Final de curs

juny
2018
20

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Final de curs

La trobada d’avui té un caire festiu especial. Acabem el curs amb un sopar ben organitzat i preparat entre tots. Na Mari ens anima la celebració convidant-nos a prendre part en una dinàmica de final de curs que ens ha implicat a tots.

Observem que damunt de la taula hi ha un pa, pals de pinxo, tires de paper amb cites bíbliques escrites, còpies de la lletra d’una cançó i plastilina per modelar. En primer lloc, cadascú agafa una cita bíblica que llegim en veu alta. Després d’uns moments de silenci per reflexionar, mirem de trobar quin és l’element comú de totes elles.

En recordem algunes:

  • “El Pare estima el Fill i ho ha posat tot a les seves mans”. (Jo 3, 35)
  • “Tingueu com un honor de viure en pau, ocupar-vos cadascú de la seva feina i treballar amb les pròpies mans, tal com us vam manar”. (I Te 4, 11)
  • “Després se’ls endugué fins a prop de Betània i, tot alçant les mans, els beneí”. (Lc 24, 50-53)
  • …..i unes quantes més que tots tenim en el record.

Fem uns moments de silenci que ens conviden a pensar el que hem llegit. Coincidim que l’element comú a totes les cites són “les mans”.

Perquè serveixen les mans?
En sentit positiu, serveixen per pregar, acaronar, crear, confiar, treballar, per beneir. Imposant-les donen força al qui les rep. Serveixen per crear vincles: “unint les mans germans, veureu quins prodigis pot fer l’amor”.

Però també serveixen en sentit negatiu, per fer mal, pegar, renyar, destruir, robar, jutjar i assenyalar.

Tot seguit llegim un fragment d’evangeli apòcrif escrit probablement vers l’any 150 dC. La narració ens situa en el nen Jesús modelant amb fang 12 ocellets. Era dissabte, i els jueus ho van a dir a son pare. Josep va renyar Jesús: “Perquè fas en dissabte el que no està permès fer? Jesús tot escoltant a Josep, va batre les manetes i va dir als ocells: “Voleu”. A l’ordre de Jesús els ocells van alçar el vol i, mentre tots escoltaven i miraven, ell va dir a les aus: “Aneu i voleu pel món i per tot l’univers, i viviu””.

En silenci escoltem la cançó Pájaros de barro. Tot seguit ens disposem a utilitzar les nostres mans per modelar lliurament cadascú un ocell. En aquest moment s’organitza un taller artesà, no disposem de fang, però el modelarem amb plastilina.

Surten de les nostres mans uns quants ocellets ben variats, com nosaltres, que tots som diferents, i ens adonem que la nostra diversitat és una de les grans riqueses d’aquest grup, que ens ha ajudat a créixer en maduresa personal, amistat i estimació.

Posem el pal com a suport de cada ocellet i els anem clavant en el pa que hi ha damunt la taula. Aquest pa és un signe ben sensible del pa que Jesús va compartir amb els seus deixebles en el darrer sopar. Nosaltres també estem revivint les intimes reflexions, el pa i la taula compartits cada vegada que ens reunim.

És el darrer sopar d’aquest curs, estem en un moment de reflexió i pregària: nosaltres hem estat modelats per Déu Creador, tal com expressa el profeta Jeremies: “vosaltres, a la meva mà, sou com l’argila a la mà del terrisser” (Jr 18, 6). Ell ens ha modelat i ens ha conduït fins on som ara. Ens mostrem profundament agraïts i li donem gràcies! Fem memòria dels companys/es que alguns són lluny i d’altres avui no han pogut ser entre nosaltres. Per mitjà de les comunicacions que hem pogut compartir aquest curs a la sortida i a les reunions del grup, sovint Jesús se’ns ha fet present, ens acompanya i ens guia amb les seves mans, de tal manera que, així com el terrisser va creant valuoses peces de ceràmica, també nosaltres hem evolucionat personalment i prenem més consciència de la missió que tenim enmig del món, des dels nostres propis projectes.

