La infància

Mai
2019
14

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a La infància

Ens retrobem en el marc d’una primavera esclatant que ens acompanya en aquest temps privilegiat de Pasqua. És una alegria per tots observar l’assiduïtat, l’amistat i la participació en les vivències compartides cada vegada que ens reunim. Les absències són mínimes i prou justificades.

Avui el nostre company animador del tema ens presenta una vivència personal relacionada amb la seva especialitat i a la vegada d’interès per les arrels bàsiques necessàries en l’educació:

“Ahir al matí vaig tenir la sort, juntament amb dues companyes més de la facultat, d’assistir a la lectura d’un conte, per part dels tres, a una classe de P4 de l’escola Vedruna-Gràcia. Va ser una activitat programada dins l’assignatura de Seminari en la qual tractem temes d’educació i de la infància, i la nostra identitat com a futurs mestres. L’activitat d’ahir és la continuació, i com un agraïment a la rebuda que vam tenir el passat mes de març a les nostres escoles de la infància en les quals vam passar una setmana de pràctiques. Ambdues experiències van ser molt enriquidores i em van acabar de convèncer que el gir que he fet a la meva vida, amb el canvi d’estudis, ha estat l’encertat.

Us preguntareu perquè us explico tot això, òbviament no ens hem reunit aquí per parlar de mi, almenys directament… Doncs, molt senzill, perquè m’he adonat que sovint parlem dels temes que ens passen a nosaltres i que ens preocupen, o temes que estan d’actualitat, però no ens parem a pensar en els més petits, en el fet que aquells que ara són a les escoles d’infantil, creixent, madurant i aprenent, seran els que hauran de tirar el món endavant en un futur. M’he adonat que és molt important tenir en compte l’educació dels més petits ja que la persona comença a formar-se des del moment mateix que neix, i poder-li oferir una bona educació és essencial pel seu desenvolupament. Els mestres i les mestres, en aquest sentit, tenen/tenim un pes molt important, potser no al mateix nivell que els pares, però si ens parem a pensar, els infants durant la setmana passen moltes més hores amb els mestres i, per tant, és indiscutible que nosaltres, els que ho serem i els que ja ho són, esdevenen un referent molt rellevant per tots ells. És per tot això que crec que hauríem de parlar més sovint de tot allò que afecta als infants i de la seva educació, hem de pensar que els nens són esponges i tot el què els diguem o tot allò que els ensenyem, ho adoptaran com a propi i marcarà el seu comportament en el futur”.

Preguntes per la reflexió

  • El trobeu un tema interessant, el de la infància?
  • Teniu un bon record de la vostra estada d’escolarització en l’etapa infantil?
  • Creieu que l’educació que rebem de ben petits a l’escola ens pot marcar en el futur?
  • Esteu d’acord amb el què defenso en el meu escrit?

El col·loqui ha estat animat i ple de vivències personals.

La persona no comença a formar-se des del mateix moment del naixement, sinó, abans de néixer portem impresa una genètica i la història personal dels nostres progenitors.

Observem persones amb un projecte de vida de ser pares i mares que no han madurat i romanen en l’etapa adolescent, no són prou conscients de la seva responsabilitat. Viuen als núvols, allunyats de les realitats a les que estem sotmesos els éssers humans. La vida no és un llit de roses. S’enganyen i neguen als seus fills les dificultats i la mort. En aquest sentit, alguns tenim vivències deplorables en el cas d’haver amagat la mort dels avis, i fins i tot del pare, així com separacions de la parella i altres esdeveniments. Els infants són sensibles, intuïtius, i més llestos del que els pares creuen. Davant de certes situacions se senten enganyats i projecten problemes de conducta i d’adaptació, pors i inseguretats que els acompanyen de per vida.

L’educació dels fills és l’educació dels pares, ja que l’evolució madurativa de la persona és un procés infinit, en el decurs de les etapes de la vida mai s’esgota la responsabilitat de créixer i acompanyar. Tan pares com mestres tenen la missió de crear vincles, transmetre valors bàsics, mostrar el respecte, el sentit de límits, l’exigència i l’esforç.

Els infants requereixen pautes de conducta, ordres curtes i clares, aprendre a gestionar les pròpies emocions i sentiments, a reconèixer fins a on poden exercir la seva llibertat.

Observem la superficialitat en els nostres entorns. Pares i mares treballen moltes hores i en queden poques per compartir la vida de casa. Els pares demanen a l’escola responsabilitats que no li pertoquen. Sovint els mestres supleixen aquestes mancances socials.

