Sortida cultural

maig
2017
17

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Sortida cultural

La trobada d’avui ha estat diferent de les habituals. Hem portat a terme una sortida cultural per admirar i reflexionar les obres de Déu en plena natura. Ha estat un dia primaveral per emprendre una caminada entre sentors de pins i ginesteres florides. Ens trobem als afores de Badalona, al capdamunt d’una vall de la Serra de Marina, anem a visitar el monestir medieval de Sant Jeroni de la Murtra que acaba de complir 600 anys.

Tot d’una ens trobem davant d’un antic monestir reial amb un bellíssim claustre gòtic flamíger. Va ser afavorit pels Reis de la Corona d’Aragó, el Regne de Castella, i també hi figura l’emblema del Regne de Sicília. Els monarques hi feien diverses estades. El conjunt es troba envoltat de masies i camps conreats amb bon gust. Des del primer moment tot el conjunt transmet un ambient de serenor i silenci.

En Francesc i la Mercè, uns amics badalonins dels Equips de Matrimonis, amb una disponibilitat admirable, ens han acompanyat en tot moment. Val a dir que en Francesc ha dedicat gran part del seu temps, amb esforç i constància, a la cura i conservació del monestir. Coneix tots els racons, hi ha deixat trossos de vida i s’ho estima de debò. Ha estat un gran guia mostrant-nos diversos aspectes històrics, però per damunt de tot, el seu testimoni pacient i l’estima per col·laborar en un gran projecte han esdevingut un exemple inoblidable per tots nosaltres.

Amb ell hem recorregut des de la diversitat de personatges històrics, monjos, reis…, que es troben esculpits en els capitells del claustre, fins a les àmplies estances, la capella, la biblioteca i els jardins. El monestir va ser habitat per monjos jerònims molt cultes, dedicats a la pregària i a l’estudi. En el segle XIX, a causa de la desamortització, els monjos van haver d’abandonar i el monestir va ser incendiat. Però en el segle passat una filla de la família Güell el va comprar amb el propòsit que fos un lloc de pregària i silenci, obert a totes les cultures i religions.

Per continuar la mil·lenària tradició d’acolliment de la vida monàstica, des de fa uns anys el monestir ha renovat l’hostatgeria. Qui ho desitgi pot passar-hi uns dies de silenci i tranquil·litat. El monestir actual, tot i que no hi ha monjos, acull una petita comunitat de laics encapçalats per mn. Jaume Aymar. Ara, observant l’austera bellesa del jardí, també ens hem assabentat que la “Murtra” és un arbust propi del Mediterrani, que diverses vegades ja es troba citat a la Bíblia.

Acabada la visita, en Francesc i la Mercè ens han obert les portes de casa seva i junts hem compartit el dinar i les experiències viscudes. Formem el grup diferents edats i procedències. En aquest entorn serè de Sant Jeroni de la Murtra hem descobert que som una petita part dintre de la gran comunitat universal. Avui, entre tots, hem fet realitat els prodigis de l’amistat i l’amor.

En el silenci interior contemplem les obres que Déu fa enmig nostre. Cada vegada que ens reunim observem aspectes nous, és com un ressò del salmista: “Senyor, sobirà nostre, que n’és de gloriós el vostre nom per tota la terra! La majestat que teniu dalt del cel, els infants més petits ja la canten!” (Ps 8). Una vegada més ens adonem que formar part d’un grup és un gran do. Moltes gràcies!

Francesc, Mercè, Josep Lluís, Maricruz, Simón, Roser, Guillem, Joan, Albert, Clara, Andreu i Maria Dolors
Barcelona, 13 de maig de 2017



posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Recerca de la identitat personal i l’auto acceptació

Setmana de Pasqua, ens reunim envoltats de la força de la primavera i de la misteriosa presència de Jesús ressuscitat, que va prometre romandre entre nosaltres i en el cor de la humanitat. És evident que vivim el misteri segons les nostres diversitats. Enmig de l’alegria de retrobar-nos, recordem els amics que avui no han pogut participar.

La nostra companya animadora d’avui, ens presenta un fet força especial que li ha tocat viure en aquests darrers anys. En arribar a Barcelona per cursar els meus estudis vaig anar a viure a una residència d’estudiants. Allà vaig experimentar amistats de tota mena, però l’amistat més íntima va esdevenir amb un grup de noies que ens duiem molt bé, ens ajudàvem i ens divertíem, érem una pinya i encara ho som. Entre elles hi havia una noia tímida i callada, però mostrava que en el grup se sentia bé. Li agradaven les noies i sempre es vestia com un noi. Ens va expressar que havia començat a sortir amb una noia. Nosaltres la vam entendre, però li va costar molt que la seva família ho comprengués.