Demanem que la força de l’Esperit ens acompanyi en tot moment per ser llum, pau i bé en un món ple de foscor per lluites, fam i discòrdies.

La taula és apunt per assaborir el sopar i el goig de poder compartir tantes vivències, entre les que s’hi troba el desig de romandre junts en el proper curs, disposats a obrir les mans per acollir nous companys que desitgin participar i fer més amics! El temps d’estiu que encetem ara no ens tallarà les comunicacions. Estarem sempre en contacte!

Mari, Simón, Júlia, Andreu, Toni, Albert i Maria Dolors
Barcelona, divendres dia 8 de juny de 2018

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Invitació a fer balanç

Un company ens convida a entrar en l’exercici de la revisió de vida des del discerniment, practicar com un balanç al final de curs i contemplar l’evolució que estem fent a partir d’esdeveniments personals, que l’han compromès a ell mateix vers un canvi radical en els estudis, en coherència amb el seu propi ser i fer.

Després d’un cert temps immers en una especialitat universitària enriquidora i de prestigi, ara s’adona que són uns estudis en els quals no se sent integrat i que no el motiven. És de tarannà actiu i ha dedicat temps amb il·lusió i esforç, en activitats de lleure per infants. L’àmbit de l’educació infantil en variades facetes és el que li deserta interès i el mou a fer un canvi en el seu projecte de formació.

El canvi d’orientació en els estudis comporta preparar exàmens, convalidar matèries i moltes gestions que, juntament amb el temps que necessita pel treball i les activitats de sempre, en aquest moment li porten les seves forces al límit, però l’esperança de lluitar per aconseguir el seu somni li dóna ànims.

El tema ens toca de ple als presents i també ens fa pensar en les diverses opcions i actuacions dels cinc companys/es que ara es troben en període d’adaptació davant els nous reptes que tenen al davant, però estan en contacte amb el grup i ens informen puntualment del que fan. La vida ens va marcant a tots nous camins a partir dels esdeveniments que se’ns presenten. Mentre els travessem no en som tan conscients, però al pas del temps observem on ens trobem ara i estem sorpresos de com hem avançat i potser per un camí que no esperàvem.

Dos dels companys expressen que mentre ho vius no t’adones, però més tard veus el que ha significat. Desitjaven fer una especialitat que els portés a estar al costat de la gent. Ara amb els estudis acabats estan aconseguint el seu somni i treballen fent el bé amb l’especialitat que els agrada. Així estan fent camí com a persones i de parella, vers un futur esperançador.

És el primer any de facultat. Els estudis m’han conduit a fer el bot de Menorca a Barcelona, és un repte passar de la vida còmoda en família a enfrontar-te sol a resoldre-ho tot. Passat un curs s’ha produït la pau que dóna la bona organització, l’optimisme i la realitat de trobar-se amb nous amics, en un grup on compartim opinions i valors, i prendre consciència de les responsabilitats que significa entrar de ple en el món dels adults.

Una companya remarca les vivències actuals d’un temps convuls que tenim cada dia ben a prop nostre, i a nivell mundial. Constatem que ens colpeix profundament a tots. Pensa que estem davant un canvi d’època, que han de passar coses que transformin situacions tant doloroses i també preocupants, com el debat sobre l’eutanàsia, la por a patir, amagar la realitat de la mort cercant plaer, així com la falta del sentit transcendent de la vida, que observem a l’entorn nostre. La manca d’una educació que ajudi a formar consciències madures i responsables, capaces de compadir, compartir i acompanyar amb respecte i amor.

Posem en comú un munt d’experiències personals en les quals hem pogut observar que la vida és dinàmica i canviant, ens presenta constantment noves etapes en les que hem d’elaborar dols, i descobrir com tot plegat ens ajuda a avançar. Els clars i els foscos de la vida, afrontats amb coratge ens menen a la maduresa i a un creixement en plenitud.
Com ho vivim des de la fe?

