posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Història d’un viatge vital

Avui ha estat una trobada especial, el grup creix i avança. Com en tota família nombrosa sempre cal acceptar alguna absència justificada, però el cert és que acollim amb goig dues noves i agradables incorporacions: na Roser i en Joan. Ja tenim més d’un Joan i dues Rosers. Ens adonem que ja comencen a doblar-se els noms. També hem d’afegir l’alegria per la visita de mossèn Joan Camps, responsable del Secretariat de Joventut de la Diòcesi de Menorca. Ha vingut acompanyat per na Nina i en Rafel. Apreciem molt la seva vinguda. Com podeu veure, doncs, la reunió d’avui ha esdevingut una trobada fraternal, com una gran festa.

El nostre animador ens presenta una vivència personal sobre el seu recent Camí de Santiago:

Tot comença per Setmana Santa, en una “reunió” en un bar envoltat dels amics de tota la vida qualque cervesa. I viatjar es va convertir en el tema principal de la conversa. La idea de viatjar sempre ens ronda pel cap. La idea de mesclar-se, de conèixer, de meravellar-se amb paisatges, costums i persones diferents a les quals estem acostumats a veure durant el nostre dia a dia. Les dates no eren gaire favorables, a principis de juny, no eren molts els que tenien disponibilitat per fer-ho. Però sí el meu germà “no de sang”, el Marc, un amic amb qui he compartit tots els moments de la vida, els bons i els no tan bons.

Per tant, no ens calia gaire més, tan sols decidir es destí on aniríem. El fet de decidir no és gens fàcil. Ara que tot es coneix i que no queda cap racó al món per descobrir i on evadir-se d’aquesta mena de bogeria que es el dia a dia. Ho havíem de pensar bé. A través de les “grans” noves tecnologies, entre WhatsApp i alguna que altra telefonada anàvem citant diferents destins, tots ells increïbles. Tot i així, mai ens quedàvem del tot convençuts.

Un bon dia, va sorgir la idea de fer el “Camino de Santiago”, una idea que implicava viatjar sortint de la ciutat i del dia a dia per a caminar, per cansar-se i per què no dir-ho, per patir en alguns moments. No sabem molt bé el perquè, però en cap moment vàrem dubtar -bé que ho havíem fet amb les altres destinacions- i ens vam posar “mans a l’obra” per perfilar l’itinerari, arreplegar els utensilis necessaris i buscar informació sobre què era això del “Camino” realment.

La il·lusió ens envaïa, les telefonades se succeïen i els nervis ens visitaven de tant en tant. Una única cosa era la que ens tenia un poc tristos: el fet de no poder compartir aquesta aventura i experiència de vida amb més amics. Però el “Camino” té aquestes coses, així com també la vida mateixa té sorpreses inesperades.

Quan faltaven un parell de setmanes ens va arribar la telefonada d’un bon company d’equip, de Badalona, un amic fet aquí, a Barcelona, amb qui compartia equip de bàsquet. Ens va dir cridant diguent que podia venir de viatge i que s’apuntava a l’aventura. Problema solucionat, i per partida doble. Ja no érem únicament 2. Un tercer personatge s’unia a aquesta experiència, i a més, una persona que no té cap creença religiosa i que no és de Menorca. Així i tot, l’acceptem. El “Camino” i la vida es tracta d’això, d’acceptar i respectar.

Pocs dies abans de la partida, i ja havent deixat una feina que em tenia ofegat, pensava en el viatge que ens esperava. Sabia que no hi havia millor companyia per fer-lo. Sortint del cercle de Menorca de tota la vida, amb persones intel·ligents i amb diferents criteris, judicis i creences al voltant de la vida. El viatge en si comença abans fins i tot d’agafar el tren que ens portaria a León.

El dia abans tocava fer la motxilla, una càrrega amiga que ens havia d’acompanyar durant tot el viatge. Per tant, havíem de ser molt curosos en triar allò que realment fos imprescindible. Igual que a la vida, és millor saber viure amb poques coses, anar lleugers d’equipatge, per després poder gaudir més del “Camino” i de la vida mateixa. I em van sorprendre, en primer lloc, el tipus de coses imprescindibles per anar a viatjar “con lo puesto”, i en segon lloc, les poques coses que ens vàrem emportar per anar a fer el Camino. T’adones que la llum, el paper, un ganivet i una gorra, és per exemple més important que el tipus de camisa que hi posis.