Necessitem persones madures conscients que la cura i l’educació dels fillets, i alumnes és quelcom sagrat, del resultat de la seva gestió en depèn un món millor del que tenim ara.

Aquesta revisió brolla com un torrent de vivències. Ara és moment per fer silenci i descobrir els ensenyaments de Jesús que en l’evangeli se’ns mostra com el gran pedagog de tots els temps. Observant les seves actituds tan humanes ens adonem que sap escoltar, comprendre les necessitats, donar la mà, curar, acceptar i sobrepassar la Llei amb un amor sense límits.

Ell amb la imatge del Bon Pastor se’ns presenta com un mestre bo, d’aquells mestres que amb les seves actituds ens consta que els infants recorden sempre: “Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare. Jo i el Pare som u” (Jo 10, 27-30). Amb aquestes afirmacions descobrim com Jesús estima per damunt de tot la missió que el Pare li ha confiat. Aquí tenim el model. Els mestres han de prendre consciència del que significa exercir amb amor la seva professió, quan donen trossos de vida, acompanyant amb paciència i esdevenen models d’identificació. El desig pregon del mestre és que aquests nens i nenes que té entre mans, esdevinguin persones madures, capacitades per respondre a les necessitats del món futur.

Conclusió

El tema d’avui és present en l’evolució madurativa de cada persona i està en la base del seu desenvolupament vital. Entre nosaltres hi ha algun futur mestre i altres que ja ho són. Se’ns dubte, també estant aflorant projectes de formar família i arribar a ser pares, a més, algunes de les professions per les que és preparen són clarament per atendre les necessitats humanes. En tots els cassos no podrem oblidar mai que estem col·laborant en l’obra creadora de Déu, que estima entranyablement tots els éssers creats i ens ha confiat que els acompanyem a descobrir el sentit transcendent de la vida.

Ara compartint taula i amistat estem posant en pràctica la reciprocitat, l’acompanyament i l’estimació incondicional que ens tenim i ens mostrem en tot moment.

Andreu, Simón, Júlia, Magda, Roser Maria, Eduard, Toni, Roser J. i Maria Dolors

Barcelona, dissabte, 11 de maig de 2019

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Ser deixeble, un camí de despullament cap al Pare

Ens trobem en la plenitud del temps quaresmal, tan favorable per a la reflexió i la interioritat. Som molt a prop de la gran festa de Pasqua. Avui tenim l’alegria de retrobar-nos quasi la totalitat del grup i el goig de rebre la visita de mn. Toni Vadell, bisbe auxiliar de Barcelona. És ell qui, juntament amb en Joan, ens presenta el tema: un autèntic pelegrinatge quaresmal, amb uns punts per a la reflexió que ens han ajudat a penetrar en el coneixement del nostre déu i pare de tots. Els animadors d’avui ens han facilitat un llibret amb cinc estacions, una cita bíblica per a cadascuna i unes preguntes per a la reflexió que ens menen a descobrir diferents personatges de la Bíblia i de l’Església, i el seu procés de despullament per esdevenir fills i seguir millor al Senyor:

  • Adam, on ets? (Gn 3, 7-13)
  • David lluita contra Goliat despullat de l’armadura (1Sa 17, 38-45)
  • El fill petit és revestit pel Pare (Lc 15, 20-24)
  • En la Passió Jesús és despullat de la seva dignitat (Jo 19, 23-24)
  • Francesc d’Assís es despulla davant del seu pare i és protegit per la capa de la paternitat i maternitat de l’Església.

Els humans som creats per a la relació. Si restem en solitud se’ns fa difícil el creixement personal i el prendre consciència del do de la saviesa que s’esdevé en el coneixement de Déu. L’arrel d’aquest aspecte fonamental el trobem en la relació trinitària: el Pare ha enviat el Fill a compartir la nostra mateixa naturalesa i ens ha promès el seu Esperit, que es fa present entre nosaltres. En les reflexions que ens faciliten les reunions del grup anem descobrint la força que ens dona per vèncer la por, integrar i superar obstacles, i estimar sense mesura. Habitualment s’estableixen tres tipus de relacions:

“Les del rebedor de casa: totes les persones que van passant per la meva vida i van deixant la seva petjada, o se’n porten la meva;

Les de la sala d’estar: les persones amb qui convisc, amb qui treballo: companys de feina, de projectes, de lleure, família, etc.

I les de cuina: els íntims, els que em coneixen de veritat; a la cuina s’hi cou tot… A qui deixo entrar dins la meva cuina? Qui acompanya la meva intimitat? La meva soledat?

Pistes per a la reflexió: a quines paternitats he de renunciar, de què m’he de despullar per seguir millor el Crist, i quines paternitats o maternitats he d’abraçar?