La reflexió ens posa de manifest que la nostra vida és un do i una experiència de gran bellesa. Aquest regal no és per tancar-nos en el propi jo, sinó per obrir-nos a la universalitat. El món és com un gran desert en què sovint les persones percebem solitud. Necessitem l’escalf de la comunicació, l’atenció i estima dels altres éssers, de l’alteritat.
L’evangeli en variades situacions ens mostra la crida de Jesús vers la relació i la missió. Ens trobem al final del cicle de Pasqua, i demà diumenge de la solemnitat de la Santíssima Trinitat és com una cloenda. Llegirem, doncs, un fragment de l’evangelista Mateu: “Els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s’acostà i els digué: “Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a tots els pobles (…) mostreu-los el que jo us he dit, ensenyeu-los a guardar les meves paraules. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”” (Mt 28, 16-20).

Aquest missatge de Jesús podria semblar un comiat, però més enllà hi descobrim la promesa d’aquesta misteriosa presència que recordem entre nosaltres cada vegada que ens reunim, però com aquells deixebles, també som fràgils, no sempre comprenem, sovint dubtem. Un altre aspecte important és que som enviats al nostre món on hi ha persones mancades d’escalf i d’acompanyament, però que són dignes de ser escoltades i defensades igual que cadascú de nosaltres.

Hem manifestat el desig de no tancar-nos i estar entre la gent, volem que els nostres projectes vagin encaminats al servei dels altres. Avui seguim compromesos a posar en pràctica l’encàrrec de Jesús, i com els deixebles, farem camí per donar a conèixer arreu el seu missatge de pau i bé per tothom.

En aquest ambient entre reflexiu i optimista compartim dinar, i una sobretaula pròdiga en projectes, comunicacions i convivència.

Andreu, Memé, Simón, Júlia, Joan, Toni i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 26 de maig de 2018

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a La crida a la santedat en el món actual

En la primavera i el temps de pasqual sentim a fons que la vida es renova i Jesús ressuscitat és present entre nosaltres. Sens dubte avui la nostra reunió ha estat singular perquè tenim el goig de rebre visitants especials que ens han acompanyat amb la seva presència testimonial. Ells són el bisbe Toni Vadell, auxiliar de Barcelona, i mossèn Joan Febrer, rector de la parròquia de Sant Bartomeu de Ferreries, ja que enguany un bon nombre de joves ferreriencs participen en les trobades del grup. Agraïm molt les seves generoses presències, a la vegada que trobem a faltar els quatre companys/es que, havent finalitzat els estudis, han emprès projectes de futur. També avui sentim l’absència dels membres del grup que per diverses incidències no han pogut ser entre nosaltres.

El bisbe Antoni ha estat animador de la revisió de vida i ens ha presentat la recent exhortació apostòlica del papa Francesc sobre “la crida a la santedat en el món actual”. Constatem que el contingut complementa encertadament els temes que hem tractat al llarg del curs.

El Papa Francesc té el desig que tot l’acompanyament, que tenim la missió de dur a terme, ha d’anar marcat per l’alegria. L’encontre amb el Senyor és una font inesgotable d’alegria.
Ell ens fa una crida a la santedat, entenent que no es tracta de la perfecció, ja que la santedat és tan diversa com la humanitat. Hi ha moltes persones que no figuren en els llibres d’història però, han estat decisives per canviar el món. Quan descobrim que som estimats per Déu restem marcats per l’alegria. Les persones santes són aquelles que descobreixen allò extraordinari en els fets de cada dia, observant l’obra de Déu enmig de la quotidianitat.

El Senyor, a través meu, té un missatge pel món d’avui, a partir de com sóc, de les meves circumstàncies i de la meva realitat. Volem ser referència de Déu per als germans, que el conjunt de la meva vida sigui pels altres expressió de l’amor de Déu.