El fet no va acabar aquí. Passat el temps, ens vam haver de separar per anar a viure en pisos diferents. Un dia vam retrobar-nos a sopar juntes i aquella noia ens va comunicar “jo sóc un noi i vull ser un noi, no m’identifico amb el meu nom femení, vull ser transsexual”. Ens va explicar que anava a una psicòloga i assistia a un grup de recolzament amb altres persones transsexuals. Parlava amb seguretat, com qui ho ha pensat molt i ho té clar. Vaig arribar a casa i tot d’una vaig cercar al diccionari el significat de transsexual:

Les persones transsexuals experimenten una identitat de gènere que és inconsistent o no associada culturalment amb el seu sexe assignat i desitgen una transició permanent al gènere amb el qual s’identifiquen, normalment mitjançant assistència mèdica (incloent la teràpia de reemplaçament hormonal i fins i tot cirurgia), per ajudar-los a alinear el seu cos amb el sexe o gènere amb el que s’identifiquen. […] Alguns especialistes caracteritzen la transsexualitat com una discordància entre la identitat de gènere i el sexe biològic.

La noia es va canviar el nom. Per la seva família va ser un cop dur i es troben en trànsit d’assimilar-ho. A les amigues ens costa anomenar-la amb un nom masculí perquè recordem el seu nom anterior. Segueix un tractament, li està sortint barba i li ha canviat la veu. Quan ens trobem tot el grup d’amigues ens costa canviar el xip, quan sempre, i fins aleshores, havíem estat un grup de noies.

Només espero que pugui ser feliç i que altres persones que se sentin com ella puguin tenir recolzament i no patir bulling. El fet m’ha colpit i us expresso les preguntes que m’he anat formulant amb el pas dels dies. Ara ja no la podem cridar amb el nom que tenia quan la vam conèixer:

  • És com si aquella amiga s’hagués mort?
  • Estava segura de sotmetre’s a un canvi tan transcendental? Això és per tota la vida? Tinc por que sigui un capritx del moment.
  • Podrà formar i tenir una família? La societat l’acceptarà o la rebutjarà?

Estem colpits i restem una estona en silenci. És evident que tots havíem sentit parlar del tema, fins i tot propagandes a favor i en contra, però val a dir que, sentir-ho de tan a prop afecta. Però tot d’una han sorgit opinions, vivències personals i moltes preguntes. En la reflexió d’un fet de vida no hi va implícita una sola actitud, sinó un conjunt aplicable a històries i situacions. De tot plegat intentem transcriure un breu resum:

La transsexualitat és un conflicte intern que comporta patiment. La persona afectada es contempla a si mateixa i cerca alliberament a base d’experiències favorables vers un mateix. Sovint aquestes opcions són tapadores, estan abocades al fracàs. La noia es transforma en noi a partir de procediments artificials, contra natura. Està prou segura del pas que dóna? En similars situacions se cerca a fora aquella identificació i equilibri que no es té a dins.

En contrapartida, el compromís de vida, la renúncia a erotitzar l’amistat, l’exercici d’una vida sana, el servei als altres, poden afavorir la salut de la ment i el cor. Sabem que davant els canvis de l’adolescència alguns no es trobem bé amb si mateixos. Sovint afloren les mancances dels models d’identificació necessaris per a una ment sana des de l’etapa infantil, les pors els dominen, en les noies l’obstacle de la menstruació, les gestacions no volgudes… Algunes voldrien ser nois per no pensar en aquests patiments.

Ens trobem immersos en una societat occidental que per mitjà dels avenços de la ciència ens va fent proposicions a la carta, de cara a modificar les circumstàncies o les dures realitats que es puguin presentar. Però no sempre amb plantejaments ètics. És possible, raonable, ètic, fer realitat tot el que voldríem? Quin és el nostre rol davant de semblants situacions? Potser no és aplaudir, però tampoc rebutjar. Tots hem estat d’acord que ens cal sempre conèixer, respectar, acollir i si és possible acompanyar.

Sens dubte s’arrosseguen les marques d’una biologia que ens configura el sexe, però hi ha una història personal i familiar que és determinant. La fisiologia humana va acompanyada de molts elements que es desenvolupen, o no, segones sigui l’ambient. Observem que en el si d’una família estable i amb la suficient maduresa per gestionar les emocions, els infants tenen la possibilitat d’identificar-se correctament amb les figures parentals. És evident que quan l’ambient presenta situacions penoses, inestabilitat, insatisfaccions, malalties i relació negativa de l’individu amb l’entorn podem esperar tot tipus de trastorns.

