Perdonar

Nov
2018
13

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Perdonar

Ens retrobem decidits i molt puntuals per reflexionar sobre un tema colpidor que ens presenta la nostra companya:

“Fa uns dies vaig rebre una telefonada de ma mare que me va deixar en estat de xoc: una ex professora meva, coneguda de tota la vida de sa meva família, havia estat maltractada per sa seva parella. Li havia romput una costella. Però el pitjor no acabava aquí. Feia tres anys que estaven junts, i des de llavors ja era sa quarta vegada que passava; havia aparegut amb cops per es braços i sa cara, però ella resistia, mai explicava què havia passat realment. Aquesta vegada, però, va ser sa definitiva. Va anar a denunciar i va aconseguir una ordre d’allunyament.

Quan vaig penjar es telèfon vaig quedar deu minuts asseguda as sofà, sense poder fer res. Només pensava en ella, en com devia estar. Quanta impotència de cop. Mil preguntes me venien as cap: com va poder aguantar tant de temps? Quantes persones més que conec estan passant per sa mateixa situació i no ho sé? I si me passa a jo, sabré sortir-ne? Quantes vegades hem vist notícies com aquesta i amb pitjors finals as diari? I quantes víctimes hi ha i hi seguirà havent sense que ho arribem a saber mai?

Després d’uns dies de pensar-hi i reflexionar m’he plantejat una situació semblant. M’he fet un exercici mental i m’he imaginat que han passat uns quants anys i que tenc parella. Començam una vida nova junts. M’he imaginat com passen es dies, es dos tenim feines estables, pens que ell és sa persona amb qui vull compartir sa meva vida. Passen mesos, passen anys. Un dia ell arriba enfadat i trist a casa, i jo li deman què li passa. L’han tret de sa feina. Necessita sortir amb es seus amics. Arriba tard a casa, s’ha passat amb ses cerveses. Jo l’intent ajudar, però degut a s’excés d’alcohol a sa seva sang està molt enfadat i me dóna un cop. No passa res, pens. És només una vegada. Passen uns mesos, ell encara no té feina. Es temps d’atur se li acaba, prest no cobrarà. Arriba es darrer pagament. Està molt empipat, necessit està devora ell. L’intent calmar, però me torna a donar una bufetada. Clar, no el puc culpar, l’he d’entendre, no té feina i ja no cobra de s’atur. L’he de perdonar.

Després de fer aquest exercici, vaig adonar-me que aquí hi havia una qüestió important que podríem treballar entre tots. Un des valors principals des cristianisme és saber perdonar. Tant sa meva professora com sa infinitat de dones que han passat per casos semblants són persones valentes. Sempre s’ha tingut sa idea que és gent influenciable, dèbil, que no se sap valdre per si mateixa. Però no és així. Ella, en concret, va denunciar després de tres anys perquè ja no podia aguantar més aquella situació, ja havia perdonat massa vegades. Havia començat una relació, i tots sabem que quan se’n comença una tot és il·lusió i fas el que sigui perquè tot funcioni. És per açò que va voler perdonar sa seva parella totes ses vegades que li havia fet mal, perquè creia en aquella relació i se l’estimava”.

Preguntes per al debat

  • Creus que tu, en una situació com sa seva, perdonaries sa teva parella? Si és que sí, per què?
  • El cristianisme ens proposa que hem de perdonar sempre, o almenys intentar-ho. Fins a quin punt creus que és així?

Aquest fet és especialment dolorós perquè la víctima és una persona amiga i propera. Ens adonem que les faltes de respecte i la violència no sols es poden presentar en la vida de parella, sinó també entre pares i fills, amics, centres escolars, el bulling i quant deixem de banda als altres per diferències de raça, sexe, condició social.