Com és la meva relació amb l’Església? Per abraçar el Crist hem de caminar amb companyia de l’Església. Has descobert aquesta companyia? T’agradaria descobrir-la?”

Durant uns moments de silenci escollim entre els cinc temes. A part, per parelles ens comuniquem què en pensem. Després d’una estona de treball posem en comú els sentiments que han aflorat:

Ens adonem que som fràgils. Davant la pregunta “On ets?”, que sovint sentim a l’interior, tenim por i no sabem descobrir que és una pregunta que Déu ens fa des de l’amor, igual que els pares la fan quan cerquen un fillet. Sempre ens cal mirar on som i a on volem anar.

David es desfà de l’armadura per lluitar contra Goliat. Els nostres Goliats estan fonamentats en la por i ens defensem construint murs, posant-nos armadures. Davant d’un problema et tanques. Quan decideixes obrir-te a algú t’adones que l’altre també té problemes. Som éssers socials i no podem quedar a la sala d’estar, hem d’entrar a la cuina, allà on només hi entren els més íntims, perquè a la cuina s’hi cou tot.

El fill pròdig fa una fugida, per por a acceptar la vida amb el Pare va a la seva, se cerca a si mateix i s’enganya. En el penediment descobreix l’amor del Pare, que ens abraça, enlloc de castigar. És convenient escapar per adonar-nos del que hem rebut i ser agraïts.

Quan ets petit tendim a cercar la mare a la cuina, però més tard et vas allunyant fins a la sala d’estar, o més enfora, et quedes a l’entrada.

Testimonis de fets que ens han colpit evidencien que Déu se’ns manifesta en l’acceptació dels despullaments que van sorgint al llarg de la vida: el dol, les pèrdues. Fan créixer la fe, menen a la maduresa personal i l’agraïment. Els fets dolorosos són a la vegada mort i resurrecció.

Aquest treball ens posa al davant un contingut ple de sentit, de tal manera que el tindrem present al llarg de la vida. Estem segurs que el voldrem comunicar en situacions concretes. Ens l’emportem a casa, ens comprometem a seguir la reflexió que acabem de fer. En aquest punt de la revisió sentim a fons la presència de Jesús que és entre nosaltres. La seva paraula és plena d’amor i perdó. Escoltem un fragment de l’evangeli de Joan: “Els mestres de la Llei i els fariseus li portaren una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri. La posaren al mig  i li digueren a Jesús: “Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar-les aquestes dones. I vos, ¿què hi dieu?” . Li feien aquesta pregunta insidiosament buscant un pretext per acusar-lo. Però Jesús s’ajupí i s’entretenia dibuixant a terra amb el dit. Ells continuaven insistint. Llavors Jesús alçà el cap i els digué: “Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres”. (…)  Ells, quan van sentir això, s’anaren retirant (…) començant pels més vells. Jesús es quedà sol, i la dona era allà al mig. (…) ¿On són? ¿Ningú no t’ha condemnat? “Ningú, Senyor”. Jesús digué: “Tampoc jo no et condemno. Ves-te’n, i d’ara endavant no pequis més”. (Jn 8, 1-11). El text mostra una nova actitud del Pare que no renuncia mai a l’acolliment i al perdó, és a dir, a la paternitat en plenitud. El Senyor respecta la nostra llibertat, però ens espera per abraçar-nos. Sense exigències, descobrim que l’abraçada ens anima a un nou projecte de vida.

Entre nosaltres s’ha creat un ambient de cuina intensa i compartida. Tenim un dinar per compartir en un clima de màxima alegria i estimació.

Toni Vadell, Joan, Toni, Roser M. Simón, Júlia, Guillem, Andreu, Eduard, Clara, Roser i Maria Dolors

Barcelona, 6 d’abril de 2019

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Un espai de trobament amb Déu

Avui la reunió del nostre grup ha tingut lloc en un entorn diferent de l’habitual. L’interès per conèixer opcions de vida ens ha conduit fins al Monestir cistercenc de Poblet, ubicat a la bonica i tranquil·la comarca de la Conca de Barberà. El marc natural on s’ha desenvolupat aquest Monestir ha influït en el seu desenvolupament. Els arbres, els conreus, el clima s’hi reflecteixen totalment.

Alguns membres del grup, per diverses causes, no han pogut participar, però la presència i disponibilitat d’alguns amics ha fet possible un bon nombre d’assistents, i especialment una convivència inoblidable en tot moment.

En aquest entorn ple d’història i d’art romànic i gòtic ens trobem amb fra Borja, un monjo jove que ens acull dedicant-nos gran part del seu temps durant tota la jornada. El seu rostre projecta infinita pau i una fe corprenedora que transmet amb les seves constants explicacions.