Aquest punt de la reflexió ens mena a expressar actituds similars viscudes en situacions personals i familiars acceptades, o no. La presència d’una companya del grup que pateix una discapacitat des de la primera infantesa, que amb el seu esforç ha estudiat, treballa i dóna goig de veure als seus pares i germans és per tots nosaltres un testimoni vivent. Amb la seva serenor, pau i un somriure constant és exemple d’una fe arrelada i d’acceptació joiosa en el si d’una família que l’accepta, l’estima i l’acompanya en tot moment.

És evident que la naturalesa humana rebutja allò que li produeix sentiments de descontent, de por o d’incertesa. L’acceptació de la pròpia història personal només és possible a partir d’un ambient educatiu equilibrat, seriós i compromès amb valors autèntics.

No ens enganyem, en les propagandes de tot tipus que tenim a l’abast s’hi amaguen els interessos del capital, d’ideologies de moda, la promulgació de lleis a favor d’obtenir vots. Ens cal descobrir que en el missatge evangèlic i en la comunitat cristiana hi ha un fons de veritable saviesa. Déu ens ha fet lliures, però si aprenem a escoltar el nostre interior descobrirem que el Senyor Jesús ens surt a l’encontre en situacions clau de la nostra vida, i sempre amb un immens respecte ens va dient: “Si vols, no tinguis por, jo seré sempre amb tu…”.

Avui, en la plenitud de la celebració de Pasqua, l’evangelista Joan, en aquest fragment, ens explica el fet de l’apòstol Tomàs: “Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: “Hem vist al Senyor”. Ell els contestà: “Si no li veig a les mans la marca dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas”. Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. […], Jesús entrà, és posà al mig i els digué: “Pau a vosaltres”. Després digué a Tomàs: “Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient”. Tomàs li digué: “Senyor meu i Déu meu!”. Jesús li diu: “Per què m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist” (Jn 20, 19-31).

Nosaltres no hem vist, però sí que descobrim el misteri de la presència de Jesús entre nosaltres, que ens dóna força per avançar en els nostres projectes, per estimar incondicionalment i ser llum i companyia pels amics tan diversos que trobem en el camí de la vida. Avui demanem créixer en la fe que ajuda a descobrir el sentit del viure per viure sempre. No deixem d’acompanyar-nos en l’exercici d’acceptar-nos, de viure amb pau i serenor, cercant la veritat, enmig d’un món tan complex i, sovint, estrany.

En aquest ambient joiós i agraït compartim el dinar i anem preparant l’excursió a Sant Jeroni de la Murtra, que ha de tenir lloc a la propera trobada.

Roser, Mari, Guillem, Andreu, Josep Lluís, Simon, Maricruz, Memé i Maria Dolors
Barcelona, 22 d’abril de 2017



posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Déu amb el seu amor ens cura

Novament ens reunim. Avui som un grup gros. Sorgeix espontània la comunicació i l’alegria del retrobament. S’afegeix el goig que un jove escolapi del Senegal, que es troba aquí per ampliar els seus estudis, ha acceptat la invitació de participar de la nostra reunió i comunicar-nos les seves experiències.

“Quaresma, temps favorable per seguir un procés de reconciliació amb nosaltres mateixos, amb Déu i els germans. La nostra companya animadora ens proposa un moment de pregària per percebre en l’interior com Jesús és la medicina de la nostra vida. Ell vol donar força i sentit al nostre viure; com ens enforteix el descobrir la seva presència i amor dintre nostre! Anem a plantejar-nos què cal fer per aconseguir que Ell sigui present en el viure quotidià: vull omplir-me d’amor i tendresa, però sovint em costa. A vegades sembla que tot es fa feixuc i em desconcerten les responsabilitats o em pesa la meva vida o m’aclapara el silenci. A vegades no veig sortides i sento dolor, inseguretat o buidor. Sovint només sóc capaç de veure les meves esquerdes i les meves ferides, de vegades tot això fa que m’endureixi. Llavors, potser llavors, quan més vulnerable sóc, quan més petit, més fràgil, més sol em trobo, llavors és el moment per anar endins i trobar-me amb la mà estesa de Jesús, que amb la seva acollida, vol ser la meva medicina”.

Tot seguit l’animadora ens presenta els elements típics que la medicina utilitza per escoltar i curar: fonendoscopi, crema hidratant, benes, cotó, alcohol, tirites, mocadors, vitamines. Aquests elements van acompanyats d’un petit fragment de la Paraula de Déu. No ens formulem preguntes, sinó que ella ens convida a pensar amb aquestes paraules reflexives: “Centra’t en una situació que ara mateix t’estigui costant, fent patir o la vius com massa feixuga. Demana que Jesús es faci present amb el seu amor, que sigui la teva medicina, el teu consol, la teva força”.