Iniciem un debat en què tot d’una sorgeixen quatre fets de vida autèntics, un dels quals té a veure amb el mal viure que un fill ja adult dona a la seva mare de edat avançada.
Em costa pensar en el perdó en els cassos de violència de gènere.
No sols es tracta de violència física, sinó també psicològica, mals tractes…
Considero necessari perdonar, però no continuaria vivint amb la persona.
Perdonaria un cop, però cercaria que la persona es pogués reeducar.
En el fonament de tot hi trobem sa primera educació: família, escola i entorn social.
El nostre sistema educatiu és tancat, sempre apunta en una sola direcció: preparar per entrar en el sistema, per ocupar els primers llocs, per guanyar diners i tenir poder, treballar la maduresa personal, el sentit del viure, queda enrere.
Es necessita un sistema educatiu més obert, que no dediqui tot l’esforç als continguts, sinó a ensenyar a prendre consciència, a interioritzar. Educar el ser i el fer. Pensar abans de fer. Per això és necessari l’acompanyament. El infants i joves necessiten acció tutorial. Classes més reduïdes, més personal docent per arribar a tots els alumnes. Aquesta qüestió ha de ser prioritària en l’administració dels països.
És convenient descobrir i treballar la intel·ligència emocional. Aprendre a gestionar les emocions a totes les edats.
En els mals tractes no sols està malament el maltractador, sinó que la persona maltractada va perdent energia, va davallant la pròpia autoestima, apareixen sentiments de culpa, es va anul·lant..
Sovint familiars i amics es van adonant del problema, fins i tot intenten oferir ajudes, però la víctima no ho accepta. A la vegada els maltractadors són persones fracassades, amb greus trastorns de personalitat, amb molt baixa autoestima, que s’amaguen en actituds autosuficients i supèrbies, no accepten tractaments ni contacte amb professionals.

Conclusions

Enmig d’un clima seriós, sincer i compromès, cerquem què ens diu Jesús sobre el perdó: “Aleshores Pere li digué: “Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? ¿Fins a set vegades?” Jesús li diu: “No et dic fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set”” (Mt 18, 21-22). També en el moment culminant de la seva passió, enmig del dolor, Jesús prega al Pare que perdoni els seus botxins.

Hem estat d’acord en què cal perdonar sempre, però el fet de perdonar no significa seguir vivint amb aquella persona, sigui parella, fill, o altres situacions.
No ni ha prou amb l’ordre d’allunyament, en qualsevol cas hi hauria d’haver rehabilitació.
Tot i que no és fàcil perdonar, el perdó ha de ser el camí.
Educar sempre en el respecte, no sols a l’escola, sinó a la societat adulta. Acompanyar als més petits a prendre consciència davant les injustícies i els mal tractes.
En aquest moment de silenci constatem que en el missatge de Jesús és evident l’actitud de perdó i compassió pels que pateixen malalties en el cos i en l’esperit.
Junts donem gràcies d’haver descobert que el perdó, juntament amb l’amor, són els més grans valors cristians.

Gaudint d’aquest ambient de sinceritat i estima compartim com a germans el dinar.

Roser M. , Júlia, Simón, Joan, Roser J., Clara, Andreu i M. Dolors
Barcelona, 10 de novembre de 2018

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Viure, pensar i estimar

Ens retrobem després del llarg període estival i amb l’alegria de rebre una nova companya. Hi ha un desig evident de comunicar-nos un munt de vivències juntament amb el tema de la revisió que presentem avui. És un assaig que ens mostra una experiència fonamental sobre el nostre viure humà:

“La condició humana és la dels afores del paradís impossible. En veritat, aquí el paradís és impossible. La nostra condició és la dels afores, uns afores ben singulars: no definits a partir de cap centre.

Aquí als afores, la gènesi i la degeneració, la vida i la mort, l’humà i l’inhumà -car només l’humà pot ser inhumà-, la proximitat i la indiferència.
Aquí, als afores, viure és sentir-se vivint.
Aquí, als afores, no hi ha plenitud ni perfecció. Però sí afecció infinita, commoció i desig.
Aquí, als afores, el mal és molt profund, però la bondat encara ho és més.
Aquí, als afores, allò que més importa no són els inicis immemorials, sinó el sòl, la base.
Aquí, als afores, res té més sentit que l’empara i la generositat.
Aquí, als afores, es pot, però costa molt moure’s mig pam en la bona direcció. És el mig pam cap a la comunitat fraterna.
Aquí, als afores, no només vivim, sinó que som capaços de vida”
(Josep Maria Esquirol. La penúltima bondat. Quaderns Crema, assaig, 2018)

(Escoltem la cançó Em dones força. Sergi Dalma i Escolania de Montserrat).