Tot d’una ens adonem que no assistim a una visita turística, sinó que entre aquelles voltes romàniques mil·lenàries i aquell silenci hi plana l’Esperit i una pregona experiència de trobament de l’home i Déu, un desig infinit de plenitud, que només una entrega incondicional pot proporcionar. Entrem al Monestir per una porta d’arc romànic. Per fra Borja significa el desig de trucar a Jesús per trobar-se amb Ell: “Jo sóc la porta de les ovelles; qui entri per mi se salvarà; entrarà i sortirà, i trobarà pasturatge. (…) Jo he vingut perquè tinguin vida i la tinguin en abundància” (Jn 10, 1-10). La primera sala és el locutori, passem pel claustre, enmig del silenci hi ha el gran brollador: la bellesa i la remor de l’aigua conviden a la contemplació. Recorrem la sala capitular, el refetor, la cuina, sales i espais immensos, l’església, lloc de pregària, de celebracions litúrgiques per lloar a Déu, compromís central de la vocació monàstica.

Fra Borja ens fa descobrir els símbols dels que actualment estem tan mancats: l’altar, signe del misteri de mort i resurrecció de Crist, la presència enmig de la comunitat, el significat dels set sagraments. És evident que fra Borja va sentir molt de prop la crida de Déu, tot és do i és misteri. Salvant obstacles s’ha trobat davant Ell i se n’ha fiat. S’ha deixat posseir per la Paraula, i la vida en plenitud va creixent en el seu interior, de tal manera que, no sols la transmet a través del diàleg, sinó que la seva persona projecta transcendència.

Arribat el migdia parem taula per compartir el que entre tots havíem preparat. Fa goig de veure! És evident que l’amistat i l’estimació obren prodigis entre nosaltres.

Més tard, novament, es fa present fra Borja. Iniciem un animat col·loqui a partir de preguntes relacionades amb conèixer els orígens i l’austeritat que es desprèn de la vida del Císter.

Ja de retorn, comentem corpresos i agraïts tot el que hem vist i sentit de llavis del monjo. Aquest despreniment per assolir una opció de vida tant seriosa com la de tancar-se en un Monestir no mena pas a desentendre’s del món, sinó que “des de la lluita íntima per assolir els consells evangèlics, estic portant el bé a tot el món”.

La vocació de viure i avançar en el projecte dintre de la comunitat és igualment vàlida en l’opció del matrimoni, la família i el sentit del nostre lloc dins de la comunitat universal, encara que sigui amb circumstàncies diverses. Qualsevol de les nostres opcions reclama fer un treball interior de creixement i exigència personal. Aquest és l’objectiu que pretenem amb l’exercici de la revisió de vida, fent l’esforç de retrobar-nos a nosaltres mateixos i vèncer amb el bé les pulsions negatives que sorgeixen en tot cor humà.

El Monestir convida a una pregària constant, no sols a l’església, sinó també enmig de les activitats quotidianes en les que la percepció constant de la presència de Déu dins nostre fa que tot ho anem fent amb amor i, sens dubte, es transforma en una oració permanent. Des de les nostres realitats som convidats a pregar: l’assiduïtat a la pregària ens apropa a Déu, és a dir, ens fa créixer en la fe i ens ajuda a contemplar els misteris de la Creació i de l’Encarnació, presència permanent de Jesús que ha vingut a nosaltres, humil i pobre, poc visible als ulls dels poderosos i els autosuficients d’aquest món. S’ha fet viva la figura de la verge Maria, la Mare de Déu, molt present en tots els monestirs cistercencs. La seva actitud ens recorda aquelles paraules de Saint Exúpery en el Petit Príncep: ”l’essencial és invisible als ulls”.

Estem agraïts amb fra Borja i amb tots nosaltres, perquè junts hem fet possible aquesta bellíssima experiència.

Eduard, Carlos, Maria Teresa i Jordi, Simón i Júlia, Guillem, Roser M., Rosa i Biel, Núria, Roser, i Maria Dolors

Monestir de Poblet, 2 de març de 2019

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a A través dels ulls d’un refugiat

Avui és un dia especial, ens visita M. Joan Camps juntament amb na Nina i en Fel, com a membres del Secretariat de Joventut de la Diòcesi de Menorca. Amb ells acollim també na Raquel, col·laboradora activa de Càritas Jove. Tenim presents varis companys/es, que per motius molt justificats no poden estar avui amb nosaltres.

