posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Història d’un viatge vital

Avui ha estat una trobada especial, el grup creix i avança. Com en tota família nombrosa sempre cal acceptar alguna absència justificada, però el cert és que acollim amb goig dues noves i agradables incorporacions: na Roser i en Joan. Ja tenim més d’un Joan i dues Rosers. Ens adonem que ja comencen a doblar-se els noms. També hem d’afegir l’alegria per la visita de mossèn Joan Camps, responsable del Secretariat de Joventut de la Diòcesi de Menorca. Ha vingut acompanyat per na Nina i en Rafel. Apreciem molt la seva vinguda. Com podeu veure, doncs, la reunió d’avui ha esdevingut una trobada fraternal, com una gran festa.

El nostre animador ens presenta una vivència personal sobre el seu recent Camí de Santiago:

Tot comença per Setmana Santa, en una “reunió” en un bar envoltat dels amics de tota la vida qualque cervesa. I viatjar es va convertir en el tema principal de la conversa. La idea de viatjar sempre ens ronda pel cap. La idea de mesclar-se, de conèixer, de meravellar-se amb paisatges, costums i persones diferents a les quals estem acostumats a veure durant el nostre dia a dia. Les dates no eren gaire favorables, a principis de juny, no eren molts els que tenien disponibilitat per fer-ho. Però sí el meu germà “no de sang”, el Marc, un amic amb qui he compartit tots els moments de la vida, els bons i els no tan bons.

Per tant, no ens calia gaire més, tan sols decidir es destí on aniríem. El fet de decidir no és gens fàcil. Ara que tot es coneix i que no queda cap racó al món per descobrir i on evadir-se d’aquesta mena de bogeria que es el dia a dia. Ho havíem de pensar bé. A través de les “grans” noves tecnologies, entre WhatsApp i alguna que altra telefonada anàvem citant diferents destins, tots ells increïbles. Tot i així, mai ens quedàvem del tot convençuts.

Un bon dia, va sorgir la idea de fer el “Camino de Santiago”, una idea que implicava viatjar sortint de la ciutat i del dia a dia per a caminar, per cansar-se i per què no dir-ho, per patir en alguns moments. No sabem molt bé el perquè, però en cap moment vàrem dubtar -bé que ho havíem fet amb les altres destinacions- i ens vam posar “mans a l’obra” per perfilar l’itinerari, arreplegar els utensilis necessaris i buscar informació sobre què era això del “Camino” realment.

La il·lusió ens envaïa, les telefonades se succeïen i els nervis ens visitaven de tant en tant. Una única cosa era la que ens tenia un poc tristos: el fet de no poder compartir aquesta aventura i experiència de vida amb més amics. Però el “Camino” té aquestes coses, així com també la vida mateixa té sorpreses inesperades.

Quan faltaven un parell de setmanes ens va arribar la telefonada d’un bon company d’equip, de Badalona, un amic fet aquí, a Barcelona, amb qui compartia equip de bàsquet. Ens va dir cridant diguent que podia venir de viatge i que s’apuntava a l’aventura. Problema solucionat, i per partida doble. Ja no érem únicament 2. Un tercer personatge s’unia a aquesta experiència, i a més, una persona que no té cap creença religiosa i que no és de Menorca. Així i tot, l’acceptem. El “Camino” i la vida es tracta d’això, d’acceptar i respectar.

Pocs dies abans de la partida, i ja havent deixat una feina que em tenia ofegat, pensava en el viatge que ens esperava. Sabia que no hi havia millor companyia per fer-lo. Sortint del cercle de Menorca de tota la vida, amb persones intel·ligents i amb diferents criteris, judicis i creences al voltant de la vida. El viatge en si comença abans fins i tot d’agafar el tren que ens portaria a León.

El dia abans tocava fer la motxilla, una càrrega amiga que ens havia d’acompanyar durant tot el viatge. Per tant, havíem de ser molt curosos en triar allò que realment fos imprescindible. Igual que a la vida, és millor saber viure amb poques coses, anar lleugers d’equipatge, per després poder gaudir més del “Camino” i de la vida mateixa. I em van sorprendre, en primer lloc, el tipus de coses imprescindibles per anar a viatjar “con lo puesto”, i en segon lloc, les poques coses que ens vàrem emportar per anar a fer el Camino. T’adones que la llum, el paper, un ganivet i una gorra, és per exemple més important que el tipus de camisa que hi posis.