En aquest moment cadascú escull un dels elements utilitzats en medicina per curar, i després d’un silenci encetem les comunicacions:

  • Penso en un petit dolor que recentment he sofert i porto molt endins. Ara veig com Jesús pot embenar les meves ferides.
  • Necessito vitamines per superar el dia a dia i no quedar-me en el sofà.
  • Tinc el fonendoscopi a la mà, penso que la setmana ha estat difícil i que he d’aprendre a escoltar-me més a mi mateixa.
  • Necessito crema per guarir les ferides que deixen cicatriu. La participació en un temps favorable pel silenci m’ajuda a curar-me.
  • Necessito vitamines per superar les ferides produïdes pels canvis esdevinguts en el meu grup d’amics.
  • Les tiretes m’aniran bé pel dolor que sento pensant en la meva mare que va tenir un accident i ha tornat a recaure.
  • Arrossego alguna situació traumàtica. L’aigua oxigenada i l’alcohol m’aniran bé.
  • Gasses i mocadors m’ajudaran a tenir un cor net.
  • M’escolto amb el fonendoscopi i sento el descontrol que va per dins.
  • Necessito el fonendoscopi per penetrar el meu interior.
  • Relaciono el fonendoscopi amb el rellotge, el pas del temps, no vull defugir els batecs, vull acceptar allò que em passa.
  • Mesos complicats, canvis que afecten la meva vida.
  • Els fragments de la Paraula de Déu que acompanyen cada element ens menen a la interiorització. Els llegim:

Benes: cops. “Déu davant la persona ferida no passa de llarg, te compassió, s’apropa, Ell embena les teves ferides, i et cuida. Ell és el bon samarità” (Lc 10, 33-34).

Vitamines. “No tinguis por, que jo sóc amb tu. No et neguitegis, que jo sóc el teu Déu. Jo et dono força i t’ajudo, et sostinc amb la meva dreta bondadosa” (Is 41,10).

Crema hidratant. “Manca d’il·lusió, avorriment vital, rutina”. Jesús respongué a la dona samaritana: tots els qui beuen aigua d’aquesta tornen a tenir set: l’aigua que jo et donaré es convertirà dintre teu en una font d’aigua viva que rajarà fins a la vida eterna” (Jn 4, 13-14).

Tiretes. “No tinguis por perquè jo t’he rescatat, t’he cridat pel teu nom. Tu em pertanys, ets per a mi de gran estima, t’estimo. No tinguis por, que jo sóc amb tu, sóc el Senyor, el teu Déu, el Salvador” (Is 43, 1-5).

Alcohol: purificació. “Dona, ningú t’ha condemnat, jo tampoc et condemno, els teus pecats et són perdonats, pots anar-te en pau” (Jn 8).

Gasses i mocadors: les llàgrimes. “Jo sóc el que et consola, perquè plores? Aquí estic” (Is 50, 8-9).

Fonendoscopi. Per connectar amb el cor dels altres quan estem endurits. “Et donaré un cor nou, i et posaré un esperit nou; trauré de tu el cor de pedra, i et donaré i un cor de carn” (Ez 36, 26).

La conclusió ha estat un gest de pau inoblidable: serem medicina els uns pels altres, serem les mans de Déu per curar. Les mans de Déu són les nostres! Som cridats a ser el seu cor i les seves mans, ara anem a ser símbol de la misericòrdia del Senyor els uns pels altres. Ens acostem, ens estrenyem les mans, i com si fóssim el mateix Senyor, volem omplir de tota la seva misericòrdia als companys i els fem un gest relacionat amb el que ells necessiten.

I seguim la reflexió amb el viu testimoniatge d’en Simón Pier. Un dia ell va prendre el compromís en l’Orde de l’Escola Pia per ser medecina de Déu en el seu propi país. Ell va descobrir en els ulls dels infants la imatge de Déu i es prepara per educar, anunciar i transformar, com a professor al Senegal, on s’esdevenen diferències socials greus, on el desenvolupament precari té relació directa amb el nivell cultural, on les oportunitats de creixement són escasses, on els infants són poc considerats. Tot i que el seu pare li va respectar la llibertat, la seva àvia va ser medecina de Déu per ell, el va animar a fer pregària, a no tenir por, a tenir confiança, posant en mans del Senyor la crida que percebia en el seu interior. Ara està estudiant intensament. Els viatges han estat per ell moments providencials per obrir-se, conèixer i aprendre a no comparar.

Els punts de referència no són els mateixos en cada lloc. Aquí ha observat que hi ha un excés de individualisme, que el “jo” està guanyant terreny. Descobreix que els compromisos i les accions pastorals són medecina per curar l’egocentrisme i el narcisisme. Considera que és molt important aprendre a aturar-se i romandre en silenci. Observa amb tristesa que actualment els missioners escassegen. Està convençut que la missió de l’Església és d’acompanyar, intervenir quan calgui. Sens dubte que l’Església té el lloc dintre la societat.