Els professionals especialitzats afirmen que un infant, per començar a parlar, necessita haver sentit un milió de paraules. Per aprendre a estimar, necessitarà milions d’abraçades. Aquesta afirmació ens fa pensar en les doloroses realitats que ens envolten. La persona que es proposa ser fidel a Déu i a la seva Paraula serà capaç d’estimar, servir i escampar la Bona Nova enmig d’un món ferit i maltractat. Fa uns quants anys, el germà Roger de Taizé afirmava en una de les seves cartes: “La bellesa que ha de salvar el món és la nostra fe”. Les experiències d’acompanyament, servei, i donació d’un mateix ens omplen d’un goig inexplicable.

Avui descobrim signes de santedat en les persones perseverants, pacients, respectuoses i acollidores. Aquestes actituds requereixen fortalesa interior, basada en Déu, és Ell que fa possible que siguem els seus testimonis constants en fer el bé. L’alegria i el sentit de humor són signes de pau interior, fins i tot en temps difícils, irradia als altres un esperit positiu i esperançat. L’Església no necessita tants buròcrates i funcionaris, sinó missioners apassionats, il·lusionats per comunicar on rau la bellesa i el sentit de la vida veritable.
Per créixer en aquests aspectes ens cal escoltar la Paraula, celebrar junts l’eucaristia, pregar, compartir amistat, temps i vivències. A la vegada anem aprenen a discernir, entrar en l’interior, descobrir la fragilitat de l’ego i combatre el mal. En aquests aspectes ajuda molt la revisió de vida. Ens adonem de com ens anima i com participar en les reunions del grup ens fa créixer. L’esforç d’assistir ja significa un compromís seriós per cadascú de nosaltres.

Si ens situem en el missatge de Jesús descobrirem que Ell, malgrat la violència amb què el tracten els fariseus, respon amb tendresa, perdona i escolta. La serenor i l’alegria profunda esdevenen, quan hom es proposa, un ordre i unes pautes per aconseguir educar una consciència madura.

Preguntes per la reflexió personal:

  • Com viure aquesta santedat en la meva vida, en les circumstàncies d’ara i aquí?
  • Quina ha de ser la paraula que Déu vol dir al món a través meu?

Silenci… pregària… El tema ens ha colpit. En el conjunt d’aquesta seriosa reflexió i diàleg compartit, ens adonem que som fràgils, que un contratemps ens fa recular i ens dispersa amb facilitat. Llegim un fet significatiu en l’evangeli de la passió de Jesús:

“La criada digué aleshores a Pere: “No ets pas tu també dels deixebles d’aquest home?”. Ell li contestà: “No en sóc” (…) “¿No t’he vist jo a l’hort amb ell?”. Pere ho negà novament i a l’instant cantà un gall”. (Jo 18, 15-27)

Pere surt a fora i plora amargament. Acaba de negar el Mestre per qui ell prometia entrega total. Aquesta escena evidencia la fragilitat de Pere i no obstant, Jesús li confia la responsabilitat més onerosa dintre de la comunitat de l’Església que neix. Per això li demana tres vegades: “M’estimes, Pere?” (Jo 21, 15.20). Aquest fet representa per nosaltres el creixement de la fe i l’esperança. Reconeixem que som febles, però Jesús ens estima i ens perdona sempre. Ens ha promès romandre entre nosaltres. Ell es fa present sempre que ens reunim en el seu nom.

Seguirem endavant, examinant al final de cada jornada les nostres actituds, negatives i positives, sempre donant gràcies a Déu de tants detalls que té amb nosaltres, escoltant i pregant sempre.

A alegria i ànims positius ens disposem a compartir dinar, amistat i desig que nous companys vulguin venir a compartir grup amb nosaltres.