Ara ja estàvem a punt per iniciar l’aventura. Havíem llegit molt, potser massa, i el que volíem era començar l’experiència. Això que t’expliquin les coses no està bé, s’ha de viure, s’ha de palpar i s’ha de crear una idea pròpia de tots els aspectes de la vida. La primera aturada era Lleó, on començava el nostre “Camino”. 13 etapes ens separaven de “Santiago de Compostela”. Així que era hora de posar-se a caminar, lluny de cotxes, d’avions, de trens… i a prop de la natura, els boscos, els arbres i l’aire pur. Veritablement vaig quedar sorprès per les similituds que vàrem trobar entre el “Camino” i la vida:

  • El fet de viatjar amb la motxilla a l’esquena és igual que la mateixa vida. El millor és no carregar-la molt, portar només allò que sigui essencialment necessari i anar buidant d’aquells estris que no es facin servir. Allà ens vàrem adonar que amb poques coses es pot viure i, en aquest cas, viatjar. La motxilla simbòlica de la vida és la càrrega diària. Els problemes que ens ronden pel cap.
  • També em vaig adonar que dividir el “Camino” en etapes representa la vida mateixa. Havíem d’anar superant-les una a una, sense córrer però a un bon ritme. En una d’aquestes ens havíem marcat l’objectiu de caminar 30k. Després de superar-la amb suor, alguna llàgrima i més d’una bufoga al peus, vam decidir que al dia següent descansaríem i aniríem amb bus fins una altre punt més avançat, per així poder eliminar alguna que altra etapa que s’apropava als 30km. Per tant, com en el dia a dia, vam haver de trobar solucions als petits o grans problemes que anaven sorgint. S’havia de ser ràpid, però meditar els pros i contres. S’havia de decidir entre els 3 i acordar una decisió. Us sona tot això? Per nosaltres no va resultar tan difícil això de parlar… Al cap i a la fi, ens havíem marcat objectius massa forts, i vam saber rectificar, prenent consciència dels nostres límits, acceptant-los i modificant la ruta; no calia lluitar per lluitar. Vam arribar a la conclusió que era millor descansar, caminar menys cada dia però gaudir-ho més. Torno a fer el símil amb la vida, i és que la conclusió que menys seria més durant el “Camino” es por aplicar també al dia a dia.
  • Una altra similitud del “Camino” i la vida és el fet de conèixer gent molt diversa. Ens va sorprendre l’actitud oberta de la gent que trobes al “Camino”. Gent de tot el món amb un mateix objectiu i una mateixa meta. És increïble els sentiments que es creen en les relacions personals durant el “Camino”, són curtes, però intenses. I ens vam adonar que els temes dels que parles són molt més interessants i profunds que els que parlàvem o parlaríem coneixent gent a la nostra ciutat.
  • Un altre aspecte que crec que cal destacar és la confiança i l’amistat que no va parar de créixer entre nosaltres. Ja ens coneixíem, i molt, de fet, però compartint aquesta experiència ens vam adonar que vam arribar a ser família. Una família que parlava de tot, sense pors, amb respecte i molta confiança. Caminant hores i hores parlàvem de tots els temes possibles: política, religió, creences, problemes de la vida… I sense adonar-nos vàrem crear com una revisió de vida diària on, primer de tot escoltàvem, per després donar un judici intentant ajudar a l’altre.
  • Un aspecte molt xulo del “Camino” és que cada dia arribes a un lloc diferent. La majoria són pobles petits on la gent t’acull com un més. Cada dia un lloc per descobrir, per visitar, per conèixer, per viure una experiència nova, que s’aconsegueix obrint la ment davant la pluralitat del nostre món.
  • Finalment, voldria destacar la semblança que té, el sentiment de plenitud en acabar el “camino” amb l’arribada a la plaça de l’Obradoiro i el goig de contemplar la majestuosa catedral de Santiago, amb el sentiment de plenitud i alegria quan superem un repte que ens havíem proposat al llarg de la vida.