Gràcies, Simon Pierre, pel teu compromís tant generós, has estat un exemple de maduresa i confiança per tots nosaltres. Tot compartint el dinar, les comunicacions i l’amistat per part de tots han estat sentides i viscudes. Gràcies a totes i tots!

Mari, Simón Pier, Josep Lluís, Joan, Guillem, Roser,Andreu, Albert, Clara, Simon i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 11 de març de 2017



posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Sobreviure en el món del jo, jo, jo

Ens retrobem, l’alegria desborda, avui som quasi tots i s’ha afegit el goig de conèixer i acollir en el grup un nou company. Les bones relacions d’amistat i estima que creixen entre nosaltres ens mostren que del grup en brolla una força especial.

El nostre animador d’avui ens presenta una reflexió sobre les actituds narcisistes : “Los comportamientos narcisistas nos rodean: el exhibicionismo en las redes sociales, la obsesión por los “selfies” y la propia imagen”:

Fue el bello y vanidoso Narciso, personaje de la mitología griega incapaz de amar a otras personas que murió por enamorarse de su propia imagen, quien inspiró el término narcisista. El concepto fue luego reinterpretado por Freud, el primero que describió el narcisismo como una patología. Más tarde, el sociólogo Christopher Lasch convirtió la enfermedad en norma cultural: determinó que la neurosis y la histeria que caracterizaban a las sociedades de principios del siglo XX habían cedido el paso al culto del individuo y la búsqueda fanática del éxito personal y el dinero. Vegeu el text sencer en aquest enllaç.

Qüestions per reflexionar

  • Què en penseu d’aquest tipus de comportament?
  • És un comportament propi dels adolescents i joves o també dels més grans?
  • Pensam que s’ha intensificat per l’ús de les xarxes socials o és una forma d’actuar que ha existit sempre?
  • Una pregunta força personal… l’exhibicionisme a les xarxes socials, és a dir, capturar amb forma d’imatge o frase un moment i llavors publicar-ho, ens fa feliços, o millor dit, quin sentiment ens provoca, com actuem?
  • Es poden associar aquests comportaments a un cert egoisme i manca d’empatia?
  • Esteim d’acord amb la següent afirmació: “els pares i educadors han alabat amb excés els fills, fins al punt que aquests s’han cregut únics i han adoptat conductes narcisistes”?
  • D’altra banda, segurament “creure” amb les meves possibilitats és necessari per millorar l’autoestima, però què diferencia aquest fet de l’anterior?

De moment, hem restat reflexius, però tot d’una ha sorgit un debat força intens i compartit. Les opinions s’han entrellaçat entre unes i altres preguntes. Observem que cada vegada hi ha més gent i, especialment els joves, que estan pendents de sí mateixos a partir del Facebook, les selfies i les xafarderies. Però les conductes narcisistes existeixen des de sempre, són al cor de la humanitat. Coneixem moltes persones grans que ens mostren força actituds narcisistes que arriben a ser desagradables per a la convivència.

L’ambient actual sovint ens desperta les neurones del plaer. Si et diuen que estàs guapa/o estan estimulant la contemplació de tu mateix i t’hi vas endinsant.

En l’àmbit laboral hi ha una lluita aferrissada per ser el millor, el més admirat. El narcisisme és una actitud que es pot confondre amb l’autoestima.

Coneixem gent que, en les xarxes socials, rebre un “m’agrada”, és un substitut de les abraçades.

El fet demogràfic actual és que es tenen menys fills. S’ha passat de la família patriarcal a la nuclear. Ja no s’eduquen juntes les diferents generacions, els pares estan pendents del fill, sovint únic, i afavoreixen l’egocentrisme i el culte a sí mateix. En aquest ambient s’educa poc la capacitat d’esforç i, en contrapartida, sorgeix el victimisme, que et compadeixin i et protegeixin.

L’educació enmig del plaer fàcil és efímera, mentre que l’educació en l’esforç i l’autonomia produeix un plaer que perdura. Sovint les enemistats i el divorci tenen l’arrel només en pensar en tu i forçar als altres que pensin com tu.

Créixer en un ambient que promogui exageradament el culte al cos amaga el coneixement de la interioritat, la riquesa i la bellesa de l’ànima, de la vida de l’esperit. El món està malalt? No sap dialogar? Ens ho posen de manifest les actituds de polítics actuals i ben coneguts per tots nosaltres. Però tots tenim dins nostre conductes narcisistes que també es manifesten per supervivència. En el decurs de l’evolució personal cal que anem clarificant la diferència entre narcisisme i autoestima. Les actituds narcisistes ens repleguen i no ens obren a la relació i al diàleg. Una autoestima autèntica reconeix que els dons rebuts no són per la contemplació de sí mateix, sinó per posar-los al servei d’una comunitat d’amor universal.