Mns. Toni Vadell, Joan T., Simón, Toni T., Roser, mn. Joan Febrer i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 14 d’abril de 2018

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Els joves ahir i avui, la fe i el compromís

Ens hem trobat al Monestir de Montserrat amb el Pare Josep Enric que ens ha ofert acollida dedicant-nos el seu temps per reflexionar i respondre qüestions que ens preocupen, a la vegada que ens ha acompanyat a visitar els orígens de la ubicació de Monestir, tan arrelat a la fe i a la història.

Partim joiosos, el matí augura un dia radiant com a preludi de primavera. Tot pujant ens envolta la boira però dalt els cims el sol ja l’està fonent. Dalt de la muntanya uns inicien una llarga caminada per conèixer i contemplar la bellesa de l’obra de Déu en aquesta muntanya singular. Al mateix temps, uns altres participen en la missa conventual, pregant amb els monjos i en comunió amb tot el grup.

Arribats al migdia ens retrobem per compartir el dinar. Una taula plena a vessar amb les aportacions de tots ens convida a donar gràcies, mentre constatem quins prodigis pot fer l’amor.

L’objectiu central del nostre aplec és poder dialogar amb el Pare Josep Enric, que ens prepara una reflexió com a resposta a les qüestions que li havíem presentat:

  • Com veu la joventut? Com recorda que eren els joves a la seva època i com observa que són actualment?
  • La fe, el problema del creure i del sentit transcendent de la vida.
  • El compromís, el desig, i a la vegada, les dificultats dels compromisos per sempre.

Joventut. Parlar del passat és molt difícil. És molt millor llegir en el present. Ens trobem davant d’una societat poc austera en l’ús dels bens. És una societat que llença moltíssim menjar, roba i tantes coses. Sovint mena a un estil de vida poc solidari. Ser auster, potser, abans era més fàcil perquè hi havia menys possibilitats, valoràvem més el que teníem i potser no hi havia lloc per ambicionar més.

Els joves d’ara, doncs, són fruit de la societat en què vivim. Una cosa que em sorprèn és la falta d’organització, els oblits, els canvis de ritme d’horaris en els joves. Falta de respecte a les lleis de la naturalesa. L’austeritat ajuda a marcar un estil de vida més conscient, responsable i solidari.

La fe. El creure, en siguem o no conscients, és innat a la persona humana. El creure és un llenguatge performatiu, que crea, molt proper a Déu creador. En el llibre del Gènesi trobem l’expressió “Déu digué: “Que hi hagi llum… /… Que hi hagi un firmament… /… Que la terra produeixi vegetació…” i va ser” (Gn 1, 1-25). Aquest és un relat creatiu i actiu, és un relat que empeny a anar endavant. Les persones són sempre portadores d’humanitat i transcendència. A nivell de fe ens cal sempre un respecte seriós dels uns als altres.

Compromís. Ens trobem davant d’un problema: estem dispersos, no vivim centrats en nosaltres mateixos. Ens cal prendre consciència del que som, de les nostres realitats, del que ens toca fer. Per exemple, els tractaments de fisioteràpia seran efectius si jo prenc consciència dels exercicis que m’ensenyen i que he de portar a la pràctica per recuperar la mobilitat d’aquell membre.

Viure centrat. Què visc i com ho visc? Si la gent no viu centrada en si mateixa, si no entra dintre del propi interior, seran sempre molt difícils les opcions fonamentals. Fragilitat en tenim tots. Exemple de l’apòstol Pere: el deixeble que s’havia mostrat més disponible i entregat és el que nega conèixer a Jesús en el moment de la passió. No obstant, Jesús li confia el Primat: “Jesús diu a Simó Pere: “Simó, fill de Joan, ¿m’estimes més que aquests?” “Sí Senyor, vos sabeu que us estimo”. Li diu: ”Pastura els meus anyells” (Jo 21, 15-18). Jesús li demana tres vegades si l’estima, i al final li encarrega: “Confirma’m amb els meus germans”. L’amor és tradueix en acció, en compromís, en servei als germans. Sense amor és molt difícil romandre en el compromís. La base per ser fidel a les opcions fonamentals és l’ecologia del cos, és a dir: ser persona, el creixement en maduresa personal, el prendre consciència del que em toca fer, aquest és un treball al llarg del temps de viure.