Naixem nus i morim nus. Entre el naixement i la mort hi ha la intempèrie, el desert. A la vegada tota la nostra vida és passió i desig. La felicitat demana algun tipus d’aspiració, de fer realitat els desitjos que normalment no són per realitzar-los sols, sinó que tenen relació amb la família, l’amistat i el compartir. La relació amb si mateix i amb l’alteritat, els altres, va transformant el desert en una terra fèrtil. Tenir cura d’algú no pressuposa que estigui malalt. L’hortolà planta la llavor, la rega i la vigila. El Petit príncep (Saint Exuperi) ha descobert la bellesa de la rosa i en té cura: “la meva rosa és única…”.

L’autor de l’assaig presenta el testimoni de Sant Francesc d’Assís com a vida creadora que admira la bellesa i s’entrega generosament a servir als afores, no tancat en ell mateix, sinó que està obert sempre a relacionar-se fraternalment. La filosofia de Sant Francesc és càlida, és de fets concrets, és de viure amb els altres.

Ens trobem immersos en una cultura allunyada de la senzillesa, sovint immersa en la superficialitat, l’egocentrisme, una cultura que no mostra admiració per la natura, la bellesa de la creació, per la bondat i el bé. Tenir cura d’un mateix i dels altres, de la vida, la salut, el temps, l’austeritat, promoure amb els nostres projectes i actituds un estil de viure més humil, conciliador, compassiu, acollidor; que tu mateix vegis o que algú de confiança et digui o el grup, la revisió de vida et doni pistes per al discerniment. Com més coses ben fetes més goig: acció, camí, esforç… És necessari anar construint el pla de vida i l’anàlisi freqüent que ens va remarcar el bisbe Toni Vadell en la seva visita del curs passat.

Preguntes per la reflexió formulades per l’autor del assaig

  • Podria ser que la civilització del progrés i de l’èxit científic tècnic estigués desorientada com a cultura de vida?
  • Podria ser que el consumisme exacerbat, el malestar contingut i la violència fossin, si més no en part, símptomes d’aquesta desorientació?

I jo?

  • Seguesc la dinàmica “normalitzada” en aquests temes? Quin paper hi he jugat? Per què?
  • Des de la reflexió cristiana quin paper crec que hi he de jugar?

Estic d’acord que sense els altres, família, amics… ara no seríem aquí.
Davant d’aquesta reflexió m’adono que sense aquestes aportacions no em sentiria feliç de la manera que ara em sento dintre meu.
El contacte humà és necessari i ens fa créixer. Actualment també pot esdevenir un contacte virtual i possiblement ser positiu.
L’entorn científic tècnic és molt important i fa avançar vers el benestar social i un món millor, però també és cert que ens crea addiccions, ens fa més consumistes, més aïllats i no afavoreix la relació amb l’alteritat, per la qual cosa ens cal estar alerta.
Des dels primers ordinadors en comparació del que es pot fer ara, és com ciència ficció. Pot conduir a viure en una bombolla, això allunya de la relació, té el perill de deshumanitzar-nos. En contrast també observem en l’ambient dels nostres amics cert moviment per una vida més senzilla i austera amb interès per la natura, la creació d’horts urbans, la bellesa… Actualment el Facebook ja no m’interessa tant.
Va tot tan ràpid, hi ha una saturació d’informació, d’esdeveniments… en moments necessitaria una pausa. Però observo que això és dona a Occident, no als continents menys desenvolupats.
La formació, els estudis que tenim l’oportunitat de rebre, ens donen una percepció de llibertat, que has d’aprendre a administrar. Per contra, els països més pobres o amb menys possibilitats d’estudiar es trobem més abocats a l’esclavatge.
Ens trobem davant de fets, com anar a la lluna, o la descoberta d’altres planetes en els que s’inverteixen grans sumes de diners, amb els que és podria superar la fam i la misèria que hi ha en el món.
Com és que la NASA envia investigadors a l’espai… mentre és desconeix com caldria sanejar l’aigua a Tanzània? Quan amb aquestes inversions és podrien crear màquines per filtrar l’aigua i lluitar per la salut i el benestar dels pobles menys desenvolupats.
Sinó hi haguessin rics, no hi hauria pobres. Quanta riquesa acumulada, i ens adonem que no hi ha necessitat de tant per viure dignament. Què caldria fer per canviar la misèria de tanta gent que viu en la màxima indigència?