El narcisisme pot arribar a ser una patologia, ja que mena a la individualitat i a la soledat, al nihilisme, a l’autocomplaença, que pot arribar a ser l’arrel de tots els vicis. Va conreant una baixa capacitat per integrar la frustració tan present en la vida humana. Replegat en tu mateix ets no-res. El “teu ser” es desenvolupa quan t’obres a la relació amb els altres. Junts, en grup, caminem vers el “ser” en plenitud. Plegats ens ajudem a descobrir les meravelles de la creació, ens sentim petits davant la presència d’un Déu que ens acompanya i ens dóna força: “Què és l’home perquè us en recordeu, què és un mortal perquè li doneu autoritat?” (Ps 8).

Finalment, aquest debat ens condueix a viure en la realitat i a cercar la veritat. Ens cal fugir de la superficialitat. En arribar a aquest punt ens preguntem: com podem relacionar aquesta reflexió amb el que ens va dir Jesús? La paraula del Senyor ens aconsella que evitem aquestes persones. Certament, si ens envoltem de persones que cerquen Déu, que persegueixen la bondat i l’amor, això influirà positivament en nosaltres. No obstant, si freqüentem relacions d’amistat amb persones egocèntriques no rebrem ensenyaments per part d’elles. Més aviat, en un ambient de vanitat, on el que és primer són les aparences, sorgiran passions sobre coses mundanes.

“D’on vénen les lluites i les baralles que hi ha entre vosaltres? No vénen dels desigs de plaer que fan la guerra en els membres del vostre cos? Desitgeu coses que no posseïu; arribeu a matar allò que vosaltres anheleu, però no podeu aconseguir; lluiteu i us baralleu. Ara bé, si no posseïu, és perquè no demaneu com cal. Demaneu i no rebeu perquè ho feu amb malícia, amb la intenció de malgastar-ho tot en plaers. Adúlters! No sabeu que l’amistat amb el món és enemistat amb Déu? El qui vol ser amic del món es torna enemic de Déu” (Jm 4, 1-4). L’apòstol que vol explicar a la gent els ensenyament de Jesús, aconsella l’actitud humil i sincera davant de Déu.

“No feu res per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que no miri cadascú per ell, sinó que procuri sobretot pels altres. Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist: Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res: prengué la condició d’esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu” (Fl 2, 3-8). La Paraula també és ben clara posant-nos l’exemple de Crist. Ell, quan va venir, no va presumir de ser el Fill de Déu ni usar els seus poders sobrenaturals en contra dels que l’acusaven, insultaven i castigaven. L’exemple d’humilitat que ens ha deixat és meravellós i clar.

“L’amor és sofert, és benigne; l’amor no té enveja, l’amor no és arrogant, no s’envaneix; no fa res indegut, no busca el seu, no s’irrita, no guarda rancúnia; no es gaudeix de la injustícia, més es gaudeix de la veritat. Tot ho pateix, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta” (1Co 13, 4-7). Finalment, sabem que el manament de Déu és que tinguem amor cap als pròxims. Per tant, quin amor podem tenir vers els altres si ens posem primer i per davant nosaltres amb una actitud narcisista? La Paraula ens dóna la definició del què és el veritable Amor.

Integrar la profunditat de la reflexió d’avui és el nostre compromís de per vida. En aquest ambient de germanor i confiança ens hem aplegat per compartir el dinar.

Joan, Guillem, Mari, Toni, Josep Lluís, Andreu, Simón, Albert, Memé, Clara, Maricruz i Maria Dolors
Barcelona, 11 de febrer de 2017

Fer realitat un somni

gen.
2017
22

posted by on Revisió de vida Barcelona

Comentaris tancats a Fer realitat un somni

Iniciem el segon trimestre d’aquest curs. És un goig retrobar-nos i poder comunicar les incidències i també els records agradables de les celebracions nadalenques. Les absències d’avui son justificables pels exàmens d’aquests dies. Constatem que la revisió de vida en grup motiva les nostres comunicacions tan variades i ens fa descobrir el sentit que tenen els nostres projectes. La sinceritat i la confiança creixen entre nosaltres. És evident que avui la nostra companya animadora de la reunió, ens presenta un autèntic fet de vida:

“Desde mi adolescencia, inspirada en un vecino de mi barrio que se fue a estudiar a los Estados Unidos, surgió la idea de irme al extranjero. Años después estoy cumpliendo este sueño, haber tenido la posibilidad de venir a Europa a estudiar con mejores condiciones en el campo de la investigación. Fue un proyecto apoyado y fomentado por mi pareja, científico y que ya había hecho lo mismo.