Qüestions per al debat

  1. Anem lleugers d’equipatges per la vida? Què podem fer per treure pes d’aquesta motxilla simbòlica?
  2. Quantes vegades ens posem objectius massa difícils d’aconseguir? Sabem rectificar a temps, retrocedir i agafar embranzida?
  3. Quanta gent es perd el fet de viure experiències noves, positives o negatives, pel fet de no tenir una ment oberta? Pel fet de creure que només te valor el que ell pensa? Quant de mal ha creat i crea el narcisisme?
  4. En quines situacions ens hem sentit plenament orgullosos per haver superat algun repte o alguna etapa de la nostra vida? Qui vulgui pot compartir la seva experiència.
  5. Penseu en alguna experiència vital viscuda personalment que pugui tenir semblança amb la vida mateixa.

Després d’una lectura pausada entre tots, i uns moments de reflexió, iniciem el diàleg estimulats per les qüestions formulades. Heus aquí un recull de les actituds que han sorgit:

  • A mesura que caminem per la vida anem descobrint que poques coses són necessàries. Les realitats viscudes ens ensenyen a desprendre’ns del que no fa falta.
  • Hi ha el despreniment material que sovint mena a la pregària. Ens adonem que és un alleugeriment interior que ens fa descobrir la presència dels altres.
  • Vaig començar el meu projecte amb una motxilla carregada i tancada. Ara veig la importància d’anar descarregant per omplir-la dels demés. Hi ha qui manifesta que al llarg de la vida ha carregat els fardells d’uns quants.
  • Sovint arrosseguem el pes de ressentiments. El perdó ens ajuda a descarregar.
  • Constatem que el negatiu ofega el positiu. La càrrega s’alleugereix quan no ens deixem arrossegar per pensaments negatius i ens esforcem a descobrir els aspectes positius.
  • Xoca la pluralitat, criticar és una sortida fàcil, però anam agafant el camí de l’objectivitat.
  • En començar els estudis semblava que el camí ja estava marcat, però en el meu interior vaig sentir que per aconseguir uns objectius, no havia d’ofegar valors bàsics com les relacions d’amistat, la contemplació de la natura. He necessitat més temps, però tot m’ha ajudat a construir-me millor.
  • Els obstacles, com les bufogues dels peus, ens fan evident les nostres limitacions. Tot no es pot fer. Cal fer pràctica del sentit de límits.
  • Vaig conèixer gent d’estils i ritmes diferents. M’ha deixat marques.
  • Estones de caminar en silenci. Descobreixo quelcom que he d’integrar molt més.
  • Experiències d’austeritat amb les quals aprenen a perdre pors, a aguantar sense defallir davant les dificultats.
  • Camí de Santiago… alguns menorquins han fet el Camí de Cavalls, el Camí Reial. Són molt positius els records d’obrir-se als altres, a les seves necessitats. Allà on jo no arribi tu em faràs ajuda.
  • Vaig fer el Camí de Santiago en una edat molt primerenca. No era prou conscient. Ara m’adono que ha estat un viatge amb aspectes que ara m’heu fet recordar

Conclusions

Ens proposem conrear la senzillesa, la humilitat, la no violència, l’ajuda mútua, el descobriment que la relació amb els altres és necessària pel nostre creixement. El clima intens i d’interioritat a què ens ha portat el tema ens mena a cercar les actituds de Jesús:

“Vorejant el llac de Galilea, veié Simó i Andreu, el germà de Simó, que tiraven la xarxa a l’aigua, perquè eren pescadors; i Jesús els digué: Seguiu-me i us faré pescadors d’homes”. Ells, al moment, abandonaren les xarxes i el seguiren”. (Mc 1, 16-17)

Jesús ve entre nosaltres, no per anar tot sol, sinó per fer comunitat.

“El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre. Tothom qui s’analtirà serà humiliat, però tothom qui s’humiliarà serà analtit”. (Mt 23, 1-12)

Jesús ens dona una lliçó d’humilitat i ens adonem que en el servei als altres el descobrim a ell mateix. Una experiència de Càritas ens fa veure que aquell pobre és un fill de Déu igual que tu i jo perquè Jesús ha vingut al món per a tots.

En aquest clima de comunicació i comunitat compartim, com a germans, el dinar i la trobada.