La companya responsable del tema ens presenta un fet colpidor i present en l’entorn actual: a algunes persones els resulta difícil d’acceptar els refugiats, però, què pot canviar si passem pel mateix viatge que ells? Complementa la presentació amb un vídeo: “Through the eyes of a refugee” https://www.youtube.com/watch?v=q8plKs4u Q8. Aquest vídeo mostra una aproximació de les emocions que un refugiat experimenta durant el seu viatge. La por, la tristesa de perdre un familiar o conegut, i el sentiment d’inseguretat constant són denominadors comuns entre les vides de milers i milers de persones que decideixen creuar el Mediterrani, sigui quina sigui la seva procedència.

“Hi ha hagut guerra durant llargues setmanes. Vius en una ciutat que ha estat assetjada durant molt de temps. Just acabes d’arribar a casa després de treballar i sents dispars molt a prop teu. El tiroteig cada vegada és més fort i s’atraca més. Et disparen a casa teva. Es dispara un projectil just contra la paret, seguit d’una gran explosió. Hi ha fum i pols per tot arreu. Amb prou feines pots respirar. No pots trobar el teu germà petit entre tanta pols, però de sobte, entre les runes, trobes parts de la seva roba… els seus animals de peluix preferits… i finalment, parts del seu cos.

Tres mesos després, emprens el viatge de fugida amb la família. Et trobes en una situació difícil, dins un bus vell on hi fa moltíssima calor i l’olor a gasoil et dona una sensació de mareig molt forta. Oficials de policia aturen el bus. Esclata el pànic i veus com els altres passatgers surten corrents. Tu fas el mateix, surts corrents, corrents… Vuit dies després, et trobes dins una petita embarcació enmig del mar, navegant sobre unes grans ones. Fa molt de fred, un fred glacial, quan mires a l’horitzó i veus un altre vaixell ple de refugiats. Mira! Un grup d’homes estan atacant el vaixell amb llargs ganivets. El vaixell s’enfonsa. Els crits dels refugiats que s’ofeguen és insuportable…Finalment arribes a un camp de refugiats. Fa olor a podrit per tot arreu. No has menjat res des de fa dies; el poc menjar que encara et queda està podrit… et poses malalt. Al final, una dona grega t’ajuda a sol·licitar formalment la teva entrada a Holanda. Finalment pots dir que et trobes sa i estalvi, a Europa.”

És una realitat, el dia a dia de milers de persones que fugen desesperades per intentar trobar una vida millor. Si el trajecte és complicat i un verdader malson, no som capaços de imaginar quin és el terror que s’amaga darrera, per tal d’empènyer a tanta gent a emprendre aquest camí, per terra i per mar. Actualment, el món es troba en una lluita constant en relació al tractament i a la percepció dels refugiats: el tancament de fronteres, la construcció de murs, l’acord amb Turquia… totes aquestes mesures precàries són preses pels governants europeus a partir d’aquest debat, vulnerant així drets humans fonamentals com el dret d’asil. No serà que els europeus també hem estat refugiats? I Jesús mateix? En l’AT trobem: “Quan un immigrant vingui a instal·lar-se al costat vostre, en el vostre país no l’exploteu. Al contrari, considereu-lo com a nadiu, com un de vosaltres. Estima’l com a tu mateix, que també vosaltres vareu ser immigrants en el país d’Egipte. Jo sóc el Senyor, el vostre Déu” (Lv 19, 33-34). La manca d’humanitat davant d’aquesta crisi defineix el present i el futur de la vida de moltes persones, inclosa també la nostra.

“Els refugiats no estan enlloc sense la teva comprensió”

Per entendre quin és el nostre paper com a persones, però també com a cristians davant d’aquesta crisi humanitària, ens posam dins la pell d’aquesta gent i posam el terme “persona” enlloc del de refugiat, i feim de les seves històries les nostres vivències. Davant els ulls de Déu, tots som iguals.

Preguntes per la reflexió

  • Fins a quin punt necessitem suport per comprendre aquesta situació?
  • Com identifiquem, entenem o rebutgem les necessitats de les persones desplaçades?
  • És necessari que els europeus experimentem unes emocions tan fortes per entendre el que passen aquestes persones?
  • Què passaria si en un moment perdéssim les nostres realitats quotidianes, les nostres petites o grans comoditats, què passaria si ens les llevessin totes?

Debat i conclusions

Malgrat la tristesa i la impotència que sentim, caldria tenir esperança en els aspectes positius. Hi ha molta gent que fa accions solidàries a favor dels refugiats, Càritas, Acnur, Open Arms… però observem dos bàndols: les actituds de Donald Trump en contrast amb el pensament i les actuacions obertes i solidàries del Papa Francesc.