Después de cinco años de trabajar en el Instituto Costarricense de Electricidad, decidí dar el paso y hoy me siento satisfecha de dicha decisión. No obstante, para lograr este objetivo tuve que enfrentarme a muchos obstáculos, en primera instancia, mi jefe, que en principio pensaba que no podrían financiar mis estudios y que también era difícil un permiso a no ser que fuera sin goce salarial.

Por otro lado, mis padres consideraban que en Europa la situación estaba un poco convulsa y en crisis y por último, los miedos que de repente me saltaban, pues iniciar esta aventura significaría dejarlo todo. Sin embargo, una vez que me planteé un objetivo claro, buscando solventar dichos obstáculos donde, por supuesto, Dios fue una parte esencial.

Luego de ser aceptada en dos sitios, un instituto en Alemania y acá en España y después de consultar a amigos que estan en el exterior, me decidí por España, ya que el sistema es similar al Latinoamérica y la cultura más calurosa, no tan fría como me la que describían mis compañeros que estudiaban en Alemania.

Finalmente, gané la beca en la que participé financiada por el Estado, que aunque no es mucho lo que percibo me ayudó para que salir de la burbuja en la que siempre estuve.
He pasado momentos muy complicados, de un día para otro, y por razones que todavía no entiendo, terminó una relación de 7 años, y me encontré sola en un país que no conocía, donde expresiones como “el Dios la acompañe” y “el me regala un café”, no eran comprendidas. Tuve que iniciar la convivencia y aceptación de una nueva cultura.

Al mismo tiempo, me asombraba todo, cada día veía algo nuevo, pero también aparecían obstáculos inesperados que en ocasiones resultaban muy duros, pero hasta de eso aprendí a aumentar mi paciencia. El estar lejos de casa me ha hecho valorar lo que tenía, la familia, la comida típica de mi país, los abrazos sin precio alguno, los remedios caseros cuando estaba enferma, mis amigos, el ser costarricense, etc.

Sin embargo, por otra parte, he ampliado mis horizontes. Acá he forjado el carácter, me he acercado más a Dios, al pasar muchos momentos de soledad, y es que, a veces, cuando estás muy confortable no te percatas de que las cosas tienen un coste y das todo por sentado. He aprendido sobre una nueva cultura, historia, política europea.

Por supuesto, he hecho nuevos amigos, pocos en número, pero valiosos en calidad. Sin duda alguna, he visto la mano de Dios en cada paso que doy y me he dado cuenta, que cuando he estado enferma, por ejemplo, en estos últimos meses, siempre ha estado a mi lado y no me he sentido sola. Amigos, os puedo asegurar que forjar nuestros sueños no es nada fácil, más aún si estás lejos de tu familia y de la que es tu casa natal. Sin embargo, debemos entender que no nos pertenecemos, somos hijos del mundo y podemos construirnos a base de esfuerzo, de lucha y fe en sí mismos, sabiendo que muchas veces caeremos, pero debemos levantarnos de la mano de DIOS.

En la realización de nuestros proyectos es conveniente no despojarnos de aquellas creencias que nos hacen sentir bien en nuestro interior, pues es allí donde forjamos nuestra identidad. Expresemos el amor a nuestros familiares y aquellos que nos aman, siempre que lo tengamos cerca, mostrémosles que los amamos, pues es duro luego darse cuenta que nunca fue suficiente y luego, como es mi caso, los tienes lejos por meses o años y ya es tarde”.

Qüestions per a la reflexió

  1. Hem viscut l’experiència de realitzar estudis o activitats lluny de casa nostra per una llarga temporada? Podeu compartir la vostra experiència?
  2. Teniu algun somni concret a realitzar, o ja l’esteu portant a terme? Quines dificultats se us presenten i com us proposeu superar-les?
  3. En algun moment us heu pogut sentir estranys en un lloc, treball, a casa, o bé en un país estranger?
  4. Vivint actualment a Catalunya, heu observat canvi d’hàbits en l’alimentació, en l’expressió del llenguatge, en el teu estil de vida d’abans?
  5. Després de viatjar i viure molt de temps en un altre país, podríem perdre les nostres arrels i el sentit de pertinença a un lloc?

El debat

El tema ha motivat les comunicacions, de tal manera que les respostes han anat més enllà de les qüestions plantejades. Són somnis o són projectes? Pensem que els somnis, en el fons, formen part de projectes de vida començats amb il·lusió.