És quelcom molt important la norma de vida: veure si allò que faig és coherent amb el que sóc. Pots fracassar en les projectes, fracassar en les idees, però no vagis mai en contra del que ets, del valor de la teva persona, de la teva identitat.

Centrar-se és treballar la interioritat. Abans era obligatori ser generós, ara ho has de ser lliurement. El nostre temps serà el temps dels testimonis. Fer gestos cap als altres, amb l’amor incondicional, sense esperar res a canvi. Tira endavant allò que creguis en el fons de tu mateix, que és el que has de fer. Fes gestos petits, no facis les coses perquè les vegin els altres. Hem de lluitar sempre sense cansar-nos. Cercar sempre la possibilitat de confrontar. Cercar la persona de seny que t’escolti, t’aculli i amb qui puguis expressar allò que creus (Regla de Sant Benet).

Ha estat una visita inoblidable, juntament amb el silenci del claustre del monestir.

Gràcies, pare Josep Enric. Ens comprometem a reflexionar sobre les seves paraules plenes del trobament amb Jesús, el Senyor.

Una pregària de tots i per tots, amb ofrenes a la Mare de Déu, han completat aquest dia que sens dubte ha marcat el nostre interior i els nostres projectes.

Andreu, Roser Maria, Simón, Júlia A., Clara F. Joan T., Joan S., Magda, Carlos i Maria Dolors
Montserrat, 10 de març de 2018

Solidaritat

febr.
2018
21

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Solidaritat

Avui la nostra animadora Maricruz. Ens presenta fets de vida força íntims. Fa 3 anys que va arribar de Costa Rica per cursar el doctorat en químiques. Dintre pocs dies li tocarà defensar la tesi. La seva presència ha estat un goig i un testimoni de fe enriquidor per a tot el grup. La revisió de vida d’avui té un cert aire d’acomiadament.

“En los últimos días, y no sé si influenciada un poco por el alto grado de nostalgia que me embarga al saber que dentro de poco tiempo tendré que irme de Barcelona, me ha hecho percibir colores, olores y sensaciones que antes no tuve, producto seguramente de tanto ajetreo diario, y me han motivado a escribir los siguientes pensamientos, a modo de reflexión introspectiva, pero también colectiva.

Hace unos meses, ante las tormentas tropicales y terremotos que afectaron naciones cercanas a mi patria, me limité a lamentarme de lo sucedido y a preguntar a mis amig@s afectad@s sobre su estado. Luego pensé que eso no era suficiente, pero también por la distancia no era mucho lo que podía hacer. Recordé que hay una forma extraordinaria de ayudar… la ORACIÓN, y de inmediato les tuve en mi mente y en mi corazón, rogué a Dios por cada uno de ellos y para que la tierra volviese en calma.

También, traigo en mi memoria el día en que se dio el ataque terrorista en Ramblas, justo cerca del lugar donde estoy en estos momentos escribiendo. Mi piel se erizó, me lamenté del hecho de que existan hoy por hoy pensamientos religiosos extremos, cuando lo que debería predominar es el amor al prójimo.

En este mes de enero, fue la situación de Venezuela la que tocó a mi puerta, me tocó profundo, ya que afecta directamente a dos de mis colegas en la Universidad. Es entonces cuando digo, debo hacer algo, y de repente, me veo iniciando una campaña para ayudar. Sin embargo, en lo más íntimo de mi ser, -como una voz-, me dice: ¿cómo se le ocurre hacer esto en medio de finales de carrera? e inmediatamente, me doy cuenta qué es ese YO EGOISTA que no quiere que piense nadie más que en mí misma. Como es lógico, iniciaron un sin número de cuestionamientos, de NO puedo, de para dónde va esto, de ignorancia, desapego, de egoísmo. Fueron pocos, muy pocos, aquellos que dijeron si, a pesar de ser promovido por muchos medios. Y fue allí, donde me cobijó la decepción y me enfrenté a la dura realidad, del “ YO EGOISTA”, que muchas veces también represento.