Els nostres problemes quotidians són no res, en contrast amb el que travessen els refugiats.

Tancar un port és com ser assassins. Les guerres fan un mal infinit, així com saquejar les riqueses naturals d’aquests països per avançar tecnològicament i enriquir-se més els poderosos d’aquest món i deixant continents a la misèria.

Abolir la venda d’armes. Alguns polítics segueixen sempre amb el mateix discurs i és mantenen en el poder. Com a ciutadans ens cal ser crítics, manifestar-nos sovint i mantenir postures de força enfront dels poders establerts. S’ha de treballar per canviar les estructures internes, posar el meu gra d’arena per tal que les persones puguin viure amb dignitat. Seria més eficaç evitar que la gent hagi de sortir del seu país. Per canviar a dalt, s’ha de treballar per millorar les nostres pròpies actituds. Ser conscients del poc que ens ha costat ser on som i el que tenim ara, gràcies a la meva família, mestres, cultura d’un poble. Els refugiats es troben en una situació tan extrema que els impedeix ser i fer.

Treballar dintre nostre el respecte a la dignitat de tota persona, conrear una visió més universal, ja que tots som iguals. Posar les persones sempre al davant de tot, altrament deixar perdre una persona és tenir per no res el valor incalculable de la vida humana.

Ens sentim poca cosa enfront d’un problema infinit i greu, però no volem restar així i ens disposem a cercar llum en les actituds de Jesús. L’Evangeli de Lluc ens mostra dues escenes molt significatives: “La gent seguia Jesús (…). Ell es trobava vora l’estany de Genesaret, veié dues barques a la platja. Els pescadors n’havien baixat i rentaven les xarxes. Pujà a una barca que era de Simó, li demanà que l’apartés una mica de terra, s’assegué i ensenyava a la gent de la barca estant. Quan acabà de parlar, digué a Simó: “Tira endins, i caleu les xarxes per pescar”. “Simó li respongué: “Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res, però ja que vos ho dieu calaré les xarxes”.Així que ho feren, agafaren tant de peix que les xarxes s’esquinçaven” (Lc 5, 1-11). Aquells pescadors senzills esdevindran el fonament de la comunitat cristiana, d’aquí naixerà l’Església que Jesús vol. “No tingueu por” els repetirà sovint. Contemplem l’obra de Déu, amb uns pocs homes comença la seva missió d’alliberament dels homes i dels pobles, que s’escamparà arreu a través dels segles. Jesús va fer el contrari del que fan els poderosos. És crític amb el poder establert. Enmig de la gent, guareix, supera la Llei, sempre obre portes, consola i acompanya.

La societat actual viu, en gran part, en una crisi de valors, per damunt de les crisis econòmiques. La gent ha perdut consciència de les situacions. Però també observem solidaritat, generositat en el nostre entorn. Les realitats que vivim i podem compartir entre nosaltres ens obren a l’esperança i ens comprometen a ser conscients, responsables i agraïts treballant amb confiança, humilment i sense por, per millorar el món, en la mesura del que som i hem rebut. Per la fe, sentim la força de Jesús que es fa present entre nosaltres i ens acompanya, com en altre temps ho va fer amb aquell grup de senzills pescadors que varen esdevenir els primers apòstols.

Clara, Joan, Simón, Roser, Guillem, Raquel, Mn. Joan, Nina, Fel i Maria Dolors

Barcelona, dissabte, 9 de febrer de 2019

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Un trosset de vida per créixer

Ens retrobem desprès d’aquests dies especials de les festes nadalenques. Hem començat un any nou i ens desitgem ànims per seguir endavant. Alguns membres del grup es troben enmig d’exàmens, hi ha qui s’ha pogut permetre fer unes hores de desconnexió, mentre que d’altres s’han trobat atrapats per la immediatesa del control.

La companya responsable del tema pren la paraula: “Us vull parlar d’una experiència personal molt recent. Fa un any que vaig acabar la carrera i no tenint molt clar encara el camí a seguir vaig decidir que abans de fer un màster seria millor cercar feina, adquirir experiència, i més endavant veure realment a què hem voldria dedicar.

Vaig quedar sorpresa de trobar feina amb més facilitat del que m’esperava, en poc temps tenia sobre la taula algunes ofertes i també altres entrevistes en procés provinents de grans empreses. Després d’informar-me sobre els diferents projectes tecnològics estava molt motivada per començar aquesta nova etapa i que el meu coneixement i habilitats siguin útils a la societat.