Simon, Joan Camps, Nina, Rafel, Josep Lluís, Guillem, Roser Janer, Albert, Andreu, Mari Cruz, Joan Servera, Toni, Memé, Joan Torres, Roser Maria i Maria Dolors

Barcelona, 4 de novembre de 2017



posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Projectes i vivències compartides

Ha començat el curs. Esguards plens de llum per l’alegria del retrobament, malgrat sentim l’absència justificada d’alguns. En contrast tenim el goig de rebre una nova companya que ve a participar en el nostre grup. Ens disposem a comunicar-nos aquelles experiències viscudes aquest estiu, que ja fa uns quants dies que hem acomiadat. Amb senzillesa i molta sinceritat anem expressant una gran varietat de fets de vida. Són comunicacions valuoses en contingut en les que destaquen els següents aspectes:

  • Haver pogut fer el Camí de Santiago ha significat una experiència increïble de noves amistats, aprendre a escoltar i retrobament amb si mateix.
  • Dies compartits amb profunditat amb el goig del retrobament i acceptació amb intimitat de tota la família en una missió al Perú.
  • Canvi de feina que significa una millora en l’exercici de la professió amb compromís d’atenció respectuosa vers les persones amb dificultats. Descobriment del sentit profund del treball realitzat amb amor i esperit de servei.
  • Disponibilitat i suport als pares en el canvi de domicili.
  • Crisi davant d’uns estudis que s’allarguen en el temps per inadequació a les habilitats personals. Discerniment seriós per arribar a un canvi d’especialitat.
  • Finalitzada la carrera musical es presenta un estiu de transició, hores de treball remunerat i un inici de curs amb canvi de domicili, a la vegada que esforç d’adaptació a una feina directament relacionada amb l’especialitat.
  • Carrera acabada, hores de treball d’estiu que han significat experimentar diverses facetes de les relacions humanes. De retorn a Barcelona, temps de discerniment cercant encert en treball i ampliació d’estudis. A la vegada admirable disponibilitat i valentia al fet de participar amb companys donant suport als fets esdevinguts recentment.
  • No ha estat possible continuar en l’especialitat artística desitjada. Aquesta situació l’empeny a descobrir que el seu desplegament professional s’ha de realitzar en l’àmbit laboral: La indústria, treballs físics i pràctics, i no pas dedicant llargues hores als estudis.
  • Després de variades experiències en l’àmbit del cant i la música, comença, amb determinació i coratge, l’adaptació a estudis superiors en l’especialitat desitjada.
  • Temps d’estiu ple de fets colpidors. Ens han deixat antics amics a causa de greus malalties i de l’edat avançada. Entre ells hi ha un mossèn que ha estat present i operant en moments cabdals. El seu record és inesborrable. L’aprenentatge de la Revisió de Vida, l’esforç i el sentit profund de les nostres actituds en el treball de cada dia, la formació humana, la realització personal, les arrels cristianes, el coneixement de Déu i el servei al país. El compromís per sempre en les opcions de vida.

El debat ens ajuda a descobrir que en el conjunt d’aquestes comunicacions hi ha un bagatge comú de valors bàsics tals com:

  • Capacitat de reflexió, escolta atenta i expressió de sentiments i diàleg sincer.
  • Acceptació i enriquiment en la diversitat.
  • Capacitat de previsió conscient i responsable.
  • Davant les crisis i les frustracions, coratge per rectificar, per acceptar les pròpies realitats i esforç per avançar vers nous horitzons.
  • Agraïment infinit pel creixement personal tan favorable que ha significat la pràctica constant del mètode de la Revisió de Vida.

Conclusió

En el marc d’aquest intercanvi ens adonem que la reunió en grup promou en nosaltres la saviesa del viure. Aprenem a fugir de la superficialitat, de la mentida i de l’individualisme. Junts observem que l’Esperit del Senyor present enmig nostre ens va creant un cor net, el desig d’escampar la pau i el bé i de cercar en tot moment el misteri de Déu.