Hoy por hoy, comprendo que muchas veces estamos ocupados y que no podemos detenernos a hacer campañas o ayudas. Pero creo que a diario y con pequeños detalles, podemos ser más solidarios y atentos a practicar la conducta del verdadero AMOR, de ese amor que a veces significará sacrificarte a ti mismo por los otros. Viene a mi mente el ejemplo de Madre Teresa de Calcuta, misioneros y misioneras en general, y todas aquellas personas que han entregado sus vidas a los demás, de manera desinteresada y convencid@as de que no importando la dimensión de su ayuda, de granito en granito de arena se pueda lograr una Everest de solidaridad. En este mismo sentido debo evocar a una persona decidida y conocedora del AMOR de Dios, que un día me abre la puerta de su casa, sin saber de dónde procedo y confiando única i ciegamente en todo lo que le han hablado de mí. Me recibe con calidez, con ternura, me indica que me siente en el sillón de su sala y me ofrece agua, templada o fría, junto con unas semillas. Ella, esa persona, me hizo sentir el amor de aquel que no me conocía y que solamente, estaba actuando en concordancia con lo que predica, al ver en el prójimo al verdadero rostro de Jesús. Vida de entrega sin cuestionamientos, persona que sin ninguna duda, viene a ser un ángel en mi camino, persona virtuosa como dice el libro de los Proverbios, persona que aún con los años a sus espaldas dedica horas al servicio de los demás, haciendo que nos sintamos como en nuestra propia casa. Hoy quiero darle las gracias porque eres un ejemplo claro de solidaridad y entrega, porque has dejado huella i sigues haciéndolo, porque eres ejemplo claro de quienes se olvidan del YO EGOISTA y hacen de su vida una verdadera misión. Gracias le doy al Dios Todopoderoso por haberme permitido conocerte y formes parte de mi historia y de este hermoso viaje.

Esto no es un adiós, es un hasta pronto, en el tiempo que nos quede de vida, espero volverte a ver y si no fuese así, en el cielo nos veremos haciendo resumen de vida en català menorquí.”

Preguntes per la reflexió

  • Creus que les persones que entreguen la seva vida pels altres, es troben en un altre nivell espiritual? Quin penses que és el motor que les mou?
  • Què està passant en la nostra societat en la que sorgeix l’egocentrisme i anem deixant a mans dels altres el que algun dia ens pot afectar a nosaltres mateixos?
  • Creus que és suficient la pregària sobre el món, sense actuar? Ni ha prou amb una ajuda passiva, o cal ajustar la pregària a l’acció?
  • Si tots posem en pràctica la solidaritat, el món pot millorar, o això només és idealisme i utopia?
  • Finalment faig una proposta: podries comprometre’t amb alguna activitat social i solidària més enllà del teu nucli personal?

En la vida trobem etapes que reclamen una dedicació quasi exclusiva a un treball. Sovint és inevitable tancar-se i caure en cert egoisme pel fet d’aconseguir el projecte. Però quan la persona porta dintre seu records d’experiències viscudes els seus ulls s’obren davant les necessitats dels altres.

Des de petita he rebut l’educació per la solidaritat. La meva família m’ha ensenyat a donar, però vaig descobrint que moltes persones no viuen aquestes actituds perquè no les han rebut.

La vida et posa al davant moltes situacions que reclamen actituds solidàries. El fet de posar-les en pràctica no és pot qualificar de més o menys nivell espiritual. No podem jutjar a ningú. Només Déu coneix les secretes intencions dels cors. Alguns de nosaltres hem posat en comú pàgines viscudes que ens han posat al davant situacions dures. En el seu moment les hem afrontat amb coratge. Constatem que el resultat és de notable creixement personal i records positius.

