La “dis” capacitat

febr.
2016
02

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a La “dis” capacitat

Ens retrobem després d’un temps que ha estat un poc llarg: des d’abans de les vacances de Nadal. Els exàmens i la complexitat per a realitzar activitats han impedit reunir-nos. Avui som uns quants però no pas tots, encara hi ha absències justificades. Cal dir, però, que tenim el goig d’incorporar un nou company al grup.

El nostre animador ens ha preparat un tema que ens desperta interès i preocupació a la vegada. Ens el presenta amb un estil original: punts breus de reflexió i tot seguit respondre a qüestions. En primer lloc, cerquem una definició:

Què és la discapacitat? És la manca o limitació d’alguna facultat física, mental i/o sensorial que dificulta el desenvolupament “normal” d’una persona en les activitats de la vida diària. Quan la gent parla d’una discapacitat sentim expressions com “deficient”, “subnormal”, “no és normal”, que no ens satisfan i, fins i tot, ens ofèn sentir-les, sonen a discriminar o menystenir. I ens preguntem: “Què és la normalitat?” “Som del tot normals els demés?”

Aquest no és un tema nou ni tampoc és un tema de moda. Al contrari, és un tema que sempre està damunt la taula sense fer gaire enrenou, potser per la gran quantitat de casos o per les controvèrsies que l’envolten. Avui se’ns ofereix obrir un debat a partir de paraules i reflexions del Papa Francesc recollides sobre aquest tema, un sant pare que, justament, va escollir el nom de Francesc en referència a Sant Francesc d’Assís, un cas idoni per introduir el tema i per anar-hi aprofundint. Precisament, sant Francesc expressa en el seu Testament: “El Señor me dió de esta manera a mí, hermano Francisco, el comenzar a hacer penitencia: porque, como estaba en pecado, me parecía extremadamente amargo ver a los leprosos. Y el Señor mismo me condujo entre ellos, y practiqué la misericordia con ellos. Cuando me aparté de los mismos, aquello que me parecía amargo, se me convirtió en dulzura del alma y del cuerpo” (FF, 110).

El cas de sant Francesc, tot i ser escrit centenars d’anys enrere, és totalment actual. Llegint aquestes línies ens vénen moltes qüestions al cap, com ara:

  • Veieu la societat preparada i madura per conviure verdaderament amb persones discapacitades?
  • Coneixeu cassos de gent que tingui por a la discapacitat i s’amagui, no vulgui saber res d’ella i visqui totalment d’esquena i allunyat de la situació real?
  • Veieu una societat política preparada per fer front a la discapacitat i als temes que l’envolten?

Entre tots evoquem experiències viscudes d’impotència i dolor davant malalties que han produït discapacitats a persones estimades com el pare, el marit, germans i amics, infants i joves molt propers, així com en l’exercici professional dins l’àmbit escolar. Observem que davant d’una d’aquestes situacions la gent no sap què dir ni què fer i van deixant de visitar-nos. Ens adonem que la por paralitza a les persones. En realitat, nosaltres també estem plens de pors. Ja en l’AT trobem sovint: “no tinguis por, jo el teu Déu, estic al teu costat”. En l’evangeli sovint trobem que Jesús ens diu: “no tingueu por!”. Hem conegut persones que no accepten la seva dificultat, rebutgen l’ajuda, es van tancant a la relació i conreant un tracte poc agradable. S’ha avançat en l’atenció a les discapacitats, però els governs no estan prou preparats, les administracions mancades de recursos per atendre a les persones discapacitades amb el respecte que es mereixen. Ens queda molt per fer.

El papa Francesc, seguint el mateix fil conductor i utilitzant també a sant Francesc ens fa la següent reflexió: “servir con amor y con ternura a las personas que tienen necesidad de tanta ayuda nos hace crecer en la humanidad, porque ellas son auténticos recursos de humanidad. San Francisco era un joven rico, tenía ideales de gloria, pero Jesús, en la persona de aquel leproso, le habló en silencio, y le cambió, le hizo comprender lo que verdaderamente vale en la vida: no las riquezas, no la fuerza de las armas, no la gloria terrena, sino la humildad, la misericordia, el perdón”.

Vídeo de suport: https://www.youtube.com/watch?v=Kxv_lJPUzog
http://verne.elpais.com/verne/2015/04/10/articulo/1428655284_285188.html

  • De quina manera pot ajudar l’apropament cap a les persones que pateixen?
  • Per què en casos de dificultat tendim a fixar-nos més en els detalls, en cosses més petites, però que alhora, la majoria de la societat troba més importants?

Perquè “l’essencial és invisible als ulls” (Saint Exúpery. El petit príncep). Cal fixar-nos en les necessitats de les persones, en el que els fa més feliços, que precisament no són els béns materials, sinó l’atenció i l’estimació. El pla de Déu sobre la humanitat és que ens ajudem els uns als altres. Nosaltres hem de ser agraïts del que som i podem fer. Tenim la missió de mostrar l’amor i la misericòrdia de Déu. Aprendre a enfrontar-nos a les dificultats ens va fent persones més madures. En primer lloc, els podrem ajudar amb les nostres actituds d’estimació sincera, sensibles a les seves necessitats de comprensió i amistat. Ens adonem que moltes d’aquestes actituds ens vénen del que hem après en les nostres pròpies famílies.