Tots hem participat obrint el nostre cor i comunicant tot allò que ens produeix patiment. El tema ha resultat viu i colpidor. En el silenci afloren imatges de la vida de Jesús. En la narració dels evangelistes hi ha força moments en què s’observa com Jesús no vol realitzar la seva missió tot sol, sinó amb els altres. Crida els 12 apòstols que han de ser les columnes de l’Església, però sabem que els seus deixebles foren un grup nombrós. Comentant les actituds de Jesús ens posem a llegir un fragment de l’evangeli de Lluc: “Van tornar els 72 tots contents i deien: “Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom” […] Us he donat poder per trepitjar les serps i els escorpins i totes les forces de l’enemic: res no us podrà fer mal” (Lc 10, 17-20). Observem com ni llavors ni ara ens envia sols. La força del seu Esperit la trobem en la reunió dels germans. Jesús es fa present arreu per mitjà de la fraternitat, en la vivència d’estimar-nos els uns als altres com a germans.

Entre nosaltres s’ha fet evident el desig d’avançar en la bondat i la fraternitat. Es el camí amb què veiem possible sortir del desert que ens envolta. Ens comprometem a crear fraternitat i acompanyar aquells que trobem pel camí de la vida.

Com és habitual la reunió segueix compartint dinar i amistat, amb l’esperança de nous companys/es com experiència de bondat i fraternitat.

Maria Dolors, Roser, Simón, Júlia, Andreu, Joan, Clara i Roser J.

Final de curs

Jun
2018
20

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Final de curs

La trobada d’avui té un caire festiu especial. Acabem el curs amb un sopar ben organitzat i preparat entre tots. Na Mari ens anima la celebració convidant-nos a prendre part en una dinàmica de final de curs que ens ha implicat a tots.

Observem que damunt de la taula hi ha un pa, pals de pinxo, tires de paper amb cites bíbliques escrites, còpies de la lletra d’una cançó i plastilina per modelar. En primer lloc, cadascú agafa una cita bíblica que llegim en veu alta. Després d’uns moments de silenci per reflexionar, mirem de trobar quin és l’element comú de totes elles.

En recordem algunes:

  • “El Pare estima el Fill i ho ha posat tot a les seves mans”. (Jo 3, 35)
  • “Tingueu com un honor de viure en pau, ocupar-vos cadascú de la seva feina i treballar amb les pròpies mans, tal com us vam manar”. (I Te 4, 11)
  • “Després se’ls endugué fins a prop de Betània i, tot alçant les mans, els beneí”. (Lc 24, 50-53)
  • …..i unes quantes més que tots tenim en el record.

Fem uns moments de silenci que ens conviden a pensar el que hem llegit. Coincidim que l’element comú a totes les cites són “les mans”.

Perquè serveixen les mans?
En sentit positiu, serveixen per pregar, acaronar, crear, confiar, treballar, per beneir. Imposant-les donen força al qui les rep. Serveixen per crear vincles: “unint les mans germans, veureu quins prodigis pot fer l’amor”.

Però també serveixen en sentit negatiu, per fer mal, pegar, renyar, destruir, robar, jutjar i assenyalar.

Tot seguit llegim un fragment d’evangeli apòcrif escrit probablement vers l’any 150 dC. La narració ens situa en el nen Jesús modelant amb fang 12 ocellets. Era dissabte, i els jueus ho van a dir a son pare. Josep va renyar Jesús: “Perquè fas en dissabte el que no està permès fer? Jesús tot escoltant a Josep, va batre les manetes i va dir als ocells: “Voleu”. A l’ordre de Jesús els ocells van alçar el vol i, mentre tots escoltaven i miraven, ell va dir a les aus: “Aneu i voleu pel món i per tot l’univers, i viviu””.

En silenci escoltem la cançó Pájaros de barro. Tot seguit ens disposem a utilitzar les nostres mans per modelar lliurament cadascú un ocell. En aquest moment s’organitza un taller artesà, no disposem de fang, però el modelarem amb plastilina.

Surten de les nostres mans uns quants ocellets ben variats, com nosaltres, que tots som diferents, i ens adonem que la nostra diversitat és una de les grans riqueses d’aquest grup, que ens ha ajudat a créixer en maduresa personal, amistat i estimació.