En l’entorn actual falten models de identificació en les institucions família, escola, món del treball, governs… Necessitem persones capaces de fer compromisos per sempre, que afronten amb energia i amb constància aquells objectius que s’han proposat, persones que no es repleguen en sí mateixes, sinó que en tot moment resten obertes a la universalitat
Descobrim certa tendència a l’egocentrisme i al tancament. L’aferrament a les tecnologies provoquen individualisme. Cada dia ens arriben a través dels mitjans situacions negatives, enganys que deixen males experiències de cara a acollir i donar. Però sortosament també observem a prop nostre moltes actituds positives de les que se’n parla menys.

En el pregar per les necessitats de l’entorn i del món cal distingir entre un resar sense cap compromís, i una pregària activa i compromesa fruit d’estar informat i viure de prop les necessitats reals. Per les experiències de relació amb monjos i monges ens consta que en els monestirs la pregària és una força positiva sobre el món, perquè hi ha plena consciència de les necessitats, i una capacitat de sincera acollida i d’ajuda que ens posa de manifest el testimoniatge d’una entrega total al servei de la humanitat.

En els gestos solidaris el més important no és donar bens materials, sinó donar-nos nosaltres. No és tracta de donar el que ens sobra; la donació és valuosa quan el qui comparteix el que ha rebut, descobreix la necessitat de no quedar-s’ho per ell, sinó de ser solidari i compartir-ho.

El debat ens condueix planerament un fet que trobem en l’evangeli de Marc: “en la sala del tresor del Temple, Jesús mirava com la gent hi tirava diners; i molts rics hi tiraven molt. S’hi presentà una viuda pobre i va tirar-hi dues monedes de les més petites. Llavors va cridar els deixebles i els digué: “Us asseguro que aquesta viuda pobra hi ha tirat més que tots (…); perquè tots hi han tirat d’allò que els sobra; ella en canvi hi ha tirat tot el que posseïa”” (Mc 12, 41-44). La donació, el compartir el que som i el que tenim ens apropa al suprem gest de Jesús. Ell se’ns dóna en l’Eucaristia, i en la Creu s’entrega fins a l’extrem.

En aquest moment de intimitat compartim diversos passatges de l’evangeli que ens recorden l’amor i l’entrega incondicionals: “Veniu, beneits del meu Pare (…) perquè vaig tenir fam, i em donàreu de menjar; vaig tenir set i em donàreu de beure, era foraster i em vàreu acollir (…). En la mesura en què ho vau fer a un d’aquests germans meus tan petits, a mi m’ho féreu” (Mt 25, 31-46). Aquestes paraules evidencien l’acolliment i la solidaritat que junts intentem aprofundir. Encara sorgeix un altre fragment prou conegut: “es presenta a Jesús un leprós, s’agenolla suplicant-lo: “Si voleu, em podeu purificar”. Jesús compadit, el tocà amb la mà i digué: “Si que ho vull: queda pur” (Mc 1, 40-45). Observem que Jesús davant les necessitats passa per damunt de la llei, perquè primer és la dignitat humana. En aquests gestos de donació incondicional hi trobem el coratge que necessitem per perseverar en els nostres compromisos.

Com veieu tots hem participat fins a tal punt que, en Josep Lluís ens ofereix un text sobre “La mirada interior” que acaba amb una recomanació: “Si us plau, estiguem atents al nostre interior. No el sufoquem amb la nostra vida tan estressada” (Jesús Renau, sj.).

Tot compartint alegrement el dinar, organitzem la nostra propera reunió en la que anirem a Montserrat per trobar-nos de prop amb un monjo que li demanem ens parli de la fe i del sentit dels compromisos per sempre.

Maricruz, Simón, Júlia A. Josep Lluís, Toni, Memé, Joan, Roser i Maria Dolors
Barcelona, 10 de febrer de 2018

css.php