Des de petita sempre vaig pensar en acabar el batxillerat i marxar a estudiar a fora. Els projectes no són mai un llit de roses. Marxar de casa, ara que l’adolescència se’ns allarga més temps, és difícil, però els obstacles ens ajuden a conèixer-nos millor i ens fan prendre consciència de les pròpies realitats: aptituds, circumstàncies familiars, problemes econòmics, malalties…  No sempre es pot fer tot el que somniem, cal tenir en compte el sentit de límits. Malgrat les realitats que ens toqui viure, no ens hem de classificar mai en ciutadans de primera o segona categoria. Tenir present que cada persona i la seva història mereixen un gran respecte. Hem viscut fets en amics propers, que han estat capaços d’acceptar circumstàncies complexes i, sense perdre la il·lusió, han esperat anys fins a poder assolir el seu projecte.

Quan el meu cap es posa a volar sorgeixen innombrables objectius i em don compte que he de frenar.

Davant de certs obstacles, no tancar-se en el victimisme o la depressió. Cercar suport de persones de confiança. Tenir esperança, dedicar esforç a obrir nous horitzons, perquè tot té el seu moment. Som joves, tenim molta vida per davant. Les accions poc meditades, que poden violentar situacions, o provocar trencaments, no sempre resulten un encert.

Quan hem vingut a estudiar i ens trobem lluny de la família se’ns desfan els motlles i les situacions que ens han marcat, especialment els que venim de pobles petits, on sovint la pressió social ens molesta un poc. Sabem que els nostres pares pensen i pateixen per nosaltres. Anem adquirint autonomia i sovint, quan anem a casa, ja no som els mateixos, desitgem tenir els nostres espais com adults.

No es tracta de renegar de les nostres arrels ni perdre la pròpia identitat. No s’ha de perdre el que s’havia après, cal millorar enriquint-nos amb nous aprenentatges. Observem que alguns companys, en arribar aquí, s’alliberen d’arrels, valors i, fins i tot, creences. Això els empobreix.

Les vivències actuals ens mostren que per molts amics i companys que tinguem, el que realment ens empeny a una maduració responsable es poder-nos trobar en grup. Aquí som una diversitat, però això ens enriqueix perquè junts ens comuniquem valors, tenim l’oportunitat de cercar i celebrar la fe i sentim la força de l’amistat i la comprensió que ens empeny a fer realitat els nostres projectes

Ara ja no dic que tinc projectes, sinó que observo que són fites que vaig portant a terme segons la realitat que m’envolta.

El debat podria allargar-se hores, però, potser, ens caldrà la reflexió personal, i anem a cercar el camí que feu Jesús. El Misteri de Déu present enmig de nosaltres ens parla a través dels fets de vida. El grup ens mena a posar-los en comú i analitzar-los de tal manera que en surt llum que il·lumina els nostres camins, és com l’estrella que va guiar els mags d’Orient. Quan en moments desapareix, ells no desisteixen, segueixen cercant, superen els obstacles i es troben davant el Messies de Déu tot fent-li homenatge (Mt 2, 1-12).

Els passatges evangèlics que ens parlen de la infantesa de Jesús, mostren que juntament amb les seves arrels jueves va descobrint que Déu l’ha cridat a realitzar un projecte. Per portar-lo a terme, segons el designi de Déu, haurà de passar en alguns moments per damunt de la Llei dels jueus: “Els seus pares anaven cada any a Jerusalem per la festa de Pasqua. Quan tenia dotze anys, hi pujaren com era el costum, […] passats els dies, quan se’n tornaven, Jesús es quedà a Jerusalem sense que se n’adonessin els seus pares. […] Arribaren al terme de la jornada i el buscaven entre els parents i coneguts. […] I al cap de tres dies el trobaren al temple, assegut enmig dels mestres, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes” (Lc 2, 41-51). Jesús es troba ja en l’adolescència, amb aquesta actitud mostra el desig tan humà dels adolescents cercant autonomia. En el seu interior comença a créixer el seu “projecte”. La resposta que dóna als pares ja posa de manifest la seva saviesa i la missió que haurà de dur a terme: “Com és que em buscàveu ¿No sabíeu que jo he d’estar a casa del meu Pare?”.

Quedem en silenci. El tema ens compromet a un treball seriós que hem d’anar fent cadascú amb el pas del temps. Però avui ens enriqueix el testimoniatge d’en Joan que ha tingut la sort d’assistir a la trobada internacional de Taizé, que enguany s’ha celebrat a Letònia. Ha estat un lloc de trobada amb un nivell realment profund, en silenci, amb joves d’altres credos o, fins i tot, no creients. La pregària és una realitat que ens interroga i ens compromet. Gràcies Joan, pel teu testimoniatge!

Maricruz, Joan, Roser, Simón, Andreu, Josep Lluís, Guillem i Maria Dolors
Barcelona, dissabte, 14 de gener de 2017

css.php