Posem el pal com a suport de cada ocellet i els anem clavant en el pa que hi ha damunt la taula. Aquest pa és un signe ben sensible del pa que Jesús va compartir amb els seus deixebles en el darrer sopar. Nosaltres també estem revivint les intimes reflexions, el pa i la taula compartits cada vegada que ens reunim.

És el darrer sopar d’aquest curs, estem en un moment de reflexió i pregària: nosaltres hem estat modelats per Déu Creador, tal com expressa el profeta Jeremies: “vosaltres, a la meva mà, sou com l’argila a la mà del terrisser” (Jr 18, 6). Ell ens ha modelat i ens ha conduït fins on som ara. Ens mostrem profundament agraïts i li donem gràcies! Fem memòria dels companys/es que alguns són lluny i d’altres avui no han pogut ser entre nosaltres. Per mitjà de les comunicacions que hem pogut compartir aquest curs a la sortida i a les reunions del grup, sovint Jesús se’ns ha fet present, ens acompanya i ens guia amb les seves mans, de tal manera que, així com el terrisser va creant valuoses peces de ceràmica, també nosaltres hem evolucionat personalment i prenem més consciència de la missió que tenim enmig del món, des dels nostres propis projectes.

Demanem que la força de l’Esperit ens acompanyi en tot moment per ser llum, pau i bé en un món ple de foscor per lluites, fam i discòrdies.

La taula és apunt per assaborir el sopar i el goig de poder compartir tantes vivències, entre les que s’hi troba el desig de romandre junts en el proper curs, disposats a obrir les mans per acollir nous companys que desitgin participar i fer més amics! El temps d’estiu que encetem ara no ens tallarà les comunicacions. Estarem sempre en contacte!

Mari, Simón, Júlia, Andreu, Toni, Albert i Maria Dolors
Barcelona, divendres dia 8 de juny de 2018

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Invitació a fer balanç

Un company ens convida a entrar en l’exercici de la revisió de vida des del discerniment, practicar com un balanç al final de curs i contemplar l’evolució que estem fent a partir d’esdeveniments personals, que l’han compromès a ell mateix vers un canvi radical en els estudis, en coherència amb el seu propi ser i fer.

Després d’un cert temps immers en una especialitat universitària enriquidora i de prestigi, ara s’adona que són uns estudis en els quals no se sent integrat i que no el motiven. És de tarannà actiu i ha dedicat temps amb il·lusió i esforç, en activitats de lleure per infants. L’àmbit de l’educació infantil en variades facetes és el que li deserta interès i el mou a fer un canvi en el seu projecte de formació.

El canvi d’orientació en els estudis comporta preparar exàmens, convalidar matèries i moltes gestions que, juntament amb el temps que necessita pel treball i les activitats de sempre, en aquest moment li porten les seves forces al límit, però l’esperança de lluitar per aconseguir el seu somni li dóna ànims.

El tema ens toca de ple als presents i també ens fa pensar en les diverses opcions i actuacions dels cinc companys/es que ara es troben en període d’adaptació davant els nous reptes que tenen al davant, però estan en contacte amb el grup i ens informen puntualment del que fan. La vida ens va marcant a tots nous camins a partir dels esdeveniments que se’ns presenten. Mentre els travessem no en som tan conscients, però al pas del temps observem on ens trobem ara i estem sorpresos de com hem avançat i potser per un camí que no esperàvem.

Dos dels companys expressen que mentre ho vius no t’adones, però més tard veus el que ha significat. Desitjaven fer una especialitat que els portés a estar al costat de la gent. Ara amb els estudis acabats estan aconseguint el seu somni i treballen fent el bé amb l’especialitat que els agrada. Així estan fent camí com a persones i de parella, vers un futur esperançador.

És el primer any de facultat. Els estudis m’han conduit a fer el bot de Menorca a Barcelona, és un repte passar de la vida còmoda en família a enfrontar-te sol a resoldre-ho tot. Passat un curs s’ha produït la pau que dóna la bona organització, l’optimisme i la realitat de trobar-se amb nous amics, en un grup on compartim opinions i valors, i prendre consciència de les responsabilitats que significa entrar de ple en el món dels adults.