Visiblement colpits per la situació de repressió i violència que aquests dies afecta Catalunya, en el silenci i la pregària recordem les actituds de Jesús. Ell, acull tothom amb respecte a la diversitat, cura en dissabte malgrat les crítiques dels fariseus i el poder establert. Escampant arreu la pau i el bé és condemnat injustament fins al Calvari. Enmig del suplici de la creu té el coratge de perdonar als enemics: “Quan arribaren al lloc anomenat Calvari, allà el crucificaren, i també els malfactors, l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra. Jesús deia: Pare, perdoneu-los que no saben pas el que fan” (Lc 23, 33-34).

Junts recitem un fragment d’una sentida pregària del científic-poeta David Jou:

“Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen, diu l’Evangeli.
I així procuro fer-ho, en aquest esperit exultant de multitud, en aquesta claror de tarda, amb amor per Catalunya- i les Illes i València, amb respecte per Espanya,
Per Europa, amb molt fam de pau i llum per al món.
Prego pels qui no volen deixar votar; ni sí, ni no, ni en blanc, ni abstenció:
No votar ningú, i prou, perquè gràcies a ells apreciem més el valor suprem de la paraula, dels arguments, de la democràcia, que tan sovint menystenim,
Perquè algun dia entenguin que Espanya no és només d’ells, sinó de tots els pobles que hi vivim i l’hem feta, i si la volen només seva respectin que vulguem marxar-ne;
Perquè comprenguin que la suma és superior a la unitat,
Que negar l’existència de l’altre és l’arrel de tants mals,
Que el dret a la veu i la justícia estan per sobre de les lleis humanes;
Perquè algun dia respectin les llengües i cultures
que ara arraconen, menyspreen, ignoren i divideixen…”

Amics, tenim el curs engegat i noves dates per seguir les nostres trobades. Fins molt prest!

Simón, Andreu, Guillem, Clara Febrer, Joan Servera, Clara Enrich i Maria Dolors
Barcelona, 7 d’octubre de 2017



posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Celebrem el final de curs

Com a cloenda de les trobades del curs ens reunim avui per compartir amistat, vivències i sopar. Tenim molt presents els companys i companyes que no han pogut venir.

Comencem amb una dinàmica que ens proposa una companya, que és una animadora qualificada. Ens convida a construir la trama d’una tela per crear un marc que, a través del fil, fa la funció de connectar-nos a tots. És el símbol vivent d’una tela d’amistat i comunicació sincera que ens aplega, ens fa sentir propers i en ells trobem suport. Juntament amb la confiança que ha anat creixent en el grup, ens ha mostrat l’exercici de la reflexió i el propi coneixement.

En el decurs del temps, l’experiència de compartir en el grup sempre ha estat positiva, però enguany, amb les sinceres i autèntiques intervencions de cadascú, s’ha fet evident que la reunió de revisió de vida és una font de creixement personal i de salut mental que dia a dia ens mena a descobrir la presència i la força de l’Esperit de Déu en les nostres realitats personals de l’entorn proper i en el conjunt de la humanitat.

La dinàmica ha fet brollar un clima d’intensa comunicació d’emocions. Enmig d’aquesta intimitat un amic que enguany ha pogut participar en les reunions ens ha expressat els sentiments que ha experimentat entre nosaltres: “sou uns joves rics -ens deia-, heu mostrat una capacitat de reflexió profunda que jo no he trobat en altres grups. Aquí hem tractat molts temes de candent actualitat, hem exposat els nostres criteris sense por de donar a conèixer el que pensem i el que ens preocupa. No ens deixem mai, ni que la vida ens porti per camins llunyans, no ens oblidem, recordem sempre tot el bagatge que estem aprenent i que segur portarem sempre en el nostre interior”.

Avui ja som a punt de celebrar la solemnitat de la Pentecosta, la culminació del temps pasqual. Jesús, en passar d’aquest món al Pare ens promet la força del seu Esperit que romandrà per sempre entre nosaltres: “Ell els tornà a dir: “Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”. Llavors alenà damunt d’ells i els digué: “Rebeu l’Esperit Sant” (Jn 20, 19-23). Així doncs, l’Esperit és una realitat que ens fa present el Crist. Tot el coratge que tenim per avançar, fins i tot enmig de les dificultats i les incerteses d’aquest món, és un do de l’Esperit que habita en el més íntim de nosaltres.