“Todos ustedes tienen un cofre y adentro hay un tesoro. Saquen el tesoro, háganlo crecer y denlo a los demás. Cada uno de nosotros tiene un tesoro dentro. Si el tesoro lo compartimos se multiplica con lo que viene de los demás”. “No escondan su tesoro. Lo que ustedes hacen nos ayuda a todos, para comprender que la vida es un tesoro, que sólo tiene sentido si la damos”. No hay que venirse abajo con las dificultades: “No hay que asustarse nunca con las dificultades. Sólo necesitamos tiempo, inteligencia y coraje”.

Per què penseu que el Sant Pare recalca tant “que el tresor s’ha de donar als altres i que no l’hem d’amagar”? Què ha estat passant fins ara amb les persones amb discapacitat?

Tenim el testimoni viu d’uns amics que van decidir lliurament acceptar un fill amb síndrome de Down. Són uns pares oberts i acollidors amb tothom. En Joan és un al·lot obert, alegre, que s’ha fet estimar per tot el poble. Ens adonem que aquests pares viuen a fons aquella paràbola de Jesús: “al Regne del cel li passa com a un mercader que buscava perles fines: en va trobar una de gran preu, se n’anà a vendre tot el que tenia i la va comprar” (Mt 13, 45-46). Han descobert on rau la felicitat, el tresor amagat, han deixat de banda el lluïment, són humils i van al que realment és l’essencial. La societat té tendència a fugir del patiment i el dolor, l’amaga, l’ignora, no el vol veure. Fa por afrontar la vida amb un fill discapacitat.

Seguint la mateixa reflexió el Sant Pare, parla de les “llagues” de Jesús. Sense Passió no hi ha resurrecció. Jesús ressuscitat mostra les nafres dels claus. “Tot fet dolorós és una font de creixement i d’alliberament” (Tohny de Mello). Les llagues de la humanitat han de ser reconegudes i escoltades pels cristians, pels seguidors de Jesús.

“La sociedad, lamentablemente, está contaminada por la cultura del «descarte», que se opone a la cultura de la acogida. Y las víctimas de la cultura del descarte son precisamente las personas más débiles, más frágiles”.

L’Església, els creients, la comunitat cristiana són conscients de tantes necessitats… Tots tenim exemples propers d’amics, germans, famílies que fan compromisos de vida molt valents i, sens dubte, el seu testimoni ens fa créixer en la fe. Quan una persona neix o adquireix certa discapacitat, l’actitud positiva i esperançada de la família és fonamental. Davant nostre en tenim un exemple vivent. L’escola també hi juga un paper bàsic. És una gran responsabilitat i, a la vegada, un goig pels educadors que són capaços de prendre consciència.

En el desenvolupament del tema de la discapacitat ens trobem un ventall molt ampli de circumstàncies, entorns i cultures diverses que hem d’aprendre a respectar. No obstant, es donen a conèixer molt més les dificultats i la gent és més sensible, més solidària que en altres temps.

Quan el papa Francesc parla de la discapacitat apareix un tema que està relacionat i es troba en plena actualitat: “El respeto a las personas conecta con el respeto de la naturaleza.” “Cuando no se reconoce en la realidad misma el valor de una persona con discapacidad, difícilmente se escucharán los gritos de la naturaleza; todo está conectado”. “No es compatible la defensa del medio ambiente con la justificación del aborto”. “Es evidente la incoherencia de luchar contra el tráfico de animales, y al mismo tiempo permanecer indiferentes ante la trata de personas y la decisión de muchos por destruir a otro ser humano que le desagrada”.

Els avenços de la ciència ens han fet avançar com a societat humana? Hi ha aspectes que valorem positivament, com l’avenç en el tractament i la cura de les malalties, la cirurgia, les tècniques de la comunicació…. Però ens adonem que en el nostre món s’ha tergiversat la centralitat de Déu per la de l’home. Amb motiu de l’arribada a bon port d’una nau espacial, el diari d’aquell país va proclamar en portada: “El cel parla de la glòria de l’home, i l’estelada anuncia l’obra de les seves mans”.

És legítim l’avortament en casos de discapacitats? Hem considerat que no és just. Hi ha un contrast entre aquest tema i la lluita aferrissada en defensa dels animals.

La discapacitat és un tema de certa complexitat, però per nosaltres la revisió d’avui ens fa donar un pas endavant vers posar en pràctica el que creiem en coherència amb el que fem. El tema ens ha fet més sensibles vers el respecte a l’obra de la creació, la natura i, per damunt de tot, als éssers humans que Déu estima i s’hi fa present a través nostre. Tot contemplant aquesta infinita bellesa preguem units: “El cel parla de la glòria de Déu, i l’estelada anuncia l’obra de les seves mans” (salm 18).

Simón, Memé, Mari, Andreu, Laia, Guillem, Maricruz i Maria Dolors
Barcelona, 30 de gener de 2016

css.php