Una companya remarca les vivències actuals d’un temps convuls que tenim cada dia ben a prop nostre, i a nivell mundial. Constatem que ens colpeix profundament a tots. Pensa que estem davant un canvi d’època, que han de passar coses que transformin situacions tant doloroses i també preocupants, com el debat sobre l’eutanàsia, la por a patir, amagar la realitat de la mort cercant plaer, així com la falta del sentit transcendent de la vida, que observem a l’entorn nostre. La manca d’una educació que ajudi a formar consciències madures i responsables, capaces de compadir, compartir i acompanyar amb respecte i amor.

Posem en comú un munt d’experiències personals en les quals hem pogut observar que la vida és dinàmica i canviant, ens presenta constantment noves etapes en les que hem d’elaborar dols, i descobrir com tot plegat ens ajuda a avançar. Els clars i els foscos de la vida, afrontats amb coratge ens menen a la maduresa i a un creixement en plenitud.
Com ho vivim des de la fe?

La reflexió ens posa de manifest que la nostra vida és un do i una experiència de gran bellesa. Aquest regal no és per tancar-nos en el propi jo, sinó per obrir-nos a la universalitat. El món és com un gran desert en què sovint les persones percebem solitud. Necessitem l’escalf de la comunicació, l’atenció i estima dels altres éssers, de l’alteritat.
L’evangeli en variades situacions ens mostra la crida de Jesús vers la relació i la missió. Ens trobem al final del cicle de Pasqua, i demà diumenge de la solemnitat de la Santíssima Trinitat és com una cloenda. Llegirem, doncs, un fragment de l’evangelista Mateu: “Els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s’acostà i els digué: “Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a tots els pobles (…) mostreu-los el que jo us he dit, ensenyeu-los a guardar les meves paraules. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”” (Mt 28, 16-20).

Aquest missatge de Jesús podria semblar un comiat, però més enllà hi descobrim la promesa d’aquesta misteriosa presència que recordem entre nosaltres cada vegada que ens reunim, però com aquells deixebles, també som fràgils, no sempre comprenem, sovint dubtem. Un altre aspecte important és que som enviats al nostre món on hi ha persones mancades d’escalf i d’acompanyament, però que són dignes de ser escoltades i defensades igual que cadascú de nosaltres.

Hem manifestat el desig de no tancar-nos i estar entre la gent, volem que els nostres projectes vagin encaminats al servei dels altres. Avui seguim compromesos a posar en pràctica l’encàrrec de Jesús, i com els deixebles, farem camí per donar a conèixer arreu el seu missatge de pau i bé per tothom.

En aquest ambient entre reflexiu i optimista compartim dinar, i una sobretaula pròdiga en projectes, comunicacions i convivència.

Andreu, Memé, Simón, Júlia, Joan, Toni i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 26 de maig de 2018

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a La crida a la santedat en el món actual

En la primavera i el temps de pasqual sentim a fons que la vida es renova i Jesús ressuscitat és present entre nosaltres. Sens dubte avui la nostra reunió ha estat singular perquè tenim el goig de rebre visitants especials que ens han acompanyat amb la seva presència testimonial. Ells són el bisbe Toni Vadell, auxiliar de Barcelona, i mossèn Joan Febrer, rector de la parròquia de Sant Bartomeu de Ferreries, ja que enguany un bon nombre de joves ferreriencs participen en les trobades del grup. Agraïm molt les seves generoses presències, a la vegada que trobem a faltar els quatre companys/es que, havent finalitzat els estudis, han emprès projectes de futur. També avui sentim l’absència dels membres del grup que per diverses incidències no han pogut ser entre nosaltres.

El bisbe Antoni ha estat animador de la revisió de vida i ens ha presentat la recent exhortació apostòlica del papa Francesc sobre “la crida a la santedat en el món actual”. Constatem que el contingut complementa encertadament els temes que hem tractat al llarg del curs.

El Papa Francesc té el desig que tot l’acompanyament, que tenim la missió de dur a terme, ha d’anar marcat per l’alegria. L’encontre amb el Senyor és una font inesgotable d’alegria.
Ell ens fa una crida a la santedat, entenent que no es tracta de la perfecció, ja que la santedat és tan diversa com la humanitat. Hi ha moltes persones que no figuren en els llibres d’història però, han estat decisives per canviar el món. Quan descobrim que som estimats per Déu restem marcats per l’alegria. Les persones santes són aquelles que descobreixen allò extraordinari en els fets de cada dia, observant l’obra de Déu enmig de la quotidianitat.