Com sempre, ara toca compartir el sopar preparat entre tots: “mireu quins prodigis pot fer l’amor!”, enmig d’un clima d’entranyable amistat. Ens desitgem afrontar amb èxit el repte dels exàmens tan presents aquests dies, també mantenir el coratge de fer feina, però que hi hagi un poc de temps per descansar i gaudir de ses festes d’estiu en els nostres pobles. En els rostres de tots es reflexa l’esperança del retrobament.

Bon estiu!

Mari, Josep Lluís, Joan, Roser, Maricruz, Guillem, Toni i Maria Dolors
Barcelona, 2 de juny de 2017



Sortida cultural

maig
2017
17

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Sortida cultural

La trobada d’avui ha estat diferent de les habituals. Hem portat a terme una sortida cultural per admirar i reflexionar les obres de Déu en plena natura. Ha estat un dia primaveral per emprendre una caminada entre sentors de pins i ginesteres florides. Ens trobem als afores de Badalona, al capdamunt d’una vall de la Serra de Marina, anem a visitar el monestir medieval de Sant Jeroni de la Murtra que acaba de complir 600 anys.

Tot d’una ens trobem davant d’un antic monestir reial amb un bellíssim claustre gòtic flamíger. Va ser afavorit pels Reis de la Corona d’Aragó, el Regne de Castella, i també hi figura l’emblema del Regne de Sicília. Els monarques hi feien diverses estades. El conjunt es troba envoltat de masies i camps conreats amb bon gust. Des del primer moment tot el conjunt transmet un ambient de serenor i silenci.

En Francesc i la Mercè, uns amics badalonins dels Equips de Matrimonis, amb una disponibilitat admirable, ens han acompanyat en tot moment. Val a dir que en Francesc ha dedicat gran part del seu temps, amb esforç i constància, a la cura i conservació del monestir. Coneix tots els racons, hi ha deixat trossos de vida i s’ho estima de debò. Ha estat un gran guia mostrant-nos diversos aspectes històrics, però per damunt de tot, el seu testimoni pacient i l’estima per col·laborar en un gran projecte han esdevingut un exemple inoblidable per tots nosaltres.

Amb ell hem recorregut des de la diversitat de personatges històrics, monjos, reis…, que es troben esculpits en els capitells del claustre, fins a les àmplies estances, la capella, la biblioteca i els jardins. El monestir va ser habitat per monjos jerònims molt cultes, dedicats a la pregària i a l’estudi. En el segle XIX, a causa de la desamortització, els monjos van haver d’abandonar i el monestir va ser incendiat. Però en el segle passat una filla de la família Güell el va comprar amb el propòsit que fos un lloc de pregària i silenci, obert a totes les cultures i religions.

Per continuar la mil·lenària tradició d’acolliment de la vida monàstica, des de fa uns anys el monestir ha renovat l’hostatgeria. Qui ho desitgi pot passar-hi uns dies de silenci i tranquil·litat. El monestir actual, tot i que no hi ha monjos, acull una petita comunitat de laics encapçalats per mn. Jaume Aymar. Ara, observant l’austera bellesa del jardí, també ens hem assabentat que la “Murtra” és un arbust propi del Mediterrani, que diverses vegades ja es troba citat a la Bíblia.

Acabada la visita, en Francesc i la Mercè ens han obert les portes de casa seva i junts hem compartit el dinar i les experiències viscudes. Formem el grup diferents edats i procedències. En aquest entorn serè de Sant Jeroni de la Murtra hem descobert que som una petita part dintre de la gran comunitat universal. Avui, entre tots, hem fet realitat els prodigis de l’amistat i l’amor.

En el silenci interior contemplem les obres que Déu fa enmig nostre. Cada vegada que ens reunim observem aspectes nous, és com un ressò del salmista: “Senyor, sobirà nostre, que n’és de gloriós el vostre nom per tota la terra! La majestat que teniu dalt del cel, els infants més petits ja la canten!” (Ps 8). Una vegada més ens adonem que formar part d’un grup és un gran do. Moltes gràcies!