Les dues primeres setmanes les vaig passar a Madrid fent un curs d’iniciació, on vaig fer companys amb els quals hem resolt dubtes i ens hem recolzat els uns als altres en el decurs d’aquesta nova etapa que ens esperava, cosa que és d’agrair. En aquells dies em vaig donar compte que malgrat tot no em podia relaxar, en aquell curs ens donaven consells però, també que les estadístiques mostraven que en un any més la meitat de nosaltres hauria deixat l’empresa, que sempre havíem d’anar un pas endavant del que ens demanaven i que si no anaves pujant nivells t’acabarien acomiadant.

En acabar el curs i assignar-me a un projecte, tot d’una ja van aparèixer els primers problemes. Tot i que la meva oficina estava a Barcelona, havia d’anar a treballar més lluny de Sant Cugat, a les oficines del client cada dia. Això era agafar dos trens i un autobús, en total mínim 1:30h per arribar, la qual cosa significava consumir 3h diàries en trasllats. Però vaig pensar bé doncs, gaudiré del paisatge i de la música.

Al cap d’unes setmanes em vaig adonar d’un altre problema: aquell projecte (al departament de mediació d’assegurances d’un banc) de tecnològic no en tenia res. Havia de llegir lleis, estudiar-me els tipus d’assegurances, anar a reunions per parlar amb el client dels nous requeriments europeus, fer actes, telefonar, reclamar tasques, etc. I bé, vaig pensar, m’ha tocat un projecte que no m’apassiona gaire, però ho aprofitaré per aprendre coses noves.

El llistat de problemes continua: em feien fer moltes hores extres (no pagades), algun cop és comprensible, però cada dia ja és una altre cosa. Al final sortia de l’empresa per damunt de les 7:30h i arribava a casa a les 10h, m’havia de fer el sopar, el dinar de demà, dutxar-me, etc. Conclusió: no dormia, no hem cuidava. Vaig pensar… això serà passatger.

Però el més dur per mi va ser tractar amb persones que no et valoren, t’exigeixen coses que no hauria de fer un treballador de primer any, et culpen de coses que ni sabies que havies de fer, quan no és la teva responsabilitat. Molts de dies, quan quedava sola em queien les llàgrimes, i jo que em pensava que era una persona forta! Tot va empitjorar quan la meva companya amb qui em portava millor ho va deixar. No aguantava més aquell comportament (la tercera persona que deixava l’empresa estant en aquell projecte). La va suplir un noi ja amb experiència, amb qui ràpidament vaig congeniar, va durar una setmana i mitja. Personalment hem va dir que ell no volia pagar amb la seva salut ni gastar temps de la seva vida. Encara que no es fàcil deixar una feina.

Tot va empitjorar, com que faltava una persona hem van encarregar molta més feina, va ser el punt final que em va fer adonar que no podia seguir així,  m’havia d’aixecar cada dos dies a les 6 AM per fer un “report”, el primer pas és obrir l’ordinador de la feina i posar-te a fer una cosa que no té molt de sentit, és dur. Et comences a plantejar que en fas de sa teva vida, quan tu vas estudiar per treballar fent altres coses, que perquè segueixes allà si ets tu que has d’elegir i fer amb el teu temps el que vulguis.

Al final un dia vaig explotar, quan m’anava a aixecar a les 6 AM per treballar no hem podia aixecar del llit, no podia respirar, vaig començar a fer alens forts. Finalment hem vaig aixecar i intentar calmar-me, però no podia, hem faltava aire. Lluitant amb mi mateixa al final vaig poder acabar la feina i vaig sortir de casa per anar a la oficina, encara feia alens. Vaig trucar a la meva parella i amb els meus pares per explicar-los, em van calmar, em van dir que anés al metge, que així no podia anar a treballar. M’ho vaig estar pensant, però havia d’anar a treballar perquè sabia el que m’esperava si no hi anava.

Al final de la jornada laboral vaig anar al metge, hem va enviar amb el psiquiatre. Òbviament vaig tenir un atac d’ansietat, vaig poder parlar amb ell i hem va ajudar a donar-me compte que no podia seguir així, havia de deixar la feina. Van anar passant els dies, hem trobava millor, va ser aquell dia que vaig explotar després de 4 mesos. Vaig fer una entrevista amb resultat positiu, però vaig rebutjar sa feina perquè tenia una altre opció, canviar-me de departament.

Ara després de 5 mesos de lluitar perquè em canviessin, el proper dilluns començaré al nou departament, on podré utilitzar els meus coneixements per fer anàlisis matemàtiques. Estic molt motivada, serà a l’oficina de Barcelona, i també vaig poder parlar amb un company que em va dir que l’ambient era força diferent. Però sobre tot perquè podré aprendre coses que em motiven aixecar-me cada dia i anar a treballar”.