El Senyor, a través meu, té un missatge pel món d’avui, a partir de com sóc, de les meves circumstàncies i de la meva realitat. Volem ser referència de Déu per als germans, que el conjunt de la meva vida sigui pels altres expressió de l’amor de Déu.

Els professionals especialitzats afirmen que un infant, per començar a parlar, necessita haver sentit un milió de paraules. Per aprendre a estimar, necessitarà milions d’abraçades. Aquesta afirmació ens fa pensar en les doloroses realitats que ens envolten. La persona que es proposa ser fidel a Déu i a la seva Paraula serà capaç d’estimar, servir i escampar la Bona Nova enmig d’un món ferit i maltractat. Fa uns quants anys, el germà Roger de Taizé afirmava en una de les seves cartes: “La bellesa que ha de salvar el món és la nostra fe”. Les experiències d’acompanyament, servei, i donació d’un mateix ens omplen d’un goig inexplicable.

Avui descobrim signes de santedat en les persones perseverants, pacients, respectuoses i acollidores. Aquestes actituds requereixen fortalesa interior, basada en Déu, és Ell que fa possible que siguem els seus testimonis constants en fer el bé. L’alegria i el sentit de humor són signes de pau interior, fins i tot en temps difícils, irradia als altres un esperit positiu i esperançat. L’Església no necessita tants buròcrates i funcionaris, sinó missioners apassionats, il·lusionats per comunicar on rau la bellesa i el sentit de la vida veritable.
Per créixer en aquests aspectes ens cal escoltar la Paraula, celebrar junts l’eucaristia, pregar, compartir amistat, temps i vivències. A la vegada anem aprenen a discernir, entrar en l’interior, descobrir la fragilitat de l’ego i combatre el mal. En aquests aspectes ajuda molt la revisió de vida. Ens adonem de com ens anima i com participar en les reunions del grup ens fa créixer. L’esforç d’assistir ja significa un compromís seriós per cadascú de nosaltres.

Si ens situem en el missatge de Jesús descobrirem que Ell, malgrat la violència amb què el tracten els fariseus, respon amb tendresa, perdona i escolta. La serenor i l’alegria profunda esdevenen, quan hom es proposa, un ordre i unes pautes per aconseguir educar una consciència madura.

Preguntes per la reflexió personal:

  • Com viure aquesta santedat en la meva vida, en les circumstàncies d’ara i aquí?
  • Quina ha de ser la paraula que Déu vol dir al món a través meu?

Silenci… pregària… El tema ens ha colpit. En el conjunt d’aquesta seriosa reflexió i diàleg compartit, ens adonem que som fràgils, que un contratemps ens fa recular i ens dispersa amb facilitat. Llegim un fet significatiu en l’evangeli de la passió de Jesús:

“La criada digué aleshores a Pere: “No ets pas tu també dels deixebles d’aquest home?”. Ell li contestà: “No en sóc” (…) “¿No t’he vist jo a l’hort amb ell?”. Pere ho negà novament i a l’instant cantà un gall”. (Jo 18, 15-27)

Pere surt a fora i plora amargament. Acaba de negar el Mestre per qui ell prometia entrega total. Aquesta escena evidencia la fragilitat de Pere i no obstant, Jesús li confia la responsabilitat més onerosa dintre de la comunitat de l’Església que neix. Per això li demana tres vegades: “M’estimes, Pere?” (Jo 21, 15.20). Aquest fet representa per nosaltres el creixement de la fe i l’esperança. Reconeixem que som febles, però Jesús ens estima i ens perdona sempre. Ens ha promès romandre entre nosaltres. Ell es fa present sempre que ens reunim en el seu nom.

Seguirem endavant, examinant al final de cada jornada les nostres actituds, negatives i positives, sempre donant gràcies a Déu de tants detalls que té amb nosaltres, escoltant i pregant sempre.

A alegria i ànims positius ens disposem a compartir dinar, amistat i desig que nous companys vulguin venir a compartir grup amb nosaltres.

Mns. Toni Vadell, Joan T., Simón, Toni T., Roser, mn. Joan Febrer i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 14 d’abril de 2018

css.php