltres, constatem que la reunió del grup és una ajuda valuosa per aprendre a controlar les reaccions emocionals, afermar l’autoestima i l’autoconfiança, evitant caure en el pessimisme, els estats depressius, el desànim, el patiment innecessari i poder avançar amb un esperit més alliberat de prejudicis.

Aquest tema dona contingut suficient per a altres revisions. En silenci interioritzem el tema. Escoltem la paraula de Jesús i llegim un fragment de l’evangelista Joan: “Joan estava amb dos dels seus deixebles i, fixant-se en Jesús que passava, digué: “Mireu l’anyell de Déu”. Quan els dos deixebles van sentir que Joan deia això, van seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: “Què voleu?” Ells li digueren: “mestre, on us allotgeu?” Jesús els respon: “Veniu i ho veureu”. Ells hi anaren, veieren on s’allotjava i es quedaren amb ell aquell dia” (Jn 1, 35-42).

Jesús és veritablement humà i es relaciona com nosaltres. No és orgullós ni es fa valer. Les seves actituds promouen confiança i amistat. Ells es fan amics i el volen seguir. Ell els obre les portes de casa. Entrar a casa de algú significa intimitat.

Què cerquem nosaltres? A través de les situacions de cada dia, en les trobades del grup, al voltant de la taula, mentre compartim la paraula, les vivències i el pa, se’ns desperta el desig del trobament amb Déu i el goig de comunicar-ho als altres. En silenci, l’ambient i les mirades expressen el compromís de no deixar de seguir a Jesús en les nostres actituds i projectes.

Roser, Mari, Simon, Maricruz, Andreu, Clara F. i Maria Dolors
Barcelona, 13 de gener de 2018

css.php