Us proposo unes preguntes per la reflexió

  • Pels diners val la pena aguantar una feina on et tracten malament?
  • Deixaries la feina si et perjudiqués la salut?
  • Què és per vosaltres l’ansietat?
  • Creieu que l’ansietat és un tema que no li donem la suficient importància perquè pensem que no és real? Que si tens ansietat és perquè no t’organitzes?
  • Està mal vist anar al psiquiatre?
  • Heu tingut algun cop ansietat?

Restem una estona en silenci, el relat ens ha colpit, especialment en constatar el patiment d’un membre del grup que valorem i estimem. També perquè el fet posa sovint en evidència un ambient de treball que no respecta la dignitat de la persona i els seus sentiments, i només s’aprofita de les qualitats personals i la qualificació professional en benefici d’una determinada empresa.

Ens disposem a expressar experiències que poc o molt, nosaltres mateixos hem experimentat. El qui ostenta el poder s’aprofita dels inicis professionals, no valora les qualitats ni la preparació de la persona.  Una exigència fora lloc va creant ansietat i baixa autoestima. Primer és la salut física i mental.

Una companya expressa com en el començament de l’exercici professional en atenció a una nena amb discapacitat profunda, va organitzar amb amor i moltes hores de dedicació un acompanyament terapèutic complet. Creix en ella el patiment i l’ansietat davant les exigències constants i la manca d’acolliment per part de la mare de la malalta.

Observem que egoisme i individualisme van per damunt del respecte de la llibertat i la necessitat de reconeixement de l’altre.

Tota professió porta en el fons el servei a la societat. Aquestes situacions provoquen una pèrdua d’il·lusió i coratge a l’hora d’exercir una feina.

Aquest seguit de vivències doloroses porten en el fons una visió real de la falta de valors que ens envolta. Encara que no el volem, el patiment afavoreix per avançar en autoconeixement, sentit de límits i creixement personal.

L’ansietat és un crit d’alerta que ens fa l’organisme davant situacions desconegudes i desconcertants. Es desperta a totes les edats i en tothom. Per controlar l’ansietat ens cal constant reflexió per anar aprenent a gestionar les emocions.

Certament la manca d’organització o de capacitat de previsió són factors que poden desencadenar ansietat, però de fet, es pot presentar en múltiples situacions. Observem una exigència il·limitada a nivell d’estudis universitaris i en l’àmbit laboral. Generalment, anar al psiquiatre encara és mal vist en certs entorns. Falta molt coneixement de les realitats personals. Cal distingir entre les patologies i la necessitat d’acompanyament que tots tenim en qualsevol etapa de la vida, en siguem o no conscients.

En aquest moment valorem la importància de compartir en grup vivències de tot tipus, en un clima de confiança i amistat autèntica, que ens convida a una comunicació sincera.

Comunicacions intenses, però hem de gestionar el temps de tots. Ara anem a cercar les actituds de Jesús. Ens trobem al final del cicle de Nadal i demà celebrarem el fet del Baptisme de Jesús. L’evangelista Lluc en fa un tast:

“La gent que vivia en l’expectació, sospitava si Joan no fora potser el Messies. Ell respongué:”Jo us batejo només amb aigua, però ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no soc digne ni de deslligar-li el calçat (…)” Un dia que el poble es feia batejar, Jesús també fou batejat. Mentre pregava s’obrí el cel i baixà cap a ell l’Esperit Sant” (Lc 3, 15-16. 21-22).

Ens situem en el Jordà, Jesús, el Fill de Déu entre nosaltres es posa a la cua amb el poble a fer-se batejar. Prega abans de començar la missió de portar l’amor, la misericòrdia i la pau a la humanitat. Actitud humil i propera del Totpoderós que ens acompanya i es fa el servidor de tots. L’Esperit que baixà sobre Jesús en el moment del Baptisme, és el mateix que vam rebre nosaltres i ens encoratja en els nostres camins.

Agraïm a la nostra companya aquesta sincera comunicació, que significa per tots una gran experiència de vida. Ha estat molt valenta i li desitgem un camí brillant en la seva carrera professional.

El que avui hem treballat marcarà per sempre el nostre camí. Agraïts per tot el que tenim i podem fer ens disposem a compartir el dinar. Avui tenim entre nosaltres un amic que ens acompanyarà en una propera visita al Monestir de Poblet.

Roser, Simón, Júlia, Mari, Roser M., Andreu, Clara, Guillem, Eduard, Maria Dolors

Barcelona, 12 de gener de 2019

css.php