Francesc, Mercè, Josep Lluís, Maricruz, Simón, Roser, Guillem, Joan, Albert, Clara, Andreu i Maria Dolors
Barcelona, 13 de maig de 2017

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Recerca de la identitat personal i l’auto acceptació

Setmana de Pasqua, ens reunim envoltats de la força de la primavera i de la misteriosa presència de Jesús ressuscitat, que va prometre romandre entre nosaltres i en el cor de la humanitat. És evident que vivim el misteri segons les nostres diversitats. Enmig de l’alegria de retrobar-nos, recordem els amics que avui no han pogut participar.

La nostra companya animadora d’avui, ens presenta un fet força especial que li ha tocat viure en aquests darrers anys. En arribar a Barcelona per cursar els meus estudis vaig anar a viure a una residència d’estudiants. Allà vaig experimentar amistats de tota mena, però l’amistat més íntima va esdevenir amb un grup de noies que ens duiem molt bé, ens ajudàvem i ens divertíem, érem una pinya i encara ho som. Entre elles hi havia una noia tímida i callada, però mostrava que en el grup se sentia bé. Li agradaven les noies i sempre es vestia com un noi. Ens va expressar que havia començat a sortir amb una noia. Nosaltres la vam entendre, però li va costar molt que la seva família ho comprengués.

El fet no va acabar aquí. Passat el temps, ens vam haver de separar per anar a viure en pisos diferents. Un dia vam retrobar-nos a sopar juntes i aquella noia ens va comunicar “jo sóc un noi i vull ser un noi, no m’identifico amb el meu nom femení, vull ser transsexual”. Ens va explicar que anava a una psicòloga i assistia a un grup de recolzament amb altres persones transsexuals. Parlava amb seguretat, com qui ho ha pensat molt i ho té clar. Vaig arribar a casa i tot d’una vaig cercar al diccionari el significat de transsexual:

Les persones transsexuals experimenten una identitat de gènere que és inconsistent o no associada culturalment amb el seu sexe assignat i desitgen una transició permanent al gènere amb el qual s’identifiquen, normalment mitjançant assistència mèdica (incloent la teràpia de reemplaçament hormonal i fins i tot cirurgia), per ajudar-los a alinear el seu cos amb el sexe o gènere amb el que s’identifiquen. […] Alguns especialistes caracteritzen la transsexualitat com una discordància entre la identitat de gènere i el sexe biològic.

La noia es va canviar el nom. Per la seva família va ser un cop dur i es troben en trànsit d’assimilar-ho. A les amigues ens costa anomenar-la amb un nom masculí perquè recordem el seu nom anterior. Segueix un tractament, li està sortint barba i li ha canviat la veu. Quan ens trobem tot el grup d’amigues ens costa canviar el xip, quan sempre, i fins aleshores, havíem estat un grup de noies.

Només espero que pugui ser feliç i que altres persones que se sentin com ella puguin tenir recolzament i no patir bulling. El fet m’ha colpit i us expresso les preguntes que m’he anat formulant amb el pas dels dies. Ara ja no la podem cridar amb el nom que tenia quan la vam conèixer:

  • És com si aquella amiga s’hagués mort?
  • Estava segura de sotmetre’s a un canvi tan transcendental? Això és per tota la vida? Tinc por que sigui un capritx del moment.
  • Podrà formar i tenir una família? La societat l’acceptarà o la rebutjarà?

Estem colpits i restem una estona en silenci. És evident que tots havíem sentit parlar del tema, fins i tot propagandes a favor i en contra, però val a dir que, sentir-ho de tan a prop afecta. Però tot d’una han sorgit opinions, vivències personals i moltes preguntes. En la reflexió d’un fet de vida no hi va implícita una sola actitud, sinó un conjunt aplicable a històries i situacions. De tot plegat intentem transcriure un breu resum:

La transsexualitat és un conflicte intern que comporta patiment. La persona afectada es contempla a si mateixa i cerca alliberament a base d’experiències favorables vers un mateix. Sovint aquestes opcions són tapadores, estan abocades al fracàs. La noia es transforma en noi a partir de procediments artificials, contra natura. Està prou segura del pas que dóna? En similars situacions se cerca a fora aquella identificació i equilibri que no es té a dins.