Ara ja estàvem a punt per iniciar l’aventura. Havíem llegit molt, potser massa, i el que volíem era començar l’experiència. Això que t’expliquin les coses no està bé, s’ha de viure, s’ha de palpar i s’ha de crear una idea pròpia de tots els aspectes de la vida. La primera aturada era Lleó, on començava el nostre “Camino”. 13 etapes ens separaven de “Santiago de Compostela”. Així que era hora de posar-se a caminar, lluny de cotxes, d’avions, de trens… i a prop de la natura, els boscos, els arbres i l’aire pur. Veritablement vaig quedar sorprès per les similituds que vàrem trobar entre el “Camino” i la vida:

  • El fet de viatjar amb la motxilla a l’esquena és igual que la mateixa vida. El millor és no carregar-la molt, portar només allò que sigui essencialment necessari i anar buidant d’aquells estris que no es facin servir. Allà ens vàrem adonar que amb poques coses es pot viure i, en aquest cas, viatjar. La motxilla simbòlica de la vida és la càrrega diària. Els problemes que ens ronden pel cap.
  • També em vaig adonar que dividir el “Camino” en etapes representa la vida mateixa. Havíem d’anar superant-les una a una, sense córrer però a un bon ritme. En una d’aquestes ens havíem marcat l’objectiu de caminar 30k. Després de superar-la amb suor, alguna llàgrima i més d’una bufoga al peus, vam decidir que al dia següent descansaríem i aniríem amb bus fins una altre punt més avançat, per així poder eliminar alguna que altra etapa que s’apropava als 30km. Per tant, com en el dia a dia, vam haver de trobar solucions als petits o grans problemes que anaven sorgint. S’havia de ser ràpid, però meditar els pros i contres. S’havia de decidir entre els 3 i acordar una decisió. Us sona tot això? Per nosaltres no va resultar tan difícil això de parlar… Al cap i a la fi, ens havíem marcat objectius massa forts, i vam saber rectificar, prenent consciència dels nostres límits, acceptant-los i modificant la ruta; no calia lluitar per lluitar. Vam arribar a la conclusió que era millor descansar, caminar menys cada dia però gaudir-ho més. Torno a fer el símil amb la vida, i és que la conclusió que menys seria més durant el “Camino” es por aplicar també al dia a dia.
  • Una altra similitud del “Camino” i la vida és el fet de conèixer gent molt diversa. Ens va sorprendre l’actitud oberta de la gent que trobes al “Camino”. Gent de tot el món amb un mateix objectiu i una mateixa meta. És increïble els sentiments que es creen en les relacions personals durant el “Camino”, són curtes, però intenses. I ens vam adonar que els temes dels que parles són molt més interessants i profunds que els que parlàvem o parlaríem coneixent gent a la nostra ciutat.
  • Un altre aspecte que crec que cal destacar és la confiança i l’amistat que no va parar de créixer entre nosaltres. Ja ens coneixíem, i molt, de fet, però compartint aquesta experiència ens vam adonar que vam arribar a ser família. Una família que parlava de tot, sense pors, amb respecte i molta confiança. Caminant hores i hores parlàvem de tots els temes possibles: política, religió, creences, problemes de la vida… I sense adonar-nos vàrem crear com una revisió de vida diària on, primer de tot escoltàvem, per després donar un judici intentant ajudar a l’altre.
  • Un aspecte molt xulo del “Camino” és que cada dia arribes a un lloc diferent. La majoria són pobles petits on la gent t’acull com un més. Cada dia un lloc per descobrir, per visitar, per conèixer, per viure una experiència nova, que s’aconsegueix obrint la ment davant la pluralitat del nostre món.
  • Finalment, voldria destacar la semblança que té, el sentiment de plenitud en acabar el “camino” amb l’arribada a la plaça de l’Obradoiro i el goig de contemplar la majestuosa catedral de Santiago, amb el sentiment de plenitud i alegria quan superem un repte que ens havíem proposat al llarg de la vida.

Qüestions per al debat

  1. Anem lleugers d’equipatges per la vida? Què podem fer per treure pes d’aquesta motxilla simbòlica?
  2. Quantes vegades ens posem objectius massa difícils d’aconseguir? Sabem rectificar a temps, retrocedir i agafar embranzida?
  3. Quanta gent es perd el fet de viure experiències noves, positives o negatives, pel fet de no tenir una ment oberta? Pel fet de creure que només te valor el que ell pensa? Quant de mal ha creat i crea el narcisisme?
  4. En quines situacions ens hem sentit plenament orgullosos per haver superat algun repte o alguna etapa de la nostra vida? Qui vulgui pot compartir la seva experiència.
  5. Penseu en alguna experiència vital viscuda personalment que pugui tenir semblança amb la vida mateixa.

Després d’una lectura pausada entre tots, i uns moments de reflexió, iniciem el diàleg estimulats per les qüestions formulades. Heus aquí un recull de les actituds que han sorgit:

  • A mesura que caminem per la vida anem descobrint que poques coses són necessàries. Les realitats viscudes ens ensenyen a desprendre’ns del que no fa falta.
  • Hi ha el despreniment material que sovint mena a la pregària. Ens adonem que és un alleugeriment interior que ens fa descobrir la presència dels altres.
  • Vaig començar el meu projecte amb una motxilla carregada i tancada. Ara veig la importància d’anar descarregant per omplir-la dels demés. Hi ha qui manifesta que al llarg de la vida ha carregat els fardells d’uns quants.
  • Sovint arrosseguem el pes de ressentiments. El perdó ens ajuda a descarregar.
  • Constatem que el negatiu ofega el positiu. La càrrega s’alleugereix quan no ens deixem arrossegar per pensaments negatius i ens esforcem a descobrir els aspectes positius.
  • Xoca la pluralitat, criticar és una sortida fàcil, però anam agafant el camí de l’objectivitat.
  • En començar els estudis semblava que el camí ja estava marcat, però en el meu interior vaig sentir que per aconseguir uns objectius, no havia d’ofegar valors bàsics com les relacions d’amistat, la contemplació de la natura. He necessitat més temps, però tot m’ha ajudat a construir-me millor.
  • Els obstacles, com les bufogues dels peus, ens fan evident les nostres limitacions. Tot no es pot fer. Cal fer pràctica del sentit de límits.
  • Vaig conèixer gent d’estils i ritmes diferents. M’ha deixat marques.
  • Estones de caminar en silenci. Descobreixo quelcom que he d’integrar molt més.
  • Experiències d’austeritat amb les quals aprenen a perdre pors, a aguantar sense defallir davant les dificultats.
  • Camí de Santiago… alguns menorquins han fet el Camí de Cavalls, el Camí Reial. Són molt positius els records d’obrir-se als altres, a les seves necessitats. Allà on jo no arribi tu em faràs ajuda.
  • Vaig fer el Camí de Santiago en una edat molt primerenca. No era prou conscient. Ara m’adono que ha estat un viatge amb aspectes que ara m’heu fet recordar

Conclusions

Ens proposem conrear la senzillesa, la humilitat, la no violència, l’ajuda mútua, el descobriment que la relació amb els altres és necessària pel nostre creixement. El clima intens i d’interioritat a què ens ha portat el tema ens mena a cercar les actituds de Jesús:

“Vorejant el llac de Galilea, veié Simó i Andreu, el germà de Simó, que tiraven la xarxa a l’aigua, perquè eren pescadors; i Jesús els digué: Seguiu-me i us faré pescadors d’homes”. Ells, al moment, abandonaren les xarxes i el seguiren”. (Mc 1, 16-17)

Jesús ve entre nosaltres, no per anar tot sol, sinó per fer comunitat.

“El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre. Tothom qui s’analtirà serà humiliat, però tothom qui s’humiliarà serà analtit”. (Mt 23, 1-12)

Jesús ens dona una lliçó d’humilitat i ens adonem que en el servei als altres el descobrim a ell mateix. Una experiència de Càritas ens fa veure que aquell pobre és un fill de Déu igual que tu i jo perquè Jesús ha vingut al món per a tots.

En aquest clima de comunicació i comunitat compartim, com a germans, el dinar i la trobada.

Simon, Joan Camps, Nina, Rafel, Josep Lluís, Guillem, Roser Janer, Albert, Andreu, Mari Cruz, Joan Servera, Toni, Memé, Joan Torres, Roser Maria i Maria Dolors

Barcelona, 4 de novembre de 2017

css.php