En contrapartida, el compromís de vida, la renúncia a erotitzar l’amistat, l’exercici d’una vida sana, el servei als altres, poden afavorir la salut de la ment i el cor. Sabem que davant els canvis de l’adolescència alguns no es trobem bé amb si mateixos. Sovint afloren les mancances dels models d’identificació necessaris per a una ment sana des de l’etapa infantil, les pors els dominen, en les noies l’obstacle de la menstruació, les gestacions no volgudes… Algunes voldrien ser nois per no pensar en aquests patiments.

Ens trobem immersos en una societat occidental que per mitjà dels avenços de la ciència ens va fent proposicions a la carta, de cara a modificar les circumstàncies o les dures realitats que es puguin presentar. Però no sempre amb plantejaments ètics. És possible, raonable, ètic, fer realitat tot el que voldríem? Quin és el nostre rol davant de semblants situacions? Potser no és aplaudir, però tampoc rebutjar. Tots hem estat d’acord que ens cal sempre conèixer, respectar, acollir i si és possible acompanyar.

Sens dubte s’arrosseguen les marques d’una biologia que ens configura el sexe, però hi ha una història personal i familiar que és determinant. La fisiologia humana va acompanyada de molts elements que es desenvolupen, o no, segones sigui l’ambient. Observem que en el si d’una família estable i amb la suficient maduresa per gestionar les emocions, els infants tenen la possibilitat d’identificar-se correctament amb les figures parentals. És evident que quan l’ambient presenta situacions penoses, inestabilitat, insatisfaccions, malalties i relació negativa de l’individu amb l’entorn podem esperar tot tipus de trastorns.

Aquest punt de la reflexió ens mena a expressar actituds similars viscudes en situacions personals i familiars acceptades, o no. La presència d’una companya del grup que pateix una discapacitat des de la primera infantesa, que amb el seu esforç ha estudiat, treballa i dóna goig de veure als seus pares i germans és per tots nosaltres un testimoni vivent. Amb la seva serenor, pau i un somriure constant és exemple d’una fe arrelada i d’acceptació joiosa en el si d’una família que l’accepta, l’estima i l’acompanya en tot moment.

És evident que la naturalesa humana rebutja allò que li produeix sentiments de descontent, de por o d’incertesa. L’acceptació de la pròpia història personal només és possible a partir d’un ambient educatiu equilibrat, seriós i compromès amb valors autèntics.

No ens enganyem, en les propagandes de tot tipus que tenim a l’abast s’hi amaguen els interessos del capital, d’ideologies de moda, la promulgació de lleis a favor d’obtenir vots. Ens cal descobrir que en el missatge evangèlic i en la comunitat cristiana hi ha un fons de veritable saviesa. Déu ens ha fet lliures, però si aprenem a escoltar el nostre interior descobrirem que el Senyor Jesús ens surt a l’encontre en situacions clau de la nostra vida, i sempre amb un immens respecte ens va dient: “Si vols, no tinguis por, jo seré sempre amb tu…”.

Avui, en la plenitud de la celebració de Pasqua, l’evangelista Joan, en aquest fragment, ens explica el fet de l’apòstol Tomàs: “Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: “Hem vist al Senyor”. Ell els contestà: “Si no li veig a les mans la marca dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas”. Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. […], Jesús entrà, és posà al mig i els digué: “Pau a vosaltres”. Després digué a Tomàs: “Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient”. Tomàs li digué: “Senyor meu i Déu meu!”. Jesús li diu: “Per què m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist” (Jn 20, 19-31).

Nosaltres no hem vist, però sí que descobrim el misteri de la presència de Jesús entre nosaltres, que ens dóna força per avançar en els nostres projectes, per estimar incondicionalment i ser llum i companyia pels amics tan diversos que trobem en el camí de la vida. Avui demanem créixer en la fe que ajuda a descobrir el sentit del viure per viure sempre. No deixem d’acompanyar-nos en l’exercici d’acceptar-nos, de viure amb pau i serenor, cercant la veritat, enmig d’un món tan complex i, sovint, estrany.

En aquest ambient joiós i agraït compartim el dinar i anem preparant l’excursió a Sant Jeroni de la Murtra, que ha de tenir lloc a la propera trobada.

Roser, Mari, Guillem, Andreu, Josep Lluís, Simon, Maricruz, Memé i Maria Dolors
Barcelona, 22 d’abril de 2017

css.php